Entrades

El capitalisme ens ha declarat la guerra

Aquest cap de setmana han tingut lloc, a les principals ciutats catalanes, manifestacions contra la reforma laboral impulsada pel govern del PP. Hem demanat a membres del Seminari d’Ecomia Crítica Taifa què en pensen d’aquesta reforma. El títol que Elena Idoate, economista i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, dóna al seu article, és prou revelador: «El capitalisme ens ha declarat la guerra». Segons Idoate, la reforma aprovada ara, és la major retallada als drets laborals de tota la història.

La contrareforma laboral aprovada recentment és la major retallada de drets laborals de la història. Dir que aquesta contrareforma està poc equilibrada, perquè es decanta massa a afavorir el cantó dels empresaris, és donar una percepció massa afable. El que tenim davant és una norma que ataca salvatgement gairebé tots els elements que ens protegien.Són moltes les moltes novetats, però per a fer-nos una idea general, destaquem dues qüestions clau: les condicions de treball i la contractació. En el primer aspecte, s’impulsa la degradació de les condicions laborals en els convenis, que són els que estipulen la major part dels drets laborals. Es prioritza el conveni d’empresa i es limita la ultraactivitat. Però es va molt més enllà potenciant la inaplicació d’allò pactat. Curiosament, la norma és no tenir norma. L’empresari podrà modificar les nostres funcions, el lloc geogràfic on treballem, la jornada de treball, l’horari i el sou. Aquesta anomenada «flexibilitat interna» no serà, com ens volen fer creure, una mesura temporal per a que les empreses en crisi es recuperin sense haver d’acomiadar. Deteriorarà permanent la relació de treball i les retribucions salarials.

L’altre aspecte a destacar és l’acomiadament. S’afavoreix l’acomiadament justificat, perversament, sense gaires justificacions. Fins i tot, qualsevol empresa podrà acomiadar-nos si faltem a la feina de manera intermitent encara que sigui de manera justificada. D’altra banda, es redueixen fins el 42% les indemnitzacions per acomiadament improcedent.

La conclusió de tot plegat és que els drets laborals es veuran retallats i, els pocs que quedin, seran paper mullat. El cert és que moltes persones ja estan patint els efectes del que ara es generalitza massivament. L’economia submergida, el treball autònom, la rotació laboral de la contractació temporal, el frau i la coerció han creat unes relacions de treball absolutament precàries. Mai s’han creat llocs de feina precaritzant el treball i donant avantatges a l’empresari. Al que condueix això és a una major desigualtat. Per primer cop, les rendes empresarials (d’una part petita però privilegiada de la societat) superen les salarials. I amb una capacitat de consum domèstic tan deteriorada, l’activitat econòmica es veurà més ofegada.

Elena Idoate, economista i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.

Font: solidaries.org

Extremadament agressiva

ELENA IDOATE | La Directa 14/02/2012

Tornem a tenir entre nosaltres una enèsima contrareforma laboral, i aquesta vegada despietada, com les que es fa la dreta més dretana i en contextos de crisi i atur desbocat. Tan sols és un aperitiu d’altres receptes indigestes que estan a la cuina. La trajectòria de les normes laborals en les darreres tres dècades han anat esborrant el rastre de molts drets, però tan sols en dos anys s’ha donat un gran salt i s’han legislat demandes històriques de la patronal. Aquesta contrareforma que va aprovar el Consell de Ministres el 10 de febrer, precedida pel II Acord1 que han pactat prèviament els sindicats CCOO i UGT amb la patronal, ens porta gairebé a una taula rasa.

La norma de no tenir norma


La contrareforma remata els convenis col·lectius, que són els que estipulen la major part dels drets laborals per sobre dels mínims que estableix l’Estatut dels treballadors. Amb el II Acord i d’altres mostres d’amistat durant l’estiu passat, sindicats i patronal ja havien avançat gran part d’aquesta feina d’aniquilació. Els convenis d’empresa passen a ser els de referència, i en aquest àmbit la força sindical és molt menor i la bel·ligerància dels empresaris més dura, amb la qual cosa perdrem a ritme vertiginós les nostres condicions laborals. D’altra banda, la ultraactivitat tindrà una durada limitada. Sense aquesta, quan estiguem en l’impàs de negociació d’un nou conveni, ja no es mantindran les condicions establertes, i tornarem a la casella de sortida, però amb molta menys capacitat d’avançar en el trajecte que ja havíem recorregut.

Poc a poc, les relacions laborals aniran canviant fins a assemblar-se a aquelles que s’han estat desenvolupant als marges de la legislació: l’economia submergida i el treball autònom. El nou escenari és la “flexibilitat interna”, que vindria a ser una mena de versió light del capitalisme de zona franca en que les relacions laborals no exigeixen compromisos per part dels empresaris. La present contrareforma supera l’anterior i dóna via lliure a que les empreses s’acullin a les clàusules de despenjament per a no complir amb les revisions salarials pactades. Queda obsoleta la tradició de que els convenis estableixin garanties laborals, i a partir d’ara regularan el contrari: la inaplicació de les garanties i la modificació de les condicions. El nostre horari i les nostres funcions seran, com a principi general, canviants. De manera “ordinària”, tothom tindrà bossa d’hores i automàticament una part de la jornada la distribuirà l’empresa com vulgui, però “extraordinàriament” espodrà arribar molt més enllà. S’encoratja a contractar a temps parcial, com si el salari fos una opció secundària per a les persones. Això podria afectar més intensament a les dones, que tenim un major percentatge de temps parcial. La pregunta és òbvia: quin sentit tenen les condicions laborals quan no hi ha cap garantia per al seu compliment? I tot això, es farà de manera “negociada” amb els sindicats. CCOO i UGT s’han autoatribuït la funció de “reestructurar” les empreses i inaplicar2 convenis. D’aquesta manera, estan en camí de convertir-se en autèntics sindicats de classe, però de la classe capitalista, i qui sap, potser aguditzaran la lluita de classes amb una afiliació massiva d’empresaris militants combatius.

L’escenari salarial dels convenis en els tres propers anys fa venir esgarrifances. Segons el II Acord, els salaris han estat un “element determinant” de la pèrdua de competitivitat, i exonera l’empresariat que, com a propietaris dels mitjans i organitzadors de la producció, són els únics responsables de la baixa productivitat. La crisi la paguen els salaris, que perdran capacitat adquisitiva. I a més a més, també seran “flexibles”. Hi ha una sèrie de supòsits que vinculen les revisions salarials a qüestions que queden absolutament fora de l’abast de la força laboral: IPCs europeus, indicadors econòmics, evolucions de les vendes, etc. Fórmules per a que els empresaris acabin pagant el que els sembli.

A banda del mèrit de convertir l’economia en una zona franca light, una altra proesa destacada d’aquesta contrareforma és recuperar els treballs forçats, i com a càstig per estar a l’atur i cobrar una prestació per la qual s’ha cotitzat, els aturats i aturades hauran de realitzar un treball social per la comunitat. Com s’ho faran totes aquelles aturades que ja fan un treball social, tenint cura de nadons i gent gran, entre d’altres? Segons les ments neoliberals, l’atur ha de deixar de ser el paradís desitjat per tot treballador i treballadora.

L’excusa de tot plegat és que els drets laborals són massa rígids i no es deixen retallar, amb la qual cosa elspobres empresaris es veuen obligats a acomiadar-nos. Però el cert és que la flexibilitat no és o interna o externa, ni molt menys compartida, sinó que únicament és precarietat, en totes les seves vessants. Assegura beneficis continus per a les empreses que mai comportaranuna major “seguretat” del treball. Amb una protecció laboral debilitada, els beneficis tan sols asseguren això, beneficis per a les seves butxaques. S’ha accedit a que els empresaris duguin a terme una estratègia empresarial de sous baixos i precarietat extrema i poc es preocuparan d’innovar o de fer inversions productives, i molt menys de repartir la seva part del pastís. Així doncs, la retallada de drets imposada per la “flexibilitat interna” no serà ni conjuntural ni temporal, sinó que serà permanent. Una altra trampa és que la flexibilitat sigui negociada, perquè l’empresa té sempre la paella pel mànec. Les modificacions d’horari i altres condicions mai es faran a favor nostre, ni deixaran que siguem nosaltres qui retallem (els directius, els beneficis, els deutes). Que ens canviïn les funcions i l’horari i no saber quants diners cobrarem fa que sigui molt més difícil organitzar la nostra vida diària. Moltes persones ja es troben en aquesta situació. La “conciliació” és un artifici, i haurem de fer malabarismes per a poder encarregar-nos de les coses quotidianes: la canalla, la llar, la nostra vida social, etc. Com que la nostra societat patriarcal atribueix el pes del treball de cures a les dones, serem nosaltres qui ho tinguem més complicat.

Escombrada històrica
Potser la fita històrica més rellevant de la present contrareforma és haver escombrat el contracte indefinit ordinari (amb indemnització per acomiadament improcedent de 45 dies per any treballat amb un màxim de 42 mensualitats) i imposar la seva versió retallada (33 dies i 20 mensualitats). Ningú abans havia gosat. L’acomiadament improcedent i la no renovació de contractes temporals (la pràctica totalitat dels nous contractes són temporals) són les vies majoritàries d’acomiadament, però els ha sortit un dur competidor: l’acomiadament procedent, de 20 dies, que serà molt més fàcil de justificar que el que ja era. No sabem quina de les tres modalitats d’expulsió guanyarà la cursa, però és evident que acomiadar serà molt més econòmic. També facilita els acomiadaments col·lectius al sector públic, i hi ha d’altres invents per fer “atractius” al jovent i als i les aturades: un contracte temporal sense causa i amb un any de període de proves, deduccions, compatibilitzar el salari amb una part de la prestació d’atur,etc.

Se’ns diu que les indemnitzacions per fer-nos fora de la feina són tan cares que els empresaris tenen por de perdre-hi diners i no s’arrisquen a contractar. Si això fos així, com és que Catalunya i l’Estat espanyol tenen rècords mundials en destrucció d’ocupació durant la crisi? Doncs bé, en primer lloc perquè la nostra economia produïa poca cosa més que deutes i pujades de preus immobiliaris. I perquè els acomiadaments aquí són molt fàcils i econòmics, perquè tenim contractes temporals i de curta duració. En canvi, això no influeix en la creació de llocs de feina. És una fal·làcia que contractar sigui un risc per l’empresari, ja que precisament ens contracten per a que els fem guanyar diners! La generalització de la temporalitat en els contractes durant els anys 80 i 90 no va donar lloc a un increment de l’ocupació, sinó a una completa precarietat dels llocs de treball existents i dels que es van crear a mesura que es va reactivar l’activitat econòmica. L’experiència recent no és diferent. El contracte de foment de la contractació indefinida, com el que ara es generalitza, no ha creat nous llocs de feina. Els pocs contractes de 33 dies que s’han fet, han estat a costa de substituir contractes indefinits ordinaris. Més enganyifes: volen reduir la dualitat del mercat laboral fent que la precarietat sigui la única opció possible. Mentrestant, el percentatge de la temporalitat dels contractes nous ha augmentat.

Recuperació sense ocupació
Ja fa temps que el model empresarial imperant és el que organitza el cost laboral de manera variable. Fa que es pugui comptar amb més plantilla o menys, més hores de feina o salaris o menys, en funció de l’oscil·lació dels mercats. El risc de l’empresari de guanyar més o guanyar menys es converteix en la seguretat de guanyar sempre més, perquè quan els seus beneficis podrien veure’s reduïts perquè cauen les vendes o s’encareixen alguns costos, per exemple, podrà retallar costos laborals. Els seus compromisos amb els treballadors i les treballadores són escassos, i tenen moltes maneres per reduir el volum de plantilla, jornada laboral o salaris. Això els permet fer beneficis de manera ininterrompuda. Si els podem cobrir tot tipus d’horaris i fer tot tipus de feina, som exprimides per a treure’n el màxim suc i l’empresari s’estalvia contractar més personal. I ja ho tenim: recuperació dels beneficis sense recuperació dels llocs de treball destruïts. El preàmbul del II Acord ho confirma: “la recuperació dels marges econòmics ha de servir per a l’augment de les inversions en instal·lacions i la millora de la formació del personal i la gestió empresarial”, però no per a la creació de nous llocs de feina! Ja ens han deixat clar que no es crearà ocupació a curt termini, perquè això depèn d’un context econòmic sectorial i territorial que ara és altament desfavorable. Però el que no ens diuen és que totes aquestes mesures dificultaran la creació de llocs de treball en el futur. Els empresaris, i concretament els catalans, han demostrat ser aquells qui menys interès tenen per l’ocupació. És hora que la feina la gestionem les persones directament implicades, és a dir, els treballadors i treballadores. La recuperació sense ocupació és l’estratègia en marxa, però ens farà sortir de la crisi? Amb l’empobriment de la població, difícilment es reactivarà l’activitat econòmica, ja que es debilitarà encara més el consum intern, que en el cas de l’economia catalana és molt més important que l’extern. Mentre no es demostra que aquestes polítiques són un fracàs, se’ns aplicaran les mateixes receptes neoliberals amb dosis augmentades, i l’economia transitarà per moltes dificultats i incerteses, una intensa degradació social i una accentuació de la desigualtat.

____

1. II Acuerdo para el empleo y la negociación col·lectiva 2012, 2013 y 2014. Madrid, 25 de gener del 2012. L’autoria és col·lectiva de CEOE, CEPYME, CCOO i UGT, que signen, i bufets d’advocats d’empresa, experts del Fedea i el governador del Banc d’Espanya, entre d’altres, que no signen.

2. El verb “inaplicar” no està al diccionari, però sí al BOE.

 

Font: La Directa

El sistema de la Seguretat Social i la seva reforma. Preguntes amb resposta (CGT)

La CGT de Catalunya ha editat un interessant document de 16 pàgines titulat “El sistema de la Seguretat Social i la seva reforma. Preguntes amb resposta”, d’utilitat per conèixer millor el tema i enfortir les nostres argumentacions contra la retallada de les pensions. 19 preguntes amb resposta per saber de què va això de la retallada de les pensions.

El document és un resum extret d’unes jornades de formació d’Acció Social de Catalunya al local de la CGT de Barcelona, en les que hi van col·laborar l’Alex Tisminetzsky, advocat del Col·lectiu Ronda, i l’economista Elena Idoate, membre del Seminari d’Economia Crítica de Taifa. Juntament amb apunts de documents elaborats pels economistes Vicenç Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón editat per ATTAC. I amb les idees i aportacions dels i les membres de les diferents secretaries del Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya.

Font: CGT
PDF: El sistema de la Seguretat Social i la reforma de les pensions. Preguntes amb resposta

La reforma laboral i de les pensions (Sants)

DIVENDRES 12-N, a les 19H al Centre Social de Sants
(Olzinelles, 30, metro Pl. Sants) XERRADA DEBAT: LA REFORMA DE LABORAL I DE
LES PENSIONS” A càrred d’Àlex Tisminetzky (advocat laboralista) i Elena
Idoate (economista membre del seminari Taifa).
Llegir més

Taula rodona: contra la reforma laboral i les retallades de drets socials

Dijous 16 de setembre a les 17.00h tingué lloc la taula rodona: CONTRA LA REFORMA LABORAL I LES RETALLADES DE DRETS SOCIALS (Raons per anar a la vaga general) organitzada per
CGT Diputació de Barcelona www.cgtbarcelona.org/cgtdiba/ i CGT Ajuntament de Barcelona i amb la presència de:

* Juan García. Economista, advocat i membre d’ATTAC.
* Joan Junyent. Economista i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.
* Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista del Col·lectiu Ronda

Aquest acte forma part de la campanya informativa de la CGT per preparar la VAGA GENERAL del proper dia 29 de setembre i animar als treballadors i treballadores del sector públic a secundar-la.

Xerrada-debat “Crisi i reforma laboral” amb Elena Idoate (València)

Xerrada-debat “Crisi i reforma laboral” amb Elena Idoate

Xerrada-debat “Crisi i reforma laboral” amb Elena Idoate

L’estiu passat s’acomiadava amb la proposta de reforma laboral per part del govern espanyol i en conseqüència la convocatòria d’una vaga general per part de les organitzacions de treballadors i treballadores. Aquest mes de setembre el curs polític s’inicia sense sorpreses, el senat i el congrès espanyol han permès l’aprovació d’aquest paquet de canvis trascendentals en els drets laborals i fins i tot han afegit alguna cullerada més en favor de la patronal. La vaga general del 29 de setembre continua en peu i sembla ser que ens trobem davant un moment molt important per al nostre futur i el dels nostres fills, però,… Què hi ha darrere de la reforma laboral? Per què cal fer vaga el dia 29? Què ens estem jugant?

Per respondre a totes aquestes preguntes l’Assemblea de l’Horta d’Endavant ha organitzat una xerrada i debat amb la participació de l’especialista en enconomia crítica Elena Idoate Ibáñez. L’Elena és membre del Seminari Taifa i ens introduirà en els detalls de les retallades en drets que conté la reforma laboral.

La xerrada-debat tindrà lloc el proper dissabte 25 de setembre a les 18h i tindrà com a escenari Ca Revolta (C/ Santa Teresa 10 – barri de Velluters- València). Vos esperem!

Font: ANNA notícies

“El pla d’ajust és una política de classe, avantsala de la reforma laboral que ve” (Ivan Gordillo)

Ivan Gordillo* [L’ACCENT 178]
Divendres, 21 de maig de 2010 15:32

La situació actual és especialment greu per dos motius, d’una banda la crisi econòmica aviat complirà tres anys i no sembla que les coses millorin gaire. Els 4 milions i mig d’aturats, una estructura productiva col·lapsada, un estoc immobiliari d’un milió d’habitatges buits invendibles, un sector financer amb uns nivells de deute impagables, un dèficit galopant i un deute públic que ens diuen és inviable és el panorama de la crisi a l’Estat espanyol. Per altra banda, ara el govern de l’Estat ha decidit prendre mesures per combatre la situació més enllà del xec en blanc brindat als poderosos del món financer. Aquestes mesures són simètricament oposades al que creiem podrien realment ajudar a sortir de la crisi i són un fortíssim cop en el benestar de les classes populars. Ara mateix el govern s’ha vist forçat per les institucions internacionals (UE, FMI, mercats d’inversió) a fer front al dèficit públic si vol seguir obtenint el finançament dels mercats i les ajudes públiques. Això és pot fer de dues maneres, o bé reduir la despesa o augmentar els ingressos. El govern ha prioritzat ajustar les despeses congelant les pensions i reduint el salari dels treballadors públics. Alhora reduirà també les inversions en infraestructures. Sent aquests els eixos més destacables, aquesta creiem que és una política procíclica i de classe. El problema del dèficit públic està emmarcat dins d’un context de crisi més ampli. Reduir els salaris i les pensions i retallar les inversions dificulta encara més la reactivació econòmica i la reducció de l’atur que és el gran drama social de l’estat. Per això diem que és procíclic, perquè accentuarà la crisi. Qui comprarà els productes que les empreses produeixen si ens retallen els salaris?
Llegir més