web_galileo-vaticano_0_2Publicat a La Directa el 3/12/2015

En aquest article, Jordi Teixidó, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, compara els qui avui neguen el canvi climàtic amb aquells que fa 400 anys es negaven a acceptar la forma esfèrica de la Terra.

La historia avança  a contrapèl pel seu costat dolent. El Renaixement, a cavall entre els segles XVI i XVII, portava al seu ventre algunes de les revolucions científiques més rellevants de la Historia de la humanitat. Aquests avenços però, sovint topaven amb el Negacionisme, postures reaccionàries per part de les elits que consideraven aquella nova realitat incòmoda pels seus interessos. Ben conegudes són les vides i misèries de Galieo Galilei quan va regirar el cel amb les seves teories copernicanes: a saber que la Terra gira al voltant del Sol, i no al revés.

I es que moure la terra d’allà on Nostre Senyor l’havia posada, per ficar-la cap per avall i donant tombs al voltant del sol, no va ser una digestió fàcil en una societat on el poder es construïa sobre la por al Judici final i a un Déu venjatiu. Galileo va suposar un gran desafiament per aquell règim: si la terra deixava d’estar al centre de la Creació, els homes creats a semblança de Deu també, i per tant, l’home més important i poderós entre ells, el Papa, perdia la seva centralitat dins dels centres, i amb ella la línia directa amb la divinitat que el legitimava. Tant era així que Galileo Galilei va haver de retractar-se davant la Santa Inquisició.

Avui sabem que Galileo tenia raó. No obstant, com aleshores, el model social actual s’enfronta a dilemes no tan diferents. La manera amb què la societat afronta el canvi climàtic recorda en alguns aspectes aquella terra ancorada i immòbil. I no pel negacionisme climàtic que de tant en tant escampa l’extrema dreta republicana dels EUA, sinó pel Negacionisme Històric de tots plegats i especialment de les cimeres climàtiques com les que s’acosten.

Al lloc on hi havia el Papa, la nostra societat hi té el Capital, que és de qui depèn la reproducció del model social realment existent i n’assegura la pervivència. En aquest sentit, és cert que el canvi climàtic pot suposar en certs sectors un obstacle per aquesta reproducció social, però al mateix temps, pot suposar també una oportunitat per augmentar les rendibilitats del capital. Aquesta doble vessant de la relació capital-canvi climàtic es torna més nítida si la contrastem amb les dues potes de la política climàtica de les Nacions Unides: les anomenades polítiques d’adaptació i de mitigació. Per molts països pobres que ja pateixen conseqüències del canvi climàtic (com estacions seques més llargues), les polítiques d’adaptació són una estratègia de supervivència. Per exemple, països del Sud d’Àfrica o Àsia veuen amenaçada la seva seguretat alimentaria arran del canvi climàtic. Mentrestant, per alguns països rics, la pujada de temperatures els pot suposar un benefici a mitjà termini si s’hi saben adaptar. Per aquests, les polítiques d’adaptació són vistes com una inversió “racional”, contraposada a les anomenades polítiques de mitigació, cares i sense retorns clars a curt termini. Totes aquestes consideracions economicistes però, deixen poc espai a les advertències de la Ciència sobre la perillositat i irreversibilitat del canvi climàtic. El capitalisme és de fet un model social que, entre altres coses, es caracteritza per la seva capacitat de continuar reproduint-se enmig del desastre ecològic i humanitari.

Les conferències internacionals pel canvi climàtic estan impregnades en aquesta lògica. El seu objectiu és, per vint-i-unena vegada (COP21), el de procurar un marc legal global que serveixi de clau de volta a les polítiques de mitigació. Tanmateix, el màxim horitzó que poden percebre està limitat per les necessitats del capital. Així, el millor acord assumible des d’aquestes cimeres és aquell en el que els països es comprometran a reduir el seu nivell d’emissions, en tan que aquest compromís no arrisca, o en el seu cas incrementa, la rendibilitat del capital: d’aquí la fe cega en les solucions de mercat o els miracles tecnològics. No obstant això, és la Història qui ens ensenya que el metabolisme del capital com a model de producció es basa justament en una fractura entre treball i natura, que resulta en l’explotació dels dos. El canvi climàtic n’és justament la prova. Tot plegat evoca la imatge d’una manada de tigres discutint sobre com augmentar el seu consum de tofu.

De la mateixa manera que la societat renaixentista es resistia a deixar la terra girar al voltant del sol, el capitalisme es vindica com el final de la Història, com si el transcurs de la Historia ens aboqués inevitablement als seus tentacles, com si aquests representessin l’últim esglaó d’un procés d’evolució històrica de les societats. Així, qualsevol resposta al canvi climàtic resta ancorada al capitalisme com a model social, malgrat la solució potser es troba més enllà d’aquest. És el negacionisme històric: el clima gira al voltant del capital, i no al revés. Però, E pur si muove, i la Història avança.

Jordi Teixidó és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

4 respostes

Els comentaris estàn tancats.