En els últims dies, se’ns ha mostrat clarament l’objectiu dels plans d’ajust i les resistències existents a qualsevol canvi en les polítiques aplicades.
Fa dues setmanes el mecanisme europeu d’estabilitat o MEDE va fer públic que havia aprovat la devolució anticipada per part d’Espanya de 1.500 milions d’euros del rescat al sector financer. Amb l’establiment del MEDE, es van institucionalitzar els plans d’ajust aplicats. És a dir, les polítiques econòmiques aplicades per part de la Unió Europea durant la crisi, esdevenen un pilar més del seu funcionament. Això no hauria de representar una sorpresa per a ningú ni s’han de concebre com una desviació. Ans al contrari, els plans d’ajust són la continuïtat de les polítiques estructurals de la UE. Resulta força revelador que en la mateixa roda de premsa en la qual s’anunciava la devolució dels 1.500 milions, el director del MEDE, Klaus Regling, digués que «Donat que Espanya ha implementat una profunda agenda de reformes, el país és una de les economies més atractives per a inversors de l’eurozona». Queda clar, per tant, que la finalitat real dels plans d’ajust és millorar la situació per al capital, deixant la resta d’arguments com a excuses.
Segons un informe d’una consultora internacional, Cushman & Wakefield, Espanya va ser durant l’any 2014 l’estat de l’Europa continental on es van vendre més préstecs lligats al sector immobiliari. En termes senzills, es tracta de compres per part de fons d’inversió i bancs internacionals d’hipoteques d’empreses o bé de particulars. Evidentment, l’objectiu és obtenir-ne un benefici, per exemple amb la recuperació dels immobles per a la seva venda. Això es produïa el mateix any en què, segons les dades de l’últim informe del Consell General del Poder Judicial, les execucions hipotecàries van augmentar en un 11,8% respecte al 2013. Per bé que no podem establir una relació causa-efecte objectiva de manera clara, col·lectius com la PAH ja han culpat fons d’inversió internacionals d’obstaculitzar la seva actuació. Concretament, han acusat el grup financer internacional Blackstone de tirar enrere preacords en les execucions hipotecàries de Catalunya Banc. En qualsevol cas, això no ens portarà a una millor situació del dret a l’habitatge.
Per si tot el que hem explicat abans ens hagués de fer pensar que hem de fer un canvi de polítiques –que des del nostre punt de vista és prou complicat– avui mateix el president del BBVA, Francisco González, ja ens ha deixat clar què en pensa. Amb un ull fora però amb clares al·lusions a Podemos, ha afirmat que «el que està passant a Grècia demostra que les polítiques populistes no donen resultats. Més aviat al contrari». Ens agradaria saber a quines polítiques populistes es refereix. Les úniques polítiques aplicades fins al moment a Grècia ja les coneixem, així com els seus efectes sobre les classes populars. Si en canvi la referència és als estires-i-arronses dels últims dies del govern grec amb la Troika, no veiem per enlloc les conseqüències de les polítiques que volia aplicar el govern de Syriza. Essencialment, moltes d’elles no les han pogut aplicar o les han hagut de deixar pel camí en les negociacions. Sospitem que per polítiques populistes entén proposar polítiques diferents dintre del capitalisme i la UE. Ja ens agradaria que s’haguessin aplicat polítiques populistes en el sentit que ell les entén!
Com a conclusió, les dades i les declaracions que hem conegut en els últims dies ens reafirmen l’orientació real de les polítiques aplicades sempre ha sigut la mateixa: millorar la situació del capital. També ens deixa clar quina serà la reacció a qualsevol intent de canviar el rumb de la societat.
Jordi Berbis és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa
Article original: La Directa