“El poder que cada individu exerceix sobre l’activitat dels altres o sobre les riqueses socials el posseeix en tant que és propietari de valors de canvi, de diners. El seu poder social, així com el seu nexe amb la societat, el porta a la butxaca” (Karl Marx, Grundrisse).

NO HI HA DINERS! Segurament, aquesta ha estat la frase més repetida per justificar la demolició de l’estat del benestar, la reducció dels salaris, el tancament d’empreses i els acomiadaments que s’han produït en els pràcticament 10 anys de crisi econòmica.

El moviment del 15-M, per la seva banda, va oposar al “no hi ha diners”, repetit tantes vegades pels governants d’arreu, un dels seus lemes més coneguts: “no hi ha pa per a tant xoriço”, o la seva variant: “no hi ha diners per a tant xoriço”. Ara bé… sabem del cert què són els diners?

Mercaderies, valors i diners

Enmig d’aquest “món de mercaderies” de la nostra soferta societat capitalista que explicàvem en un article anterior, el diner és una mercaderia més, com la força de treball o els béns i serveis produïts per destinar a la venda mercantil. Però es tracta d’una mercaderia molt especial amb funcions ben particulars dins del conjunt del sistema mercantil-capitalista. Una mercaderia que ha acabat convertint-se en un símbol: a diferència de quan el diner només existia en metalls preciosos com l’or o la plata, des de fa molt temps, el diner en circulació és diner fiduciari representat en bitllets i monedes. Actualment fins i tot n’és predominant la seva forma creditícia o d’anotació en comptes bancaris donada l’extensió dels mitjans de pagament electrònics com les targetes de crèdit i les compres per internet.

En la nostra societat, el diner no és un element exterior a la producció, quelcom que s’incorporaria a posteriori en l’economia “real” com planteja la teoria neoclàssica hegemònica a les nostres facultats. El diner és una categoria que es desenvolupa simultàniament amb les categories de mercaderia i valor.

El diner cristal·litza una sèrie de relacions socials que representen al mateix temps relacions de poder

En l’anterior article explicàvem quina era la substància del valor en el marc de l’economia capitalista: el treball socialment necessari per produir una mercaderia. Juntament amb la magnitud del valor, és a dir la quantitat de temps de producció de la mercaderia -que varia depenent de la productivitat del treball, de la tècnica emprada per produir-la-, l’intercanvi i el diner completen el fonamental de la teoria laboral del valor: la seva forma social. El mot “socialment” de la divisa “treball socialment necessari” és important. Els valors de les mercaderies són una realitat purament social que es posa de manifest en la relació entre elles. És el diner l’element que intervé en aquesta relació com a mediador que permet representar els valors de les mercaderies a través del seu valor de canvi: l’expressió monetària del valor, més coneguda com a preu, denominació dinerària del treball objectivat en les mercaderies, produïdes no per ser consumides sinó per destinar a la venda mercantil.

Però no és el diner el que fa les mercaderies commensurables entre sí sinó a la inversa. El fet de ser totes elles mercaderies -és a dir, en tant que valors, treball humà objectivat, destinats a la venda-, poden comparar la magnitud dels seus valors en relació a una mateixa mercaderia específica que es convertirà en la mesura del valor, per tant en diner. Tenim aquí dues determinacions del diner: mesura de valor i equivalent general, que ja apunten la preeminència social del diner com a mitjà per igualar i posar en relació d’intercanvi mercaderies amb valors d’us diferents i fruit de treballs concrets també diferents.

És evident que, normalment, l’objectiu de la venda és justament l’obtenció de diners per comprar posteriorment altres mercaderies diferents. El diner és una mercaderia amb un valor d’us tant especial com el de poder adquirir altres valors d’us. Aquest moviment fa referència a l’esquema de la circulació de mercaderies: Mercaderia – Diner – Mercaderia. El propietari de patates, per exemple, ven aquestes a canvi de diners per poder obtenir posteriorment sabates o el que sigui. El treballador ven la seva força de treball per poder, amb el salari, obtenir els mitjans de vida necessaris com l’alimentació, la roba, l’habitatge, etc. La metamorfosi, com deia Marx, de la mercaderia, on el diner fa de mediació, comença amb una mercaderia i acaba amb una altra del mateix valor, però amb diferent valor d’ús.

El diner com a facilitador de l’intercanvi però dissolvent de la comunitat

En les societats mercantils capitalistes, en absència de qualsevol autoritat coordinadora, el diner funciona com “la intel·ligència col·lectiva de la societat”, com deia el socialista alemany i economista Rudolf Hilferding. El diner és el mitjà pel qual les mercaderies expressen el seu valor (social), és la mesura del valor en tant que encarnació social del treball humà. El diner és el representant doncs d’aquest món de mercaderies, és l’equivalent general al qual es referencien totes les mercaderies i el seu mitjà de pagament.

Una de les funcions principals dels diners és velar la realitat: darrere del diner no hi ha més que treball humà intercanviable en forma de mercaderies

Però el diner no sorgeix únicament per solucionar les insuficiències del sistema d’intercanvis basat en el troc. Tampoc es tracta simplement d’una convenció social per regular els intercanvis com si es tractés d’un mecanisme totalment neutral. És molt més que això. El diner és un element imprescindible per perpetuar el mode de producció capitalista, la divisió del treball i la propietat privada dels mitjans de producció. Quan més s’organitza la producció d’aquesta manera -mercantil capitalista- cada productor passa a dependre del valor de canvi de la seva mercaderia. El valor de canvi esdevé l’objecte immediat de la producció obligant a desenvolupar encara més les relacions del diner i aquesta necessitat del canvi avança en la mateixa mesura que ho fa la divisió del treball, és a dir, avança amb el caràcter social de la producció. Creix doncs el poder del diner.

El diner és el lubricant que permet que treballs privats efectuats per treballadors independents esdevinguin socials, que els seus productes aconsegueixin intercanviar-se, que experimentin amb èxit la prova del mercat, que siguin venuts.

Ara bé, tot i que a través de l’intercanvi es socialitzen productes del treball privat, el diner, que participa efectivament en aquest intercanvi, actua com a vel encobridor d’una relació entre subjectes: els productors de les mercaderies intercanviades. El fet que el preu de la mercaderia (valor de canvi) sigui una característica definitòria d’ella mateixa porta a pensar que la relació d’intercanvi gira al voltant de la dicotomia cosa-diner. El que realment es produeix és una transacció entre mercaderies, a través certament del diner, però que tenen un subjecte diferent a banda i banda (M – D – M) del que és una relació social i no una relació entre les coses diner i mercaderies. Aquest fenomen és el que Marx caracteritzava com a fetitxisme de la mercaderia.

La proliferació de la moneda com a mitjà d’intercanvi va facilitar i accelerar el comerç però a canvi de diluir el llaç social que anteriorment caracteritzava l’intercanvi entre productors. En fases precapitalistes no es perseguia l’acumulació de riquesa com sí succeirà posteriorment amb el diner com a capital. Els exemples que ens dóna l’antropologia sobre com la introducció del diner en comunitats no mercantils acaba modificant les seves relacions socials són reveladors.

Marx aborda aquestes qüestions a bastament en els Grundrisse: “És cert que l’intercanvi, quan està mediat pel valor de canvi i el diner, pressuposa la dependència recíproca universal dels productes, però pressuposa al mateix temps l’aïllament complet dels seus interessos privats i una divisió del treball, unitat i integració de la qual existeixen com una relació externa als individus, independent d’ells mateixos. És la pressió successiva de l’oferta i la demanda generals la que fa de mediació de la connexió dels individus recíprocament indiferents. […] Els individus estan subordinats a la producció social, que pesa sobre seu com una fatalitat”.

Més endavant diu: “En les relacions monetàries els vincles de dependència personal, les diferències de sang, d’educació, etc. són destruïts, estripats, i els individus semblen independents -una independència que en sí mateixa és una il·lusió que es podria designar més exactament com indiferència-, semblen lliures d’enfrontar-se els uns als altres i d’intercanviar en aquesta llibertat”.

Atresorament, acumulació, explotació: el diner com a capital

El diner és alguna cosa més. Si el fet de ser mesura del valor permet representar la commensurabilitat entre mercaderies i el fet d’aparèixer com equivalent general facilita que el diner esdevingui mitjà d’intercanvi, hi ha una tercera funció: la de ser mitjà d’atresorament. Per aconseguir atresorar es vendrà sense que es produeixi a continuació una compra. La finalitat de la venda apareix ara com la de retenir el diner com a forma autònoma de valor. El diner ja no actua de mitjancer en la circulació de mercaderies; com a tresor, és retirat de la circulació. Això permet no haver d’esperar novament a vendre per realitzar les compres. Deia Marx que “el diner qualitativament o per la seva forma no té límits, és el representant general de la riquesa social perquè se’l pot convertir directament en qualsevol mercaderia”. Aviat es passa a desitjar l’atresorament de diners com a fi en si mateix.

Tenim ara una variant diferent a la circulació simple de mercaderies presentada anteriorment. Ara la compra es pot produir sense necessitat de la venda gràcies al diner atresorat (D – M). El primer intercanvia diners per obtenir el valor d’ús de la mercaderia que ven el segon a canvi de diners. Com és lògic, la base de l’intercanvi és aconseguir un valor d’ús diferent. Per això el moviment D – M – D és absurd. Per norma general, ningú vol gastar els diners atresorats per comprar mercaderies i després vendre-les al mateix valor per acabar obtenint els mateixos diners que al principi, a menys que es sigui un especulador i s’intenti enganyar el comprador fent creure que la mercaderia té un valor superior.

Així doncs, qui compra per vendre ho fa sempre amb l’objectiu d’aconseguir una quantitat de diners superior a la invertida. Ens trobem amb un esquema D – M – D’, on la quantitat final de diner (D’) serà superior a la inicial (D). No hi ha diferència qualitativa sinó quantitativa. Si abans veiem la circulació simple de mercaderies on el diner apareixia en la seva forma mercaderia ara veiem el diner aparèixer en la seva forma capital. El diner no funciona ara com diner sinó com capital, és una inversió a valoritzar. Amb la quantitat de diner inicial el capitalista adquireix matèries primeres, maquinària, força de treball, etc. El diner juga doncs un paper fonamental en la valorització del capital. En el procés de producció s’obté una mercaderia de valor superior a la suma dels valors de les mercaderies adquirides inicialment gràcies a la particularitat de la força de treball de ser creadora de valor.

El diner representa la forma que pren l’organització capitalista de les relacions socials, de l’intercanvi social que es renova cada dia. No només des d’un punt de vista teòric sinó per constatar materialment com s’expressa l’explotació sota el règim capitalista. El diner té l’avantatge de presentar-nos immediatament la cara visible de la relació social del valor. Ens mostra el valor de seguida com intercanvi, comandat i organitzat per l’explotació. Com diu Negri, el diner només té una cara, la cara del patró. El treballador, la seva força de treball, val menys que els diners que acaba generant el seu treball, per això Marx parlava d’explotació.

El diner és el mitjà pel qual les mercaderies expressen el seu valor social en tant que és la mesura del valor en tant que encarnació social del treball humà

Marx va demostrar com el diner i la producció de mercaderies no es poden separar l’un de l’altra: “És impossible eliminar el diner mentre el valor de canvi segueixi sent la forma social dels productes”. Va dirigir dures crítiques als pensadors socialistes i anarquistes que pretenien suprimir el diner sense modificar les relacions de producció simplement substituint aquest per un altre mecanisme d’intercanvi basat en bons horaris de treball -o les monedes locals en l’actualitat?-, quelcom que esdevindria la nova moneda.

El diner i el poder o el poder del diner

Seguint amb els Grundrisse, deia Marx que “La set d’enriquiment com a tal és impossible sense el diner; tot altre tipus d’acumulació i de set d’acumulació apareix natural, limitada, condicionada per una banda per les necessitats i per l’altra banda per la naturalesa limitada dels productes (sacra auri fames).”.

El diner és molt més que una convenció social com acabem de veure. El diner cristal·litza una sèrie de relacions socials que representen al mateix temps relacions de poder. En una societat regida per les mercaderies i el valor de canvi, qui controla el diner controla els mecanismes d’accés als valors d’ús necessaris per cobrir les necessitats socials. El diner és un instrument de sotmetiment. El salari, el deute, el control del dèficit, les retallades, etc. són instruments capitalistes per imposar el domini, la por i la resignació, a banda del seu paper en l’explotació del treball aliè.

El poder del diner no ens hauria d’impedir veure que del què es tracta és de transformar la forma d’organitzar la producció i la distribució del producte social per tendir a societats sense classes centrades en la cobertura de les necessitats socials de la comunitat.

Acceptem per un moment que “no hi ha diners”. Però, qui pot negar seriosament que existeixen les condicions tècniques i culturals per cobrir les necessitats bàsiques de la humanitat i fer-ho respectant els equilibris mediambientals? El diner juga aquí una de les seves funcions principals com a forma més fetitxitzada del valor, velar una realitat segons la qual darrere del diner no hi ha més que treball humà intercanviable en forma de mercaderies. El diner actua com a esquer que ens impedeix veure una realitat social concreta, aquella que ens permetria viure dignament si l’organització social de la producció fos democràtica i accessible a tothom tal com ens permetrien a bastament els sabers i aprenentatges assolits per la nostra espècie.

Ivan Gordillo és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Article publicat a La Directa (10/10/2016)