Entrades

Taifa: 20 anys d’economia crítica per la transformació (E. Idoate)

ELENA IDOATE | La Directa – 11/06/2014

Segurament, per la gran majoria de les assistents a l’acte del 8 de juny, la celebració del vintè aniversari de Taifa comença amb una abraçada del Josep Manel Busqueta. Enèrgica i motivadora. Alegre. I crec que necessària. Vint anys són una història compartida per molta gent amb un esperit comú: la crítica a la societat en què vivim. Vint anys no són res en la tasca històrica de l’emancipació, però sí que són molts per a qualsevol col·lectiu concret. L’aniversari ha estat una excusa per a organitzar quelcom fora dels nostres espais de treball habituals, un objectiu que fa temps que teníem en ment.

He après que els dinars populars són un dels actes primordials de la construcció d’una societat alternativa. El punt de trobada de la base. On es reforcen els llaços d’allò personal que també és polític, i s’apropen les distàncies. Afinitats i afectes. En la sobretaula, el món s’arregla molt millor i els debats arriben més enllà, sense mesura. A la cantonada de la gran taula en forma d’alguna lletra entre la U i la O, riures i anècdotes. Vaig comptar-vos, i recomptar-vos, i per fi van quadrar els números de les reserves.

Algunes absències, i sorpreses d’última hora. Una de les coses que més il·lusió ens feia de l’aniversari era el retrobament amb antigues companyes que havien passat per Taifa. I quan es tracta de vincles, no passen els anys. La família creix. Les professores coincideixen amb els seus alumnes. I les nétes d’algunes es posen a jugar amb les filles de les altres. De la resta d’assistents, per Taifa és una sort poder estar acompanyades per totes vosaltres que, de fet, formeu part de la nostra existència. La raó per la qual existim. A Nou Barris, Astúries, Sort, Xàtiva, Saragossa, Ripollet, Gràcia, Poble Sec, Sabadell, El Prat, Sant Boi i molts indrets que em descuido. I Baladre, que és a tot arreu. Amigues i amics amb els que hem compartit actes, xerrades, cursos, articles, i també reunions, assemblees i protestes als carrers. I com no, cerveses, concerts, pel·lícules, i moltes altres coses als ateneus, casals, centres i locals que són casa nostra a tot el territori.

El vídeo que va preparar l’Emma, una de les companyes del seminari, resumeix la nostra història i la nostra essència. Taifa va néixer a la universitat quan un grup d’estudiants inconformistes amb l’enfocament acadèmic de l’economia, juntament amb la Miren, van decidir crear un grup d’economia crítica. Un oasi crític dins del desert del neoliberalisme imperant en les facultats d’economia i en una de les professions més cooptades pel poder, avui en dia al servei dels interessos dels opressors. Aquest petit oasi queda resumit en els títols dels capítols i les paraules gairebé microscòpiques que decoren el cartell de l’acte. Autoformació col·lectiva i horitzontal, a través del debat i la socialització del coneixement. Persones compromeses en l’estudi com a militància, per a que la caixa d’eines que és l’economia crítica arribi a totes les persones inquietes i grups socials, polítics i sindicals. Taifa treballa per les que lluiten.

Realment no sabia com sortiria l’acte. Vam voler que ens acompanyés gent imprescindible fora dels focus mediàtics que no il·luminen sinó que ceguen. Gent que, com nosaltres, fan la feina de formigueta necessària. Però què havien de dir de nosaltres aquestes persones de la PAHC de Sabadell, de l’Espai Fàbrica, de La Directa, del Casal de Joves de Lleida, de Baladre i de Compromís per Ripollet? Doncs ens vau fer flotar. Em vaig emocionar, se’m van posar llàgrimes als ulls i un somriure per dins que de vegades va per fora. Ens vau donar ànims, sentint-nos una petita peça d’un engranatge col·lectiu que està en moviment i que avança amb fermesa.

Taifa és un xino-xano, perquè els processos socials no es fan de cop i volta, perquè les coses s’aconsegueixen picant pedra, i avançant sense por a ensopegar. I una mica sí que ensopeguem. Els reptes més difícils no són acabar els textos a temps, retallar la llargada dels articles o preparar power points. El més complicat és la unitat dins de la diversitat, i allò tan sensible que és mantenir la identitat pròpia i autònoma, però que desborda per tots els cantons cap a les lluites concretes i els projectes comuns. Les paraules de la Miren, a flor de pell. El passat i el present de Taifa, aquest últim representat en la intervenció de la Laia, fan molt de goig. Taifa a discreció! I pensar en el futur, de cara, m’angoixaria si no fos perquè hi veig un llegat, una continuïtat del que s’ha engegat. Taifa en moviment. No m’imagino el meu futur sense Taifa, ni què he arribat a ser. I no sóc l’única. Per a mi és un privilegi que existeixi, formar-hi part, i que les companyes de trajecte siguin aquestes grans persones.

Per acabar el dia, les bases de Bonasò, el rap del Pau i la canya de Baula. Per reclamar, de manera contundent i en lletres gòtiques, la rendició incondicional del capitalisme. Plegar sabent que l’Ivan, un dels altres companys de Taifa, té raó quan diu que ha estat un dels millors dies de la nostra vida. I l’endemà, de nou, seguir amb el dia a dia.

Article original: La Directa

Com reduir la pobresa (E. Idoate)

ELENA IOATE  | La Directa 07/04/2014

Càritas Europa ha presentat un estudi en què explica que l’Estat espanyol és el segon Estat de la Unió Europea amb major índex de pobresa infantil, superat per Romania i precedit per Bulgària. Però al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, no li agraden els informes de Càritas sobre la pobresa. S’ha queixat que no es corresponen amb la realitat, i que únicament són estadístiques. Mesurar una problemàtica amb tantes dimensions com és la pobresa és complicat. I parlar de pobresa sense entrar a explicar les raons de fons que la creen, com fan Càritas i altres entitats similars, és gairebé un engany ideològic i polític. Però les crítiques del ministre no anaven per aquí.

Montoro primer ha volgut desacreditar els indicadors que fa servir Càritas perquè mesuren més pobresa que la que, segons ell, realment hi ha. L’estudi empra el llindar de pobresa, que mesura si els ingressos de les persones permeten assolir els estàndards de vida d’aquella societat. Càritas comptabilitza com a pobres aquelles persones que tenen uns ingressos inferiors a un 60% de la renda mitjana per habitant en l’Estat de referència. Aquests indicadors són diferents segons les economies. La renda a Bulgària és molt inferior a la de l’Estat espanyol, i el seu llindar de pobresa és la meitat. De fet, el llindar de pobresa espanyol seria un 21% superior a la renda mitjana a Bulgària. Moltes de les persones en risc de pobresa a l’Estat espanyol tenen una capacitat de compra superior a aquelles en una situació equivalent a Bulgària. Però això no vol dir que, com sosté Montoro, no siguin pobres. Ho són en el seu entorn. Sembla que el ministre ha trobat una manera ben efectiva d’eradicar la pobresa! Es tractaria de buscar un nivell de renda inferior al del nostre entorn per comparar-nos. Podem agafar la renda mitjana de les economies més empobrides del món, i així deixaríem de tenir tants nens pobres. Tot i això, no podríem amagar una altra trista realitat: som una de les economies on més s’ha incrementat la pobresa. A la Unió Europea, l’Estat espanyol ha estat el segon on la taxa de pobresa ha crescut més durant la crisi, després de Grècia. I Catalunya supera l’evolució mitjana d’aquest país. De les aproximadament 140 regions de la Unió de les quals hi ha estadístiques, Catalunya és la catorzena en creixement de la taxa de pobresa.

Una altra cosa que ha criticat Montoro és que es barregin conceptes. L’informe sobre la pobresa explica que el cost d’oferir uns mínims ingressos a les famílies de l’Estat espanyol equivaldria a l’import que el Govern de l’Estat espanyol calcula destinar al rescat d’una dotzena d’autopistes. No ens confonguem: els rescats són per a les autopistes, com ho són per a la banca i per a altres inversions fallides, però no per a les persones. El ministre ha defensat que els rescats són necessaris perquè hi hagi creixement econòmic, i que és aquest el que pot fer reduir la pobresa. Però, en la nostra economia, aquesta relació causal està totalment capgirada. Si ara els empresaris comencen a parlar de reactivació econòmica, és precisament perquè han destruït llocs de feina i han devaluat els salaris de la manera més dràstica que mai hem conegut. A l’Estat espanyol, el 20% de la població més rica té 7,2 vegades més que el 20% més pobre, la desigualtat més elevada de la Unió Europea i l’únic lloc on s’ha disparat. Al sud d’Europa, el creixement econòmic se sustenta en una major dosi de saqueig dels salaris i dels béns col·lectius cap als beneficis del capital. Sense una transformació profunda del model econòmic i social, no es podrà fer front a la pobresa. Únicament trobaran maneres d’amagar-la de les estadístiques, de diluir-la en l’economia precària i informal i que siguin les xarxes familiars, especialment les dones, o bé Càritas, qui esmorteeixi els seus efectes.

Font: Com reduir la pobresa | Directa.

La regressió creixent del sistema fiscal (F. Navarro)

FRANCISCO NAVARRO  | La Directa 19/03/2014

El govern del regne d’Espanya prepara pel final d’aquesta legislatura una reforma fiscal que hem de contextualitzar en un procés iniciat fa dècades i caracteritzat per una profunda regressió, és a dir, per l’augment de la pressió tributària sobre les classes populars envers als més rics. És un fet flagrant que la pròpia dinàmica capitalista genera creixents desigualtats socials i que un sistema fiscal que funcioni amb un criteri de justícia social podria corregir parcialment aquest escenari. Per contra, el sistema de recaptació actual no només no obeeix a aquest criteri sinó que funciona de manera inversa i, per tant, genera per sí mateix pobresa i desigualtat. En aquest sentit, han sigut determinants tant les reformes realitzades en matèria fiscal com l’utilització del deute públic com a mecanisme per a socialitzar les pèrdues de la crisi.

En un sistema fiscal progressiu una major capacitat econòmica ha d’implicar un major esforç fiscal. En canvi, les principals polítiques que han determinat la tendència de l’actual sistema impositiu tenen una direcció totalment inversa. Un dels puntals d’aquesta tendència és l’augment de la importància dels impostos indirectes envers de la tributació directa. Els primers es concentren principalment en l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA) i altres impostos que graven el consum de benzina, tabac, alcohol, etc. Els impostos directes es corresponen principalment amb l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) i l’Impost de Societats (IS), que grava els beneficis de les empreses. No s’ha de ser un expert en economia per entendre que un augment de l’IVA suposa un major esforç quant menor és la renta de la persona que paga l’impost. I que, per tant, els continus i substancials augments d’aquests impostos han representat un major sacrifici fiscal per a les classes populars.

D’altra banda, les reformes sobre la recaptació directa s’han basat, per un costat, en la reducció des dels anys 80 dels trams més elevats de l’IRPF, que gravava les rentes més altes, i en subvencions per inversions en plans de pensions i serveis sanitaris privats que res tenen a veure amb un criteri de justícia fiscal d’un impost progressiu com aquest. És veritat que hi ha hagut d’altres aspectes de l’IRPF avantatjosos per les rentes més baixes, però en general aquest impost ha patit una regressió durant les tres últimes dècades. Més regressives han sigut les reformes aplicades sobre l’IS de les grans empreses, que a través de múltiples deduccions, desgravacions i altres tipus de mecanismes d’enginyeria fiscal, gaudeixen d’un tipus efectiu molt favorable al voltant del 10%. A tot això cal sumar que grans capitals tributen un 1% a través de les societats d’inversió SICAV i que, segons els mateixos inspectors d’hisenda, més del 70% del frau fiscal es concentra en les grans empreses i fortunes, la qual cosa es manifesta, per exemple, en què 33 de les 35 empreses espanyoles de l’IBEX tenen fons a paradisos fiscals. Sense oblidar-nos d’impostos fiscalment eliminats com el de Patrimoni que afectava principalment a les grans propietats. Cal advertir que totes aquestes reformes regressives també han suposat una reducció important en els ingressos de l’Estat causant un problema de subfinanciació pública.

Com a suport, el govern té sobre la taula la proposta de nou tecnòcrates triats per l’ocasió que pertanyen al món acadèmic més ortodox. Són propostes que segueixen la mateixa orientació d’augmentar la pressió fiscal sobre les classes populars i que generaran més desigualtats, a saber, augmentar l’IVA dels productes que són importants en la cistella de la compra com el transport públic o l’habitatge, reduir impostos directes com l’IS i l’IRPF sobre tots els nivells de renta o, inclús, que es consideri l’habitatge habitual com una propietat més a l’hora de fer la declaració de la renta. Veurem què acaba aplicant el govern però almenys ja té unes recomanacions a gust del client.

Per concloure, a tot aquest anàlisi cal incorporar el fet que els ingressos públics financen cada vegada més un deute il·legítim creixent degut en gran part al rescat bancari, a uns interessos elevadíssims causats per l’especulació del deute, que permet una estructura institucional al servei del capital financer, i una pressió fiscal substancialment menor a la mitjana de la Unió Europea degut al ridícul esforç fiscal que fan els més rics. Tot plegat té com a resultat un sistema fiscal greument regressiu i on el deute públic es converteix en un eficient mecanisme de transferència de renda de les classes treballadores als més rics.

Font: La Directa

Marx segueix donant molta guerra – La MEGA2 (X. Gracia)

XABIER GRACIA | La Directa 28/04/2014

La nova Marx-Engels-Gesamtausgabe o MEGA2 és un dels més grans esforços editorials internacionals per a publicar les obres complertes de Marx i Engels. I és que, tot i l’àmplia repercussió que el marxisme va tenir durant el passat segle, encara avui no tenim una edició completa i científica dels escrits de Marx i Engels. Cert és que no es pot entendre la historia de la difusió i edició de les obres de Marx i Engels sense tenir en compte la historia convulsa del moviment obrer i les seves organitzacions. La primera temptativa de publicació de les obres complertes, la Marx-Engels-Gesamtausgabe (MEGA) no es va iniciar fins els anys 20 del segle passat sota l’impuls de D. B. Riazanov, director de l’Institut Marx-Engels de Moscú qui, com assenyala Manfred Neuhaus, va generar les bases histórico-filològiques de la tradició acadèmica per a l’edició de les obres de Marx i Engels. Gràcies a l’esforç i les competències editorials de Riazanov, en un clima cada vegada més advers, es va aconseguir editar una part important dels treballs de joventut de Marx: Sobre la crítica de la filosofia hegeliana del dret públic el 1927, els Manuscrits econòmic-filosòfics del 1844 i La ideología alemanya el 1932. El 1933 es varen publicar els treballs preparatoris de El capital com el Capítol VI inèdit i entre el 1939 i 1941 els Lineaments fonamentals de la crítica de la economia política coneguts popularment com Grundrisse. El començament del final del projecte d’editar les obres complertes de Marx i Engels, sota estrictes criteris editorials i filològics, va arribar amb les purgues stalinistes dels anys 30 quan Riazanov va ser falsament acusat d’organitzar una conspiració menxevic i detingut juntament a altres suposats instigadors, entre els quals es trobava una altra de les ments més lúcides del marxisme rus, l’economista Isaak Rubin. Llegir més

El gran espoli

ELENA IDOATE / La Directa | 07/01/2014

El neoliberalisme és fort perquè ens fan creure que les seves mesures comporten uns resultats que mai avalen els fets. Tal com deia el Jordi Berbis a Discursos econòmics: la hipocresia habitual, s’estan perpetuant mesures que són totalment contradictòries amb els objectius que diuen defensar. En el cas de les economies que han patit crisis del deute, no n’hi ha cap que se n’hagi sortit aplicant les polítiques d’austeritat. Tan sols han pogut reduir el dèficit i el deute i millorar les condicions econòmiques quan han abandonat l’austeritat i han aplicat altres mesures. El que tenen en comú tots els casos és que s’ha donat una transferència brutal d’actius públics cap a mans privades. Llegir més

El casament de la neboda i el banc d’aliments

BENJAMÍ BASTIDA / La Directa | 13/01/2014

Les últimes setmanes de l’any van deixar uns contrastos insultants per a tota persona amb un mínim grau de sensibilitat social. En pocs dies, a Barcelona van coincidir el casament de la neboda del magnat indi de l’acer i la campanya de recollida de productes destinats al Banc d’Aliments. Una primera reacció podria formular-se així: El casament ha constituït una ostentació obscena. Quina és la riquesa i el poder de qui pot gastar seixanta milions d’euros en un casament i imposar totes les condicions? De quina ètica estem parlant? Al seu costat, la necessitat d’un Banc d’Aliments subratlla situacions insostenibles i l’èxit de la campanya és un signe de solidaritat i una forma de lluitar contra la pobresa. Llegir més

L’engany optimista

ELENA IDOATE / La Directa| 16/07/2013

De tant en tant sentim parlar de les perspectives de millora de l’economia espanyola i catalana. La majoria de vegades és perquè es revisen les estimacions a la baixa. Com ha fet l’FMI fa uns dies, que ha retardat l’any en què, suposadament, l’economia es recuperarà. Però també és costum de fer pronòstics “optimistes”. El govern i el Banc d’Espanya preveuen que es tocarà fons el darrer trimestre d’aquest any. L’Observatori econòmic del BBVA diu que ja hem passat el pitjor. El que els titulars dels mitjans de comunicació no anuncien tan sovint, ni amb tant d’entusiasme, és l’àmplia diferència que presenten algunes tendències econòmiques en relació amb el context internacional. Llegir més

Discursos econòmics: la hipocresia habitual

JORDI BERBIS / La Directa | 09/12/2013

En els discursos econòmics, especialment en els casos de les institucions supranacionals, ens trobem amb declaracions i mesures argumentades com a necessàries per al benestar de la població. Tanmateix, els seus resultats a la pràctica són totalment contradictoris amb aquests objectius. A continuació, en veurem alguns exemples recents.

El primer exemple d’aquest fenomen el podem trobar en les polítiques de la UE sobre la regulació del treball, basades fonamentalment en l’adaptació dels treballadors a les necessitats de l’empresa i l’empleabilitat dels mateixos. És a dir, l’única política és que tots ens adaptem el màxim possible a les necessitats del capital. És en aquesta línia que hem de situar també les mesures de “reformes estructurals” aplicades a Espanya durant l’actual crisi, imposades per la Troica (UE, FMI i BCE) i beneïdes pels successius governs espanyols. Tot i els efectes nefastos de les polítiques aplicades –amb Grècia com exemple paradigmàtic– a la premsa trobem declaracions de les institucions europees que, recurrentment, es lamenten dels alts nivells d’atur actuals. Això és especialment accentuat en el cas de l’atur juvenil. Llegir més

L’assalt a les pensions (J. Iglesias)

JOSE IGLESIAS / La Directa | 19/11/2013

El Seminari d’Economia Crítica Taifa presentava, el setembre d’enguany, l’informe Les pensions no es toquenper advertir la població sobre un nou atac al sistema públic de pensions. La nova reforma, anomenada Llei del Factor de Sostenibilitat i l’Índex de Revalorització de les Pensions, té com objectiu prioritari reduir les despeses en tots els tipus de pensions establertes en el model públic de pensions. Tot i això, aquesta reforma no és la primera ni serà l’última, ja que l’objectiu final és la conversió d’un sistema públic de pensions a un sistema majoritàriament privat, en mans de bancs i asseguradores. Cal, doncs, insistir en la gravetat de la situació, perquè ens hi va el nostre futur, el nostre present.

Un assetjament continuat a les pensions

L’any 1985, es donava el tret de sortida al procés de privatització del sistema de pensions amb l’aprovació de la Llei de Pensions, que augmentava el període de càlcul de la base reguladora de dos a vuit anys. La Llei va provocar la segona Vaga General del període constitucional. L’any 89 es va aprovar la Llei de Fons Privats de Pensions per legalitzar una alternativa al sistema públic i l’any 1995 es rematava la feina al Congrés dels Diputats on, amb l’acord dels sindicats CCOO i UGT, es van adoptar els Pactes de Toledo, que materialitzaven un atac directe a les pensions públiques que fomentava el benefici privat. Des que es van signar els Pactes de Toledo fins l’any 2007, els fons privats de pensions es van disparar de 12.822 milions d’euros a 85.843 milions d’euros. Des d’aleshores, s’han succeït diferents normes per facilitar i accelerar el procés de privatització. La Reforma del 2011 va introduir clares mesures per obstaculitzar l’accés al sistema públic de pensions i per aconseguir cobrar el 100% de la prestació. Es va ampliar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, el període de cotització mínima es va ampliar de quinze a 25 anys, i el període de càlcul de la base reguladora s’amplia dels 35 als 37 anys. L’actual reforma vol reduir el poder adquisitiu dels pensionistes mitjançant el mal anomenat “Factor de Sostenibilitat”, que resumidament proposa jubilar-se més tard i amb una prestació més baixa. Llegir més

Les pensions no es toquen

IVAN GORDILLO  | La Directa 24/10/2013

És sorprenent la manca de debat i les poques mobilitzacions sorgides al voltant de la reforma de les pensions que el govern vol aprovar abans de cap d’any. La gravetat de la reforma és palesa en els pressupostos públics del 2014 presentats la darrera setmana. “Les pensions pujaran un 0,25%”, titulaven fal·laçment els mitjans de comunicació convencionals. Si la inflació és superior al 0,25%, i rarament no ho és, les pensions no pugen sinó que baixen. El cert és que les pensionistes cobraran cada vegada menys. El govern reduirà les pensions no només futures sinó també actuals, quelcom insòlit fins ara. Les conseqüències poden ser dramàtiques atès que les prestacions són ja molt limitades i milers de famílies amb tots els seus membres aturats sobreviuen gràcies a la pensió dels pares, mares, avis i àvies. Això, però, podria ser una oportunitat per mobilitzar un ampli sector de la població en la defensa d’un dret que fins ara crèiem un pilar intocable de l’Estat de Benestar. El Seminari d’Economia Crítica Taifa ha publicat recentment un breu informe (http://laspensionesnosetocan.es/) on desemmascara els arguments i denuncia les conseqüències d’aquesta reforma. Em limito a recollir els eixos del debat i els arguments que han de servir per conscienciar una població colpejada per la crisi i els programes d’ajustament. Llegir més