Reacciona! Aquest és el prec amb el què culmina l’eslògan de la darrera campanya pel reciclatge de la Generalitat: “Redueix, reutilitza, recicla, reacciona”. La protagonitzen un nen i una nena que mostren una gran preocupació pel seu futur. A qui es dirigeix aquesta petició? Sembla que, per enèsima vegada, al consumidor. Aquest ja no és simplement el “lliurecomprador”, aquell qui ha fet de casa seva una república independent, sinó que, cada cop més, és considerat l’únic agent a qui interpel·len molts dels que busquen un canvi social (campanyes públiques, ONGs, programes de televisió…) Llegir més
Publicacions del Seminari d’economia crítica Taifa o dels seus membres
Existeixen abundants anàlisis de conjuntura sobre l’evolució socioeconòmica -sortim o no de la crisi?-, però ens sembla que no es presta la suficient atenció als elements estructurals del sistema i com aquests afecten la ciutadania, especialment les classes populars i els grups més vulnerables. Per això ens proposem explorar les línies principals de l’evolució del sistema econòmic en la segona dècada del segle XXI en els seus elements estructurals, la gestió de la crisi i, principalment, les conseqüències en la vida de les classes populars. Ens proposem presentar de manera clara i concisa, amb voluntat d’arribar a un públic general -no especialitzat en economia-, com s’està produint la reestructuració del sistema i la paral·lela despossessió de les classes populars, un fenomen lligat directament a la recuperació del capital i el creixement econòmic -tot i que encara molt feble i inestable-.
En La desposesión de la vida cotidiana intentem explicar de quina manera la vida quotidiana és afectada pel conjunt de les relacions de producció, legals, polítiques i ideològiques que configuren l’essència del capitalisme en general i més concretament en la seva fase actual de restauració posterior a la gran crisi.
Més concretament, els temes analitzats, a banda d’una visió de cap a on va el capitalisme com a sistema global es centraran al voltant dels canvis en el model productiu del nostre entorn i les conseqüències de la desindustrialització i posterior terciarització de les nostres economies. Sobre els canvis succeïts en el món del treball: elevat atur, expulsió de capes importants de la població dels circuits formals d’inserció en el món del treball, precarització, flexibilització contractual, etc. Del desmantellament de l’estat del benestar com a fase d’aprofundiment de les polítiques neoliberals en forma de privatitzacions i pèrdues de drets socials i serveis públics, amb el sector de la sanitat analitzat més abastament. Sobre els canvis en el sector energètic, però no tant com les grans empreses han operat «per dalt» amb fusions, adquisicions, etc. sinó partint del rebut de la llum i com s’explica que en un moment de caiguda del preu del petroli el cost de l’electricitat hagi augmentat més d’un 40% respecte abans de la crisi. Els canvis en el món de la comunicació i la paradoxal transformació que ha suposat l’anomenada «democratització de la informació» amb les xarxes socials al mateix temps que la concentració del capital dels grans mitjans és cada vegada en mans més reduïdes i per tant amb un major poder de control dels relats sobre els esdeveniments polítics i socials. I com no podia ser d’alta manera, perquè allí on hi ha dominació hi ha sempre resistència, com les famílies han desenvolupat tot un seguit d’estratègies per sobreviure i combatre aquesta estructural despossessió amb o sense l’ajuda de moviments socials més o menys polititzadors dels dolors socials que patim actualment.
Debat al voltant del darrer informe de Taifa. Diumenge 23 d’octubre, 12h30. Sala Micaela Chalmeta, Fira d’Economia Solidària de Catalunya, Recinte Frabra i Coats, C/ de Sant Adrià, 20, Barcelona.
Informe 11: La desposesión de la vida cotidiana Llegir més
Miren Etxezarreta – Doctora en economía y miembro del seminario Taifa (Público 14/10/2016)
Son innumerables los comentarios de opinión dedicados en los medios de comunicación de este país a los acontecimientos políticos de los últimos meses, en especial después de las segundas elecciones y de las dificultades para nombrar Gobierno. No obstante, la gran mayoría de ellos son reflexiones centradas en lo que sucede en el país, en los acontecimientos del Estado o en sus personajes centrales. En este cúmulo de opiniones me faltan aquellas dedicadas a integrar en las mismas un ámbito más amplio: lo que está sucediendo en el mundo a la luz de la historia reciente. Estamos inmersos en comentarios coyunturales, superficiales, locales, ignorando el impacto que otros hechos de mayor alcance tienen en éstos. Llegir més
“El poder que cada individu exerceix sobre l’activitat dels altres o sobre les riqueses socials el posseeix en tant que és propietari de valors de canvi, de diners. El seu poder social, així com el seu nexe amb la societat, el porta a la butxaca” (Karl Marx, Grundrisse).
NO HI HA DINERS! Segurament, aquesta ha estat la frase més repetida per justificar la demolició de l’estat del benestar, la reducció dels salaris, el tancament d’empreses i els acomiadaments que s’han produït en els pràcticament 10 anys de crisi econòmica.
El moviment del 15-M, per la seva banda, va oposar al “no hi ha diners”, repetit tantes vegades pels governants d’arreu, un dels seus lemes més coneguts: “no hi ha pa per a tant xoriço”, o la seva variant: “no hi ha diners per a tant xoriço”. Ara bé… sabem del cert què són els diners? Llegir més
Article de Josep Manel Busqueta, Pau Llonch i Ivan Gordillo, membres del seminari Taifa publicat a l‘Espai Fàbrica (29/07/2016)
En els darrers dies hem vist amb alegria com diverses persones s’estan sumant al debat sobre la recuperació de les sobiranies.i Un debat que algunes hem obert fa uns mesos i que, a nosaltres, des de l’esquerra independentista i anticapitalista, ens sembla totalment pertinent a l’hora de fer propostes que serveixin per substanciar, de forma concreta, en què ha de consistir avui una estratègia política superadora del capitalisme patriarcal. Per tant benvingudes, les aportacions al debat.
Des del nostre punt de vista, en el moment de formular una proposta com aquesta, és important deixar molt clar quin és el seu propòsit, que, en el nostre cas, no és altre que bastir una estratègia que, des de la praxi (combinant la reflexió i l’acció concreta), ens permeti reconèixer un procés d’avenç en una direcció netament postcapitalista, entenent aquest com l’avenç cap a una societat superadora de totes les formes d’explotació i desposessió pròpies del capitalisme i del patriarcat. Per tant, es tracta que siguem capaces de prevenir que, amb la proposta de les sobiranies, no passi, una vegada més, com amb tantes altres en el passat, que acaben per convertir-se en mecanismes de legitimació de la gestió adequada i necessària per assegurar la reproducció del capital o, en el millor dels casos, simple adorn per donar un toc de falsa radicalitat. En el cas de la proposta de les sobiranies, el perill és evident, ja que es pot plantejar clarament que, en un moment com l’actual, en el qual l’estat es retira de la provisió dels drets socials i de la cobertura de les necessitats fonamentals, hagi de ser la ciutadania autoorganitzada des dels marges qui cobreixi aquestes necessitats socials.El fet d’abandonar la disputa de la redistribució de recursos a través de les polítiques públiques per plantejar la cobertura de les necessitats col·lectives a partir de propostes autogestionades, seria assumir la derrota davant l’estratègia neoliberal de gestió del capitalisme. No és pas això el que nosaltres venim a proposar, i esperem que tampoc sigui el que es pretengui des d’altres sectors de l’esquerra que han començat a articular la proposta de les sobiranies. Llegir més
TAIFA11 La desposesion de la vida cotidiana
Se encuentran abundantes análisis de coyuntura sobre la evolución socio-económica –¿se sale o no de la crisis?–, pero no nos parece que se le preste suficiente atención a los elementos estructurales del sistema y cómo estos afectan a la ciudadanía, especialmente a los grupos más vulnerables. Por ello, en este informe, nos proponemos explorar las líneas principales de la evolución del sistema económico en la segunda década del siglo XXI en sus elementos estructurales y, principalmente, las consecuencias en la vida de la ciudadanía de a pie respecto a cómo se está produciendo esta desposesión/reestructuración. La idea es intentar entender de qué manera la vida cotidiana es afectada por el conjunto de relaciones reales de producción, legales, políticas e ideológicas que configuran la esencia del capitalismo en general y más concretamente en su fase actual de “restauración” después de una gran crisis.
Extracte
La restauración del capitalismo para salir de una crisis requiere hacer frente a las múltiples consecuencias de sus contradicciones internas. En la etapa de restauración, a las contradicciones propias de su funcionamiento habitual se suman otras nuevas: hay que destruir el capital sobrante para volver a tener la tasa de ganancia suficiente para acumular y rehacer los mecanismos de poder sobre las poblaciones doblemente afectadas por la creciente explotación y por la destrucción productiva.
Los mecanismos restauradores de la tasa de ganancia son recurrentes a lo largo de la historia: aumento de la explotación y nuevas formas de expolio del trabajo y desposesión de propiedades o derechos sobre las formas de producción. En cada momento histórico las formas de esta desposesión han variado, puesto que en cada época y lugar las estructuras jurídicas existentes sobre la propiedad de los medios de producción y la organización concreta de los diversos tipos de trabajo son diferentes.
Publicat a La Directa el 30/06/2016
Segons la metàfora de l’economista Joseph Schumpeter, la societat podria dibuixar-se com un hotel ocupat pels més rics en les plantes altes i els més pobres en les baixes
Per explicar la diferència entre desigualtat i mobilitat social, Joseph Schumpeter, l’economista austríac de principis de segle XX, va fer servir una metàfora, la d’un Hotel.
Imaginem-nos, deia Schumpeter, un Hotel a on els pisos més alts hi ha les habitacions més espaioses i luxoses on hi viuen els rics. A mesura que anem baixant, les habitacions de l’Hotel de Schumpeter van perdent glamur fins que als més baixos ja s’hi troben armaris en lloc d’habitacions on s’amunteguen els pobres. Així, la desigualtat que tots ja coneixem, deia Scumpeter, és la fotografia de com les persones estan distribuïdes a l’Hotel: quantes persones viuen als pisos baixos, quantes als del mig, quantes n’hi ha a dalt de tot, etc. Llegir més
Publicat a La Directa el 3/12/2015
En aquest article, Jordi Teixidó, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, compara els qui avui neguen el canvi climàtic amb aquells que fa 400 anys es negaven a acceptar la forma esfèrica de la Terra.
La historia avança a contrapèl pel seu costat dolent. El Renaixement, a cavall entre els segles XVI i XVII, portava al seu ventre algunes de les revolucions científiques més rellevants de la Historia de la humanitat. Aquests avenços però, sovint topaven amb el Negacionisme, postures reaccionàries per part de les elits que consideraven aquella nova realitat incòmoda pels seus interessos. Ben conegudes són les vides i misèries de Galieo Galilei quan va regirar el cel amb les seves teories copernicanes: a saber que la Terra gira al voltant del Sol, i no al revés.
I es que moure la terra d’allà on Nostre Senyor l’havia posada, per ficar-la cap per avall i donant tombs al voltant del sol, no va ser una digestió fàcil en una societat on el poder es construïa sobre la por al Judici final i a un Déu venjatiu. Galileo va suposar un gran desafiament per aquell règim: si la terra deixava d’estar al centre de la Creació, els homes creats a semblança de Deu també, i per tant, l’home més important i poderós entre ells, el Papa, perdia la seva centralitat dins dels centres, i amb ella la línia directa amb la divinitat que el legitimava. Tant era així que Galileo Galilei va haver de retractar-se davant la Santa Inquisició.
Avui sabem que Galileo tenia raó. No obstant, com aleshores, el model social actual s’enfronta a dilemes no tan diferents. La manera amb què la societat afronta el canvi climàtic recorda en alguns aspectes aquella terra ancorada i immòbil. I no pel negacionisme climàtic que de tant en tant escampa l’extrema dreta republicana dels EUA, sinó pel Negacionisme Històric de tots plegats i especialment de les cimeres climàtiques com les que s’acosten.
Al lloc on hi havia el Papa, la nostra societat hi té el Capital, que és de qui depèn la reproducció del model social realment existent i n’assegura la pervivència. En aquest sentit, és cert que el canvi climàtic pot suposar en certs sectors un obstacle per aquesta reproducció social, però al mateix temps, pot suposar també una oportunitat per augmentar les rendibilitats del capital. Aquesta doble vessant de la relació capital-canvi climàtic es torna més nítida si la contrastem amb les dues potes de la política climàtica de les Nacions Unides: les anomenades polítiques d’adaptació i de mitigació. Per molts països pobres que ja pateixen conseqüències del canvi climàtic (com estacions seques més llargues), les polítiques d’adaptació són una estratègia de supervivència. Per exemple, països del Sud d’Àfrica o Àsia veuen amenaçada la seva seguretat alimentaria arran del canvi climàtic. Mentrestant, per alguns països rics, la pujada de temperatures els pot suposar un benefici a mitjà termini si s’hi saben adaptar. Per aquests, les polítiques d’adaptació són vistes com una inversió “racional”, contraposada a les anomenades polítiques de mitigació, cares i sense retorns clars a curt termini. Totes aquestes consideracions economicistes però, deixen poc espai a les advertències de la Ciència sobre la perillositat i irreversibilitat del canvi climàtic. El capitalisme és de fet un model social que, entre altres coses, es caracteritza per la seva capacitat de continuar reproduint-se enmig del desastre ecològic i humanitari.
Les conferències internacionals pel canvi climàtic estan impregnades en aquesta lògica. El seu objectiu és, per vint-i-unena vegada (COP21), el de procurar un marc legal global que serveixi de clau de volta a les polítiques de mitigació. Tanmateix, el màxim horitzó que poden percebre està limitat per les necessitats del capital. Així, el millor acord assumible des d’aquestes cimeres és aquell en el que els països es comprometran a reduir el seu nivell d’emissions, en tan que aquest compromís no arrisca, o en el seu cas incrementa, la rendibilitat del capital: d’aquí la fe cega en les solucions de mercat o els miracles tecnològics. No obstant això, és la Història qui ens ensenya que el metabolisme del capital com a model de producció es basa justament en una fractura entre treball i natura, que resulta en l’explotació dels dos. El canvi climàtic n’és justament la prova. Tot plegat evoca la imatge d’una manada de tigres discutint sobre com augmentar el seu consum de tofu.
De la mateixa manera que la societat renaixentista es resistia a deixar la terra girar al voltant del sol, el capitalisme es vindica com el final de la Història, com si el transcurs de la Historia ens aboqués inevitablement als seus tentacles, com si aquests representessin l’últim esglaó d’un procés d’evolució històrica de les societats. Així, qualsevol resposta al canvi climàtic resta ancorada al capitalisme com a model social, malgrat la solució potser es troba més enllà d’aquest. És el negacionisme històric: el clima gira al voltant del capital, i no al revés. Però, E pur si muove, i la Història avança.
Jordi Teixidó és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa
Publicat a La Directa el 19/06/2014
Deia José María Valverde que existeixen paraules, com Democràcia, Justícia, Llibertat, que neixen a l’esquerra i moren a la dreta. Des de fa uns anys, creix i ocupa territoris mentals una paraula nascuda a la dreta a la qual l’esquerra hauria d’exterminar per salut i benestar de la majoria. Em refereixo a la famosa “Competitivitat”.
Indubtablement per al capital, per als que tenen el capital i el poder en el sistema socioeconòmic actual, el concepte de competitivitat, dotat d’un significat intencionadament positiu, constitueix el pretext perfecte per imposar unes regles de joc.
Cal destacar que aquest paradigma de la competitivitat va més enllà de la lliçó moral d’Adam Smith que venia a dir que, buscant cada un el seu propi benefici, una mà invisible conduïa aquest esforç egoista cap al benefici social. Aquí, al nou paradigma de la competitivitat, no n’hi ha prou amb buscar el benefici propi sinó que cal competir amb la resta d’agents individuals a la recerca de la victòria. El benefici de cadascú es produeix a costa de l’aniquilació de la resta de contrincants.
La difusió del concepte de competitivitat presenta trets de campanya publicitària: en primer lloc, per una certa connotació positiva: és un concepte derivat de la competició esportiva, descriu un joc net on guanya el millor sense entrar en qüestions ètiques o polítiques, és neutral. Però el nucli del missatge consisteix en la proclamació dels avantatges de la competitivitat: els consumidors resultaran beneficiats, el seu benefici serà cada vegada més gran perquè les empreses lluiten per ser millor que les adversàries, per oferir preus més baixos, més varietat de producte, de qualitat suposadament superior… Un món ideal que està arribant gràcies a la competitivitat.
És clar que, en aquest progrés cap a la competitiva societat del futur, moltes empreses moren en la lluita. “No importa, els passa per no haver estat competitives”, diuen els promotors de la competitivitat. “Quedaran en peu només i precisament les que han encertat en la seva estratègia i han assumit els esforços necessaris, amb la qual cosa guanyem tots.”
Fins aquí la descripció en termes tecnoeconòmics. Però la competitivitat com a concepte econòmic està emparentada amb els conceptes de mercat, mercaderia, etc. tots ells amb funcions que ja Marx, en la seva anàlisi del sistema capitalista, va qualificar de “conceptes fetitxes”. Es a dir, el concepte neutral, tècnic, de competitivitat, amaga les relacions socials establertes o les que es pretenen establir.
Almenys són dos els tipus de relació social emmascarades en el concepte. En primer lloc s’encobreixen precisament els conflictes intercapitalistes i la dinàmica d’aquests conflictes. Naturalment, la paraula competitivitat no pot emmascarar la lluita, però pretén conferir un caràcter esportiu, de joc net, a les estratègies del tot val, on allò decisiu no és ser competent sinó competitiu a qualsevol preu, encara que la competitivitat procedeixi del treball infantil o de treballs forçats.
Els esforços per amplificar i difondre gairebé agressivament el paradigma de la competitivitat esdevenen en el moment de la crisi més accentuada del capital: la competitivitat esdevé, en efecte, en concepte clau quan sembla esgotada l’era de la globalització. Ser competitiu és l’objectiu gairebé exclusiu de països, de regions, d’empreses, siguin multinacionals o pimes. A més, gradualment, s’assimila, s’interioritza i es transforma en un valor prioritari. Fins i tot a nivell individual es tracta de ser competitiu.
El segon tipus de relació social oculta pel fetitxisme de la competitivitat es refereix a la relació entre capital i treball. La competitivitat com a objectiu empresarial ineludible emmascara l’assalt del capital mundial en el seu conjunt i de cadascuna de les seves fraccions per enderrocar les petites, però importants, conquestes dels treballadors i de les classes populars en períodes anteriors de la lluita de classes. És l’estratègia actual per recuperar i augmentar la taxa de plusvàlua, d’explotació: ser competitiu consisteix en rebaixar els costos salarials i deteriorar les condicions de treball fins a un nivell més profund que els adversaris
La competitivitat apareix també com a requisit i condició de subsistència dels països. Aquesta versió fetitxista emmascara els processos de despossessió, privatització i mercantilització per part del capital dels serveis públics essencials: salut, educació, habitatge, pensions, subministraments generals. Fins i tot, drets fonamentals de la democràcia són sacrificats a l’altar del “fetitxe de la competitivitat”.
Benjamín Bastida és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.
Publicat a La Directa el 24/10/2013
És sorprenent la manca de debat i les poques mobilitzacions sorgides al voltant de la reforma de les pensions que el govern vol aprovar abans de cap d’any. La gravetat de la reforma és palesa en els pressupostos públics del 2014 presentats la darrera setmana. “Les pensions pujaran un 0,25%”, titulaven fal·laçment els mitjans de comunicació convencionals. Si la inflació és superior al 0,25%, i rarament no ho és, les pensions no pugen sinó que baixen. El cert és que les pensionistes cobraran cada vegada menys. El govern reduirà les pensions no només futures sinó també actuals, quelcom insòlit fins ara. Les conseqüències poden ser dramàtiques atès que les prestacions són ja molt limitades i milers de famílies amb tots els seus membres aturats sobreviuen gràcies a la pensió dels pares, mares, avis i àvies. Això, però, podria ser una oportunitat per mobilitzar un ampli sector de la població en la defensa d’un dret que fins ara crèiem un pilar intocable de l’Estat de Benestar. El Seminari d’Economia Crítica Taifa ha publicat recentment un breu informe (http://laspensionesnosetocan.es/) on desemmascara els arguments i denuncia les conseqüències d’aquesta reforma. Em limito a recollir els eixos del debat i els arguments que han de servir per conscienciar una població colpejada per la crisi i els programes d’ajustament.
Les pensions no tenen relació directa amb la crisi econòmica. Els poders polítics i econòmics plantejaven aquesta qüestió molt abans. El sistema de pensions públic és un dels objectius a enderrocar de l’agenda neoliberal des de fa dècades. L’estratègia de deteriorament de les pensions públiques comença per la reducció de les prestacions. L’argument central que utilitzen els “comitès de savis”, sempre formats per representants de la banca i les asseguradores, és que el sistema de pensions és insostenible. Les causes que presenten són que l’esperança de vida augmenta progressivament alhora que hi ha cada vegada menys persones que cotitzen per la caiguda de la població activa. A partir d’aquesta idea estenen l’alarma social i pregonen que a llarg termini no hi haurà diners per pagar les pensions públiques.
L’actual reforma es centra en dos índex d’aparent caràcter tècnic. Per una banda, el Factor d’Equitat Intergeneracional (FEI), a través del qual tots els nous jubilats veuran com es redueix anualment l’import de la seva pensió en funció de l’augment de l’esperança de vida. Per altra banda, el Factor de Revalorització Anual (FRA) afectarà tots els jubilats, futurs i presents, a través de l’eliminació de la revalorització per l’IPC -índex de preus al consum que mesura la inflació. Aquest índex serà substituït per una complicada fórmula que acabarà provocant la reducció de la capacitat de compra de les pensionistes perquè les pensions difícilment augmentaran per sobre de la inflació.
Observem una vegada més com el llenguatge tecnocràtic i opac és una eina utilitzada pels governs per fer creure a la població que les reformes imposades són l’única i l’adequada alternativa. Les trampes d’aquests arguments són múltiples i se’n podria extreure una lectura política sobre el repartiment de l’excedent social produït pels treballadors i les treballadores. Però en un nivell més superficial del problema trobem flagrants fal·làcies.
No hi ha cap motiu econòmic que justifiqui que el pressupost de pensions ha d’estar constantment equilibrat o en superàvit. A cap altra partida del pressupost públic, se li exigeix que s’autofinanci atès que són els ingressos via impostos que cobreixen una sèrie de despeses i inversions. Per què les pensions han de pagar-se exclusivament amb les cotitzacions dels treballadors? Si entenem que els ancians són un col·lectiu del qual ens hem de fer càrrec el conjunt de la població, també les rendes del capital i altres impostos podrien aportar al fons de pensions. Per què no es considera un augment dels ingressos del sistema de pensions? Si cal solucionar l’actual situació de dèficit, present només dos anys ençà i minúscul comparat amb el dèficit d’altres partides de l’administració, es podrien augmentar les cotitzacions dels treballadors actius i de les empreses, crear un impost a tal efecte o bé destinar-hi una part dels ingressos dels impostos ja existents.
El número de treballadors, certament minvant per la destrucció productiva causant de la crisi, és una dada secundària. El que importa és la riquesa produïda. Els augments de la productivitat gràcies als avenços tecnològics de les darreres dècades han permès a l’economia produir més mercaderies amb menys treballadors. Deixem ara de banda, tot i que cal no oblidar, el que això suposa en termes de generació d’un creixent exèrcit de reserva i de la intrínseca caiguda de la taxa de guanys del capital. Així doncs, aquests béns i serveis, o valors d’ús, que serveixen per cobrir les necessitats de les persones són cada vegada majors. No cal observar que per produir-ho han calgut menys treballadors sinó que es genera una riquesa creixent en proporció a una població donada. D’aquesta manera, el problema es desplaçaria cap al moll de l’os del debat: la distribució de la riquesa.
L’altre element important, que explica perquè es recupera ara el debat de les pensions, és que en el context de crisi actual és més fàcil aprovar aquest tipus de mesures antipopulars. La reforma de les pensions públiques casa perfectament amb les polítiques d’ajust centrades en les retallades de la despesa pública, la privatització del patrimoni i serveis públics i la liberalització de l’economia. Per altra banda, la capacitat de reacció de la població, massivament aturada, endeutada i atemorida per l’incert avenir, és molt reduïda.
Un cop tinguem pensions tant reduïdes que ja no sigui possible sobreviure, el govern i els promotors de la reforma recomanaran la contractació de pensions privades, no només individuals sinó també col·lectives, d’empresa, quelcom que algunes institucions públiques ja han aplicat als seus funcionaris. Les pensions privades han augmentat fortament els últims anys però sembla que insuficientment pels interessos de les institucions financeres. L’insultant explicació que es troba en la majoria d’informes de la patronal i del sector financer és que les pensions públiques “són massa generoses” i, per això, els estalviadors no es fan pensions privades. La pensió mitjana, però, és de 858 euros: la mitjana de jubilació, de 982 euros i la mitjana de viudetat, de 618 euros. Tot i que aquests imports són modestos, les mitjanes no sempre expliquen la magnitud del problema. Segons la fundació FOESSA i Caritas, el 57% dels pensionistes perceben una quantitat inferior a 650 euros (llindar de la pobresa) i el 13% perceben menys de 350 euros (nivell de pobresa severa). La meitat de la població pensionista de l’Estat espanyol és pobra. Però pels experts financers les pensions són “massa generoses”.
Les pensions privades gaudeixen d’importants desgravacions fiscals en la declaració de la renda. Si realment calen les retallades i les reformes per reduir el dèficit, i si realment no hi ha diners per les pensions públiques, per què es desgraven les pensions privades? La resposta es troba en el model de fiscalitat que promou afavorir sistemàticament el capital i la població amb rendes més elevades sota la falsa teoria del degoteig.
El vertader objectiu de la reforma és la privatització de les pensions, quelcom que permetria al capital financer gestionar ingents quantitats d’estalvis a través dels fons de pensions privats per destinar als mercats financers globals. Aquesta és una palanca més de l’acumulació per despossessió a través de la qual el capital vol ocupar l’espai d’un dret social que fins ara s’escapava de la seva lògica de valorització.
La conseqüència de la reforma de les pensions serà, ras i curt, l’augment de la pobresa i les desigualtats. A part de l’elevat risc que comporta dipositar els estalvis d’una vida en un fons privat. El sector financer, el realment existent, no les utopies de l’economia ortodoxa premiades amb premis Nobel, es caracteritza, com hem vist darrerament, per les crisis i les pràctiques fraudulentes. De debò volem confiar els nostres estalvis de jubilació a les mateixes institucions de les agències d’avaluació de risc, de la crisi de les hipoteques escombraria, de l’especulació amb deute públic, de la bombolla immobiliària i dels desnonaments? Ens hem begut l’enteniment?
Altres arguments com l’alt cost de gestió de les pensions privades, la baixa rendibilitat, etc. i un aprofundiment en les conseqüències de la reforma, els trobareu en l’informe presentat pel seminari d’economia crítica Taifa: Les propostes sobre les pensions i les trampes que plantegen.
En resum, si no hi ha recursos per mantenir el sistema de pensions públic no s’entén d’on poden sortir els recursos per les pensions privades. La crisi de les pensions públiques no és una veritat tècnica. És una construcció política i ideològica. Si es considera el tema en tota la seva amplitud, aquesta crisi no existeix. Cal aturar aquesta reforma. L’única manera de defensar el dret a una pensió digna és la mateixa com es va aconseguir: la lluita i la mobilització social.
Ivan Gordillo és membre del Seminari d’economia crítica Taifa