Entrades

Aquest dimarts, 28 de febrer, es va realitzar la darrera sessió d’un curs que ha aplegat moltíssimes persones que han confluit tots els dimarts dels darrers dos mesos per tal d’aprofundir en el coneixement sobre la crisi i l’estructura del model d’organització social capitalista. Un centenar de persones han passat per cada una de les sessions oferides pel Seminari d’Economia Crítica Taifa que han generat debat i confluència entre diferents sectors dels moviments socials sabadellencs. El curs ha aplegat moltes persones de la PAHC, l’assemblea del CAP Nord o l’A.V.V. de Torreguitart, entre d’altres. J.M. Busqueta va tancar, ahir, la última sessió i va fer-ho magistralment. El curs s’ha acabat i entre els participants ha quedat un bon gust de boca gràcies al realisme optimista i la pedagogia de Busqueta que va facilitar un tancament entusiasta i clarificador envers els elements que formen la dinàmica capitalista i les alternatives a aquesta.

Font: Vilaweb Sabadell

JOSEP MANEL BUSQUETA | Setmanari La Directa – 31/01/2012

Els temps de crisi són temps convulsos pel capitalisme. En aquests períodes el funcionament normal de l’activitat capitalista s’interromp i amb ella queda aturada la dinàmica social essencial per a la bona salut del procés de reproducció capitalista.

La seqüència de l’impacte de la crisi en el funcionament de la societat és ben coneguda. Sense possibilitats d’assolir la rendibilitat adequada per a la inversió aquesta s’atura i, amb ella, els processos productius i per tant la possibilitat de que la majoria de la població, no propietària dels mitjans de producció, trobi un empresari disposat a comprar la seva força de treball a canvi d’un salari. Sense salari desapareixen els diners necessaris pel consum i per tant, les possibilitats de viure, amb una certa dignitat, en la societat capitalista queden seriosament qüestionades per una bona part de la població.

Així doncs en els moments de crisi el capitalisme ha de reinventar-se. Ha d’engegar importants canvis en la forma com combina i empra els recursos socials. Ha de desenvolupar nous processos productius que mitjançant l’explotació laboral, el fons essencial en el capitalisme, li han de permetre aconseguir els guanys necessaris per a reproduir-se com a model social dominant.

Aquesta dinàmica revolucionària és la que fàcilment podem constatar si observem com el capitalisme ha sabut reorganitzar-se després de cadascuna de les grans crisis estructurals que ha patit. Així veiem com després de la gran crisi del 29, i després que, gràcies a la segona Guerra Mundial, es destruís una part important del valor existent, emergeix una nova forma d’organització social i econòmica que tindrà en el control i la regulació de les finances un dels seus elements centrals. Aquesta tasca serà desenvolupada des de l’Estat, institució central en la nova dinàmica del capitalisme, que s’encarregarà de prendre i desenvolupar, amb la seva intervenció activa, les decisions estratègiques de desenvolupament econòmic. La majoria de la població queda integrada en el sistema gràcies a la triada que conformen el treball assalariat, el consum de masses i el pacte social. Aquesta proposta social i econòmica que assegurarà tres dècades de gran prosperitat al capitalisme, sobretot europeu, necessitarà un important suport ideològic i alhora tècnic. Aquest elements intel·lectuals són els que aportarà la teoria econòmica keynesiana i la socialdemocràcia a nivell polític.

El cas espanyol, el “cambio sin ruptura” ; o sigui més del mateix.

Pel cas del capitalisme espanyol el procés pren connotacions força diferents. La gestió del capitalisme que proposa el franquisme durant aquest període s’allunyarà de manera important del que succeeix en l’entorn europeu. El feixisme imposa un model social i econòmic sense organitzacions de classe i sense dret de vaga que té com a resultat un brutal empitjorament de les condicions de vida dels treballadors espanyols, sobretot durant els primers anys de postguerra. Cal tenir present per exemple, que els salaris reals en una ciutat industrial com Sabadell no retornaren als nivells del període republicà fins a finals de la dècada dels 50. Així doncs el model econòmic capitalista del franquisme serà un model que es sustentarà en salaris baixos, una alta utilització del factor treball i una molt baixa mecanització que tindrà com a conseqüència una productivitat industrial molt més baixa que en la majoria dels països europeus.

La mort del dictador i l’inici d’això que s’ha volgut anomenar democràcia coincideix amb un moment històric en que el capitalisme, a nivell global, ja ha esgotat el que donava de sí el règim d’acumulació de postguerra i es troba immers en una nova crisi. D’aquesta crisi en sortirà una nova forma de reorganització social i econòmica -la globalització- que tindrà en la transnacionalització productiva i en la expansió de la mercantilització, dos del seus gran pilars de funcionament. L’estratègia neoliberal, a nivell de política econòmica i social, emergirà com la forma hegemònica de gestió de la societat que permetrà l’expansió i la consolidació del capitalisme global.

En el cas de l’Estat espanyol, i en el marc de la reorganització del capitalisme global, veurem com des de l’inici de la suposada democràcia fins a l’actualitat, totes les opcions polítiques que arriben al govern es complementaran en el desenvolupament de la mateixa estratègia econòmica. Amb independència del seu origen ideològic, UCD, PSOE i PP esdevenen marques diferents d’un mateix producte. La conclusió que en podem extreure d’aquest fet és que en el cas espanyol, i sobretot pel que fa al model econòmic i social, la democràcia no ha suposat formes diferents d’organització de la societat i l’economia en funció de l’opció política que ostentés el govern. Veiem com els interessos econòmics del capital, cada cop més internacionalitzat, són els que han marcat el destí i l’evolució de l’economia i la societat espanyoles.

Pel cas espanyol podem veure com són dos grans eixos els que determinen l’opció estratègica de desenvolupament. Per una banda la internacionalització, que tindrà en la integració en el projecte econòmic europeu el seu element estructurant i que suposarà la plena integració de l’Estat espanyol en la jerarquia econòmica internacional com una perifèria del centre. L’altre gran pilar estratègic serà l’aposta clara pel mercat en detriment d’allò públic, com a gran orientador i dinamitzador de l’economia. El resum més evident d’aquest opció és la que fa el ministre d’economia “socialista” Solchaga quan afirmà que la millor política industrial per a l’economia espanyola és la que no existeix. Aquesta opció té com a corol·lari la proposta de que la principal tasca des de la política econòmica es basa en articular les mesures necessàries per tal de que sigui la inversió privada, sobretot l’estrangera, la que dinamitzi l’activitat econòmica.

La bola de vidre: capitalisme quo vadis! No ens equivocarem de massa!!

Tot sembla indicar que la situació de crisi que actualment viu el capitalisme representa de nou, l’esgotament del règim d’acumulació que des de la dècada dels 70, li havia permès recuperar la taxa de guany. Amb l’esgotament del model també deixa de ser funcional, i sobretot creïble, la legitimació teòrica i social que l’havia sustentat. Avui ja ningú pot creure la cantarella de que la dinàmica eficient de l’economia es basa en la no intervenció de l’Estat, element central que bastia l’ideari neoliberal dominant. Què en seria avui del capitalisme si no comptés amb el descomunal suport de totes i cadascuna de les institucions públiques i dels seus plans d’intervenció econòmica! Plans d’unes dimensions que deixen en xavalla el que va suposar el pla Marshall.

Resulta evident que de la recomposició econòmica i social que permeti recuperar els guanys al capitalisme, i que per tant permeti recuperar el dinamisme que ara no té, sobretot en els països centrals, en sortirà una nova forma de legitimació teòrica, política i social. A dia d’avui podem intuir que una de les grans damnificades d’aquest procés a nivell global en serà la democràcia.
Podem apreciar com en la direcció d’aportar una gestió “adequada” de la crisi s’imposa allà on resulta necessari, en aquest cas Grècia i Itàlia, governs “tècnics”. Aquest governs no gaudeixen de cap legitimació pròpia de la democràcia tradicional i és la seva aura de “neutralitat” i “eficiència” la que els legitima com a opcions necessàries i acceptables pel conjunt de la societat. Lluny de la façana que proposen, la realitat és que aquests governs amaguen una clara opció per la gestió de la crisi, que té com a objectiu assegurar la concentració, de tot l’excedent que es produeix, en mans sobretot del capital financer i que va en detriment de totes les polítiques que asseguraven el conjunt de drets socials per a la majoria de la població.

Molt probablement pel conjunt de la societat europea on la idea de democràcia, (entesa com la capacitat de la ciutadania de participar en la presa de les decisions que l’afecta) representa un element diferenciador i estructural d’aquestes societats, la dinàmica cada cop més autoritària, cap on apunta la reestructuració del capitalisme, representarà un canvi substancial.

Pel cas de l’Estat espanyol, la democràcia no ha tingut mai la “qualitat ciutadana” que se li suposa en la majoria dels països europeus, tal i com ja s’ha assenyalat. En el cas espanyol, la democràcia recent ha suposat una clara subordinació de les decisions de la ciutadania a l’estratègia de desenvolupament que el capital ha marcat des dels seus orígens. Recentment hem assistit a una nova posada en escena d’aquesta dinàmica. Hem vist com, amb la participació de tot l’entramat de poder institucional, però sense cap participació de la ciutadania, s’escometia una reforma constitucional que ens ve a dir que no pagar el deute és anticonstitucional. Reforma que de fet constitueix una peça més del programa de govern que, sota l’empara de l’única gestió possible de la crisi, ens té preparat el capital financer de la mà de les diferents institucions titella que el representen (Fons Monetari Internacional, Governs i Unió Europea).

Sense massa ressò mediàtic, el 26 de març es reuniren a la Moncloa l’antic president del govern José Luís Rodríguez Zapatero i els representants de les 41 empreses amb més pes en l’economia del país. Per fer-se una idea del poder que exerceixen aquestes empreses sobre el conjunt de la societat espanyola cal tenir present que la riquesa acumulada per 14 dels més rics de la reunió és igual a 4 vegades el PIB espanyol (Veure “L’Estratègia del Capital: Informe d’economia nº8 del Seminari Taifa). En aquesta trobada es parlà sobretot de quatre reformes: la del mercat de treball, la de les pensions, la del sistema financer i l’energètica. La trobada comptava amb un text: “Un moment clau d’oportunitat per a construir entre tots l’Espanya admirada del futur 2010”. Aquest text, elaborat per la Fundación Everis amb la participació 50 alts executius de grans empreses i 50 “experts” multitemàtics (entre els que podem trobar noms com: Amando de Miguel, Xavier Sala i Martín o el de Pedro Schwartz), planteja les diferents línies estratègiques de desenvolupament social i econòmic futur. L’eix d’aquestes propostes gira al voltant de la necessitat de construir i potenciar el que anomenen la marca España que segons diuen “han de transcendir els cicles electorals”.

Vivim en un regne que enterra sense cap mena de dubte i amb tot el reconeixement dels polítics “representatius” un franquista com Fraga, compromès amb tots els crims de la dictadura. Aquesta és la nostra democràcia. Vistes així les coses, el serrell que ens queda per veure és qui serà la titella política que passarà a la història com el responsable que haurà d’aplicar les mesures de política econòmica més dures de la història recent, conjuntament amb els nivells de repressió més elevats que haurà viscut la societat espanyola en els darrers trenta anys. Serà Mariano Rajoy? Jo en tinc els meus dubtes.

Font: La Directa

Una crítica de José Iglesias, membre del seminari Taifa, al llibre de Stéphane Hessel, que crida a la indignació però respectant el capitalisme.

“El capitalismo no puede detenerse, no puede extirpar de sí la lógica de la depredación que mueve su ser. Sería su muerte inmediata, pues la maldad del capitalismo está en su naturaleza ontológica, en la motivación del beneficio privado y la apropiación de la riqueza que lo genera, intrínseca a su propia existencia, y que tiene como energía la ineludible acción de crear la explotación y la miseria de las poblaciones. Sin su total exterminio, no por los ángeles sino por los seres humanos que estamos comprometidos socialmente contra el capitalismo, no hay solución para los problemas que padecemos las poblaciones del mundo”.

Indignarse condicion necesaria

JOSÉ IGLESIAS FERNÁNDEZ | 10/01/2012 Setmanari La Directa

Les referències indexades al llarg de l’article les podreu trobar al final del mateix

La pobresa ve de lluny: l’esclau era un pobre lligat als capricis i aberracions d’un amo, el servent era un pobre lligat a un territori que acatava les ordres d’un senyor feudal, el treballador és un pobre que depèn de si un capitalista vol emprar-lo (1). Les societats classistes utilitzen la pobresa com un mecanisme per exercir un poder repressor sobre les poblacions que controlen. Marx afirmava que, en el capitalisme, quant més gran sigui el creixement de les fortunes empresarials, major serà la depauperació de les poblacions (2). Ha de quedar clar que “el fonament del poder resideix en l’explotació. En la necessitat per part d’un grup social d’obtenir, mantenir i legitimar la seva expropiació del producte excedent creat per altres grups socials [i que] la teoria de l’explotació capitalista, així com els seus efectes socials [la pobresa], i la teoria de la lluita de classes formen dues parts intrínsecament relacionades d’un tot” (3). La pobresa s’ha de mantenir entre les poblacions per desenvolupar-se submises i poder exercir aquesta capacitat d’explotació, aquest domini de classe.

Però, com es genera la pobresa? A les societats esclavistes: per conquesta i apropiació dels recursos naturals i la despossessió de la llibertat humana; a les feudals: per consolidació de les invasions anteriors i la conservació de la propietat privada dels recursos que eren comunals (4) i, a les capitalistes, mitjançant el sistema d’explotació laboral. Adam Smith va veure el naixement del capitalisme com la recerca del benefici, però Marx va ampliar aquesta idea explicant com els canvis de societat són provocats pels mètodes de producció i les relacions socials que les originen. En el capitalisme, la pobresa neix de l’explotació, de la diferència entre la riquesa que produeix el treballador, però en ser apropiada pel capitalista, aquest lliura a l’obrer una part bastant menor en la forma de salari, de salaris de pobresa. És a dir, el treballador sempre percep una part menor de la que produeix, apropiant-se l’empresari de la diferència o plusvàlua. “Marx va explicar que la llei econòmica fonamental de la producció capitalista és la producció de plusvàlua. És a dir, la necessitat d’augmentar incessantment la quantitat de valor creat en cada cicle productiu […] Aquesta llei econòmica es converteix en la llei social general que caracteritza la societat capitalista ” (5).

Per tant, repetim, la pobresa és sistèmica i té l’origen en la relació capital-treball, atès que el treballador sempre percep menys riquesa de la que produeix, mentre que l’empresari sempre s’apropia d’una part de la riquesa que no ha produït. Es poden organitzar bancs d’aliments, menjadors socials, o crear organitzacions per atendre els pobres, que únicament ajudaran a suavitzar el rigor de la mateixa en aquests col·lectius, però la pobresa només quedarà extirpada quan el capitalisme -i amb ell les societats classistes- quedi destruït.

Altres mecanismes d’opressió relacionats amb la pobresa

Els capitalistes disposen d’altres mecanismes per exercir el control sobre els empobrits: la corrupció, la fam i la por, la caritat i, en última mesura, la repressió policial, judicial i penal. En aquests mecanismes participen, no només els polítics i acadèmics, sinó fins i tot institucions com les Organització no Governamental (ONG) i les fundacions (la de Bill Gates o la de Botín), o personatges mediàtics com Oriol Bohigas, Geraldine Chaplin, José Corbacho, Pep Guardiola, Loquillo, Luz Casal, Luís Rojas Marcos, Fernando Trueba, etc. (7). Les patronals, com la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) i el Círculo Empresarial de Promoción, Innovación, Marketing y Ahorro (CEPIMA), també incideixen en l’empobriment de la població, eliminant les lleis laborals que protegeixen les obreres: acomiadaments sense remuneració, eliminació del Salari Mínim Interprofessional i de les quotes per a les pensions públiques, minijobs de 400 euros, sense seguretat social, sense horari ni subsidi d’atur, o vacances, etc. En aquest sentit, cal entendre perquè les institucions caritatives, actuant a l’ombra del sistema, contribueixen a desmuntar la protesta social, en voler convèncer-nos que la pobresa pot ser combatuda des de dins del capitalisme, quan és evident que no és possible eliminar-la si abans no destruïm el mecanisme d’explotació, ànima i sang del sistema. Per exemple, un director d’un banc d’aliments, malgrat la seva actitud de bonisme, tirava la culpa a la crisi econòmica per l’augment de la pobresa, sense esmentar com és estructural en el capitalisme. Un altre exemple, en la mesura que els governs tanquen l’accés a les rendes mínimes d’inserció o les ajudes a la dependència, més famílies o persones estan abocades a anar a les organitzacions caritatives, com els menjadors socials, els bancs d’aliments, el voluntariat , etc. També és evident que aquestes institucions no consciencien a les persones en situació de risc de la necessitat de polititzar, d’enfrontar i assumir la destrucció del sistema com a causant sistèmic d’aquestes aberracions socials (8).

Cal, també, recordar com, “igual que ja havia fet Gramsci trenta anys abans, Foucault va alertar sobre el caràcter difús de les xarxes de relacions que afermen la dominació, i va insistir que el poder de la burgesia no es recolza tan sols, ni essencialment, en el control de les estructures públiques institucionalitzades de coerció i violència (a les quals s’identifica tradicionalment amb l’Estat), sinó en la seva capacitat de regular els processos de producció cultural ” (9). Això ens porta a fer-nos diverses preguntes: els partits d’esquerra en els parlaments i en les diverses administracions, no s’han convertit en aparells del poder?. No són els que reben i executen les directrius dels poders empresarials i bancaris? I si és així, poden ser considerats subjectes socials per a la transformació?

Més amenaces d’empobriment des del poder

Incansable en la seva avarícia de patró d’explotadors, el president de la CEOE carrega contra les regulacions laborals que impedeixen als empresaris fer contractes d’una hora o un dia, hagin de contribuir per l’acomiadament o no puguin pagar per sota del salari mínim, així com acomiadar totes les funcionàries i privatitzar aquests serveis públics tan indispensables per a la vida comunitària. No obstant això, a l’esquerra parlamentària no s’hi sent cap veu que reclami confiscar tota la riquesa productiva apropiada injustament per aquesta classe ociosa, i enviar a l’exili a la classe empresarial.

Així mateix, la consellera d’Ocupació i Afers Socials del govern basc, Gemma Zabaleta, va anunciar que verificarà si els perceptors d’ajudes socials tenen el seu empadronament en regla a través dels “models de cooperació tant amb la policia local com amb l’Ertzaintza”. A aquesta il·lustre vividora de l’erari públic no se li acut proposar un control policial contra el frau fiscal empresarial o per alts directors de bancs i empreses, amb la corresponent fugida cap a paradisos fiscals. Una altra classe, la política, que cal enviar al desterrament.
Mentrestant, el duc de Palma aprofita la seva posició de consort real per beneficiar-se de recursos públics, i el fill de la duquessa d’Alba titlla de mandroses les andaluses perquè reben un subsidi agrari de pobresa quan la seva família rep milions d’euros anuals per ser simple i planerament propietaris de terres que els seus avantpassats es van apropiar per ‘dret’ de conquesta. Algú necessita aquesta classe parasitària?

Finalment, el president de govern Mariano Rajoy, en línia amb les propostes de la patronal en el document Transforma Espanya (9) prepara minuciosament quin serà el seu full de ruta de retallades-desastre destinades a incrementar encara més la pobresa. A part de les privatitzacions encobertes efectuades durant l’etapa del govern socialista en matèria de sanitat i educació, avancem aquelles manifestades amb molta cautela en el discurs d’investidura:

– En l’econòmic. Retallar el dèficit en 16.500 milions, especialment el dedicat a la despesa social. Les empreses no hauran de pagar l’IVA fins que ho hagin cobrat. Limita al 0,4% el dèficit públic de les diverses administracions. En l’àmbit fiscal no apareixen mesures per pujar l’impost als rics, o la limitació de salaris màxims dels directors. Reducció de l’impost de societats a empreses amb ingressos menors de 5 milions d’euros. Menor taxa d’impostos als beneficis no distribuïts.

– Pel laboral. Congelació de l’ocupació pública, eliminar els dies de festa pont. Ajudes a l’empresari de 3.000 euros pel primer treballador empleat (ajuda a autònoms). Profunda reforma integral del mercat de treball: ‘absentisme laboral’,

– Pel social. Únicament aplicar l’increment de l’IPC a les pensions més baixes, la resta queden congelades. Si no reduir, almenys congelar totes les altres ajudes socials. Reformar el sistema públic de pensions (privatització encoberta).

En una paraula, el paper dels polítics és generar polítiques contra els pobres mentre que el de les associacions és ajudar-los a ben morir, com reclama el nou model capitalista d’índole maltusià.

El capitalisme, quin futur?

Immanuel Wallerstein no dubta a proclamar la defunció del capitalisme: diu que “la seva desintegració és irreversible, perquè està a la vista al final del seu declivi iniciat en la dècada dels ’70 del segle passat i la lenta agonia durarà entre vint i quaranta anys més: el capitalisme modern ha arribat a la fi de la corda. No pot sobreviure com a sistema i per això passa per l’etapa final d’una crisi estructural de llarga durada. No és una crisi de curt termini, sinó un desplegament estructural de grans proporcions […]. “El capitalisme modern ha arribat al final del seu camí. No és capaç de sobreviure com a sistema “, diu Wallerstein i afegeix:”Es tracta de la major crisi de la història. Estem en la transició a un sistema nou i la lluita política real que s’ha desfermat en el món amb el repudi de la gent, no plantegen el nou curs del capitalisme, sinó sobre el sistema que ha de reemplaçar ” (10).

Cal prender aquesta declaració amb força precaució, ja que sóc dels que pensa que sense un fort procés de transformació des de baix, en què la població i els moviments socials siguin els subjectes principals, que s’han anat incorporant massivament i assumint-lo com a propi, el capitalisme pot caure, però quina societat posaríem en el seu lloc? A més, i no menys important, poc podrem fer contra la pobresa i a favor de les pobres, si aquests no es mouen, no es mobilitzen, si d’una vegada no assumeixen una consciència anticapitalista. Com assenyala Rajoy, “és obvi que aquest programa no pot ser aliè, ni a les difícils circumstàncies que travessa el nostre país, ni als desitjos que acaben d’expressar els espanyols a les urnes” (11). Si la població empobrida segueix votant i participant en aquest model de democràcia representativa, poc hem de fer. Mentre aquests gestors del capital trobin legitimació a les urnes per servir a les seves senyories, la Banca i l’Empresa, poc podrem fer des de la protesta al carrer. Així de lamentable. S’imposen noves formes de contestació contra el capitalisme.

Referències

1. Càritas, una multinacional especialitzada en l’almoina, assegura que la majoria de les persones que busquen assistència social, provenen de l’atur. Anna Flotats. “Els ‘nous pobres’ són ja un 60% dels necessitats”. Públic, 17 desembre del 2011.

2. Si no morissin 120 milions de persones anualment, els pobres augmentarien en 1.200 milions cada deu anys. La fam, les pandèmies i la guerra actuen d’obstacles destructius, tal com proposava el clergue T. Malthus. Veure José Iglesias Fernández. Malthus odiava els pobres, Marx la pobresa.

3. JL Acanda González. Poder i revolució: claus per assimilar a Foucault. Recerca: Revista de pensament i Anàlisi.

4. L’actual riquesa dels familiars de la Casa d’Alba procedeix del serveis prestats als reis castellans en els seus conflictes amb la noblesa d’aquesta regió. Un dels seus antecessors, el famós III Duc d’Alba, va ser l’home de confiança de Carles I i Felip II, a Portugal, Nàpols i els Països Baixos, per més referències.

5. JL Acanda González. Treball esmentat.

6. El que no farà Càritas, i les altres organitzacions dedicades al assistencialisme, és conscienciar a aquestes persones en situació de pobresa o risc d’exclusió social en l’enfrontament de classe amb el capitalisme. Actuen de sedant-bomber del sistema.

7. Banc de Sabadell. Plans personalitzats sobre el futur. “Conversaciones sobre el futuro”.

8. Caritas Europa va proposar i presentar durant el Congrés Europeu sobre Pobresa i Exclusió Social que se celebra a Madrid, set propostes polítiques de cara al 2020 entre les quals destaca la de “reduir en un 30 per cent el nombre de persones que viuen sota el llindar de la pobresa, el que suposa que hi hagi 25 milions menys de pobres “.

9. JL Acanda González. Treball esmentat.

10. Com un ressò d’aquest document, Rajoy diu: “hem de resoldre com inserir amb avantatge en un escenari global, més poblat, més competitiu i més exigent”. Veure Seminari Taifa: Quadern n º 8, setembre del 2011.

11. I. Wallerstein. La crisi terminal del capitalisme comença per Europa.

12. Discurs d’investidura del president del PP Mariano Rajoy.

Un dels mecanismes del que es val l’actual sistema econòmic es la seva pròpia complexitat i la dificultat que trobem, les persones que no som economistes professionals, a realitzar un anàlisi documentat del seus mecanismes d’explotació.

“El sistema econòmic; cóm es talla el bacallà?” - Asemblea Raval

“El sistema econòmic; cóm es talla el bacallà?” - Asemblea Raval

“Les retallades son necessàries per salvar l’Estat de Benestar”, “El sistema busca el bé comú” “Aquest és l’únic sistema que portarà benestar a la població”. Aquestes son algunes de les frases recurrents que ens arriben des de dalt per mitjà de polítics i mitjans de comunicació de masses. I el seu missatge és clar “tanqueu els ulls i deixeu-vos portar per nosaltres, els experts”.

Però tots i totes sabem que ens hem de preocupar. Veiem dia a dia com es precaritzen els llocs treball, com deixen gent sense casa, com pugen el preus, com ens retallen els ja limitats serveis socials. De veritat aquesta es la única manera??

En aquesta xerrada intentarem analitzar el funcionament del sistema econòmic des de la vessant financera (els totpoderosos “mercats”) i des de la producció (per qui i per què treballem) per tal d’aprofundir el nostre coneixement del sistema baix el qual s’ens obliga a viure. Després de les exposicions de les persones convidades i les preguntes que podem adreçar-los, farem un petit debat amb les aportacions que vulgueu fer.

En una propera sessió, el 29 de gener, tractarem algunes de les alternatives possibles a aquest sistema depredador.

Ens veiem diumenge 15 de gener a les 18h a la Casa de la Solidaritat al Carrer Vistalegre, 15, del Raval de Barcelona.

Esteu tots i totes convidades!

Font: #asamblearaval

XERRADES D’ACTUALITAT ECONÒMICA DEL SEMINARI TAIFA

Més enllà de la crisi. Cap a on ens porta el capitalisme?
A càrrec de: Francisco Ferrer (membre del seminari Taifa)
Data: 15 de novembre, 19:30h.
Lloc: Ecoconcern, Carrer Mare de Deu del Pilar, 15, ppal. (a prop
del Palau de la Música) Metro: Urquinaona L1,L4.

Els darrers esdeveniments de l’actualitat política i econòmica a Europa demostren com la gestió capitalista de la crisi ens portarà a un escenari on les propostes per sortir de la crisi passen una vegada més per atacar les classes populars. La caiguda dels governs grec i italià són una mostra de la vulneració de la sobirania de les poblacions.

Ara bé, tot aquest programa d’ajustament i retallades socials permetrà al capitalisme sortir de la crisi? Facilitaran aquestes polítiques el retorn del deute contret amb els finançadors internacionals? El capitalisme ha sobrepassat els seus límits sistèmics i allà cap a on anem serà un escenari inèdit diferent a l’anterior a la crisi.

Intentarem aportar al debat sobre cap a on anem l’anàlisi dels límits del capitalisme i quines vies explorarà el capital d’ara endavant en la gestió d’aquesta crisi sistèmica.
Llegir més

Com funciona el món avui?.
LLoc: Manlleu; Sala auditori de Can Puget. Hora: 18h.
Dia: dissabte 1 d’octubre.
Ponent: Josep Manel Busqueta (membre del seminari Taifa)
Organitza: Grup de Defensa del Ter (GDT).

Xerrada d’Ivan Gordillo, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Va tenir lloc el passat 28 de maig de 2011 a l’Acampada Palma i la va organitzar la Universitat Lliure de la Plaça (Palma de Mallorca).

Temps moderns

Temps moderns

Presentació d’una visió rigorosa i crítica dels aspectes més rellevants i fonamentals del funcionament actual de la societat capitalista. Analitzar les conseqüències que l’evolució del capitalisme està tenint pel conjunt de les societats e intentar esbossar el debat al voltant de les diferents alternatives que s’estan plantejant des de distints moviments socials sobre com reformar/transformar l’actual sistema dominant.

CALENDARI

  • La societat en la que vivim: una sessió panoràmica. En aquesta sessió s’analitza la dinàmica de funcionament del capitalisme com a sistema econòmic i social. S’identifiquen els elements centrals que permeten la inserció de les persones en la nostra societat Així com les vies d’exclusió i marginació social. Queden ben definits els elements socioeconòmics estructurals que ens ajuden a comprendre el capitalisme.
    Cursos del Seminari Taifa

  • L’estructura fonamental d’explotació. S’analitza de forma assequible i rigorosa com actua el mecanisme central d’explotació capitalista a partir de la Teoria del Valor de Marx. S’assenyala el paper central del treball i procés productiu en el capitalisme.

  • El sistema productiu. A partir de l’estructura de l’empresa s’analitza com funciona la producció en el capitalisme. S’estudien els diferents canvis que en els darrers anys s’han anat introduint en les formes d’organització empresarial i productives per continuar assegurant la reproducció del capitalisme.

  • El paper de l’Estat. Natura de l’Estat. La intervenció pública. En aquesta sessió es treballa el paper de l’Estat en la societat capitalista com una de les institucions centrals que garanteixen el procés d’acumulació. S’exposa també l’evolució de l’Estat d’acord amb la dinàmica del capitalisme en cada moment històric.

  • La dinàmica actual del capitalisme. Es treballen els elements centrals que ens serveixen per definir el capitalisme en la seva fase actual “globalitzada”. S’analitza com es concreta l’estructura d’explotació i dominació del capitalisme del Segle XXI i les diferents conseqüències derivades del seu funcionament a nivell social, econòmic i ecològic.

  • Formes de lluita per la transformació del capitalisme. Un cop analitzat detingudament el funcionament del capitalisme i demostrada la seva naturalesa explotadora i la seva insostenibilitat social, ecològica i econòmica, en aquesta sessió es planteja el debat de les alternatives al capitalisme. S’intenta aclarir que no totes les alternatives que a l’actualitat es plantegen tenen un caràcter transformador. En aquest sentit es planteja un criteri per tal de poder diferenciar aquelles alternatives que només pretenen millorar el capitalisme de les que pretenen transformar-lo.

Aquest curs es realitzarà sota demanda.