Entrades

La cultura de pagament (E. Idoate)

ELENA IDOATE | La Directa 19/02/2013

L’expansió financera durant les darreres dècades ha estat possible gràcies a la desregulació dels mercats financers. Ha calgut desmuntar els sistemes de control públic, però poques vegades s’assenyala que, a més a més, ha estat imprescindible que el capital financer compti amb un suport dels poders polítics per salvaguardar els seus interessos. Els governs i institucions supervisores, alhora que aprofundien en la liberalització financera, han hagut de facilitar i proporcionar mecanismes de socialització de les pèrdues financeres.

Els rescats bancaris són una salvaguarda del capital financer. S’han anat repetint arreu del món. Durant els 80 i els 90, en les nombroses crisis de deute a Amèrica Llatina i Àfrica. A Mèxic al 94, al Sud Est Asiàtic el 97, a Rússia el 98 i a Argentina el 2000, els col·lapses financers van anar seguits de rescats dels bancs a expenses del poble. Comporten una socialització de pèrdues a gran escala i a més els gestors i els accionistes queden indemnes. En tots els casos, com l’actual rescat del sistema bancari espanyol, principalment es preserven els interessos dels creditors, altres bancs que han prestat als que són rescatats. Els accionistes no perden, els creditors no perden, i els i les contribuents paguen.

La resta de mecanismes de salvaguarda són un degoteig continu de bancarrotes personals, i de vegades col·lectives, que desencadenen situacions dramàtiques. Un exemple són les execucions hipotecàries. Els bancs poden, en cas d’impagament dels terminis de les hipoteques que han prestat, quedar-se amb la propietat de l’immoble i seguir cobrant de la família desnonada perquè el deute no queda saldat. A l’Estat espanyol, les famílies que perden el seu habitatge han de seguir pagant una part del deute amb el banc, perquè el valor dels immobles és ara inferior a l’import de les hipoteques. La legislació hipotecària espanyola blinda un negoci perfecte als bancs, que els deixa immunes a la baixada de preus dels habitatges. De fet, totes les persones que s’han hipotecat ara deuen als bancs molts més diners dels que val casa seva.

Hi ha molts altres instruments que centrifuguen les pèrdues cap a les classes populars. Les lleis de fallida, que regulen les situacions d’insolvència, determinen amb quina seguretat els prestadors recuperaren el crèdit si aquest esdevé morós. A l’Estat espanyol, aquesta llei no permet la liquidació dels deutes de les persones insolvents. D’altra banda hi ha una gran magnitud d’estalvis bloquejats en les participacions preferents. I els fons privats de pensions, que quan fan fallida s’esfumen els estalvis per a la jubilació d’amplis col·lectius de treballadors i treballadores.
Les persones que firmaven una hipoteca o dipositaven els seus estalvis en preferents o en un pla de pensions, ho feien confiant en els bancs, que se suposa que estaven capacitats per gestionar els riscos. I també estaven motivades per les desgravacions fiscals de les administracions i les recomanacions de molts economistes. Tots ells els van empènyer a assumir uns riscos excessius, i això és una gran estafa. Les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca porten temps lluitant contra els desnonaments, conseqüència devastadora d’una d’aquestes estafes. Les execucions hipotecàries suposen la pèrdua dels estalvis i fins i tot de l’habitatge. Als Estats Units, els desnonaments acaben amb dació en pagament, lliurant l’habitatge al banc però saldant del deute. Al contrari que els rescats, això no suposa cap cost a la ciutadania i ha permès una reducció del sobreendeutament. Però no ha evitat la ruïna de milions de persones. A l’Estat espanyol, les conseqüències són molt pitjors perquè les persones desnonades es queden amb un deute de per vida.

Prevenir aquestes situacions, que són habituals i cada cop més greus, és una necessitat social molt urgent. En contra del que diuen els representants de la banca, “experts” en salvaguardar els interessos financers, s’haurien de fer quitances del deute hipotecari de les persones que no poden seguir pagant. Fins i tot caldria una quitança de les hipoteques que sí es poden pagar però el seu deute és més elevat del preu real de l’immoble. És indispensable una reestructuració del deute per a rebaixar dràsticament el sobreendeutament dels sectors econòmics. I molt especialment el de les famílies, que tenen moltes menys opcions. Els bancs han d’assumir les pèrdues, i això lluny d’empitjorar l’economia, suposaria una millora perquè està ofegada pel deute. Hi ha moltes altres maneres, la ILP que es tramita al Congrés dels Diputats planteja la dació en pagament i el lloguer social.

Cal lluitar contra tots aquests mecanismes que centralitzen la riquesa en unes poques mans, transfereixen els recursos de les classes populars cal als rics i enfonsen les persones. La facilitat dels bancs per rebre recursos i desnonar persones és nociva per l’economia, i terriblement injusta. És resultat del poder enorme que tenen, però que la PAH ens ha demostrat que sí que es pot desafiar.

Font: La Directa

L’espiral dels plans d’ajustament a Europa (Elena Idoate)

ELENA IDOATE / SEMINARI TAIFA | Setmanari La Directa | 08/11/2011

La proposta de convocar un referèndum a Grècia sobre l’aplicació de l’acord de la cimera de l’Eurozona referent al deute hel·lè va suposar una sotragada a les institucions europees. I és que la ciutadania decideixi sobre l’aplicació de mesures que tindran conseqüències molt greus sobre les seves condicions de vida fa pànic als mercats financers, que castiguen la democràcia perquè, en majors dosis que les que estem acostumades, pot ser un obstacle a la voràgine neoliberal de la qual s’alimenten. Finalment la situació s’ha reconduït ràpidament i la proposta de referèndum ha estat retirada. Amb tot plegat, han deixat clar que aquest tipus de mesures es couen a les altes institucions i s’implanten amb poc debat i gens participació democràtica. I amb moltes presses. La reacció a la idea del referèndum dels socis europeus que posen els diners d’allò que anomenen fons de “rescat” va ser exercir una gran pressió per a l’aplicació del pla sense matisos. La posició de força de Merkel i Sarkozy, vertaders artífexs de la darrera maniobra de rescat, és molt perversa, ja que presten els diners que han de salvaguardar els interessos dels seus bancs molt exposats al deute dels estats europeus més vulnerables. Compten amb una important capacitat de xantatge, ja que Grècia està molt necessitada de finançament per al funcionament del seu dia a dia. Amb el recolzament de l’FMI, han bloquejat els 8.000 milions d’euros del sisè tram, aprovat el passat 21 d’octubre, del pla d’assistència, cosa que vol dir que estan disposats a deixar que el sector públic es quedi sense diners per a fer front al pagament de nòmines i pensions si no s’aplica el pla de l’eurozona. Aquest és un acte sanguinari, que culmina una sèrie de mesures encaminades a escanyar l’economia grega, però alhora és potser un precedent d’hostilitats més greus per a qui no acati les ordres. Les amenaces d’aïllament absolut i d’una important represàlia econòmica i financera fan que, aparentment i a un curt termini, no acceptar els plans d’austeritat sigui un salt al buit. Barroso va voler tornar a vaticinar la suposada catàstrofe: “sense l’acord de Grècia amb la UE i el FMI, les condicions pels ciutadans grecs seran molt més doloroses, i sobretot per als més vulnerables.” El que no volen advertir-nos és del desastre econòmic i social que resulta de continuar aplicant les mesures neoliberals que exigeix Europa. Cada cop és més clar que els termes en els que es pretén rescatar a Grècia i Portugal, i els requeriments que es fan a la resta d’economies perifèriques, són una estratègia encaminada al fracàs que no ofereix solucions a la crisi del deute sinó que l’empitjora.

Els plans d’ajustament, desastrosos per a la recuperació econòmica
L’any 2009, el quadre macroeconòmic grec era bastant dolent. El PIB es va contraure el 2,5% i la taxa d’atur se situava en el 10,2%. El dèficit públic era molt elevat (15,4%) i l’Administració havia acumulat un deute del 113% del PIB. El govern va començar a implementar plans d’austeritat que es van endurir amb el primer fons de rescat el maig del 2010. Els diners prestats per part de l’eurozona estan condicionats a l’adopció de dures mesures de tall neoliberal de retallades i degradació de drets laborals i socials. Grècia va establir un programa de privatitzacions gegantí, equivalent al 20% del seu PIB. La despesa pública va patir intenses retallades, centrades en pensions i salaris públics, es van reduir els ens municipals i es van pujar els impostos al consum. Es va reformar el sistema de pensions per a disminuir el nivell de prestacions i es va fer una reforma laboral que precaritza encara més les condicions de treball. Tot això ens resulta bastant familiar, malgrat que nosaltres no hem estat “rescatats”. Aquestes mesures tenen l’objectiu immediat de reduir el dèficit i assegurar el pagament del deute. I de fer contents als mercats financers. La filosofia neoliberal diu que quan més es retalla, major confiança adquireixen les institucions i més es pot recuperar el creixement econòmic. Però l’activació de l’economia poc es basa en actes de fe, i les polítiques d’ajustament en són nefastes.
Les causes de la crisi econòmica, a Grècia, a casa nostra i a qualsevol altre país que l’està patint, tenen arrels molt profundes, però la seva gestió està endinsant les nostres economies en l’espiral recessiva que es va engegar a l’inici de la crisi. La caiguda del PIB, que en el nostre cas va tenir el seu origen en l’explosió de la bombolla immobiliària, desencadena un cercle viciós en el que les empreses, per a fer front a la caiguda dels beneficis, redueixen plantilla i salaris. L’increment de l’atur comporta un deteriorament dels ingressos dels treballadors, que redueixen el seu consum. Llavors les empreses veuen com cauen els seus nivells de vendes i tornen reduir plantilles i sous, i el cercle torna a començar. Els ingressos de les administracions públiques no paren de caure, perquè els impostos més importants són els que graven les rendes salarials i el consum. Les retallades de la despesa pública, doncs, acaben empitjorant la reactivació de l’economia i la capacitat futura de reduir el dèficit i retornar el deute. L’aplicació de mesures d’ajustament fan més gran el deute, i els resultats són prou coneguts en les experiències del FMI a Amèrica Llatina i Àfrica. A finals dels 90 el Ramón Fernández Duran ens deia que el FMI era “el bomber piròman”, una expressió que avui en dia podem atribuir a la Unió Europea. La davallada del PIB a Grècia el 2010 va ser pitjor que l’any anterior (-4,5%) i la taxa d’atur es va elevar fins al 14,1%. El dèficit va continuar alt perquè van caure els ingressos fiscals i l’endeutament va augmentar. La bola es fa cada cop més grossa fins que esdevé insuportable. Itàlia i Portugal estan reiteradament en el punt de mira, perquè les receptes neoliberals deterioren l’activitat econòmica i les seves finances públiques no milloren. Llavors, les prescripcions europees cada cop són més severes. El comissari europeu d’Afers econòmics està demanant que el govern italià faci reformes més ofensives.
A casa nostra, tenim una rèplica d’aquest desastre. El PIB, que havia recuperat taxes positives, en el tercer trimestre de l’any gairebé s’ha estancat, i s’abandona definitivament qualsevol esperança de recuperació. La principal raó és la reducció del consum públic, o dit d’una altra manera, les retallades. Sens dubte, el més dramàtic és l’impacte de tot plegat en el món laboral: l’atur ha repuntat i el setembre va assolir el ritme més alt en els darrers quinze anys i seguirà creixent els propers mesos. L’Organització Internacional del Treball ha assegurat que, aquí, la destrucció de llocs de treball encara no ha tocat fons. També alerta de que l’escenari post crisis és de recuperació de l’economia però no dels llocs de treball destruïts, ja que el creixement serà molt dèbil i els beneficis de les empreses no s’utilitzaran per a generar ocupació. Sembla, doncs, que el pastís s’està fent petit però els empresaris tindran l’oportunitat de quedar-se amb porcions més grans. I aquest repartiment més desigual que deteriorarà l’ocupació, les condicions laborals i els salaris, i també minvarà els ingressos públics que depenen fortament d’aquestes variables. La crisi va per llarg si no canvien les estratègies.

Acords per canviar-ho tot i que no canviï res
L’FMI, l’OCDE i, amb major èmfasi, l’OIT, adverteixen, sorprenentment, que els plans d’austeritat deterioren la capacitat de recuperació econòmica. Dins la Unió Europea, hi ha també veus discrepants. Però no paren d’exigir retallades i reformes profundes de debilitament dels drets socials i laborals. L’FMI en el recent informe de perspectives de l’economia mundial indica que els beneficis que obtenen les empreses no arriben a les famílies i el consum està molt feble. A aquests alçades, ja no es tracta de quan convé fer les mesures d’estímul i d’austeritat, ni de la seva intensitat. Es tracta de que es faci una aposta en ferm pel rescat del benestar de les poblacions.

El pacte de l’eurozona, que s’havia publicitat com a la solució final de la crisi del deute grec, és en bona part més del mateix. La recapitalització de la banca no conté exigències suficients com per a assegurar-ne la solvència. Si els detalls de la forma de càlcul són de gran importància, vol dir que no s’està atacant vertaderament a les pràctiques financeres que porten al sistema bancari al risc del col·lapse. No té molt sentit que es doti d’un bilió d’euros un fons que ha de funcionar de tallafocs, sense realment fer-se efectiu. Però la qüestió clau és la condicionalitat que acompanya la quitança del 50% del deute grec. S’exigeix l’aplicació d’un altre pla d’ajustament i més reformes neoliberals. L’objectiu és controlar els efectes de la quitança i, malgrat els bancs s’hagin d’anotar pèrdues, fer pagar un preu molt alt a les classes populars gregues, europees.

És impossible que Grècia, i països en situacions similars, pagui tot el que deu. Tard o d’hora, serà inevitable un canvi de rumb d’aquestes polítiques. Les protestes de resistència a les polítiques d’ajustament és una variable que compta molt poc en els rígids esquemes d’aplicació del neoliberisme, però caldrà que les classes populars forcem noves vies per a la solució de la crisi del deute. L’escenari actual és el de desgavell polític: dimissió del primer ministre grec Papandreu, s’especula amb la de Berlusconi, eleccions anticipades i moltes protestes als carrers. Parlar del futur de l’euro les conseqüències de la suspensió de pagaments d’un dels seus estats membres és ciència ficció, però aviat tindrem les primeres experiències. Una possible fallida de l’Estat grec tindria repercussions a la banca, especialment alemanya i francesa perquè posseeixen títols, es podria engegar una davallada en cadena. La interconnexió de les economies fruit de la desregulació de les finances ha demostrat ser devastadora, i la crisi del deute grec s’expandirà a altres indrets i pot afectar a diverses capes de la societat. Però aquest contagi no és absolutament incontrolable. Els mecanismes que decideixen que la crisi la paguem les classes populars no estan només en els mercats, fora del nostre control, sinó que també ho estan en les mesures que s’adopten. I les que s’han adoptat fins ara són molt injustes. El futur de l’euro i de la crisi del deute depèn de que es puguin adoptar noves orientacions. En el projecte de moneda única, aquests canvis són gairebé impracticables. L’euro és equivalent a plans d’austeritat, a dualitat d’un centre fort i una perifèria ofegada i sotmesa. El Banc Central Europeu no pot prestar als Estats el crèdit que necessiten, com fan altres bancs centrals, però donen barra lliure a la banca privada. L’euro representa l’hipertròfia financera i a l’orientació de la política econòmica en benefici dels capitals financers. El conflicte entre la deutecràcia i les poblacions a les quals es sotmet s’està traslladant a les instàncies europees.

Article original: L’espiral dels plans d’ajustament a Europa

Xerrades d’actualitat: La crisi del deute i l’excusa de les retallades

Xerrada a càrrec de: Ivan Gordillo (membre del seminari Taifa)
Data: 28 de juny, 19:30h.
Lloc: Ecoconcern, Carrer Mare de Deu del Pilar, 15, ppal. (a prop del Palau de la Música) Metro: Urquinaona L1,L4.

El gran problema amb el que es troba actualment l’economia arreu d’Europa i especialment als països de la perifèria com Grècia o Espanya és el gran volum de deute que arrosseguen. Sota aquest pretext es volen imposar una sèrie de mesures que retallaran els serveis públics i socials. Del que no se’n parla obertament és que a l’Estat espanyol el major problema recau sobre el deute privat, especialment del sector financer amb la banca internacional, i de la dificultat de retornar-lo. El rescat de l’economia espanyola cada vegada és menys remot però no ens diuen a qui beneficiaria aquest. El dèficit fiscal creixent és un problema de magnitud però les vies per abordar-lo poden diferir molt de la reducció de despeses imprescindibles per la societat com són l’educació i la sanitat tal i com es vol portar a terme a Catalunya, rebutjant qualsevol alternativa d’augment de la pressió fiscal al capital.

Davant dels durs atacs a les condicions de vida i drets socials que la població i les classes treballadores estan experimentant en aquests darrers temps, i convençuts que és important que les persones interessades tinguin la possibilitat de debatre sobre la natura d’aquests atacs, les seves causes i les seves conseqüències, el seminari Taifa es proposa portar a terme una xerrada de debat que pugui facilitar l’aprofundiment en la comprensió d’aquestes dinàmiques. L’anàlisi i el comentari serà des del punt de vista de les classes populars.

Es proposa que el ponent faci una exposició prèvia d’uns 45-50 minuts i es dediquin al debat uns altres 30 o 45 minuts. El programa es beneficia de la cooperació d´Ecoconcern que presta el suport logístic.