DIVENDRES, 7 de MAIG.
Presentació del llibre Qué pensiones, qué futuro, el estado del bienestar en el siglo XXI, amb Elena Idoate, coautora i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.
Escola de Música
a 2/4 de 8 del vespre
Entrades
M. Etxezarreta
Miren Etxezarreta, catedrática emérita de Economía Aplicada de la Universidad de Barcelona y doctora por la London School of Economics, acaba de publicar Qué pensiones, qué futuro (Icaria), un implacable y documentado ataque a los planteamientos hegemónicos sobre la “crisis del sistema público de las pensiones”, cuya existencia niega tajantemente. Atiende a Público en un receso de las jornadas de Economía crítica, clausuradas ayer en Zaragoza.
M. Etxezarreta
Miren ETXEZARRETA, Doctora en Economía por la london school of economics
Entrevista por Juanjo BASTERRA
No duda de que el Gobierno español ha emprendido el camino que le ha marcado la élite económica, que no es otro que el de la privatización de las pensiones. A su juicio, supondrá un negocio elevado y permanente para el sistema financiero privado. Miren Etxezarreta asegura que el problema de las pensiones no se encuentra en el número de activos, sino en la riqueza que generan éstos.
El futur de les pensions
El passat 18 de març, Elena Idoate presentà a l’ateneu La Barraqueta el llibre “QUÉ PENSIONES, QUÉ FUTURO, el estado del bienestar en el siglo XXI”.
Avui dia, les polítiques liberals antisocials del govern, les mateixes que han provocat la crisi i que l’aprofitaran per retallar-nos drets socials i laborals, no s’aturen ni alhora d’amenaçar les pensions públiques. El govern proposa un allargament de l’edat de jubilació, mentre el mateix ministre promociona els plans privats de pensions.
En un moment, doncs, que el debat és ben viu, la llibreria Sirga presenta aquest dijous el llibre “QUÉ PENSIONES, QUÉ FUTURO, el estado del bienestar en el siglo XXI” (”Quines pensions, quin futur. L’estat del benestar del segle XXI”), d’Icaria Editorial, amb Elena Idoate, coautora i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.
Aquest llibre ofereix arguments i dades contundents contra la propaganda de les classes dominants i els seus mitjans. Una defensa de la sostenibilitat de les pensions públiques, enfront dels greus riscos de les pensions privades. Els autors, membres del seminari d’economia crítica Taifa, denuncien que l’interès en impulsar els fons de pensions privats es deu a les necessitats del capital financer i no ofereix garanties ni respon als interessos dels i les jubilades.
Font original: Gracia viva
Dimecres, 24 de febrer de 2010 a les 19h us convidem al debat sobre LA CRISI ECONÒMICA I LES PENSIONS
A càrrec de dos dels autors del llibre: QUÉ PENSIONES, QUÉ FUTURO. El Estado del bienestar en el siglo XXI.
Miren Etxezarreta i Joan Junyent
El nou llibre Qué pensiones, qué futuro de l’Editorial Icaria s’avança al debat i analitza els interessos financers que amaguen les noves propostes del govern sobre pensions. Un llibre que interessa a tota la societat.
Lloc: Espai Icaria. Arc de Sant Cristòfol, 11-23 Barcelona
- Títol: Qué pensiones, qué futuro. El estado de bienestar en el siglo XXI
- Autors: Elena Idoate, Joan Junyent Tarrida, José Iglesias Fernández i Miren Etxezarreta
- Col·lecció: Antrazyt, 314
- Editorial: Economía
- ISBN: 9788498881257
- Any: 2010
- Pàgines: 168
- PVP: 15 EUR.
- PDF: Qué pensiones, qué futuro. El estado de bienestar en el siglo XXI
- Compra el llibre
Aquest llibre vol demostrar que els arguments dels poders econòmics i institucionals que ens volen convèncer que és inevitable que contractem una pensió privada són falsos i fàcilment refutables; que les pensions públiques són sostenibles i que, ans el contrari, les pensions privades impliquen enormes riscos. Es presenten arguments que mostren que les pensions privades distarien molt de ser la solució i que l’interès d’orientar les pensions a l’esfera privada no obeeix a altre motiu que els interessos del capital financer.
En los primeros setenta se inició un ataque a las pensiones públicas en las dictaduras de Chile y Argentina, con el asesoramiento de Milton Friedman, economista famoso por su enfoque monetarista. Desde 1995 este ataque fue reforzado por el Banco Mundial con un informe que relanzó el tema, esta vez en los países más ricos. Desde entonces tanto las instituciones económicas internacionales como los gobiernos, así como los bancos y otras instituciones financieras están realizando permanentemente un ataque a los sistemas públicos de pensiones bajo la afirmación, repetida sin cesar, que estos sistemas no serán viables en el futuro ya que la población jubilada crece (¿demasiado?) rápidamente. Como solución a este ‘problema’ plantean la conveniencia que se desarrollen las pensiones privadas gestionadas por las entidades financieras que, muchas veces, financian los informes.
EVA MELÚS, per a El Periódico (17 novembre 2009)
Miren Etxezarreta, de 73 anys, és catedràtica emèrita d’Economia aplicada de la UAB, col·labora amb diferents moviments socials antiglobalització i és membre del col·lectiu Taifa, que ofereix xerrades sobre economia des d’un punt de vista crític. Aquesta tarda impartirà una conferència sobre el futur de les pensions a la seu d’Ecoconcern.
–¿Què passa amb les pensions?
–Se’ns diu que les pensions públiques no són viables econòmicament perquè cada vegada hi ha menys treballadors que cotitzin i massa vells. D’això es dedueix que la solució és una pensió privada.
–¿I és així?
–És totalment fals, perquè les pensions no tenen per què pagar-se només amb un percentatge del salari dels treballadors. En països com Dinamarca es financen amb els impostos. Són un dret.
–Però…
–Les pensions privades són el gran negoci per a la banca.
–La banca sempre guanya.
–Hi ha un circuit fet a mida per a ella. Una persona pot contractar una pensió privada als 40 anys. Mentre cotitza, fins als 65, permet que el banc, com a expert, gestioni els diners. Si les inversions del banc en borsa fracassen, com ha passat últimament, la persona pot veure reduït a la meitat el valor dels seus diners.
–El Govern potser li dirà que no hi ha prou fons públics.
–Hi ha hagut diners per defensar la banca de la crisi.
–¿I llavors?
–Som entre sis i set milions de pensionistes. Hem de ser conscients que la pensió és un dret i no una mercaderia.
–Però sembla que tenir una assegurança privada o una mútua dóna estatus.
–Alguna cosa d’això hi ha, però així ens estem deixant arrabassar una cosa que ens pertany per convertir-nos en compradors. A Catalunya hi ha una gran tradició de mútues. És curiós que el que va néixer com un suport mutu entre treballadors sigui sovint un negoci.
–¿Quan va néixer la pensió?
—Van començar a l’Alemanya de Bismark, el 1909. A Espanya tenim el SOVI, una assegurança creada per la república.