El pastisser, economista i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, Josep Manel Busqueta, acaba de publicar L’hora dels voltors (El Jonc, 2013), on ens parla de les raons que s’amaguen darrere la crisi econòmica actual. Per Manel Ros.

Per què et decideixes a escriure aquest llibre sobre la crisi?

La idea del llibre sorgeix de l’editorial El Jonc, que em proposa escriure un llibre sobre la crisi i que sigui un llibre comprensible per a una persona interessada en el procés de l’economia, de la crisi i del capitalisme. Però alhora volia que fos un llibre que ens permetés anar més enllà. Que no sigui només un llibre de divulgació, sinó que doni algunes claus per entendre de manera més profunda el que està passant. També ho comento amb els meus companys i companyes del Seminari d’Economia Crítica Taifa i em donen tot el seu suport.

La idea bàsica és explicar en català una visió de la crisi que crec que encara no s’havia explicat. I a més fer-ho de manera que pugui ser útil per a les persones militants i activistes, per tenir els arguments necessaris per enfrontar el debat cos a cos que se’ns plantegen a la nostra vida quotidiana.

Quina és aquesta explicació que s’ha donat fins ara i quina explicació dónes tu a la crisi?

L’explicació que se’ns ha donat de la crisi és que ha estat provocada per uns banquers maldestres amb una avarícia desmesurada. Si tenim en compte les explicacions més tècniques, se’ns ha dit que en un moment concret s’han desenvolupat una sèrie de productes financers, els productes estructurats, que segons diuen tenien un risc molt alt de gestió i que no van saber calcular-lo, i això ens ha portat a una disbauxa financera que alhora ens ha portat a una situació de crisi. Totes aquestes raons evoquen a pensar que el capitalisme no te crisis i que aquestes les provoquen factors externs. El que no se’ns explica mai és que les crisis no són elements externs a la pròpia dinàmica del capitalisme sinó que les crisis són inherents, són l’altre cara de la moneda del capitalisme. Per tant la conclusió que en faig és que no hi ha capitalisme sense crisi. El missatge que pretenc llançar amb el llibre és que no acabarem mai amb la crisi si no acabem amb el capitalisme.

Però malgrat totes les crisis del capitalisme, aquest continua existint.
El fet que la crisi sigui inherent al capitalisme no significa que aquest s’acabi amb les crisis. De fet, jo he volgut insistir molt en que el capitalisme quan no té crisi, quan funciona “correctament” i per tant genera producció, capacitat de consum o llocs de treball, tampoc és un sistema desitjable. Si el capitalisme funciona correctament és un sistema assassí, que condemna a 3.000 milions de persones a tot el món a viure amb menys de dos dòlars diaris. Per tant el capitalisme és un sistema que desenvolupa una sèrie de relacions socials que impossibiliten una vida digna a la majoria de les persones. A la vegada, el seu funcionament econòmic i social té un impacte terrible sobre els equilibris ecològics i ambientals. La pròpia dinàmica del capitalisme pot posar en perill la vida al planeta. Però quan entra en una dinàmica de crisi li cal recomposar tota la societat i les condicions econòmiques perquè la inversió econòmica generi beneficis. Això normalment es fa sempre aguditzant els processos d’explotació sobre les persones i sobre el medi.

Quines característiques ha tingut la crisi a l’Estat espanyol?

Aquest és un altre dels tòpics. Sembla que a l’Estat espanyol fins el 2007 vivíem en un món de flors i violes i que ha estat la situació de la crisi que ha desencadenat el mal viure. En canvi com explico al llibre, les condicions socials després de la mort del dictador, tot aquest procés de la mal anomenada democràcia, ha estat un procés de precarització continuada i progressiva de les classes populars. Això ha estat evident a través del model de gestió de la societat que des del minut u és un model neoliberal. La situació dels treballadors i treballadores sempre ha estat marcada per un procés d’ajust i de precarització progressiva, que només ha tingut una mínima construcció de l’estat del benestar, que evidentment la instauració de la democràcia exigia. A més l’Estat espanyol s’integra a la UE quan s’estan aplicant ja programes totalment neoliberals.

Ets partidari que l’Estat espanyol surti de l’euro?

L’establiment de l’euro i el que va representar per a la majoria de persones ha tingut unes conseqüències molt negatives amb totes les condicions d’ajust imposades per la UE. Un cop a la moneda única, les condicions van empitjorar encara més. En aquest moments plantejar-se com a solució la sortida del euro és un tema controvertit. Des de la meva perspectiva, la sortida de l’euro no soluciona res, l’únic que fa per si mateixa és agreujar una sèrie de condicions, encara que guanyaríem una sèrie d’elements de política econòmica importants que ens permetrien tenir una determinada sobirania, però en unes condicions dures i precàries. Crec que el plantejament que hauríem de fer en aquest moments és veure quines són les prioritats de la societat, que sobretot són establir unes situacions socials i econòmiques que ens permetin la màxima inclusió dels ciutadans i ciutadanes en aquesta societat. Aquestes crec jo que haurien de ser les nostres reivindicacions. Si això representa una incompatibilitat amb el pagament del deute, doncs impaguem el deute; si això és incompatible amb la UE, doncs ja ens ho faran saber; si això representa sortir de la UE perquè la nostra aposta és per una societat de drets, llavors haurem d’imposar el nostre programa social.

Tant l’impagament del deute com la sortida de l’euro s’han de plantejar sobre l’estratègia de la construcció d’una societat diferent. Si pensem en l’impagament del deute o la sortida de l’euro com a solucions a la situació actual penso que ens equivoquem. Perquè de fet només hi hauríem d’arribar si existís una forta cohesió social per plantejar-la, tant una com l’altra.

Font: En Lluita

17 respostes

Els comentaris estàn tancats.