La despossessió de la vida quotidiana: Impactes i respostes

cartell-debat-taifa-a3Existeixen abundants anàlisis de conjuntura sobre l’evolució socioeconòmica -sortim o no de la crisi?-, però ens sembla que no es presta la suficient atenció als elements estructurals del sistema i com aquests afecten la ciutadania, especialment les classes populars i els grups més vulnerables. Per això ens proposem explorar les línies principals de l’evolució del sistema econòmic en la segona dècada del segle XXI en els seus elements estructurals, la gestió de la crisi i, principalment, les conseqüències en la vida de les classes populars. Ens proposem presentar de manera clara i concisa, amb voluntat d’arribar a un públic general -no especialitzat en economia-, com s’està produint la reestructuració del sistema i la paral·lela despossessió de les classes populars, un fenomen lligat directament a la recuperació del capital i el creixement econòmic -tot i que encara molt feble i inestable-.

En La desposesión de la vida cotidiana intentem explicar de quina manera la vida quotidiana és afectada pel conjunt de les relacions de producció, legals, polítiques i ideològiques que configuren l’essència del capitalisme en general i més concretament en la seva fase actual de restauració posterior a la gran crisi.

Més concretament, els temes analitzats, a banda d’una visió de cap a on va el capitalisme com a sistema global es centraran al voltant dels canvis en el model productiu del nostre entorn i les conseqüències de la desindustrialització i posterior terciarització de les nostres economies. Sobre els canvis succeïts en el món del treball: elevat atur, expulsió de capes importants de la població dels circuits formals d’inserció en el món del treball, precarització, flexibilització contractual, etc. Del desmantellament de l’estat del benestar com a fase d’aprofundiment de les polítiques neoliberals en forma de privatitzacions i pèrdues de drets socials i serveis públics, amb el sector de la sanitat analitzat més abastament. Sobre els canvis en el sector energètic, però no tant com les grans empreses han operat «per dalt» amb fusions, adquisicions, etc. sinó partint del rebut de la llum i com s’explica que en un moment de caiguda del preu del petroli el cost de l’electricitat hagi augmentat més d’un 40% respecte abans de la crisi. Els canvis en el món de la comunicació i la paradoxal transformació que ha suposat l’anomenada «democratització de la informació» amb les xarxes socials al mateix temps que la concentració del capital dels grans mitjans és cada vegada en mans més reduïdes i per tant amb un major poder de control dels relats sobre els esdeveniments polítics i socials. I com no podia ser d’alta manera, perquè allí on hi ha dominació hi ha sempre resistència, com les famílies han desenvolupat tot un seguit d’estratègies per sobreviure i combatre aquesta estructural despossessió amb o sense l’ajuda de moviments socials més o menys polititzadors dels dolors socials que patim actualment.

Debat al voltant del darrer informe de Taifa. Diumenge 23 d’octubre, 12h30. Sala Micaela Chalmeta, Fira d’Economia Solidària de Catalunya, Recinte Frabra i Coats, C/ de Sant Adrià, 20, Barcelona.

Informe 11: La desposesión de la vida cotidiana  Llegir més

Per entendre el capitalisme Barcelona, 2016

Curs: per entendre el capitalisme (Barcelona, octubre 2016)

Per entendre el capitalisme (Barcelona, octubre 2016)

L’objectiu del curs és la presentació d’una visió rigorosa i crítica dels aspectes més rellevants del capitalisme actual immers en una profunda crisi tot analitzant la seva evolució i les conseqüències pel conjunt de la societat. Des del seminari Taifa proposem una anàlisi de conjunt de la societat capitalista, una aproximació sistèmica que aborda els àmbits de la despossessió social i ecològica, de la dominació patriarcal i de l’explotació laboral. Proposem una explicació, destinada a un públic general, sobre com funciona el sistema productiu i financer, el rol del diner i el mercat en la nostra societat així com el paper de l’Estat i la política econòmica dels governs en l’actual era neoliberal. Aquesta totalitat capitalista està protagonitzada per un conflicte de classes que posa de relleu les múltiples contradiccions del sistema i els propis límits del capital.

Llegir més

Las actuales convulsiones políticas exigen profundidad en el análisis (M. Etxezarreta)

Miren Etxezarreta – Doctora en economía y miembro del seminario Taifa (Público 14/10/2016)

Son innumerables los comentarios de opinión dedicados en los medios de comunicación de este país a los acontecimientos políticos de los últimos meses, en especial después de las segundas elecciones y de las dificultades para nombrar Gobierno. No obstante, la gran mayoría de ellos son reflexiones centradas en lo que sucede en el país, en los acontecimientos del Estado o en sus personajes centrales. En este cúmulo de opiniones me faltan aquellas dedicadas a integrar en las mismas un ámbito más amplio: lo que está sucediendo en el mundo a la luz de la historia reciente. Estamos inmersos en comentarios coyunturales, superficiales, locales, ignorando el impacto que otros hechos de mayor alcance tienen en éstos. Llegir més

No hi ha diners per a tant xoriço… però, què són els diners?

“El poder que cada individu exerceix sobre l’activitat dels altres o sobre les riqueses socials el posseeix en tant que és propietari de valors de canvi, de diners. El seu poder social, així com el seu nexe amb la societat, el porta a la butxaca” (Karl Marx, Grundrisse).

NO HI HA DINERS! Segurament, aquesta ha estat la frase més repetida per justificar la demolició de l’estat del benestar, la reducció dels salaris, el tancament d’empreses i els acomiadaments que s’han produït en els pràcticament 10 anys de crisi econòmica.

El moviment del 15-M, per la seva banda, va oposar al “no hi ha diners”, repetit tantes vegades pels governants d’arreu, un dels seus lemes més coneguts: “no hi ha pa per a tant xoriço”, o la seva variant: “no hi ha diners per a tant xoriço”. Ara bé… sabem del cert què són els diners? Llegir més

Curs: Per entendre el capitalisme, a Vilafranca del Penedés

Presentació

L’objectiu del curs és la presentació d’una visió rigorosa i crítica dels aspectes més rellevants del capitalisme actual immers en una profunda crisi tot analitzant la seva evolució i les conseqüències pel conjunt de la societat. Des del seminari Taifa proposem una anàlisi de conjunt de la societat capitalista, una aproximació sistèmica que aborda els àmbits de la despossessió social i ecològica, de la dominació patriarcal i de l’explotació laboral. Proposem una explicació, destinada a un públic general, sobre com funciona el sistema productiu i financer, el rol del diner i el mercat en la nostra societat així com el paper de l’Estat i la política econòmica dels governs en l’actual era neoliberal. Aquesta totalitat capitalista està protagonitzada per un conflicte de classes que posa de relleu les múltiples contradiccions del sistema i els propis límits del capital.

Llegir més

Sobiranies per bastir una altra societat, no per legitimar la present

Article de Josep Manel Busqueta, Pau Llonch i Ivan Gordillo, membres del seminari Taifa publicat a l‘Espai Fàbrica (29/07/2016)

%image_alt%

En els darrers dies hem vist amb alegria com diverses persones s’estan sumant al debat sobre la recuperació de les sobiranies.i Un debat que algunes hem obert fa uns mesos i que, a nosaltres, des de l’esquerra independentista i anticapitalista, ens sembla totalment pertinent a l’hora de fer propostes que serveixin per substanciar, de forma concreta, en què ha de consistir avui una estratègia política superadora del capitalisme patriarcal. Per tant benvingudes, les aportacions al debat.

Des del nostre punt de vista, en el moment de formular una proposta com aquesta, és important deixar molt clar quin és el seu propòsit, que, en el nostre cas, no és altre que bastir una estratègia que, des de la praxi (combinant la reflexió i l’acció concreta), ens permeti reconèixer un procés d’avenç en una direcció netament postcapitalista, entenent aquest com l’avenç cap a una societat superadora de totes les formes d’explotació i desposessió pròpies del capitalisme i del patriarcat. Per tant, es tracta que siguem capaces de prevenir que, amb la proposta de les sobiranies, no passi, una vegada més, com amb tantes altres en el passat, que acaben per convertir-se en mecanismes de legitimació de la gestió adequada i necessària per assegurar la reproducció del capital o, en el millor dels casos, simple adorn per donar un toc de falsa radicalitat. En el cas de la proposta de les sobiranies, el perill és evident, ja que es pot plantejar clarament que, en un moment com l’actual, en el qual l’estat es retira de la provisió dels drets socials i de la cobertura de les necessitats fonamentals, hagi de ser la ciutadania autoorganitzada des dels marges qui cobreixi aquestes necessitats socials.El fet d’abandonar la disputa de la redistribució de recursos a través de les polítiques públiques per plantejar la cobertura de les necessitats col·lectives a partir de propostes autogestionades, seria assumir la derrota davant l’estratègia neoliberal de gestió del capitalisme. No és pas això el que nosaltres venim a proposar, i esperem que tampoc sigui el que es pretengui des d’altres sectors de l’esquerra que han començat a articular la proposta de les sobiranies. Llegir més

TAIFA 11: La desposesión de la vida cotidiana

TAIFA11 La desposesion de la vida cotidiana

TAIFA11 La desposesion de la vida cotidiana

Se encuentran abundantes análisis de coyuntura sobre la evolución socio-económica –¿se sale o no de la crisis?–, pero no nos parece que se le preste suficiente atención a los elementos estructurales del sistema y cómo estos afectan a la ciudadanía, especialmente a los grupos más vulnerables. Por ello, en este informe, nos proponemos explorar las líneas principales de la evolución del sistema económico en la segunda década del siglo XXI en sus elementos estructurales y, principalmente, las consecuencias en la vida de la ciudadanía de a pie respecto a cómo se está produciendo esta desposesión/reestructuración. La idea es intentar entender de qué manera la vida cotidiana es afectada por el conjunto de relaciones reales de producción, legales, políticas e ideológicas que configuran la esencia del capitalismo en general y más concretamente en su fase actual de “restauración” después de una gran crisis.

Extracte

La restauración del capitalismo para salir de una crisis requiere hacer frente a las múltiples consecuencias de sus contradicciones internas. En la etapa de restauración, a las contradicciones propias de su funcionamiento habitual se suman otras nuevas: hay que destruir el capital sobrante para volver a tener la tasa de ganancia suficiente para acumular y rehacer los mecanismos de poder sobre las poblaciones doblemente afectadas por la creciente explotación y por la destrucción productiva.

Los mecanismos restauradores de la tasa de ganancia son recurrentes a lo largo de la historia: aumento de la explotación y nuevas formas de expolio del trabajo y desposesión de propiedades o derechos sobre las formas de producción. En cada momento histórico las formas de esta desposesión han variado, puesto que en cada época y lugar las estructuras jurídicas existentes sobre la propiedad de los medios de producción y la organización concreta de los diversos tipos de trabajo son diferentes.

Brèxit: una anàlisi de classe

web_colourful_chavs_by_micfoto-d41ln54Publicat a La Directa el 5/07/2016
El Brèxit ha mostrat la nítida divisió del Regne Unit en classes socials i la veu dels britànics pobres.

Els britànics han decidit deixar la UE. I ha esclatat l’escàndol. Ara sembla que el fet que hagin guanyat els partidaris d’abandonar-la sigui una desgràcia terrible, per als britànics, per a Europa i per al món sencer. I es multipliquen els qualificatius contra qui ha votat pel Brèxit amb un menyspreu terrible: irracionals, irresponsables, estúpids… (Carlin, periodista anglès que treballa per El País). És aquesta la seva visió de la democràcia? Si aquest resultat és tan terrible, per què es va permetre el referèndum? Fa tota la impressió que el van consentir perquè en cap moment van pensar que els partidaris de sortir-ne guanyarien. Quantes trampes, en aquesta consulta!

El resultat em porta a fer una interpretació en clau de classe. Han votat per quedar-se les elits, els negocis, els yupis de la City, la gent que té feina, aquella a qui li va bé i els joves que –il·lusos!– pensen –com a joves que són– que a ells també els anirà bé. No és casualitat que sigui la borsa i la moneda les que mostren més sobresalt davant la sortida, una evidència que els capitals són els que estan més preocupats davant la mínima possibilitat de no poder continuar fent negocis magnífics. I han votat per sortir aquells que han estat deixats al marge, els treballadors de les antigues zones industrials que no tenen feina, els ancians amb les pensions fortament retallades, els que viuen a les zones rurals quasi abandonades, els que pateixen la competència dels immigrants en la seva recerca de feina, d’habitatge, de recursos socials. És a dir, els pobres. Aquesta votació ha mostrat clarament a qui fa mal Europa. El referèndum ha suposat una oportunitat per fer sentir la seva veu i estan dient que les seves vides s’estan deteriorant.

Una oportunitat que els xenòfobs que sempre han existit al país –molt actius– han sabut aprofitar. Cal dir que el reforç al rebuig del immigrants que ha suposat aquest vot de sortida és terrible, que algunes de les raons d’aquest vot de sortida mostren la deshumanització de milions d’habitants del Regne Unit i la seva misèria ideològica. Són raons tremendament equivocades –per descomptat– i, per tant, s’han de rebutjar. Però, són millors les que regeixen el vot dels que només pensen que així ells tindran millors condicions laborals i de vida, sense pensar en els milions de persones que aquesta Europa està deixant de banda? Més de la meitat del Regne Unit se sent molt malament dins aquesta comunitat. Lisa MCKencie, sociòloga anglesa especialista en relacions laborals, diu: “Jutjant a partir de les meves investigacions, jo sostindria que el debat del referèndum en el si de les comunitats de classe treballadora no té res a veure amb la immigració, malgrat la retòrica. Té relació amb la precarietat i la por. Tal com em va dir un grup de dones de l’est de Londres: “Estic farta que em diguin racista perquè em preocupo de la meva mare i del meu fill” o “No envejo ningú que necessiti un sostre i no se’l pugui permetre tampoc”. (SP, juny 2016).

Si es pensa amb una mica de calma, es pot observar que passa el mateix a molts altres països de la Unió, entre ells, el nostre. Per què no han de tenir dret a mostrar el seu malestar? Per què els dirigents econòmics i polítics, aquells a qui els va bé, no se’n volen adonar?

La UE ha de canviar si vol que les ciutadanies l’apreciïn. I ho estan dient tots els dirigents. El problema és que no se sap cap a on canviarà, perquè el senyor Hollande, per exemple, diu: “S’ha de reforçar la UE en defensa, seguretat, control de fronteres, ocupació…” i els altres dirigents demanen calma i tranquil·litat. És aquest el canvi que impulsaran? No es volen adonar que el que fa que no es valori la UE són les duríssimes conseqüències negatives que implica per a la vida de la gent del carrer. No hem sentit dir que s’han d’eliminar els plans d’ajust i canviar-los per suports potents a les activitats sostenibles que generen feina, augmentar el pressupost per millorar les ajudes socials, organitzar la immigració de manera que no causi problemes als més destituïts. O, simplement, explicar amb claredat que no són els immigrants els que causen els problemes, sinó un capitalisme senil incapaç de proveir més de la meitat de la població d’un dels països més rics del món de mitjans de vida decents.

També cal destacar l’exageració dels mitjans de comunicació. Sembla que l’economia europea s’enfonsarà; fins i tot es parla amb alarma de les conseqüències que tindrà per a Espanya. No és tan greu. Potser les empreses del Regne Unit, la City, l’empori del capital i l’especulació financera, perdin una mica d’avantatge comparatiu, però vivim en una economia globalitzada i els capitals, el comerç i la tecnologia ja operen arreu del món amb la coberta de la UE o sense. Que potser la UE no és plena de capitals i empreses de tots els països del món? Que no estan ocupats per empreses europees tots els països de fora de la UE? No expliquen massa que potser algunes empreses i capitals financers que es vulguin deslocalitzar ara passaran al continent europeu, fet que afavorirà els països que les rebin. Els mitjans no tenen escrúpols a l’hora de fer veure que uns moviments de la borsa i la moneda que probablement duraran només uns dies –és ben sabut que el diner és molt espantadís i que la seva primera reacció sempre és intensa– afectaran de manera duradora, per exemple, l’ocupació al Regne Unit, tots els treballadors espanyols de Gibraltar, els ancians britànics que cobren pensions i viuen a Espanya, les exportacions espanyoles… i s’obliden que el Regne Unit no forma part del tractat de Schengen, que permet la lliure mobilitat de les persones –motiu pel qual la immigració que experimenten no té massa relació amb la UE–, i que, per contra, és integrant de l’Organització Mundial del Comerç, que impedeix que els aranzels que poden dificultar les importacions britàniques siguin alts, etc., etc., etc. És un plantejament ple de mentides i asseveracions falses. Per les dues bandes. Però, un cop guanyat el referèndum, l’alarma desfermada al costat perdedor és increïble i intolerable. Fins i tot diuen que volen refer la votació! O sigui, o guanyem o continuem preguntant fins que es contesti el que volem. Ja ho van fer amb el referèndum irlandès i van aconseguir el que volien. Què quedarà de la idea de democràcia si el repeteixen?

També avergonyeix la superficialitat de les anàlisis dels professionals –economistes, sociòlegs, politòlegs i periodistes–, que no deixen de repetir els llocs comuns i insistir en la terrible problemàtica que causarà la sortida, sense intentar explicar el que probablement succeirà. I és més greu perquè ells haurien de saber que la dinàmica no s’assembla massa a la que ells accepten mostrar.

Podríem continuar molt més, però no tenim espai. En resum: el Brèxit ha mostrat la nítida divisió del Regne Unit en classes socials i que els britànics pobres (estimulats per la xenòfoba extrema dreta) han mostrat el seu malestar quan han tingut una oportunitat per manifestar-lo, cosa que tenen tot el dret de fer (encara que algunes de les seves raons siguin equivocades). Que potser perjudiquen –no massa– altres classes socials i una mica més els capitals que operen a la City? Però és que els pobres són els perjudicats des de fa molts anys i ara volen un canvi. I aquest sentiment està àmpliament difós a molts països de la UE. Cal que els dirigents de la UE entenguin correctament el missatge i, si volen que la Unió sobrevisqui, canviïn radicalment la seva política econòmica. I que no acusin els més pobres i marginats del país dels problemes que puguin sorgir de l’abandonament del Regne Unit, sinó la dinàmica de la política econòmica de la UE i dels governs dels països que la conformen. Unes polítiques que han fet que les classes més modestes estiguin sofrint molt i puguin ser presa dels xenòfobs, en lloc de fer que la població britànica pugui viure amb dignitat en una de les zones més riques del món.
Miren Etxezarreta, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Hotel Schumpeter

Entre los 4 grandes El escocés Adam Smith, el alemán Carlos Marx, el austríaco Joseph Schumpeter y el inglés John Maynard KeynesPublicat a La Directa el 30/06/2016

Segons la metàfora de l’economista Joseph Schumpeter, la societat podria dibuixar-se com un hotel ocupat pels més rics en les plantes altes i els més pobres en les baixes

Per explicar la diferència entre desigualtat i mobilitat social, Joseph Schumpeter, l’economista austríac de principis de segle XX, va fer servir una metàfora, la d’un Hotel.

Imaginem-nos, deia Schumpeter, un Hotel a on els pisos més alts hi ha les habitacions més espaioses i luxoses on hi viuen els rics. A mesura que anem baixant, les habitacions de l’Hotel de Schumpeter van perdent glamur fins que als més baixos ja s’hi troben armaris en lloc d’habitacions on s’amunteguen els pobres. Així, la desigualtat que tots ja coneixem, deia Scumpeter, és la fotografia de com les persones estan distribuïdes a l’Hotel: quantes persones viuen als pisos baixos, quantes als del mig, quantes n’hi ha a dalt de tot, etc. Llegir més

La rellevància de l’IRPF, els trams i les “mitjanes”

Publicat a La Directa el 17/06/2016
L’autor analitza les característiques i els efectes de les reformes dels impostos directes.

En la nostra societat, en general, hi ha molt poc debat sobre els impostos, des d’una visió global. El principal efecte és que la importància de cadascun dels impostos sol ser desconeguda. Si ens remetem a les últimes dades disponibles (any 2013), l’Impost sobre la Renda de Persones Físiques (IRPF) representa el 38,4% dels ingressos ordinaris de l’Estat. Per ordre d’importància, el segueixen l’IVA amb un 25,8% i l’impost de societats amb un 20,2%. Per tant, tot i que l’IRPF és un impost força important, sobre el total d’ingressos, no ho és tant com se’ns fa entendre de vegades.

L’impost i la seva estructura

El primer aspecte important de l’IRPF és que es paga per trams i no sobre el total de la renda. Per posar un exemple, si una persona ingressa un salari net de 65.000 €, pagarà el 46% de la part dels seus ingressos que sobrepassin de 60.000 €. En aquest cas, aplicant l’impost per trams, pagaria 20.845,5 € d’IRPF, un 32% del total d’ingressos. Per tant, no és cert que, per arribar als 60.000 €, es pagui el 46%, al contrari del que donen a entendre la majoria dels comentaris sobre l’impost.

Un aspecte de l’impost força desconegut, que gairebé sempre s’omet en el debat mediàtic, és l’existència de dos grups de rendiments o bases imposables: la general i la de l’estalvi. La base general és la que grava els salaris, les pensions, els rendiments derivats de la propietat d’immobles i els ingressos per exercir activitat econòmica de manera personal (els autònoms). La base de l’estalvi integra els rendiments financers com els dividends, els interessos i els guanys o les pèrdues derivades de la transmissió d’actius financers. Els tipus aplicats per a la base general varien en una escala des del 19,5% per als ingressos nets fins a 12.450 € fins al 46% per als ingressos nets a partir dels 60.000 €. En canvi, per a la base de l’estalvi, varia des del 19,5% per als ingressos nets fins a 6.000 € fins al 23,5% per als ingressos nets a partir dels 50.000 €. Per tant, l’impost beneficia clarament determinades formes d’obtenir ingressos davant d’altres.

Qui afecta?

El debat mediàtic d’aquests dies s’ha centrat en la qüestió de si la frontera en ingressos sobre la qual havia de pivotar el possible augment d’impostos se situava en 90.000 o en 100.000 € d’ingressos i, sobretot, quanta gent afectava. Segons les últimes dades disponibles dels declarants de l’IRPF, de 2013, el 95,81% dels que presentaven la declaració de renda tenien uns ingressos per sota de 60.000 €. Per tant, el grup de contribuents afectat per la modificació és, clarament, una minoria dels que paguen l’IRPF. Cal tenir en compte, a més, que la no obligació de declarar, si no s’arriba a 22.000 € per un sol pagador, fa que quedin fora moltes persones que no arriben a aquesta xifra. Per tant, el percentatge seria superior al 95,81%, si recollíssim tota la població.

No hem d’oblidar que les comunitats autònomes tenen competències en la base general de l’impost, però no tenen cap competència sobre la base de l’estalvi. Això implica que, des d’una comunitat autònoma, es pot regular si els seus treballadors han de pagar més o menys impostos, però no en el cas dels accionistes d’una empresa.

Plantegem una hipòtesi: si la Generalitat tingués competències per augmentar impostos sobre la base imposable de l’estalvi, quanta gent afectaria un augment d’impostos als trams més alts, a partir de 60.000 €? En el cas de Catalunya, estaríem parlant un altre cop d’una clara minoria, ja que només el 5,11% dels declarants tenen una base imposable de l’estalvi superior a 60.000 €.

Tal com hem vist, en l’IRPF, trobem diferències importants en el tractament de les rendes a favor dels rendiments del capital. I també que, a efectes de l’impost, els ingressos a partir de 60.000 € són una minoria molt petita del total de contribuents. Per tant, intentar classificar aquest grup de contribuents com a classe mitjana tan sols serveix un objectiu: emmascarar les diferències de classe de la nostra societat.

Jordi Berbis és economista i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa