Entrades

Tragèdia grega?

Publicat a La Directa el 10/07/2015

L’impagament de com a mínim una part del deute públic ja no és una mesura defensada per quatre radicals sinó que ha esdevingut una necessitat objectiva per a l’assoliment dels objectius públicament defensats per la Troica

 

Intentarem donar una visió global del que ha passat en els últims dies a Grècia amb el referèndum. En el moment d’escriure aquest article, Yanis Varoufakis amb prou feines ha dimitit i se’n sap poca cosa del seu successor en el càrrec.

Una panoràmica completa de la situació grega requereix refrescar quin és l’objecte de discussió durant aquests dies. I el que s’està negociant i discutint no és pas quin és el grau d’austeritat que s’imposa, sinó a través de quina combinació de mesures s’assoleix aquest objectiu. La postura del ministre grec Varoufakis, tot i el que hàgim pogut sentir a través dels mitjans, és que les mesures s’han de reorientar totalment en benefici de la majoria de la població. La postura de l’altra banda de la taula de negociacions és ben clara: seguir amb les privatitzacions, la desregulació laboral, les retallades en les pensions, entre d’altres. En altres paraules, el mateix tractament que en els dos rescats patits per Grècia.

Les possibles diferències amb la postura de Syriza no han de ser impediment per a reconèixer que el simple fet que el govern d’un estat membre de la UE i de la zona euro planti cara és ja de per si tota una novetat. Fins a tal punt és una novetat, que la Troica considera que es tracta d’un desafiament, quan no un insult, que algun govern plantegi polítiques diferents, ni que siguin en un grau relativament petit. Aquesta visió es un fidel reflex del leit-motiv de Margaret Thatcher en l’aplicació de les seves polítiques «There is no alternative». És des d’aquesta visió de la postura del govern grec com a conflicte per al poder que s’explica la campanya mediàtica durant els últims dies. En el nostre cas, els mitjans de comunicació han arribat a publicar que Alexis Tsipras acceptava les condicions de la Troica i es feia enrere en la celebració del referèndum, per a ser desmentits per la compareixença del mateix Alexis Tsipras poques hores després. Tampoc han faltat als mitjans de comunicació comentaris sobre que el que calia en realitat era desfer-se del govern de Syriza i buscar-ne un de «més cooperatiu» amb Europa. En el cas grec, no és la primera vegada que succeeix: el primer ministre Papandreu es va veure forçat a dimitir després d’insinuar que sotmetria a referèndum els plans d’ajustament.

Com en pràcticament tota política econòmica, les mesures que es defensen no són més que la manifestació d’ideologies i posicions polítiques diferents. Davant d’un escenari com el que hem descrit anteriorment, una altra opció hauria estat l’impagament directe del deute i la reversió de les mesures dels plans d’ajust. Les conseqüències d’aquesta decisió per a la població grega no estan ni molt menys clares. Com sempre, dependrien no només de la potència de la mobilització popular, de la capacitat de pressió de la classe dirigent grega, etc… sinó també dels interessos internacionals en joc. És a dir, de qüestions que transcendeixen l’àmbit estrictament econòmic, de la correlació de forces concreta en la situació concreta. Després de la victòria del no, pràcticament tot està penjant d’un fil. Però per primera vegada en aquesta llarga travessa del desert s’obre la possibilitat real que les polítiques econòmiques s’orientin a les necessitats de la població com a prioritat principal, i no pas cap al pagament del deute com ha estat fins al moment.

Impagament del deute, si o si

Sobre l’impagament del deute grec, s’està obrint camí una veritat molt incomoda per a l’anomenada Troica: ni en el millor dels escenaris, amb el volum actual de deute, es poden assolir els objectius de deute marcats. Aquesta afirmació no és gratuïta: ja no es tracta del que porten denunciant des de fa força temps economistes (i membres de Syriza) com Costas Lapavitsas o Yanis Varoufakis, sinó que en els dies vinents pot passar a ser una hipòtesi de treball real per a la Troica. Aixo ho coneixem gràcies a sis documents de treball filtrats al diari alemany Süddeutsche Zeitung i publicat al diari The Guardian. Aquest conjunt de sis documents reconeixen de manera explícita dos fets força importants: que fins i tot en el cas que Grècia acceptés totes les condicions, a llarg termini assoliria un nivell de deute insostenible segons la mateixa definició del FMI i que en cap dels escenaris possibles Grècia podria assolir l’objectiu de rebaixar el deute públic al 110% per a l’any 2022 fixat per l’Eurogrup. Per tant, l’impagament de com a mínim una part del deute públic està deixant de ser una mesura defensada per quatre radicals – entre els que tenim el plaer de trobar-nos-hi – per passar a ser una necessitat objectiva per a l’assoliment dels objectius públicament defensats per la Troica. Cal dir que, fins al moment, tot i aplicar-se sense gaires obstacles, tampoc ho havien aconseguit.

Finalment, les implicacions del referèndum de diumenge van molt més enllà del que pugui passar a Grècia, o fins i tot a la Unió Europea. El model de creixement econòmic i d’acumulació en el que els interessos del capital financer tenen un paper predominant pot deixar de ser l’única opció possible. És en aquest context que s’entenen les pressions sobre el govern grec i sobre Syriza: per poc radicals que puguin ser les seves propostes, són un exemple de desviació de l’ortodòxia dominant i, a més, amb un ampli suport per part de la població. Es tracta de quanta democràcia pot suportar el capitalisme actual i la UE en particular.

Jordi Berbis és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.

Europa, habitatge, populismes?

JORDI BERBIS – La Directa 26/03/2015
El president del BBVA ha afirmat que «el que està passant a Grècia demostra que les polítiques populistes no donen resultats. Més aviat al contrari». Ens agradaria saber a quines polítiques populistes es refereix.

En els últims dies, se’ns ha mostrat clarament l’objectiu dels plans d’ajust i les resistències existents a qualsevol canvi en les polítiques aplicades.

Fa dues setmanes el mecanisme europeu d’estabilitat o MEDE va fer públic que havia aprovat la devolució anticipada per part d’Espanya de 1.500 milions d’euros del rescat al sector financer. Amb l’establiment del MEDE, es van institucionalitzar els plans d’ajust aplicats. És a dir, les polítiques econòmiques aplicades per part de la Unió Europea durant la crisi, esdevenen un pilar més del seu funcionament. Això no hauria de representar una sorpresa per a ningú ni s’han de concebre com una desviació. Ans al contrari, els plans d’ajust són la continuïtat de les polítiques estructurals de la UE. Resulta força revelador que en la mateixa roda de premsa en la qual s’anunciava la devolució dels 1.500 milions, el director del MEDE, Klaus Regling, digués que «Donat que Espanya ha implementat una profunda agenda de reformes, el país és una de les economies més atractives per a inversors de l’eurozona». Queda clar, per tant, que la finalitat real dels plans d’ajust és millorar la situació per al capital, deixant la resta d’arguments com a excuses.
Llegir més

El govern de Syriza i la lluita dels pobles contra els mercats

IVAN GORDILLO – La Directa 18/02/2015

Les primeres setmanes del govern grec de Syriza estan sent vertiginoses. Tant el seu ministre de finances, Yannis Varoufakis, com el primer ministre, Alexis Tsipras, van iniciar just després de prendre possessió del càrrec una serie d’entrevistes amb els representants polítics de les principals economies de la zona euro. La primera trobada important es va produir a Atenes amb la visita del cap de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem. Les imatges de la roda de premsa en la que Varoufakis anuncia el no reconeixement de la Troika i la cara de circumstàncies del ministre holandès de finances han donat la volta al món. Dijsselbloem és alhora cap del buró del Mecanisme Europeu d’Estabilització (MEDE), creat el 2011 per facilitar els crèdits de «rescat» als països del euro amb problemes financers, a canvi, evidentment, d’aplicar una sèrie d’ajustaments estructurals fonsmonetaristes sota la tutela de la Troika. Llegir més

La crisi grega: la fi de l’Europa social

IVAN GORDILLO | La Directa 01/03/2012

La Unió Europea, reunida amb caràcter d’urgència, aprovava, la passada matinada del 21 de febrer, el “rescat” de l’economia grega, sumant grans dosis de dramatisme a la nocturnitat habitual en aquestes reunions. I ja van prop de trenta fosques cimeres celebrades des que va esclatar la crisi. Els membres de l’Ecofin (que reuneix les responsables dels ministeris d’economia i finances de la UE) tancaven les negociacions sobre les condicions que imposaran a Grècia a canvi de l’entrega de 130.000 milions d’euros. Dos anys després del primer paquet d’ajudes han necessitat novament, per a no declarar-se en suspensió de pagaments, la intervenció de la troika (Unió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). Aquesta vegada el tipus d’interès dels préstecs serà lleugerament inferior al 5% del pla de 2010. L’acord inclou la participació de la banca privada (sobretot d’Alemanya i França) que reestructurarà el seu deute grec amb una quitança del 53%, operació que acabarà representant unes pèrdues del 75%. Tot plegat, una maniobra jurídica per no declarar oficialment la fallida (default) que activaria el dret de cobrament de les assegurances (credit default swap, CDS) sobre l’impagament del deute sobirà grec, quelcom que evidenciaria la insolvència del conjunt del sistema financer internacional.
Llegir més

L’espiral dels plans d’ajustament a Europa (Elena Idoate)

ELENA IDOATE / SEMINARI TAIFA | Setmanari La Directa | 08/11/2011

La proposta de convocar un referèndum a Grècia sobre l’aplicació de l’acord de la cimera de l’Eurozona referent al deute hel·lè va suposar una sotragada a les institucions europees. I és que la ciutadania decideixi sobre l’aplicació de mesures que tindran conseqüències molt greus sobre les seves condicions de vida fa pànic als mercats financers, que castiguen la democràcia perquè, en majors dosis que les que estem acostumades, pot ser un obstacle a la voràgine neoliberal de la qual s’alimenten. Finalment la situació s’ha reconduït ràpidament i la proposta de referèndum ha estat retirada. Amb tot plegat, han deixat clar que aquest tipus de mesures es couen a les altes institucions i s’implanten amb poc debat i gens participació democràtica. I amb moltes presses. La reacció a la idea del referèndum dels socis europeus que posen els diners d’allò que anomenen fons de “rescat” va ser exercir una gran pressió per a l’aplicació del pla sense matisos. La posició de força de Merkel i Sarkozy, vertaders artífexs de la darrera maniobra de rescat, és molt perversa, ja que presten els diners que han de salvaguardar els interessos dels seus bancs molt exposats al deute dels estats europeus més vulnerables. Compten amb una important capacitat de xantatge, ja que Grècia està molt necessitada de finançament per al funcionament del seu dia a dia. Amb el recolzament de l’FMI, han bloquejat els 8.000 milions d’euros del sisè tram, aprovat el passat 21 d’octubre, del pla d’assistència, cosa que vol dir que estan disposats a deixar que el sector públic es quedi sense diners per a fer front al pagament de nòmines i pensions si no s’aplica el pla de l’eurozona. Aquest és un acte sanguinari, que culmina una sèrie de mesures encaminades a escanyar l’economia grega, però alhora és potser un precedent d’hostilitats més greus per a qui no acati les ordres. Les amenaces d’aïllament absolut i d’una important represàlia econòmica i financera fan que, aparentment i a un curt termini, no acceptar els plans d’austeritat sigui un salt al buit. Barroso va voler tornar a vaticinar la suposada catàstrofe: “sense l’acord de Grècia amb la UE i el FMI, les condicions pels ciutadans grecs seran molt més doloroses, i sobretot per als més vulnerables.” El que no volen advertir-nos és del desastre econòmic i social que resulta de continuar aplicant les mesures neoliberals que exigeix Europa. Cada cop és més clar que els termes en els que es pretén rescatar a Grècia i Portugal, i els requeriments que es fan a la resta d’economies perifèriques, són una estratègia encaminada al fracàs que no ofereix solucions a la crisi del deute sinó que l’empitjora.

Els plans d’ajustament, desastrosos per a la recuperació econòmica
L’any 2009, el quadre macroeconòmic grec era bastant dolent. El PIB es va contraure el 2,5% i la taxa d’atur se situava en el 10,2%. El dèficit públic era molt elevat (15,4%) i l’Administració havia acumulat un deute del 113% del PIB. El govern va començar a implementar plans d’austeritat que es van endurir amb el primer fons de rescat el maig del 2010. Els diners prestats per part de l’eurozona estan condicionats a l’adopció de dures mesures de tall neoliberal de retallades i degradació de drets laborals i socials. Grècia va establir un programa de privatitzacions gegantí, equivalent al 20% del seu PIB. La despesa pública va patir intenses retallades, centrades en pensions i salaris públics, es van reduir els ens municipals i es van pujar els impostos al consum. Es va reformar el sistema de pensions per a disminuir el nivell de prestacions i es va fer una reforma laboral que precaritza encara més les condicions de treball. Tot això ens resulta bastant familiar, malgrat que nosaltres no hem estat “rescatats”. Aquestes mesures tenen l’objectiu immediat de reduir el dèficit i assegurar el pagament del deute. I de fer contents als mercats financers. La filosofia neoliberal diu que quan més es retalla, major confiança adquireixen les institucions i més es pot recuperar el creixement econòmic. Però l’activació de l’economia poc es basa en actes de fe, i les polítiques d’ajustament en són nefastes.
Les causes de la crisi econòmica, a Grècia, a casa nostra i a qualsevol altre país que l’està patint, tenen arrels molt profundes, però la seva gestió està endinsant les nostres economies en l’espiral recessiva que es va engegar a l’inici de la crisi. La caiguda del PIB, que en el nostre cas va tenir el seu origen en l’explosió de la bombolla immobiliària, desencadena un cercle viciós en el que les empreses, per a fer front a la caiguda dels beneficis, redueixen plantilla i salaris. L’increment de l’atur comporta un deteriorament dels ingressos dels treballadors, que redueixen el seu consum. Llavors les empreses veuen com cauen els seus nivells de vendes i tornen reduir plantilles i sous, i el cercle torna a començar. Els ingressos de les administracions públiques no paren de caure, perquè els impostos més importants són els que graven les rendes salarials i el consum. Les retallades de la despesa pública, doncs, acaben empitjorant la reactivació de l’economia i la capacitat futura de reduir el dèficit i retornar el deute. L’aplicació de mesures d’ajustament fan més gran el deute, i els resultats són prou coneguts en les experiències del FMI a Amèrica Llatina i Àfrica. A finals dels 90 el Ramón Fernández Duran ens deia que el FMI era “el bomber piròman”, una expressió que avui en dia podem atribuir a la Unió Europea. La davallada del PIB a Grècia el 2010 va ser pitjor que l’any anterior (-4,5%) i la taxa d’atur es va elevar fins al 14,1%. El dèficit va continuar alt perquè van caure els ingressos fiscals i l’endeutament va augmentar. La bola es fa cada cop més grossa fins que esdevé insuportable. Itàlia i Portugal estan reiteradament en el punt de mira, perquè les receptes neoliberals deterioren l’activitat econòmica i les seves finances públiques no milloren. Llavors, les prescripcions europees cada cop són més severes. El comissari europeu d’Afers econòmics està demanant que el govern italià faci reformes més ofensives.
A casa nostra, tenim una rèplica d’aquest desastre. El PIB, que havia recuperat taxes positives, en el tercer trimestre de l’any gairebé s’ha estancat, i s’abandona definitivament qualsevol esperança de recuperació. La principal raó és la reducció del consum públic, o dit d’una altra manera, les retallades. Sens dubte, el més dramàtic és l’impacte de tot plegat en el món laboral: l’atur ha repuntat i el setembre va assolir el ritme més alt en els darrers quinze anys i seguirà creixent els propers mesos. L’Organització Internacional del Treball ha assegurat que, aquí, la destrucció de llocs de treball encara no ha tocat fons. També alerta de que l’escenari post crisis és de recuperació de l’economia però no dels llocs de treball destruïts, ja que el creixement serà molt dèbil i els beneficis de les empreses no s’utilitzaran per a generar ocupació. Sembla, doncs, que el pastís s’està fent petit però els empresaris tindran l’oportunitat de quedar-se amb porcions més grans. I aquest repartiment més desigual que deteriorarà l’ocupació, les condicions laborals i els salaris, i també minvarà els ingressos públics que depenen fortament d’aquestes variables. La crisi va per llarg si no canvien les estratègies.

Acords per canviar-ho tot i que no canviï res
L’FMI, l’OCDE i, amb major èmfasi, l’OIT, adverteixen, sorprenentment, que els plans d’austeritat deterioren la capacitat de recuperació econòmica. Dins la Unió Europea, hi ha també veus discrepants. Però no paren d’exigir retallades i reformes profundes de debilitament dels drets socials i laborals. L’FMI en el recent informe de perspectives de l’economia mundial indica que els beneficis que obtenen les empreses no arriben a les famílies i el consum està molt feble. A aquests alçades, ja no es tracta de quan convé fer les mesures d’estímul i d’austeritat, ni de la seva intensitat. Es tracta de que es faci una aposta en ferm pel rescat del benestar de les poblacions.

El pacte de l’eurozona, que s’havia publicitat com a la solució final de la crisi del deute grec, és en bona part més del mateix. La recapitalització de la banca no conté exigències suficients com per a assegurar-ne la solvència. Si els detalls de la forma de càlcul són de gran importància, vol dir que no s’està atacant vertaderament a les pràctiques financeres que porten al sistema bancari al risc del col·lapse. No té molt sentit que es doti d’un bilió d’euros un fons que ha de funcionar de tallafocs, sense realment fer-se efectiu. Però la qüestió clau és la condicionalitat que acompanya la quitança del 50% del deute grec. S’exigeix l’aplicació d’un altre pla d’ajustament i més reformes neoliberals. L’objectiu és controlar els efectes de la quitança i, malgrat els bancs s’hagin d’anotar pèrdues, fer pagar un preu molt alt a les classes populars gregues, europees.

És impossible que Grècia, i països en situacions similars, pagui tot el que deu. Tard o d’hora, serà inevitable un canvi de rumb d’aquestes polítiques. Les protestes de resistència a les polítiques d’ajustament és una variable que compta molt poc en els rígids esquemes d’aplicació del neoliberisme, però caldrà que les classes populars forcem noves vies per a la solució de la crisi del deute. L’escenari actual és el de desgavell polític: dimissió del primer ministre grec Papandreu, s’especula amb la de Berlusconi, eleccions anticipades i moltes protestes als carrers. Parlar del futur de l’euro les conseqüències de la suspensió de pagaments d’un dels seus estats membres és ciència ficció, però aviat tindrem les primeres experiències. Una possible fallida de l’Estat grec tindria repercussions a la banca, especialment alemanya i francesa perquè posseeixen títols, es podria engegar una davallada en cadena. La interconnexió de les economies fruit de la desregulació de les finances ha demostrat ser devastadora, i la crisi del deute grec s’expandirà a altres indrets i pot afectar a diverses capes de la societat. Però aquest contagi no és absolutament incontrolable. Els mecanismes que decideixen que la crisi la paguem les classes populars no estan només en els mercats, fora del nostre control, sinó que també ho estan en les mesures que s’adopten. I les que s’han adoptat fins ara són molt injustes. El futur de l’euro i de la crisi del deute depèn de que es puguin adoptar noves orientacions. En el projecte de moneda única, aquests canvis són gairebé impracticables. L’euro és equivalent a plans d’austeritat, a dualitat d’un centre fort i una perifèria ofegada i sotmesa. El Banc Central Europeu no pot prestar als Estats el crèdit que necessiten, com fan altres bancs centrals, però donen barra lliure a la banca privada. L’euro representa l’hipertròfia financera i a l’orientació de la política econòmica en benefici dels capitals financers. El conflicte entre la deutecràcia i les poblacions a les quals es sotmet s’està traslladant a les instàncies europees.

Article original: L’espiral dels plans d’ajustament a Europa