Roger Pelaez, economía cítrica i xistes clatellotescs

Roger Pelaez, economía cítrica i xistes clatellotescs

Versió llarga de l’article publicat originalment el 4/09/2013 al Setmanari La Directa en paper, en la secció cara a cara. Il·lustració de Roger Pelaez del Maximum Clatellot.

Les aportacions fetes per l’ecologia política i el marxisme socio-ecològic les darreres dècades són imprescindibles per abordar críticament l’alarmant situació de crisi ecològica a la que ens ha portat el capitalisme. Aquest sistema ha demostrat la seva voracitat social i de recursos naturals, sense haver aconseguit garantir un nivell de vida digne per la majoria de la població, basant-se fonamentalment en la persecució del benefici privat, l’explotació i l’acumulació de capital, tenint com a motors essencials el creixement i la competència.

Les inspiracions d’aquestes escoles crítiques del capitalisme són múltiples, entre les que destaca la de l’economista d’origen romanès Nicholas Georgescu-Roegen que va introduir com a categoria d’anàlisi el fenomen de l’entropia aplicant la llei de la termodinàmica al procés econòmico-social amb la seva destacada obra La llei de l’entropia i el procés econòmic. Dins del marxisme el camp de l’ecologia ha sigut també molt fèrtil amb figures com James O’Connor o John Bellamy Foster, que han interpretat l’obra de Marx en clau ecològica i han aconseguit desmitificar la fal·laç idea segons la qual Marx ha estat un pensador unilateral, mecanicista i economicista com alguns dels seus deixebles. En un plànol més polític i filosòfic podríem destacar els recents treballs de Michael Löwy, i en l’àmbit més proper els treballs de José Iglesias: La misèria del decreixement i Sobre el decreixement i altres rendicions, per anomenar alguns i deixant-se molts autors per limitacions d’espai.

Els darrers anys, abans de l’esclat de la crisi (per molts inesperat, per altres advertit), s’ha popularitzat la teoria del decreixement com a concepte polític, econòmic i social de la mà d’un dels seus màxims referents, Serge Latouche. El propòsit d’aquest apunt no és explicar en que consisteix aquest plantejament, àmpliament comentat i debatut tant en publicacions especialitzades com en el sí dels moviments socials. En canvi, sí que ens agradaria destacar alguns elements polèmics.

Primerament, cal defugir la falsa dicotomia “a favor o en contra” del (de)creixement. Es tracta d’un debat complex amb molts matisos. Cap economista crítica mínimament sensata, ja sigui d’inspiració marxista, sraffiana, keynesiana, ecologista o feminista, defensarà el creixement pel creixement, i molt menys si aquest suposa explotació laboral, valorització de capital, espoli mediambiental i mercantilització de la vida.

Cal entendre com funciona la dinàmica del capital. El capitalisme és contradictori i irracional per naturalesa. Tot i basar-se en la constant acumulació i creixement també conté intrínsecament el fenomen de les crisis com a inevitable i regenerador, un cop arribat a un cert nivell de sobreacumulació de capital, ja que descendeix el valor de les mercaderies que es produeixen i la rendibilitat necessària per les inversions. El decreixement és l’estratègia del capital en temps de crisi per generar novament les condicions de rendibilitat adequades que li han de permetre la seva posterior expansió.

Actualment, el decreixement està sent utilitzat per destruir la capacitat instal·lada sobrant, el capital acumulat fruit del cicle d’acumulació anterior a la crisi, per tal d’iniciar un nou procés que permeti recuperar la rendibilitat i la inversió. El decreixement de l’economia està suposant la destrucció del patrimoni col·lectiu que representa aquest capital acumulat en instal·lacions, màquines, etc. sota un règim de propietat privada, i la pèrdua de milions de llocs de treball que fan engrandir les taxes d’atur i descendir els salaris. El decreixement en l’actual context d’aprofundiment de les polítiques neoliberals està suposant la desaparició de serveis públics a través de retallades pressupostàries i la venda a preu de saldo del patrimoni públic a través de les privatitzacions. Intentar reduir el dèficit (algun ecologista proposa el dèficit zero per regular el creixement) està ensorrant encara més l’economia.

La Gran Depressió dels anys 30 es va superar “gràcies” a la destrucció provocada per la Segona Guerra Mundial i la reactivació econòmica que va suposar tant la inversió bèl·lica com la posterior reconstrucció. La destrucció actual de l’estat del benestar i els sectors econòmics són les guerres del passat. Això és el capitalisme, i no és possible un de “rostre humà”.

Una alternativa transformadora passarà per una societat que posi la vida per davant del benefici privat, amb un sistema productiu centrat en la cobertura de les necessitats socials de les poblacions actuals i futures, per tant, en funció de la limitació dels recursos naturals que són finits; el repartiment del treball a través de la reducció de la jornada laboral i la masculinització del treball domèstic. Una societat sense propietat privada ni explotació de cap tipus on haurem de créixer en molts aspectes i decréixer en molts altres.

No volem, però, una alternativa ascètica. De forma progressiva caldrà potenciar nous valors de caire col·lectiu que ens recordin que no som objectes del capital que servim per perpetuar una societat de classes. Som subjectes creatius, rics en necessitats, que necessàriament hauran de créixer i satisfer-se, perquè no seran de caire consumista sinó resultat d’una consciència de classe que busca una nova concepció de l’ésser humà i del món. Ens cal un urgent creixement revolucionari.