Entrades

Miren Etxezarreta – La Directa 06/02/2017

Ruth Molas

Ruth Molas

Explicar el sistema fiscal en un article molt breu és tasca impossible. Així doncs, em limitaré a comentar una part poc coneguda del sistema fiscal, qui desitgi un tractament més ampli pot consultar l’informe 11 del Seminari Taifa o un estudi, encara més ampli, a Sector públic i sistema fiscal. Escriuré sobre una de les parts a què normalment se sol donar menys atenció en analitzar els sistemes fiscals. Em refereixo a l’elusió fiscal (de vegades també coneguda com evasió fiscal, un terme menys precís).

Es fan molts comentaris sobre el frau fiscal. I és útil i correcte que així sigui, doncs és sabut que és extraordinàriament alt en aquest país (s’estima en, com a mínim, 80.000 milions d’euros l’any) i suposa un greu delicte social. Però és menys coneguda l’existència de sistemes legals d’evasió d’impostos per als molt rics, que condueixen a reduccions impositives de gran magnitud, el que s’anomena elusió fiscal.

L’elusió fiscal cerca la reducció dels impostos que haurien de pagar-se, mitjançant mecanismes legals com ara les SICAV o les ETVE

L’elusió fiscal consisteix a tractar de minimitzar o eliminar els impostos que haurien de pagar-se, fent servir mitjans legals per aconseguir-ho. Es tracta d’aprofitar les normes legals, de bordejar o sortejar la llei, per evitar el pagament d’impostos. És obvi que és legal, però moralment, en molts casos, s’apropa molt al frau, amb l’avantatge que es fa sense perill d’incórrer en sancions. L’elusió fiscal és important, no només perquè significa una menor recaptació, sinó perquè també mostra que el nostre sistema polític i social accepta la reducció d’importants impostos segons qui i per a qui. És el mètode utilitzat massivament pels grans despatxos d’assessors fiscals, mags en exercir l’enginyeria financera perquè els seus clients no paguin impostos.
D’entre les figures més importants d’elusió caldria començar fins i tot per mencionar les que s’integren dins de l’Impost sobre la Renda de Persones Físiques (IRPF) com ara el tipus especial de gravamen a l’estalvi, un impost molt més baix respecte al de les rendes del treball. Tanmateix, més especialment, cal referir-se a l’impost de societats que, amb tipus nominals inferiors al 25% o 30% – en el cas d’ens de crèdit-, està plagat d’exempcions mitjançant la consideració de situacions particulars, pèrdues, etc., a diferència de les rendes gravades amb l’IRPF amb tipus considerablement superiors i exempcions molt menors. El que fa que el tipus efectiu de l’impost estigui molt per sota del nominal (el tipus nominal és el que diu la llei que haurien de pagar; el tipus efectiu és el que realment paguen després de descomptar les exempcions). És paradoxal que el tipus efectiu del 15% pels beneficis de les empreses petites és considerablement major que el tipus pels grans grups empresarials: un 6%. Si comparem aquests tipus amb el més baix de l’IRPF que és del 19% pels qui guanyen menys de 12.450 euros l’any veurem l’enorme desproporció. També hi ha moltes diferències regionals en els impostos sobre el Patrimoni i el de Successió.

El tipus impositiu del tram més baix d’impostos sobre el treball (19%) contrasta amb la tributació de l’impost de societats per als grans grups empresarials (6%)

Malgrat la gravetat d’aquestes diferències, l’elusió fiscal abasta molt més. Les autoritats fiscals assenyalen que per evitar la fugida dels grans capitals del país i per tal d’atreure els capitals estrangers, és necessari afavorir-los i que paguin menys impostos pels seus beneficis. Consideren que així hi haurà més inversions i més treball en el país (aspecte dubtós, ja que aquestes inversions es poden fer en capital financer especulatiu). Aquestes pràctiques no només són de l’Estat espanyol, sinó que la majoria dels països capitalistes centrals també les duen a terme. La situació ha arribat a adquirir tanta importància que la mateixa UE està exigint a alguns països que recuperin els impostos que han permès evitar a les empreses transnacionals.

El sistema fiscal constitueix una poderosa eina mitjançant la qual les autoritats públiques poden redistribuir la riquesa per afavorir als més dèbils o bé, per redistribuir-la a l’inrevés

A l’Estat espanyol, entre les principals figures de l’elusió fiscal, la més coneguda són les Societats de Capital Variable (SICAV). Per constituir una SICAV són necessaris almenys cent participants i un capital mínim de 2,4 milions d’euros. A l’enginyosa “enginyeria financera” no li ha resultat difícil descobrir que es poden aplegar molts pobres (fins a 99, fins i tot pidolaires) i molt pocs o un inversor molt ric que aconseguirà així una SICAV que tributi molt poc, doncs les SICAV paguen només l’1% dels seus beneficis i això únicament quan són distribuïts. Cal prestar atenció a la diferència legal respecte al poc que tributen per l’impost sobre beneficis les empreses normals (15% les pymes), com hem esmentat abans, per no mencionar l’IRPF (19%, el tram més baix d’ingressos).

A més de les SICAV, hi ha d’altres figures similars: les Institucions d’Inversió Col·lectiva (IIC) i els Fons d’Inversió, i les un xic diferents, Entitats de Tinença de Valors Estrangers (ETVE). Tot i haver-hi diferències entre aquestes figures, tots són sistemes que s’apliquen als grans capitals i els permeten pràcticament no pagar impostos o pagar quantitats irrisòries si es tenen en compte els profits obtinguts. Per exemple, algunes de les empreses que es beneficien de les ETVE a l’Estat espanyol són Microsoft, Vodafone, Pepsi, Hewlett-Packard, Starbucks i American Express. El cas més escandalós és Exxon, que el 2008-2009 amb beneficis de 9.907 milions d’euros, amb un únic treballador a l’Estat espanyol va mostrar una base imponible negativa d’1,5 milions d’euros, la qual cosa li permetia accedir fins i tot al crèdit fiscal! Hi ha molts casos que es podrien comentar.
A aquestes figures cal afegir les amnisties fiscals consistents en la facilitació de la legalització de la situació respecte als impostos que deuen els que han defraudat a la hisenda pública prèviament. Aquestes amnisties no formen part del sistema fiscal regular, però en els darrers anys s’han concedit amb certa freqüència quan és conegut que el frau fiscal és considerable, permetent que els defraudadors regularitzin la seva situació en condicions molt favorables.

Algunes de les empreses que es beneficien de les ETVE a l’Estat espanyol són Microsoft, Vodafone, Pepsi, Hewlett-Packard, Starbucks i American Express

En resum, els sistemes fiscals legals permeten a les grans empreses i als grans capitals no pagar impostos o, al menys, afrontar molts menys imposts que la resta de la població del país que es guanya la vida amb la seva feina. Per això, l’elusió fiscal és important, no només perquè significa una menor recaptació, sinó perquè també mostra que el nostre sistema polític i social accepta selectivament la reducció d’importants impostos. Per això, retallen la despesa pública en aspectes socials – no en el suport a les empreses i capitals- dient que no hi ha diners.

El sistema fiscal constitueix una poderosa eina mitjançant la qual les autoritats públiques poden redistribuir la riquesa per afavorir als més dèbils o bé, per redistribuir-la a l’inrevés: facilitant l’acumulació de capital per mitjà de la despossessió de les classes populars amb un sofisticat sistema fiscal. Malauradament, és la segona opció a què s’estan dedicant amb entusiasme els estats dels països centrals en general i de l’Estat espanyol amb particular esforç.

Miren Etxezarreta és membre del Seminari d´Economia Crítica Taifa

Aquest article forma part d’una sèrie monogràfica al voltant de l’informe La despossessió de la vida quotidiana.

Llegir més

Miren Etxezarreta, membre del seminari Taifa, a 8TV sobre la reforma fiscal.

FRANCISCO NAVARRO  | La Directa 19/03/2014

El govern del regne d’Espanya prepara pel final d’aquesta legislatura una reforma fiscal que hem de contextualitzar en un procés iniciat fa dècades i caracteritzat per una profunda regressió, és a dir, per l’augment de la pressió tributària sobre les classes populars envers als més rics. És un fet flagrant que la pròpia dinàmica capitalista genera creixents desigualtats socials i que un sistema fiscal que funcioni amb un criteri de justícia social podria corregir parcialment aquest escenari. Per contra, el sistema de recaptació actual no només no obeeix a aquest criteri sinó que funciona de manera inversa i, per tant, genera per sí mateix pobresa i desigualtat. En aquest sentit, han sigut determinants tant les reformes realitzades en matèria fiscal com l’utilització del deute públic com a mecanisme per a socialitzar les pèrdues de la crisi.

En un sistema fiscal progressiu una major capacitat econòmica ha d’implicar un major esforç fiscal. En canvi, les principals polítiques que han determinat la tendència de l’actual sistema impositiu tenen una direcció totalment inversa. Un dels puntals d’aquesta tendència és l’augment de la importància dels impostos indirectes envers de la tributació directa. Els primers es concentren principalment en l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA) i altres impostos que graven el consum de benzina, tabac, alcohol, etc. Els impostos directes es corresponen principalment amb l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) i l’Impost de Societats (IS), que grava els beneficis de les empreses. No s’ha de ser un expert en economia per entendre que un augment de l’IVA suposa un major esforç quant menor és la renta de la persona que paga l’impost. I que, per tant, els continus i substancials augments d’aquests impostos han representat un major sacrifici fiscal per a les classes populars.

D’altra banda, les reformes sobre la recaptació directa s’han basat, per un costat, en la reducció des dels anys 80 dels trams més elevats de l’IRPF, que gravava les rentes més altes, i en subvencions per inversions en plans de pensions i serveis sanitaris privats que res tenen a veure amb un criteri de justícia fiscal d’un impost progressiu com aquest. És veritat que hi ha hagut d’altres aspectes de l’IRPF avantatjosos per les rentes més baixes, però en general aquest impost ha patit una regressió durant les tres últimes dècades. Més regressives han sigut les reformes aplicades sobre l’IS de les grans empreses, que a través de múltiples deduccions, desgravacions i altres tipus de mecanismes d’enginyeria fiscal, gaudeixen d’un tipus efectiu molt favorable al voltant del 10%. A tot això cal sumar que grans capitals tributen un 1% a través de les societats d’inversió SICAV i que, segons els mateixos inspectors d’hisenda, més del 70% del frau fiscal es concentra en les grans empreses i fortunes, la qual cosa es manifesta, per exemple, en què 33 de les 35 empreses espanyoles de l’IBEX tenen fons a paradisos fiscals. Sense oblidar-nos d’impostos fiscalment eliminats com el de Patrimoni que afectava principalment a les grans propietats. Cal advertir que totes aquestes reformes regressives també han suposat una reducció important en els ingressos de l’Estat causant un problema de subfinanciació pública.

Com a suport, el govern té sobre la taula la proposta de nou tecnòcrates triats per l’ocasió que pertanyen al món acadèmic més ortodox. Són propostes que segueixen la mateixa orientació d’augmentar la pressió fiscal sobre les classes populars i que generaran més desigualtats, a saber, augmentar l’IVA dels productes que són importants en la cistella de la compra com el transport públic o l’habitatge, reduir impostos directes com l’IS i l’IRPF sobre tots els nivells de renta o, inclús, que es consideri l’habitatge habitual com una propietat més a l’hora de fer la declaració de la renta. Veurem què acaba aplicant el govern però almenys ja té unes recomanacions a gust del client.

Per concloure, a tot aquest anàlisi cal incorporar el fet que els ingressos públics financen cada vegada més un deute il·legítim creixent degut en gran part al rescat bancari, a uns interessos elevadíssims causats per l’especulació del deute, que permet una estructura institucional al servei del capital financer, i una pressió fiscal substancialment menor a la mitjana de la Unió Europea degut al ridícul esforç fiscal que fan els més rics. Tot plegat té com a resultat un sistema fiscal greument regressiu i on el deute públic es converteix en un eficient mecanisme de transferència de renda de les classes treballadores als més rics.

Font: La Directa

JORDI BERBIS | La Directa 18/12/2012

Els darrers dies hem vist publicades tres notícies sobre impostos i despesa pública que sobten perquè descaradament ens ofereixen tan sols una cara de la realitat. Una interpretació més acurada ens ha de servir per a qüestionar les mesures que se’ns plantegen, però també les lectures que es proposen de les dades.
Llegir més

Entrevista a Miren Etxezarreta, membre del seminari Taifa, al programa Salvados (La Sexta).

Programa sencer: Salvados. Domingo, 30 de octubre

Participació de Miren Etxezarreta, membre del seminari d’economia crítica Taifa, al programa Àgora de TV3 (26/10/2009).

sector publico y sistema fiscal

Ja està disponible el número 2 de la sèrie informes de economia.
En aquesta ocasió el tema tractat és el sector públic i el sistema fiscal.
Podeu descarregar l’informe en format PDF: Informes de economía 2: El sector público y el sistema fiscal
Si voleu estar informats de la publicació de futurs informes us podeu subscriure a la llista de difusió informes de economia (Seminari d’Economia Taifa) introduint la vostra adreça de correu electrònic:

Si esteu interessats en aconseguir còpies impreses de l’informe si us plau poseu-vos en contacte amb nosaltres a través del següent formulari

Aquest és l’índex del número 2.

  • 1 EL SECTOR PÚBLICO, ¿QUÉ ES Y PARA QUÉ SIRVE?
    • 1.1. ¿Qué es el “Estado”?
      • Funciones del Estado: acumulación y legitimación
    • 1.2. ¿Qué debe hacer el “Estado”?
      • Neoliberalismo frente a intervencionismo
      • Las formas de la actuación pública
  • 2 IMPUESTOS, IMPUESTOS, (…) IMPUESTOS: EL SISTEMA FISCAL
    • 2.1 Las reformas fiscales en España desde la transición
      • El sistema fiscal durante el franquismo
      • Los orígenes del actual sistema fiscal español
    • 2.2 Rasgos principales del sistema fiscal actual
      • Impuestos directos
      • Impuestos indirectos
    • 2.3 La presión fiscal
    • 2.4 ¿Quién paga los impuestos en este país?
      • Los beneficios fiscales. Las desgravaciones
      • El fraude fiscal
    • 2.5 La reforma fiscal que viene
  • 3. GLOSARIO: Algunos conceptos básicos sobre el sector público

sector publico y sistema fiscal

Ya está disponible el número 2 de la série informes de economia.
En esta ocasión el tema tractado es el sector público y el sistema fiscal.
Podeis descargar el informe en formato PDF: Informes de economía 2: El sector público y el sistema fiscal
Si quereis estar informados de la publicación de futuros informes, podeis subscribiros a la lista de difusión informes de economia (Seminario de Economía Taifa) introduciendo vuestra dirección de correo electrónico:

Si estais interesados en conseguir cópias impresas del informe, por favor poneos en contacto con nosotros a través del seguiente formulario

Este es el índice del número 2.

  • 1 EL SECTOR PÚBLICO, ¿QUÉ ES Y PARA QUÉ SIRVE?
    • 1.1. ¿Qué es el “Estado”?
      • Funciones del Estado: acumulación y legitimación
    • 1.2. ¿Qué debe hacer el “Estado”?
      • Neoliberalismo frente a intervencionismo
      • Las formas de la actuación pública
  • 2 IMPUESTOS, IMPUESTOS, (…) IMPUESTOS: EL SISTEMA FISCAL
    • 2.1 Las reformas fiscales en España desde la transición
      • El sistema fiscal durante el franquismo
      • Los orígenes del actual sistema fiscal español
    • 2.2 Rasgos principales del sistema fiscal actual
      • Impuestos directos
      • Impuestos indirectos
    • 2.3 La presión fiscal
    • 2.4 ¿Quién paga los impuestos en este país?
      • Los beneficios fiscales. Las desgravaciones
      • El fraude fiscal
    • 2.5 La reforma fiscal que viene
  • 3. GLOSARIO: Algunos conceptos básicos sobre el sector público