Article publicat al setmanari Directa el 12/05/2015.
El programa FRONTEX és una solució vergonyosa i superficial al problema dels naufragis al Mediterran.
La Unió Europea ha reposat recentment els fons pressupostaris del FRONTEX que havia retallat substancialment, destinats al control de la immigració. Amb aquests fons el govern italià pot reprendre l’operació Tritó comptant alhora amb el suport material i logístic d’altres estats membres de la UE.
La nova posada en funcionament de l’operació Tritó suggereix diversos comentaris. El més immediat, a flor de pell, provoca vergonya pels altres i pròpia. La reposició del pressupost anteriorment assignat i retallat es produeix arran del terrible naufragi de finals d’abril al Mediterrani on més de 700 persones van morir ofegades, indefenses i desateses a causa d’una suposada falta de capacitat de les institucions de la UE per evitar el desastre. Blowing in the wind hem cantat amb Bob Dylan… Aquest naufragi és un episodi més i no serà l’últim del desastre de la immigració anomenada «irregular».
El discurs oficial, la propaganda mediàtica, dels mentors orgànics de la UE, algunes ONG, només mitjanament crítiques, va des de l’autosatisfacció fins al «ja era hora» donant la benvinguda a aquests fons.
En canvi, el FRONTEX és una institució destinada a controlar les fronteres i no a facilitar la integració dels nou arribats. En aquesta idea s’emmarca la postura del ministre d’interior del govern espanyol, oposant-se a convertir FRONTEX en una agència de salvament i rescat d’immigrants, quelcom que segons el ministre augmentaria «l’efecte crida» beneficiant les màfies del tràfic d’éssers humans. En conseqüència, l’altra cara de l’estratègia del FRONTEX per impedir o regular la immigració és la destrucció sistemàtica de les naus noliejades per les màfies.
No s’oculta que aquest conjunt de mesures dures i toves no resoldran els problemes migratoris. Amb tota seguretat seguirà augmentant el flux migratori de diverses formes. La raó és que no s’afronta el tema d’arrel sinó únicament els seus efectes. Buscant paral·lelismes, aquesta actitud és la mateixa que generen les campanyes de «lluita contra la pobresa extrema» o «lluita contra la fam al món», campanyes que es converteixen fàcilment en negocis perjudicials pels pobres, els afamats o els immigrants, estigmatitzats com culpables de la seva situació. Resultat final: més pobres, més afamats i major flux d’immigrants.
Sobre la qüestió migratòria un primer pas en la bona direcció és analitzar les causes del fenomen. Existeixen diverses teories tractant d’explicar les raons de l’emigració i els anomenats «efecte crida» i «efecte fugida». Quasi totes parteixen d’una publicitat o propaganda de les diferències en el nivell de vida en termes de capacitat de consum, de benestar, de possibilitats d’educació i formació, etc. D’una manera o altra, aquestes anàlisis assenyalen les deficients condicions presents del país d’origen de l’emigració pel que fa als factors de progrés. A la perifèria no hi ha possibilitat de millora personal i social, als països anomenats «centrals» si n’hi ha. En aquestes explicacions, el «centre» mundial no és culpable de l’asimetria. Com a molt ho serien les seves empreses per l’aprofitament de les riqueses i recursos naturals dels països d’origen. O anant més al fons, per haver saquejat aquests països, haver recolzat governs corruptes, fomentat situacions de guerra, conflictes, etc. Tot això no és poc com per atribuir o eximir de responsabilitat l’efecte fugida.
Hi ha una interpretació més sistèmica aplicable tant a l’emigració com a la pobresa o al subdesenvolupament. El model de progrés que s’ofereix a aquests països és un model miserabilitzador que crea simultàniament, sense control, necessitats, mercaderies i consumidors insaciables. Aquest model social disloca aquelles societats i converteix els seus membres de pobres a miserables. El meu país no té futur. Fujo.
Tornant al començament, la conclusió és que el problema del flux migratori radica menys en els països d’origen que en els països centrals. No tenir en compte aquest fet fa que la lluita contra els efectes nocius del fenomen migratori es mercantilitzi, es converteix en un negoci -igual que la lluita contra la pobresa o la fam- i genera beneficis per les empreses dels països centrals subministradores d’helicòpters, naus, barques, armilles salvavides… mentre en els països de la perifèria persisteix una situació insostenible.
Benjamín Bastida és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.
Article original: La Directa.