JORDI BERBIS | La Directa 18/12/2012

Els darrers dies hem vist publicades tres notícies sobre impostos i despesa pública que sobten perquè descaradament ens ofereixen tan sols una cara de la realitat. Una interpretació més acurada ens ha de servir per a qüestionar les mesures que se’ns plantegen, però també les lectures que es proposen de les dades.

Aquesta setmana hem pogut conèixer quin impacte ha tingut l’amnistia fiscal aprovada pel govern del PP. Finalment, la recaptació ha sigut de 1.200 milions d’euros, molt inferior als 2.500 previstos als pressupostos de l’any 2012. I aquesta desviació pressupostària segurament suposarà més retallades en el futur. Probablement el dèficit en el futur finalment serà major del previst i hi hagi un incompliment dels objectius. Però això significa que ens collaran més a través de més retallades.

Com en qualsevol qüestió relacionada amb els impostos, cal tenir presents totes les facetes de l’amnistia fiscal. En el cas que ens ocupa, forçosament hem d’abordar quina recaptació s’hauria assolit si el diner negre aflorat hagués tributat quan corresponia. Segons càlculs de Gestha, sindicat de tècnics del ministeri d’Hisenda, la xifra oscil·laria entre 5.300 i 8.700 milions d’euros. Per a què ens fem una idea del que representa, seria equivalent a entre una cinquena i una quarta part del primer tram del rescat bancari. Una altra comparació odiosa és que representa entre quatre i set vegades més que el que finalment s’ha recaptat. Tot això sense comptar que els actius declarats tributaran tan sols a un 10 %, molt menor que qualsevol impost aplicable. Resumint, el diner negre existent és prou important com per haver-nos estalviat part de les retallades. I estem parlant d’uns capitals localitzats, ja que Gestha ha advertit repetidament que el frau fiscal el realitzen sobretot les grans fortunes i les grans empreses. No és pas una sorpresa que l’Estat sigui relativament indulgent amb el capital, però ara ho és fins i tot amb aquells capitals que es neguen a pagar pel seu sosteniment.

Una altra notícia que mereix un comentari especial és la “preocupació” que ha sorgit en les institucions de la Unió Europea, especialment des de la Comissió Europea, respecte als impostos que paguen les empreses en territori europeu. Com a exemple, l’empresa Apple a Espanya, tot i vendre per un import de 76,35 milions d’euros a través de les seves botigues, ha pagat impostos per tan sols 364.138 euros. El mecanisme per a fer-ho és comprar a la filial irlandesa, que paga menys impostos sobre beneficis, bona part dels productes per a deixar un exigu marge de beneficis a la sucursal espanyola.

Aquesta pràctica respon de manera fidedigna l’esperit de la UE: un gran espai de joc per al capital. Aquesta situació, però, és tan sols una anècdota comparada amb el que passa cada any amb l’Impost sobre societats (IS). I en el cas d’Espanya el tipus efectiu de l’IS va ser el 2010 del 18,5 %. Suposant que les empreses paguessin el 30 % que correspon, s’obtindrien uns ingressos addicionals de 7.709,5 milions d’euros. Una quantitat gens despreciable que ens hauria de fer pensar què és el que hauríem de revisar.

La tercera és sobre el cost dels mal anomenats “ni-ni”. El comissari europeu d’ocupació, László Andor, va quantificar que el jovent que no estudia ni treballa a l’Estat espanyol “costa” 15.700 milions d’euros. Com en tantes altres coses, els titulars amb grans xifres poden portar a confusió. El mètode de càlcul que aparentment s’ha seguit implica que no estem parlant tan sols d’una despesa directa per part de l’estat, sinó que inclou el que teòricament es deixa d’ingressar.

Davant aquest problema, quina és la solució aportada? La mateixa que ja tenim ara mateix: l’origen de l’atur és la manca de “ocupabilitat” del treballadors, de la seva manca de formació, i de la rigidesa del mercat de treball. Calçat nou per a seguir un camí que coneixem prou bé.

Font: La Directa