Entrades

Extremadament agressiva

ELENA IDOATE | La Directa 14/02/2012

Tornem a tenir entre nosaltres una enèsima contrareforma laboral, i aquesta vegada despietada, com les que es fa la dreta més dretana i en contextos de crisi i atur desbocat. Tan sols és un aperitiu d’altres receptes indigestes que estan a la cuina. La trajectòria de les normes laborals en les darreres tres dècades han anat esborrant el rastre de molts drets, però tan sols en dos anys s’ha donat un gran salt i s’han legislat demandes històriques de la patronal. Aquesta contrareforma que va aprovar el Consell de Ministres el 10 de febrer, precedida pel II Acord1 que han pactat prèviament els sindicats CCOO i UGT amb la patronal, ens porta gairebé a una taula rasa.

La norma de no tenir norma


La contrareforma remata els convenis col·lectius, que són els que estipulen la major part dels drets laborals per sobre dels mínims que estableix l’Estatut dels treballadors. Amb el II Acord i d’altres mostres d’amistat durant l’estiu passat, sindicats i patronal ja havien avançat gran part d’aquesta feina d’aniquilació. Els convenis d’empresa passen a ser els de referència, i en aquest àmbit la força sindical és molt menor i la bel·ligerància dels empresaris més dura, amb la qual cosa perdrem a ritme vertiginós les nostres condicions laborals. D’altra banda, la ultraactivitat tindrà una durada limitada. Sense aquesta, quan estiguem en l’impàs de negociació d’un nou conveni, ja no es mantindran les condicions establertes, i tornarem a la casella de sortida, però amb molta menys capacitat d’avançar en el trajecte que ja havíem recorregut.

Poc a poc, les relacions laborals aniran canviant fins a assemblar-se a aquelles que s’han estat desenvolupant als marges de la legislació: l’economia submergida i el treball autònom. El nou escenari és la “flexibilitat interna”, que vindria a ser una mena de versió light del capitalisme de zona franca en que les relacions laborals no exigeixen compromisos per part dels empresaris. La present contrareforma supera l’anterior i dóna via lliure a que les empreses s’acullin a les clàusules de despenjament per a no complir amb les revisions salarials pactades. Queda obsoleta la tradició de que els convenis estableixin garanties laborals, i a partir d’ara regularan el contrari: la inaplicació de les garanties i la modificació de les condicions. El nostre horari i les nostres funcions seran, com a principi general, canviants. De manera “ordinària”, tothom tindrà bossa d’hores i automàticament una part de la jornada la distribuirà l’empresa com vulgui, però “extraordinàriament” espodrà arribar molt més enllà. S’encoratja a contractar a temps parcial, com si el salari fos una opció secundària per a les persones. Això podria afectar més intensament a les dones, que tenim un major percentatge de temps parcial. La pregunta és òbvia: quin sentit tenen les condicions laborals quan no hi ha cap garantia per al seu compliment? I tot això, es farà de manera “negociada” amb els sindicats. CCOO i UGT s’han autoatribuït la funció de “reestructurar” les empreses i inaplicar2 convenis. D’aquesta manera, estan en camí de convertir-se en autèntics sindicats de classe, però de la classe capitalista, i qui sap, potser aguditzaran la lluita de classes amb una afiliació massiva d’empresaris militants combatius.

L’escenari salarial dels convenis en els tres propers anys fa venir esgarrifances. Segons el II Acord, els salaris han estat un “element determinant” de la pèrdua de competitivitat, i exonera l’empresariat que, com a propietaris dels mitjans i organitzadors de la producció, són els únics responsables de la baixa productivitat. La crisi la paguen els salaris, que perdran capacitat adquisitiva. I a més a més, també seran “flexibles”. Hi ha una sèrie de supòsits que vinculen les revisions salarials a qüestions que queden absolutament fora de l’abast de la força laboral: IPCs europeus, indicadors econòmics, evolucions de les vendes, etc. Fórmules per a que els empresaris acabin pagant el que els sembli.

A banda del mèrit de convertir l’economia en una zona franca light, una altra proesa destacada d’aquesta contrareforma és recuperar els treballs forçats, i com a càstig per estar a l’atur i cobrar una prestació per la qual s’ha cotitzat, els aturats i aturades hauran de realitzar un treball social per la comunitat. Com s’ho faran totes aquelles aturades que ja fan un treball social, tenint cura de nadons i gent gran, entre d’altres? Segons les ments neoliberals, l’atur ha de deixar de ser el paradís desitjat per tot treballador i treballadora.

L’excusa de tot plegat és que els drets laborals són massa rígids i no es deixen retallar, amb la qual cosa elspobres empresaris es veuen obligats a acomiadar-nos. Però el cert és que la flexibilitat no és o interna o externa, ni molt menys compartida, sinó que únicament és precarietat, en totes les seves vessants. Assegura beneficis continus per a les empreses que mai comportaranuna major “seguretat” del treball. Amb una protecció laboral debilitada, els beneficis tan sols asseguren això, beneficis per a les seves butxaques. S’ha accedit a que els empresaris duguin a terme una estratègia empresarial de sous baixos i precarietat extrema i poc es preocuparan d’innovar o de fer inversions productives, i molt menys de repartir la seva part del pastís. Així doncs, la retallada de drets imposada per la “flexibilitat interna” no serà ni conjuntural ni temporal, sinó que serà permanent. Una altra trampa és que la flexibilitat sigui negociada, perquè l’empresa té sempre la paella pel mànec. Les modificacions d’horari i altres condicions mai es faran a favor nostre, ni deixaran que siguem nosaltres qui retallem (els directius, els beneficis, els deutes). Que ens canviïn les funcions i l’horari i no saber quants diners cobrarem fa que sigui molt més difícil organitzar la nostra vida diària. Moltes persones ja es troben en aquesta situació. La “conciliació” és un artifici, i haurem de fer malabarismes per a poder encarregar-nos de les coses quotidianes: la canalla, la llar, la nostra vida social, etc. Com que la nostra societat patriarcal atribueix el pes del treball de cures a les dones, serem nosaltres qui ho tinguem més complicat.

Escombrada històrica
Potser la fita històrica més rellevant de la present contrareforma és haver escombrat el contracte indefinit ordinari (amb indemnització per acomiadament improcedent de 45 dies per any treballat amb un màxim de 42 mensualitats) i imposar la seva versió retallada (33 dies i 20 mensualitats). Ningú abans havia gosat. L’acomiadament improcedent i la no renovació de contractes temporals (la pràctica totalitat dels nous contractes són temporals) són les vies majoritàries d’acomiadament, però els ha sortit un dur competidor: l’acomiadament procedent, de 20 dies, que serà molt més fàcil de justificar que el que ja era. No sabem quina de les tres modalitats d’expulsió guanyarà la cursa, però és evident que acomiadar serà molt més econòmic. També facilita els acomiadaments col·lectius al sector públic, i hi ha d’altres invents per fer “atractius” al jovent i als i les aturades: un contracte temporal sense causa i amb un any de període de proves, deduccions, compatibilitzar el salari amb una part de la prestació d’atur,etc.

Se’ns diu que les indemnitzacions per fer-nos fora de la feina són tan cares que els empresaris tenen por de perdre-hi diners i no s’arrisquen a contractar. Si això fos així, com és que Catalunya i l’Estat espanyol tenen rècords mundials en destrucció d’ocupació durant la crisi? Doncs bé, en primer lloc perquè la nostra economia produïa poca cosa més que deutes i pujades de preus immobiliaris. I perquè els acomiadaments aquí són molt fàcils i econòmics, perquè tenim contractes temporals i de curta duració. En canvi, això no influeix en la creació de llocs de feina. És una fal·làcia que contractar sigui un risc per l’empresari, ja que precisament ens contracten per a que els fem guanyar diners! La generalització de la temporalitat en els contractes durant els anys 80 i 90 no va donar lloc a un increment de l’ocupació, sinó a una completa precarietat dels llocs de treball existents i dels que es van crear a mesura que es va reactivar l’activitat econòmica. L’experiència recent no és diferent. El contracte de foment de la contractació indefinida, com el que ara es generalitza, no ha creat nous llocs de feina. Els pocs contractes de 33 dies que s’han fet, han estat a costa de substituir contractes indefinits ordinaris. Més enganyifes: volen reduir la dualitat del mercat laboral fent que la precarietat sigui la única opció possible. Mentrestant, el percentatge de la temporalitat dels contractes nous ha augmentat.

Recuperació sense ocupació
Ja fa temps que el model empresarial imperant és el que organitza el cost laboral de manera variable. Fa que es pugui comptar amb més plantilla o menys, més hores de feina o salaris o menys, en funció de l’oscil·lació dels mercats. El risc de l’empresari de guanyar més o guanyar menys es converteix en la seguretat de guanyar sempre més, perquè quan els seus beneficis podrien veure’s reduïts perquè cauen les vendes o s’encareixen alguns costos, per exemple, podrà retallar costos laborals. Els seus compromisos amb els treballadors i les treballadores són escassos, i tenen moltes maneres per reduir el volum de plantilla, jornada laboral o salaris. Això els permet fer beneficis de manera ininterrompuda. Si els podem cobrir tot tipus d’horaris i fer tot tipus de feina, som exprimides per a treure’n el màxim suc i l’empresari s’estalvia contractar més personal. I ja ho tenim: recuperació dels beneficis sense recuperació dels llocs de treball destruïts. El preàmbul del II Acord ho confirma: “la recuperació dels marges econòmics ha de servir per a l’augment de les inversions en instal·lacions i la millora de la formació del personal i la gestió empresarial”, però no per a la creació de nous llocs de feina! Ja ens han deixat clar que no es crearà ocupació a curt termini, perquè això depèn d’un context econòmic sectorial i territorial que ara és altament desfavorable. Però el que no ens diuen és que totes aquestes mesures dificultaran la creació de llocs de treball en el futur. Els empresaris, i concretament els catalans, han demostrat ser aquells qui menys interès tenen per l’ocupació. És hora que la feina la gestionem les persones directament implicades, és a dir, els treballadors i treballadores. La recuperació sense ocupació és l’estratègia en marxa, però ens farà sortir de la crisi? Amb l’empobriment de la població, difícilment es reactivarà l’activitat econòmica, ja que es debilitarà encara més el consum intern, que en el cas de l’economia catalana és molt més important que l’extern. Mentre no es demostra que aquestes polítiques són un fracàs, se’ns aplicaran les mateixes receptes neoliberals amb dosis augmentades, i l’economia transitarà per moltes dificultats i incerteses, una intensa degradació social i una accentuació de la desigualtat.

____

1. II Acuerdo para el empleo y la negociación col·lectiva 2012, 2013 y 2014. Madrid, 25 de gener del 2012. L’autoria és col·lectiva de CEOE, CEPYME, CCOO i UGT, que signen, i bufets d’advocats d’empresa, experts del Fedea i el governador del Banc d’Espanya, entre d’altres, que no signen.

2. El verb “inaplicar” no està al diccionari, però sí al BOE.

 

Font: La Directa

La revolució permanent també és patrimoni del capitalisme

JOSEP MANEL BUSQUETA | Setmanari La Directa – 31/01/2012

Els temps de crisi són temps convulsos pel capitalisme. En aquests períodes el funcionament normal de l’activitat capitalista s’interromp i amb ella queda aturada la dinàmica social essencial per a la bona salut del procés de reproducció capitalista.

La seqüència de l’impacte de la crisi en el funcionament de la societat és ben coneguda. Sense possibilitats d’assolir la rendibilitat adequada per a la inversió aquesta s’atura i, amb ella, els processos productius i per tant la possibilitat de que la majoria de la població, no propietària dels mitjans de producció, trobi un empresari disposat a comprar la seva força de treball a canvi d’un salari. Sense salari desapareixen els diners necessaris pel consum i per tant, les possibilitats de viure, amb una certa dignitat, en la societat capitalista queden seriosament qüestionades per una bona part de la població.

Així doncs en els moments de crisi el capitalisme ha de reinventar-se. Ha d’engegar importants canvis en la forma com combina i empra els recursos socials. Ha de desenvolupar nous processos productius que mitjançant l’explotació laboral, el fons essencial en el capitalisme, li han de permetre aconseguir els guanys necessaris per a reproduir-se com a model social dominant.

Aquesta dinàmica revolucionària és la que fàcilment podem constatar si observem com el capitalisme ha sabut reorganitzar-se després de cadascuna de les grans crisis estructurals que ha patit. Així veiem com després de la gran crisi del 29, i després que, gràcies a la segona Guerra Mundial, es destruís una part important del valor existent, emergeix una nova forma d’organització social i econòmica que tindrà en el control i la regulació de les finances un dels seus elements centrals. Aquesta tasca serà desenvolupada des de l’Estat, institució central en la nova dinàmica del capitalisme, que s’encarregarà de prendre i desenvolupar, amb la seva intervenció activa, les decisions estratègiques de desenvolupament econòmic. La majoria de la població queda integrada en el sistema gràcies a la triada que conformen el treball assalariat, el consum de masses i el pacte social. Aquesta proposta social i econòmica que assegurarà tres dècades de gran prosperitat al capitalisme, sobretot europeu, necessitarà un important suport ideològic i alhora tècnic. Aquest elements intel·lectuals són els que aportarà la teoria econòmica keynesiana i la socialdemocràcia a nivell polític.

El cas espanyol, el “cambio sin ruptura” ; o sigui més del mateix.

Pel cas del capitalisme espanyol el procés pren connotacions força diferents. La gestió del capitalisme que proposa el franquisme durant aquest període s’allunyarà de manera important del que succeeix en l’entorn europeu. El feixisme imposa un model social i econòmic sense organitzacions de classe i sense dret de vaga que té com a resultat un brutal empitjorament de les condicions de vida dels treballadors espanyols, sobretot durant els primers anys de postguerra. Cal tenir present per exemple, que els salaris reals en una ciutat industrial com Sabadell no retornaren als nivells del període republicà fins a finals de la dècada dels 50. Així doncs el model econòmic capitalista del franquisme serà un model que es sustentarà en salaris baixos, una alta utilització del factor treball i una molt baixa mecanització que tindrà com a conseqüència una productivitat industrial molt més baixa que en la majoria dels països europeus.

La mort del dictador i l’inici d’això que s’ha volgut anomenar democràcia coincideix amb un moment històric en que el capitalisme, a nivell global, ja ha esgotat el que donava de sí el règim d’acumulació de postguerra i es troba immers en una nova crisi. D’aquesta crisi en sortirà una nova forma de reorganització social i econòmica -la globalització- que tindrà en la transnacionalització productiva i en la expansió de la mercantilització, dos del seus gran pilars de funcionament. L’estratègia neoliberal, a nivell de política econòmica i social, emergirà com la forma hegemònica de gestió de la societat que permetrà l’expansió i la consolidació del capitalisme global.

En el cas de l’Estat espanyol, i en el marc de la reorganització del capitalisme global, veurem com des de l’inici de la suposada democràcia fins a l’actualitat, totes les opcions polítiques que arriben al govern es complementaran en el desenvolupament de la mateixa estratègia econòmica. Amb independència del seu origen ideològic, UCD, PSOE i PP esdevenen marques diferents d’un mateix producte. La conclusió que en podem extreure d’aquest fet és que en el cas espanyol, i sobretot pel que fa al model econòmic i social, la democràcia no ha suposat formes diferents d’organització de la societat i l’economia en funció de l’opció política que ostentés el govern. Veiem com els interessos econòmics del capital, cada cop més internacionalitzat, són els que han marcat el destí i l’evolució de l’economia i la societat espanyoles.

Pel cas espanyol podem veure com són dos grans eixos els que determinen l’opció estratègica de desenvolupament. Per una banda la internacionalització, que tindrà en la integració en el projecte econòmic europeu el seu element estructurant i que suposarà la plena integració de l’Estat espanyol en la jerarquia econòmica internacional com una perifèria del centre. L’altre gran pilar estratègic serà l’aposta clara pel mercat en detriment d’allò públic, com a gran orientador i dinamitzador de l’economia. El resum més evident d’aquest opció és la que fa el ministre d’economia “socialista” Solchaga quan afirmà que la millor política industrial per a l’economia espanyola és la que no existeix. Aquesta opció té com a corol·lari la proposta de que la principal tasca des de la política econòmica es basa en articular les mesures necessàries per tal de que sigui la inversió privada, sobretot l’estrangera, la que dinamitzi l’activitat econòmica.

La bola de vidre: capitalisme quo vadis! No ens equivocarem de massa!!

Tot sembla indicar que la situació de crisi que actualment viu el capitalisme representa de nou, l’esgotament del règim d’acumulació que des de la dècada dels 70, li havia permès recuperar la taxa de guany. Amb l’esgotament del model també deixa de ser funcional, i sobretot creïble, la legitimació teòrica i social que l’havia sustentat. Avui ja ningú pot creure la cantarella de que la dinàmica eficient de l’economia es basa en la no intervenció de l’Estat, element central que bastia l’ideari neoliberal dominant. Què en seria avui del capitalisme si no comptés amb el descomunal suport de totes i cadascuna de les institucions públiques i dels seus plans d’intervenció econòmica! Plans d’unes dimensions que deixen en xavalla el que va suposar el pla Marshall.

Resulta evident que de la recomposició econòmica i social que permeti recuperar els guanys al capitalisme, i que per tant permeti recuperar el dinamisme que ara no té, sobretot en els països centrals, en sortirà una nova forma de legitimació teòrica, política i social. A dia d’avui podem intuir que una de les grans damnificades d’aquest procés a nivell global en serà la democràcia.
Podem apreciar com en la direcció d’aportar una gestió “adequada” de la crisi s’imposa allà on resulta necessari, en aquest cas Grècia i Itàlia, governs “tècnics”. Aquest governs no gaudeixen de cap legitimació pròpia de la democràcia tradicional i és la seva aura de “neutralitat” i “eficiència” la que els legitima com a opcions necessàries i acceptables pel conjunt de la societat. Lluny de la façana que proposen, la realitat és que aquests governs amaguen una clara opció per la gestió de la crisi, que té com a objectiu assegurar la concentració, de tot l’excedent que es produeix, en mans sobretot del capital financer i que va en detriment de totes les polítiques que asseguraven el conjunt de drets socials per a la majoria de la població.

Molt probablement pel conjunt de la societat europea on la idea de democràcia, (entesa com la capacitat de la ciutadania de participar en la presa de les decisions que l’afecta) representa un element diferenciador i estructural d’aquestes societats, la dinàmica cada cop més autoritària, cap on apunta la reestructuració del capitalisme, representarà un canvi substancial.

Pel cas de l’Estat espanyol, la democràcia no ha tingut mai la “qualitat ciutadana” que se li suposa en la majoria dels països europeus, tal i com ja s’ha assenyalat. En el cas espanyol, la democràcia recent ha suposat una clara subordinació de les decisions de la ciutadania a l’estratègia de desenvolupament que el capital ha marcat des dels seus orígens. Recentment hem assistit a una nova posada en escena d’aquesta dinàmica. Hem vist com, amb la participació de tot l’entramat de poder institucional, però sense cap participació de la ciutadania, s’escometia una reforma constitucional que ens ve a dir que no pagar el deute és anticonstitucional. Reforma que de fet constitueix una peça més del programa de govern que, sota l’empara de l’única gestió possible de la crisi, ens té preparat el capital financer de la mà de les diferents institucions titella que el representen (Fons Monetari Internacional, Governs i Unió Europea).

Sense massa ressò mediàtic, el 26 de març es reuniren a la Moncloa l’antic president del govern José Luís Rodríguez Zapatero i els representants de les 41 empreses amb més pes en l’economia del país. Per fer-se una idea del poder que exerceixen aquestes empreses sobre el conjunt de la societat espanyola cal tenir present que la riquesa acumulada per 14 dels més rics de la reunió és igual a 4 vegades el PIB espanyol (Veure “L’Estratègia del Capital: Informe d’economia nº8 del Seminari Taifa). En aquesta trobada es parlà sobretot de quatre reformes: la del mercat de treball, la de les pensions, la del sistema financer i l’energètica. La trobada comptava amb un text: “Un moment clau d’oportunitat per a construir entre tots l’Espanya admirada del futur 2010”. Aquest text, elaborat per la Fundación Everis amb la participació 50 alts executius de grans empreses i 50 “experts” multitemàtics (entre els que podem trobar noms com: Amando de Miguel, Xavier Sala i Martín o el de Pedro Schwartz), planteja les diferents línies estratègiques de desenvolupament social i econòmic futur. L’eix d’aquestes propostes gira al voltant de la necessitat de construir i potenciar el que anomenen la marca España que segons diuen “han de transcendir els cicles electorals”.

Vivim en un regne que enterra sense cap mena de dubte i amb tot el reconeixement dels polítics “representatius” un franquista com Fraga, compromès amb tots els crims de la dictadura. Aquesta és la nostra democràcia. Vistes així les coses, el serrell que ens queda per veure és qui serà la titella política que passarà a la història com el responsable que haurà d’aplicar les mesures de política econòmica més dures de la història recent, conjuntament amb els nivells de repressió més elevats que haurà viscut la societat espanyola en els darrers trenta anys. Serà Mariano Rajoy? Jo en tinc els meus dubtes.

Font: La Directa

La pobresa: un mecanisme classista de poder i repressió

JOSÉ IGLESIAS FERNÁNDEZ | 10/01/2012 Setmanari La Directa

Les referències indexades al llarg de l’article les podreu trobar al final del mateix

La pobresa ve de lluny: l’esclau era un pobre lligat als capricis i aberracions d’un amo, el servent era un pobre lligat a un territori que acatava les ordres d’un senyor feudal, el treballador és un pobre que depèn de si un capitalista vol emprar-lo (1). Les societats classistes utilitzen la pobresa com un mecanisme per exercir un poder repressor sobre les poblacions que controlen. Marx afirmava que, en el capitalisme, quant més gran sigui el creixement de les fortunes empresarials, major serà la depauperació de les poblacions (2). Ha de quedar clar que “el fonament del poder resideix en l’explotació. En la necessitat per part d’un grup social d’obtenir, mantenir i legitimar la seva expropiació del producte excedent creat per altres grups socials [i que] la teoria de l’explotació capitalista, així com els seus efectes socials [la pobresa], i la teoria de la lluita de classes formen dues parts intrínsecament relacionades d’un tot” (3). La pobresa s’ha de mantenir entre les poblacions per desenvolupar-se submises i poder exercir aquesta capacitat d’explotació, aquest domini de classe.

Però, com es genera la pobresa? A les societats esclavistes: per conquesta i apropiació dels recursos naturals i la despossessió de la llibertat humana; a les feudals: per consolidació de les invasions anteriors i la conservació de la propietat privada dels recursos que eren comunals (4) i, a les capitalistes, mitjançant el sistema d’explotació laboral. Adam Smith va veure el naixement del capitalisme com la recerca del benefici, però Marx va ampliar aquesta idea explicant com els canvis de societat són provocats pels mètodes de producció i les relacions socials que les originen. En el capitalisme, la pobresa neix de l’explotació, de la diferència entre la riquesa que produeix el treballador, però en ser apropiada pel capitalista, aquest lliura a l’obrer una part bastant menor en la forma de salari, de salaris de pobresa. És a dir, el treballador sempre percep una part menor de la que produeix, apropiant-se l’empresari de la diferència o plusvàlua. “Marx va explicar que la llei econòmica fonamental de la producció capitalista és la producció de plusvàlua. És a dir, la necessitat d’augmentar incessantment la quantitat de valor creat en cada cicle productiu […] Aquesta llei econòmica es converteix en la llei social general que caracteritza la societat capitalista ” (5).

Per tant, repetim, la pobresa és sistèmica i té l’origen en la relació capital-treball, atès que el treballador sempre percep menys riquesa de la que produeix, mentre que l’empresari sempre s’apropia d’una part de la riquesa que no ha produït. Es poden organitzar bancs d’aliments, menjadors socials, o crear organitzacions per atendre els pobres, que únicament ajudaran a suavitzar el rigor de la mateixa en aquests col·lectius, però la pobresa només quedarà extirpada quan el capitalisme -i amb ell les societats classistes- quedi destruït.

Altres mecanismes d’opressió relacionats amb la pobresa

Els capitalistes disposen d’altres mecanismes per exercir el control sobre els empobrits: la corrupció, la fam i la por, la caritat i, en última mesura, la repressió policial, judicial i penal. En aquests mecanismes participen, no només els polítics i acadèmics, sinó fins i tot institucions com les Organització no Governamental (ONG) i les fundacions (la de Bill Gates o la de Botín), o personatges mediàtics com Oriol Bohigas, Geraldine Chaplin, José Corbacho, Pep Guardiola, Loquillo, Luz Casal, Luís Rojas Marcos, Fernando Trueba, etc. (7). Les patronals, com la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) i el Círculo Empresarial de Promoción, Innovación, Marketing y Ahorro (CEPIMA), també incideixen en l’empobriment de la població, eliminant les lleis laborals que protegeixen les obreres: acomiadaments sense remuneració, eliminació del Salari Mínim Interprofessional i de les quotes per a les pensions públiques, minijobs de 400 euros, sense seguretat social, sense horari ni subsidi d’atur, o vacances, etc. En aquest sentit, cal entendre perquè les institucions caritatives, actuant a l’ombra del sistema, contribueixen a desmuntar la protesta social, en voler convèncer-nos que la pobresa pot ser combatuda des de dins del capitalisme, quan és evident que no és possible eliminar-la si abans no destruïm el mecanisme d’explotació, ànima i sang del sistema. Per exemple, un director d’un banc d’aliments, malgrat la seva actitud de bonisme, tirava la culpa a la crisi econòmica per l’augment de la pobresa, sense esmentar com és estructural en el capitalisme. Un altre exemple, en la mesura que els governs tanquen l’accés a les rendes mínimes d’inserció o les ajudes a la dependència, més famílies o persones estan abocades a anar a les organitzacions caritatives, com els menjadors socials, els bancs d’aliments, el voluntariat , etc. També és evident que aquestes institucions no consciencien a les persones en situació de risc de la necessitat de polititzar, d’enfrontar i assumir la destrucció del sistema com a causant sistèmic d’aquestes aberracions socials (8).

Cal, també, recordar com, “igual que ja havia fet Gramsci trenta anys abans, Foucault va alertar sobre el caràcter difús de les xarxes de relacions que afermen la dominació, i va insistir que el poder de la burgesia no es recolza tan sols, ni essencialment, en el control de les estructures públiques institucionalitzades de coerció i violència (a les quals s’identifica tradicionalment amb l’Estat), sinó en la seva capacitat de regular els processos de producció cultural ” (9). Això ens porta a fer-nos diverses preguntes: els partits d’esquerra en els parlaments i en les diverses administracions, no s’han convertit en aparells del poder?. No són els que reben i executen les directrius dels poders empresarials i bancaris? I si és així, poden ser considerats subjectes socials per a la transformació?

Més amenaces d’empobriment des del poder

Incansable en la seva avarícia de patró d’explotadors, el president de la CEOE carrega contra les regulacions laborals que impedeixen als empresaris fer contractes d’una hora o un dia, hagin de contribuir per l’acomiadament o no puguin pagar per sota del salari mínim, així com acomiadar totes les funcionàries i privatitzar aquests serveis públics tan indispensables per a la vida comunitària. No obstant això, a l’esquerra parlamentària no s’hi sent cap veu que reclami confiscar tota la riquesa productiva apropiada injustament per aquesta classe ociosa, i enviar a l’exili a la classe empresarial.

Així mateix, la consellera d’Ocupació i Afers Socials del govern basc, Gemma Zabaleta, va anunciar que verificarà si els perceptors d’ajudes socials tenen el seu empadronament en regla a través dels “models de cooperació tant amb la policia local com amb l’Ertzaintza”. A aquesta il·lustre vividora de l’erari públic no se li acut proposar un control policial contra el frau fiscal empresarial o per alts directors de bancs i empreses, amb la corresponent fugida cap a paradisos fiscals. Una altra classe, la política, que cal enviar al desterrament.
Mentrestant, el duc de Palma aprofita la seva posició de consort real per beneficiar-se de recursos públics, i el fill de la duquessa d’Alba titlla de mandroses les andaluses perquè reben un subsidi agrari de pobresa quan la seva família rep milions d’euros anuals per ser simple i planerament propietaris de terres que els seus avantpassats es van apropiar per ‘dret’ de conquesta. Algú necessita aquesta classe parasitària?

Finalment, el president de govern Mariano Rajoy, en línia amb les propostes de la patronal en el document Transforma Espanya (9) prepara minuciosament quin serà el seu full de ruta de retallades-desastre destinades a incrementar encara més la pobresa. A part de les privatitzacions encobertes efectuades durant l’etapa del govern socialista en matèria de sanitat i educació, avancem aquelles manifestades amb molta cautela en el discurs d’investidura:

– En l’econòmic. Retallar el dèficit en 16.500 milions, especialment el dedicat a la despesa social. Les empreses no hauran de pagar l’IVA fins que ho hagin cobrat. Limita al 0,4% el dèficit públic de les diverses administracions. En l’àmbit fiscal no apareixen mesures per pujar l’impost als rics, o la limitació de salaris màxims dels directors. Reducció de l’impost de societats a empreses amb ingressos menors de 5 milions d’euros. Menor taxa d’impostos als beneficis no distribuïts.

– Pel laboral. Congelació de l’ocupació pública, eliminar els dies de festa pont. Ajudes a l’empresari de 3.000 euros pel primer treballador empleat (ajuda a autònoms). Profunda reforma integral del mercat de treball: ‘absentisme laboral’,

– Pel social. Únicament aplicar l’increment de l’IPC a les pensions més baixes, la resta queden congelades. Si no reduir, almenys congelar totes les altres ajudes socials. Reformar el sistema públic de pensions (privatització encoberta).

En una paraula, el paper dels polítics és generar polítiques contra els pobres mentre que el de les associacions és ajudar-los a ben morir, com reclama el nou model capitalista d’índole maltusià.

El capitalisme, quin futur?

Immanuel Wallerstein no dubta a proclamar la defunció del capitalisme: diu que “la seva desintegració és irreversible, perquè està a la vista al final del seu declivi iniciat en la dècada dels ’70 del segle passat i la lenta agonia durarà entre vint i quaranta anys més: el capitalisme modern ha arribat a la fi de la corda. No pot sobreviure com a sistema i per això passa per l’etapa final d’una crisi estructural de llarga durada. No és una crisi de curt termini, sinó un desplegament estructural de grans proporcions […]. “El capitalisme modern ha arribat al final del seu camí. No és capaç de sobreviure com a sistema “, diu Wallerstein i afegeix:”Es tracta de la major crisi de la història. Estem en la transició a un sistema nou i la lluita política real que s’ha desfermat en el món amb el repudi de la gent, no plantegen el nou curs del capitalisme, sinó sobre el sistema que ha de reemplaçar ” (10).

Cal prender aquesta declaració amb força precaució, ja que sóc dels que pensa que sense un fort procés de transformació des de baix, en què la població i els moviments socials siguin els subjectes principals, que s’han anat incorporant massivament i assumint-lo com a propi, el capitalisme pot caure, però quina societat posaríem en el seu lloc? A més, i no menys important, poc podrem fer contra la pobresa i a favor de les pobres, si aquests no es mouen, no es mobilitzen, si d’una vegada no assumeixen una consciència anticapitalista. Com assenyala Rajoy, “és obvi que aquest programa no pot ser aliè, ni a les difícils circumstàncies que travessa el nostre país, ni als desitjos que acaben d’expressar els espanyols a les urnes” (11). Si la població empobrida segueix votant i participant en aquest model de democràcia representativa, poc hem de fer. Mentre aquests gestors del capital trobin legitimació a les urnes per servir a les seves senyories, la Banca i l’Empresa, poc podrem fer des de la protesta al carrer. Així de lamentable. S’imposen noves formes de contestació contra el capitalisme.

Referències

1. Càritas, una multinacional especialitzada en l’almoina, assegura que la majoria de les persones que busquen assistència social, provenen de l’atur. Anna Flotats. “Els ‘nous pobres’ són ja un 60% dels necessitats”. Públic, 17 desembre del 2011.

2. Si no morissin 120 milions de persones anualment, els pobres augmentarien en 1.200 milions cada deu anys. La fam, les pandèmies i la guerra actuen d’obstacles destructius, tal com proposava el clergue T. Malthus. Veure José Iglesias Fernández. Malthus odiava els pobres, Marx la pobresa.

3. JL Acanda González. Poder i revolució: claus per assimilar a Foucault. Recerca: Revista de pensament i Anàlisi.

4. L’actual riquesa dels familiars de la Casa d’Alba procedeix del serveis prestats als reis castellans en els seus conflictes amb la noblesa d’aquesta regió. Un dels seus antecessors, el famós III Duc d’Alba, va ser l’home de confiança de Carles I i Felip II, a Portugal, Nàpols i els Països Baixos, per més referències.

5. JL Acanda González. Treball esmentat.

6. El que no farà Càritas, i les altres organitzacions dedicades al assistencialisme, és conscienciar a aquestes persones en situació de pobresa o risc d’exclusió social en l’enfrontament de classe amb el capitalisme. Actuen de sedant-bomber del sistema.

7. Banc de Sabadell. Plans personalitzats sobre el futur. “Conversaciones sobre el futuro”.

8. Caritas Europa va proposar i presentar durant el Congrés Europeu sobre Pobresa i Exclusió Social que se celebra a Madrid, set propostes polítiques de cara al 2020 entre les quals destaca la de “reduir en un 30 per cent el nombre de persones que viuen sota el llindar de la pobresa, el que suposa que hi hagi 25 milions menys de pobres “.

9. JL Acanda González. Treball esmentat.

10. Com un ressò d’aquest document, Rajoy diu: “hem de resoldre com inserir amb avantatge en un escenari global, més poblat, més competitiu i més exigent”. Veure Seminari Taifa: Quadern n º 8, setembre del 2011.

11. I. Wallerstein. La crisi terminal del capitalisme comença per Europa.

12. Discurs d’investidura del president del PP Mariano Rajoy.

La Unió Europea es treu la màscara amb el nou tractat per salvar l’euro

JORDI BERBIS | Setmanari La Directa 19/12/2011

Aquesta setmana, arran del que s’ha anomenat crisi del deute, els governs alemany i francès han posat sobre la taula la potencial integració fiscal de bona part de la Unió Europea. És a dir, l’adopció de normes comunes en despesa pública i impostos. L’adopció de normes comunes pel que fa a impostos genera dubtes sobre quin ha de ser el model: estem parlant de baixar encara més els impostos a les empreses o tindrem un impost sobre la renda realment progressiu a tot arreu?

Essencialment, les mesures proposades al tractat van en dues direccions. D’una banda, s’augmenta el pressupost destinat a possibles rescats d’estats. De l’altra, es constitucionalitza l’equilibri pressupostari.
Llegir més

Desocupació-retallades, retallades-desocupació

XABIER GRÀCIA / SEMINARI TAIFA | La Directa – 07/12/2011

Després de l’eufòria ve la realitat i, de “país de primera”, l’estat espanyol ha passat a “país de la perifèria”. El subdesenvolupament del capitalisme a l’estat espanyol s’ha caracteritzat històricament per la seva debilitat relativa enfront de les altres fraccions de les classes dominants, com les classes rendistes i financeres. Aquesta debilitat s’ha expressat en una necessitat permanent de capitals estrangers, una feble taxa d’acumulació interna i un elevat atur estructural. La crisi no ha fet més que accentuar les contradiccions pròpies del desenvolupament desigual del capitalisme a l’estat espanyol.
L’atur a l’estat espanyol ronda ja els cinc milions d’aturats i la taxa de desocupació s’ha disparat fins arribar al 21.5%, la més alta des del 1996 i 12 punts per sobre de la zona euro. L’Enquesta de Població Activa situa la xifra d’aturats a finals de setembre en 4.978.300 persones i l’INEM, amb uns criteris més restrictius, els xifra en 4.360.926. Des de que es va iniciar la crisi (a la tardor del 2007) s’ha multiplicat per dos el nombre d’aturats i l’atur de llarga durada en el tercer trimestre ha augmentat fins al 49.3%. Així, no és d’estranyar que després de 4 anys de crisi molts treballadors/es hagin esgotat els subsidis per desocupació i, a l’actualitat, tres de cada 10 aturats no reben cap prestació per desocupació. Des de l’inici de la crisi es troben en aquesta situació més de 1.9 milions de treballadores i treballadors. Hi ha 1.425.200 llars en les quals tots els seus membres estan aturats. Els afiliats a la Seguretat Social han tornat a minvar fins a les 17.360.313 persones, i què es pot dir sobre la taxa de desocupació dels menors de 25 anys que ja supera el 46%, condemnant a tota una generació de joves al treball precari, a la dependència de les seves xarxes familiars (que no deixen de ser un subsidi de les famílies treballadores a les empreses) i a retardar els seus plans d’emancipació vital. Però, a més, com a mostra de la inutilitat de les contrareformes laborals del govern d’en Zapatero, la taxa d’assalariats amb contractes temporals ha guanyat pes en els últims trimestres passant del 24,8% al 26,1% de la població activa del tercer trimestre.
Llegir més

Però qui carai són els mercats?

DAVID FERNÀNDEZ | La Directa 30/11/2011

Albert Recio: “Les institucions de transaccions financers que gestionen la riquesa d’una minoria amb una elevada capacitat de manipulació”

Miren Etxezarreta: “Tres agències olipolístiques que ho decideixen tot”

Joan Subirats: “Una barreja de persones, entitats i professionals de l’especulació i el frau fiscal”
Llegir més

El deute públic: un mecanisme de redistribució de riquesa de pobres a rics (Ivan Gordillo)

“L’única part de l’anomenada riquesa nacional que entra realment i veritablement en possessió col·lectiva dels pobles moderns és… el deute públic.” de El Capital, Karl Marx (1867)

Els darrers esdeveniments econòmics i polítics estan succeint a una velocitat vertiginosa. L’enderrocament del govern de Grècia i d’Itàlia en escassos deu dies ha estat un cop duríssim dels anomenats mercats a les febles democràcies parlamentàries tal com les enteníem fins ara. El cop d’estat dels financers iniciat el 2008 amb el pla de rescat públic pel capital financer privat ha pres forma literal: els tecnòcrates provinents de la banca internacional, de Goldman Sachs com a màxim exponent i del Banc Central Europeu (BCE), ocupen les posicions de control dels Estats grec i italià. Les portes giratòries ara giren també a l’inrevés; no només els càrrecs polítics retirats ocupen els llocs dels consells d’administració de les grans empreses sinó que també càrrecs tècnics del capital privat ocupen les carteres públiques d’uns governs la legimitat dels quals està esgotada. Ja no només es fa complir la màxima del capitalisme -privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues- sinó que a sobre es dicta com fer-ho. Qui dicta, si no ha estat escollit com a representant, no és un dictador? Si fossin militars parlaríem d’un cop d’estat militar. Tot plegat és un abús més del poder, que abans també procurava afavorir un sector social en detriment de l’altre. Ara, però, s’han perdut les formes.

Llegir més

L’espiral dels plans d’ajustament a Europa (Elena Idoate)

ELENA IDOATE / SEMINARI TAIFA | Setmanari La Directa | 08/11/2011

La proposta de convocar un referèndum a Grècia sobre l’aplicació de l’acord de la cimera de l’Eurozona referent al deute hel·lè va suposar una sotragada a les institucions europees. I és que la ciutadania decideixi sobre l’aplicació de mesures que tindran conseqüències molt greus sobre les seves condicions de vida fa pànic als mercats financers, que castiguen la democràcia perquè, en majors dosis que les que estem acostumades, pot ser un obstacle a la voràgine neoliberal de la qual s’alimenten. Finalment la situació s’ha reconduït ràpidament i la proposta de referèndum ha estat retirada. Amb tot plegat, han deixat clar que aquest tipus de mesures es couen a les altes institucions i s’implanten amb poc debat i gens participació democràtica. I amb moltes presses. La reacció a la idea del referèndum dels socis europeus que posen els diners d’allò que anomenen fons de “rescat” va ser exercir una gran pressió per a l’aplicació del pla sense matisos. La posició de força de Merkel i Sarkozy, vertaders artífexs de la darrera maniobra de rescat, és molt perversa, ja que presten els diners que han de salvaguardar els interessos dels seus bancs molt exposats al deute dels estats europeus més vulnerables. Compten amb una important capacitat de xantatge, ja que Grècia està molt necessitada de finançament per al funcionament del seu dia a dia. Amb el recolzament de l’FMI, han bloquejat els 8.000 milions d’euros del sisè tram, aprovat el passat 21 d’octubre, del pla d’assistència, cosa que vol dir que estan disposats a deixar que el sector públic es quedi sense diners per a fer front al pagament de nòmines i pensions si no s’aplica el pla de l’eurozona. Aquest és un acte sanguinari, que culmina una sèrie de mesures encaminades a escanyar l’economia grega, però alhora és potser un precedent d’hostilitats més greus per a qui no acati les ordres. Les amenaces d’aïllament absolut i d’una important represàlia econòmica i financera fan que, aparentment i a un curt termini, no acceptar els plans d’austeritat sigui un salt al buit. Barroso va voler tornar a vaticinar la suposada catàstrofe: “sense l’acord de Grècia amb la UE i el FMI, les condicions pels ciutadans grecs seran molt més doloroses, i sobretot per als més vulnerables.” El que no volen advertir-nos és del desastre econòmic i social que resulta de continuar aplicant les mesures neoliberals que exigeix Europa. Cada cop és més clar que els termes en els que es pretén rescatar a Grècia i Portugal, i els requeriments que es fan a la resta d’economies perifèriques, són una estratègia encaminada al fracàs que no ofereix solucions a la crisi del deute sinó que l’empitjora.

Els plans d’ajustament, desastrosos per a la recuperació econòmica
L’any 2009, el quadre macroeconòmic grec era bastant dolent. El PIB es va contraure el 2,5% i la taxa d’atur se situava en el 10,2%. El dèficit públic era molt elevat (15,4%) i l’Administració havia acumulat un deute del 113% del PIB. El govern va començar a implementar plans d’austeritat que es van endurir amb el primer fons de rescat el maig del 2010. Els diners prestats per part de l’eurozona estan condicionats a l’adopció de dures mesures de tall neoliberal de retallades i degradació de drets laborals i socials. Grècia va establir un programa de privatitzacions gegantí, equivalent al 20% del seu PIB. La despesa pública va patir intenses retallades, centrades en pensions i salaris públics, es van reduir els ens municipals i es van pujar els impostos al consum. Es va reformar el sistema de pensions per a disminuir el nivell de prestacions i es va fer una reforma laboral que precaritza encara més les condicions de treball. Tot això ens resulta bastant familiar, malgrat que nosaltres no hem estat “rescatats”. Aquestes mesures tenen l’objectiu immediat de reduir el dèficit i assegurar el pagament del deute. I de fer contents als mercats financers. La filosofia neoliberal diu que quan més es retalla, major confiança adquireixen les institucions i més es pot recuperar el creixement econòmic. Però l’activació de l’economia poc es basa en actes de fe, i les polítiques d’ajustament en són nefastes.
Les causes de la crisi econòmica, a Grècia, a casa nostra i a qualsevol altre país que l’està patint, tenen arrels molt profundes, però la seva gestió està endinsant les nostres economies en l’espiral recessiva que es va engegar a l’inici de la crisi. La caiguda del PIB, que en el nostre cas va tenir el seu origen en l’explosió de la bombolla immobiliària, desencadena un cercle viciós en el que les empreses, per a fer front a la caiguda dels beneficis, redueixen plantilla i salaris. L’increment de l’atur comporta un deteriorament dels ingressos dels treballadors, que redueixen el seu consum. Llavors les empreses veuen com cauen els seus nivells de vendes i tornen reduir plantilles i sous, i el cercle torna a començar. Els ingressos de les administracions públiques no paren de caure, perquè els impostos més importants són els que graven les rendes salarials i el consum. Les retallades de la despesa pública, doncs, acaben empitjorant la reactivació de l’economia i la capacitat futura de reduir el dèficit i retornar el deute. L’aplicació de mesures d’ajustament fan més gran el deute, i els resultats són prou coneguts en les experiències del FMI a Amèrica Llatina i Àfrica. A finals dels 90 el Ramón Fernández Duran ens deia que el FMI era “el bomber piròman”, una expressió que avui en dia podem atribuir a la Unió Europea. La davallada del PIB a Grècia el 2010 va ser pitjor que l’any anterior (-4,5%) i la taxa d’atur es va elevar fins al 14,1%. El dèficit va continuar alt perquè van caure els ingressos fiscals i l’endeutament va augmentar. La bola es fa cada cop més grossa fins que esdevé insuportable. Itàlia i Portugal estan reiteradament en el punt de mira, perquè les receptes neoliberals deterioren l’activitat econòmica i les seves finances públiques no milloren. Llavors, les prescripcions europees cada cop són més severes. El comissari europeu d’Afers econòmics està demanant que el govern italià faci reformes més ofensives.
A casa nostra, tenim una rèplica d’aquest desastre. El PIB, que havia recuperat taxes positives, en el tercer trimestre de l’any gairebé s’ha estancat, i s’abandona definitivament qualsevol esperança de recuperació. La principal raó és la reducció del consum públic, o dit d’una altra manera, les retallades. Sens dubte, el més dramàtic és l’impacte de tot plegat en el món laboral: l’atur ha repuntat i el setembre va assolir el ritme més alt en els darrers quinze anys i seguirà creixent els propers mesos. L’Organització Internacional del Treball ha assegurat que, aquí, la destrucció de llocs de treball encara no ha tocat fons. També alerta de que l’escenari post crisis és de recuperació de l’economia però no dels llocs de treball destruïts, ja que el creixement serà molt dèbil i els beneficis de les empreses no s’utilitzaran per a generar ocupació. Sembla, doncs, que el pastís s’està fent petit però els empresaris tindran l’oportunitat de quedar-se amb porcions més grans. I aquest repartiment més desigual que deteriorarà l’ocupació, les condicions laborals i els salaris, i també minvarà els ingressos públics que depenen fortament d’aquestes variables. La crisi va per llarg si no canvien les estratègies.

Acords per canviar-ho tot i que no canviï res
L’FMI, l’OCDE i, amb major èmfasi, l’OIT, adverteixen, sorprenentment, que els plans d’austeritat deterioren la capacitat de recuperació econòmica. Dins la Unió Europea, hi ha també veus discrepants. Però no paren d’exigir retallades i reformes profundes de debilitament dels drets socials i laborals. L’FMI en el recent informe de perspectives de l’economia mundial indica que els beneficis que obtenen les empreses no arriben a les famílies i el consum està molt feble. A aquests alçades, ja no es tracta de quan convé fer les mesures d’estímul i d’austeritat, ni de la seva intensitat. Es tracta de que es faci una aposta en ferm pel rescat del benestar de les poblacions.

El pacte de l’eurozona, que s’havia publicitat com a la solució final de la crisi del deute grec, és en bona part més del mateix. La recapitalització de la banca no conté exigències suficients com per a assegurar-ne la solvència. Si els detalls de la forma de càlcul són de gran importància, vol dir que no s’està atacant vertaderament a les pràctiques financeres que porten al sistema bancari al risc del col·lapse. No té molt sentit que es doti d’un bilió d’euros un fons que ha de funcionar de tallafocs, sense realment fer-se efectiu. Però la qüestió clau és la condicionalitat que acompanya la quitança del 50% del deute grec. S’exigeix l’aplicació d’un altre pla d’ajustament i més reformes neoliberals. L’objectiu és controlar els efectes de la quitança i, malgrat els bancs s’hagin d’anotar pèrdues, fer pagar un preu molt alt a les classes populars gregues, europees.

És impossible que Grècia, i països en situacions similars, pagui tot el que deu. Tard o d’hora, serà inevitable un canvi de rumb d’aquestes polítiques. Les protestes de resistència a les polítiques d’ajustament és una variable que compta molt poc en els rígids esquemes d’aplicació del neoliberisme, però caldrà que les classes populars forcem noves vies per a la solució de la crisi del deute. L’escenari actual és el de desgavell polític: dimissió del primer ministre grec Papandreu, s’especula amb la de Berlusconi, eleccions anticipades i moltes protestes als carrers. Parlar del futur de l’euro les conseqüències de la suspensió de pagaments d’un dels seus estats membres és ciència ficció, però aviat tindrem les primeres experiències. Una possible fallida de l’Estat grec tindria repercussions a la banca, especialment alemanya i francesa perquè posseeixen títols, es podria engegar una davallada en cadena. La interconnexió de les economies fruit de la desregulació de les finances ha demostrat ser devastadora, i la crisi del deute grec s’expandirà a altres indrets i pot afectar a diverses capes de la societat. Però aquest contagi no és absolutament incontrolable. Els mecanismes que decideixen que la crisi la paguem les classes populars no estan només en els mercats, fora del nostre control, sinó que també ho estan en les mesures que s’adopten. I les que s’han adoptat fins ara són molt injustes. El futur de l’euro i de la crisi del deute depèn de que es puguin adoptar noves orientacions. En el projecte de moneda única, aquests canvis són gairebé impracticables. L’euro és equivalent a plans d’austeritat, a dualitat d’un centre fort i una perifèria ofegada i sotmesa. El Banc Central Europeu no pot prestar als Estats el crèdit que necessiten, com fan altres bancs centrals, però donen barra lliure a la banca privada. L’euro representa l’hipertròfia financera i a l’orientació de la política econòmica en benefici dels capitals financers. El conflicte entre la deutecràcia i les poblacions a les quals es sotmet s’està traslladant a les instàncies europees.

Article original: L’espiral dels plans d’ajustament a Europa

Hi ha vida més enllà de la banca?

JOSEP MANEL BUSQUETA / SEMINARI TAIFA | Setmanari La Directa 24/10/2011

El cap de setmana del 15 i 16 d’octubre, mentre la majoria de les ciutats del món bullia d’indignació popular davant la presa de pèl global que suposen les mesures preses davant la crisi, assistíem a l’enèsima reunió de ministres de finances, ara en preparació de la també enèsima cimera del G-20 que s’ha de celebrar a Canes els dies 2 i 3 de novembre. Lluny del glamur dels i les artistes del setè art que anualment desfilen per la catifa vermella, tot sembla indicar que en aquesta població francesa assistirem a una posada en escena d’un nou capítol de la tràgica i horrorosa sèrie del “salvament del capitalisme”.
Llegir més