Cartell Pensions Lleida

Cartell Pensions Lleida


DIA: Dijous, 11 de novembre
HORA I LLOC: A les 19:30h a la Biblioteca Municipal de Lleida (Rbla. Aragó)
ACTE: Xerrada sobre l’actual procés d’agressió a les pensions públiques. Intervindrà en Joan Iunyent Tarrida, membre del seminari d’economia crítica ‘Taifa’ i especialitzat en els sistemes de pensions i l’economia social. La xerrada també comptarà amb en Josep Manel Busqueta, economista membre del seminari d’economia crítica ‘Taifa’ i membre de l’assemble ‘La Crisi que la paguin els rics’.
ORGANITZA: La Crisi que la paguin els rics

PROU! QUE NO ENS TOQUIN …LES PENSIONS.

Ull viu ! amb l’excusa de la crisi s’està portant a terme l’intent de desmantellar la majoria dels drets socials, que després de molts anys de lluita, avui encara tenim.
Els grans grups de poder econòmic (sobretot el capital financer) utilitzen les institucions internacionals ( com el FMI i l’UE) i els governs nacionals com el de Zapatero per aconseguir imposar els seus interessos.
Sota l’excusa de que per fer front a la crisi calen reformes estructurals ahir ens van aplicar una reforma laboral que ens fa més precàries i, si no ho evitem, demà ens retallaran les pensions públiques.

Si escoltem el discurs actual sembla com si els pensionistes a més d’una càrrega per la societat, fossin persones malgastadores que poguessin prescindir de part de la seva pensió. Res més lluny de la realitat. A l’Estat espanyol a l’any 2000, el 73,5% de les pensions estava per sota del llindar de la pobresa i el 22,1% per sota del llindar de la pobresa severa. Al 2007, el 57,8% dels jubilats no superava uns ingressos de 750 euros mensuals i hi havia un 11,3% d’avis que no rebia cap ingrés. Al 2009 un 31% de la població pobra són avis, lo que situa l’Estat espanyol en el pitjor nivell de l’UE excepte Xipre.

L’argument central per convèncer-nos de l’inviabilitat de l’actual sistema públic de pensions és l’envelliment de la població. Des de tots els mitjans de comunicació ens diuen que, en el futur, el sistema contributiu de pensions serà insostenible, degut al fet que una població ocupada menor haurà de pagar amb les seves aportacions les prestacions d’una població retirada cada cop més nombrosa. Per això proposen: allargar l’edat de jubilació i augmentar els anys de cotització pel càlcul de la pensió.

Aquesta argumentació és absolutament biaxada i basada en supòsits erronis i només respon a certes posicions polítiques i ideològiques favorables a la eliminació dels sistema públic de pensions.
Es falsa i biaxada perquè per avaluar la viabilitat de les pensions no és el nombre de treballadors el que importa sinó la seva capacitat de produir riquesa ( la seva productivitat), la qual cada vegada es major. A més si el que falta són treballadors cotitzants sembla que en un context del 20% d’atur no hi ha d’haver problema si es generen les polítiques d’ocupació de qualitat necessàries. Per altra banda allargar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, com es proposa, va en detriment d’aconseguir disminuir l’atur existent i per tant els cotitzants. Així doncs enlloc de pensar en reduir les pensions caldria pensar en fomentar polítiques actives de creació d’ocupació, en millorar els nivells salarials, en relaxar les lleis d’immigració, en reduir la precarietat, factors tots que farien incrementar el nivell de cotització i anirien en la direcció, no de reduir sinó de millorar el nivell de pensions existent.

Contràriament a les anàlisis dels que pronostiquen la insostenibilitat financera del sistema, si observem les estadístiques de les cotitzacions salarials a la Seguretat Social i les despeses en pensions contributives en els darrers trenta anys, en tots els anys els ingressos superen a les despeses. El sistema no presenta dèficit i el superàvit mig és superior al 4,3% del PIB espanyol de cada any.
A més cal tenir present que hi ha bastant marge per aconseguir més recursos per finançar les pensions. El sistema de finançament de les pensions és regressiu, a partir d’un cert nivell de renda no es cotitza a la Seguretat Social. Això vol dir que s’arriba a una situació on el Sr. Botín, la renda del qual, és més de 500 vegades la d’un treballador qualificat, paga el mateix a la Seguretat Social que aquest darrer. Així doncs fent el sistema més progressiu i en partides com les Rendes del Capital existeix la possibilitat d’aconseguir, via impostos, més recursos per les pensions.

Un altre tema important en el debat és l’origen dels recursos per finançar les pensions. El plantejament acceptat és que els recursos de les pensions contributives només poden sortir de les cotitzacions a la Seguretat Social. No s’entén perquè en el cas de les pensions hagi de ser així quan la majoria de les partides de despesa dels sector públic es financen amb els pressupostos públics a través dels impostos. Que passaria si les despeses en educació, justícia, les obres públiques, per no mencionar temes com la despesa militar o la “casa reial” haguessin de tenir un pressupost propi “equilibrat”? Perquè totes aquestes despeses no però les pensions si?

Resulta curiós que avui tants economistes “prestigiosos” es qüestionin la viabilitat del sistema públic de pensions i en canvi no es qüestionin la viabilitat dels plans privats. Resulta curiós sobretot si tenim en compte que la crisi, en la seva vessant financera, ha posat de rellevança l’absoluta vulnerabilitat dels plans privats de pensions. Només el 2008 els plans de pensions privats perderen un 22,7% de mitjana en termes reals pels països de l’OCDE. En el cas espanyol les pèrdues arribaren al 10,8%.

Veritablement el que s’amaga darrera del discurs de la “inviabilitat” dels sistema públic del pensions són els interessos del capital financer (Bancs, Caixes i asseguradores) per controlar una gran quantitat de recursos avui encara sota control públic. No en va Fedea (Fundación de estudios de economia aplicada), d’on surten la majoria dels informes que parlen de la “inviabilitat” del sistema públic de pensions, té entre els seus majors patrocinadors: el Banc de Sabadell, El Banc Popular, Caja Madrid, Banc de Santander, BBVA, la Caixa etc. Cal dir que els seus reiterats informes pronosticant la fallida dels sistema primer per l’any 2000, després 2005 i ara sembla ser que el 2017,han tingut un èxit rotund en el seu objectiu principal: han servit per generar la por necessària per tal que la majoria de persones, que podien, anessin corrents a les entitats financeres a fer-se un pla de pensions privat. En el cas espanyol, des de 1990, any en el que s’inicià el règim de pensions privades, el nombre de partíceps ha passat de 530.500 a més de 10 milions pel 2006. Amb un patrimoni que ha passat dels 3.214 milions d’euros a 86.588, és a dir s’ha multiplicat per 27 en 16 anys.

El sistema públic de pensions representa un pilar fonamental del nostre sistema de drets socials aconseguits gràcies a l’esforç i el sacrifici de moltes persones per millora les condicions de vida dels seus conciutadans i les generacions futures.

En temps on s’imposa l’individualisme i el benefici privat el sistema de pensions públic representa un model de solidaritat redistribució que aconsegueix disminuir la desigualtat que imposa el capitalisme.

Pensem que el fet que les persones aconsegueixen viure més anys no és un problema social, tal i com se’ns presenta, si no una sort. Existeixen suficients recursos per aconseguir que els avis d’ara i els del futur visquin amb dignitat la resta de la seva vida.

Permetre la retallada de les pensions públiques representa retrocedir en una de les conquestes cíviques més importants dels darrers segles. Per responsabilitat i per dignitat social: NO HOPODEM PERMETRE!! EN ELS DRETS SOCIALS NI UN PAS ENRERA!!

Assemblea ciutadana “Que la crisi la paguin els rics”.

Font: Casal Ocell Negre i Assemblea Ciutadana “Que la crisi la paguin els rics”.
Argumentari de l’Assemblea Ciutadana en contra les retallades a les pensions:

Viacrucis contra la retallada de les pensions


Fotos de l’acte