Entrades

El capitalisme treballa avui per dominar les ments, i està descobrint com explotar les persones sense assalariar-les. Aquestes són només dues de les afirmacions que ens han aportat la Miren Etxezarreta (economista) Mireia Claverol (historiadora) i Ferran Polo (pedagog) en aquesta entrevista.

¿Peligra el futuro de las pensiones? Miren Etxezarreta, miembro del seminari Taifa, asegura en ‘AR’ que se trata de una campaña mediática promovida desde las instituciones. “Esta campaña parte del capital financiero y está apoyada por el Banco Mundial”, comenta. Además, Miren asegura que el problema demográfico no es una excusa para que las pensiones suban menos que los precios. “El Estado español ha crecido mucho desde 1977 tenemos más que el doble de la riqueza que había, pero no hay más del doble de viejos”, afirma.

%image_alt%Radio Klara, de València, entrevista a Miren Etxezarreta, membre del Seminari d’economía crítica Taifa.

Escolta l’audio (MP3 – 17 MB)

Article original: Mas Voces – 15/02/2017

Entrevista de Marc Font a Josep Manel Busqueta, membre del seminari Taifa publicada al setmanari El Crític l’11 de desembre del 2014.

JORDI BORRÀS

Josep Manel Busqueta (1973), economista i pastisser, que durant uns quants mesos va assessorar el govern veneçolà d’Hugo Chávez, advoca per endegar als Països Catalans processos de transformació que subverteixin el sistema capitalista. Membre del Seminari Taifa d’economia crítica i de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), planteja alternatives amb l’objectiu que la ciutadania recuperi sobiranies perdudes i defensa la subordinació de les institucions als “moviments socials transformadors”. És autor de l’assaig ‘L’hora dels voltors‘ (Edicions el Jonc, 2013) i de ‘Conversa entre Pau Llonch i Josep Manel Busqueta. Fre d’emergència’ (Icària, 2014).

Llegir més

Entrevista publicada a La Hiedra #10 Septiembre 2014

En el Seminario de Economía Crítica Taifa están de celebración. Y no es para menos: cumplen 20 años de pensamiento crítico y resistencia a la ideología neoliberal. Hablamos con una de sus participantes más antiguas, Miren Etxezarreta, Catedrática Emérita de Economía Aplicada en la Universitat Autònoma de Barcelona. Con la vitalidad característica de quienes llevan toda una vida luchando, nos habla de la situación de la economía como disciplina, por qué es importante leer a Marx hoy y cómo ve el cambio social. Entrevista realizada por Adrià Porta Caballé @adriaportac.

etxezarretaDices que empezaste a estudiar economía porque siempre te preocupó que haya gente pobre y rica. Sin embargo, reconoces que después de 5 años de carrera no entendiste por qué. Muchos estudiantes de economía sienten aún hoy la misma frustración. ¿Cuál crees que es la situación de la economía como disciplina hoy en día?
El problema es que hay muchos estudiantes de economía que ni siquiera saben que hay distintas escuelas de pensamiento económico: clásica, marxista, keynesiana, feminista, ecologista, etc. Creen que han estudiado “Economía”, cuando a lo que se refieren en realidad es estrictamente al modelo neoliberal.

El caso del marxismo es paradigmático de como un modelo económico que por largo tiempo se ha considerado obsoleto, vuelve a ponerse sobre la mesa con la crisis financiera del 2008. ¿Qué crees que puede aportar hoy la lectura de Marx?
Para mí el descubrimiento del marxismo representó precisamente lo que eché en falta en mi educación universitaria. La lectura de Marx –que fue puramente teórica y autodidacta: yo no militaba en ningún partido por aquel entonces– me explicó porque hay pobres y ricos, esto es, la realidad de la economía. Aún hoy creo que es el paradigma que mejor explica la economía real. Indudablemente la sociedad actual no sigue las pautas de la del s. XIX, pero el método de análisis descrito por Marx se puede adaptar.

Obviamente hay una tesis fundamental, que es la teoría de la explotación, pero para mí lo más importante es la forma en la que te ayuda a mirar a la realidad. En este sentido, no es tan relevante esta o aquella tesis de Marx, sino la misma manera en que formula sus preguntas sobre la economía capitalista. El marxismo es sobre todo un método de análisis. Llegir més

Miren Etxezarreta2

Text: Marc Font Foto: Jordi Borràs

Miren Etxezarreta és una de les veus referencials de l’economia crítica a Catalunya i a l’Estat espanyol. Catedràtica emèrita d’economia aplicada a la UAB, el seu nom està estretament lligat al del Seminari Taifa, el col·lectiu d’economia crítica que va contribuir a crear el 1994. Eren els anys de la consolidació del neoliberalisme, de l’anomenat consens de Washington i de la crisi econòmica dels primers noranta. Vint anys després, Taifa s’ha consolidat com un espai de divulgació i anàlisi des d’una perspectiva crítica, obert no solament a experts sinó a ciutadans i activistes interessats a entendre l’economia. Incisiva com sempre, en aquesta entrevista Etxezarreta nega que es pugui parlar de recuperació econòmica, recela de la institucionalització dels moviments socials a través de propostes com Guanyem Barcelona i afirma que ara com ara la independència no suposaria canvis socials de cap mena. 

 

El Govern espanyol insisteix a subratllar que ja ha arribat la recuperació econòmica, però les xifres d’atur es mantenen molt elevades. Realment s’està sortint de la crisi?

Hi ha un primer error metodològic, que és fer unitats homogènies quan es parla de dades macroeconòmiques. Però resulta que ni Espanya ni Catalunya no ho són, d’homogènies. Hi ha classes socials tant a Catalunya com a Espanya. Quan parlem de recuperació, no es pot negar que a nivell macroeconòmic hi ha uns petitíssims indicadors de millora, però amb l’excepció de la cúpula de les elits, per a la població en general no solament no es nota cap tipus de millora, sinó que cada dia estem pitjor. Si fem servir només les dades macroeconòmiques, es pot parlar molt just de recuperació, però si es tenen en compte les persones, això no val en absolut. És un engany. Ens costarà molt sortir de la crisi i, en tot cas, la sortida es farà des d’un nivell tan baix que trigarem molts anys a arribar a la situació del 2006. De fet, serem en un punt totalment diferent.

Les polítiques econòmiques que s’han engegat tampoc no han ajudat a evitar els pitjors efectes de la crisi.

La crisi i les polítiques econòmiques que l’han seguit han estat una fantàstica excusa per portar a terme un cop d’Estat. Si es dóna aquesta recuperació pels grans empresaris i el gran capital, perquè la borsa va bé, és perquè es deteriora la situació dels altres: per la reforma laboral, per la precarietat de la feina, per l’atur, pel descens salarial, per la reducció del cost de l’Estat del benestar… El que produeix el país és si fa no fa el mateix, però el que ha canviat és com es reparteix. Per què s’incrementen els beneficis? Doncs perquè baixen els salaris i perquè la feina és cada cop més precària.

 

La crisi ha servit per obrir nous nínxols de negoci al sector privat. Ha estat un triomf de la doctrina neoliberal?

És veritat que les polítiques neoliberals són una causa molt important de tot el que està passant, però no hem d’oblidar que les polítiques no són res més que l’expressió del que fa l’Estat. I en una economia capitalista com la que tenim hi ha una cosa encara més important que això: el que fa el capital. Quina ha estat l’estratègia del capital? Doncs promoure la privatització de tot el que fos privatitzable. Després hi ha hagut unes polítiques que ho han fet possible, i que s’han traduït en unes retallades fortes als drets socials que han servit també per generar negoci al sector privat. Ara bé: resulta que estem criticant el que fan els governs –i fem ben fet: probablement els hauríem de criticar encara més–, però aquest nivell de crítica no arriba al gran capital. La política és el fruit d’una estratègia del capitalisme i de la connivència dels estats amb el capitalisme, però no val criticar només la política.

Podem certificar la defunció de l’Estat del benestar al sud d’Europa?

M’enfada bastant sentir que l’Estat del benestar ha mort. L’Estat del benestar mai no ens l’han regalat, sinó que sempre s’ha aconseguit amb lluita. És el fruit del pacte social de la postguerra, conseqüència de la lluita de classes. Si es treballa i es lluita per l’Estat del benestar, no ha de desaparèixer pas, però és cert que la tendència és, indubtablement, a la desaparició. És el que vol el capital. Seguir un model dels Estats Units, que tot sigui privat i que els pobres rebentin. S’accentua l’explotació a través de la despossessió, és a dir, t’exploten pel treball i, a més, el poc que puguis tenir de més i que estava en mans públiques també es redueix i es degrada.

Miren Etxezarreta

Fa poc va anunciar-se que el BBVA es quedava Catalunya Caixa, rescatada amb 12.000 milions d’euros públics. Diners públics per a un negoci privat…

L’Estat espanyol ha destrossat les caixes d’estalvis per a benefici dels quatre o cinc grans bancs que queden. 45 caixes, que funcionaven com a bancs, han desaparegut molt ràpidament. Tenien la meitat dels dipòsits del país i sense elles desapareixen uns competidors forts, que són comprats a preu de saldo. Han eliminat la meitat del sistema financer, amb moltes entitats parapúbliques, i és sorprenent amb quina tranquil·litat s’ho ha pres la població de l’Estat espanyol. Algunes caixes funcionaven malament, però no totes. Em sembla una operació escandalosa i intel·ligentment programada des del capital financer. 12.000 milions de l’Estat a Catalunya Caixa, més de 20.000 a Bankia… Però els que dirigien aquestes entitats, com el senyor Narcís Serra, se’n renten les mans i diuen que no en sabien res. Han sortit beneficiats enormement amb diners nostres. Fa temps que dic que calia salvar la banca, però no els banquers.

    “Amb els diners del rescat a la banca s’hauria pogut crear un banc públic gestionat per un comitè de treballadors”

Quina hauria estat l’alternativa?

Crec que era una fantàstica oportunitat per tenir una banca pública. Amb aquests bancs reciclats amb diners públics es podia haver optat per crear una banca pública de qualitat; per exemple, a través de la gestió dels treballadors. Per què Narcís Serra és més llest que un comitè de treballadors, quan s’ha demostrat que ell era un inútil com a gestor? Tanmateix, cal ser conscients que en un país capitalista un banc públic hi pintarà relativament poc. En realitat, en el capitalisme no hi ha alternatives. El que cal fer és treballar per canviar-ho tot. Ens hem d’adonar que en el capitalisme no hi ha sortides de debò i cal buscar processos que ens aproximin a una sortida, però quan es tracta d’alternatives cal parlar de molt llarg termini i des de molts àmbits d’autonomia, coordinant i convergint.

Però són factibles?

Hi ha milers de tècnics que han treballat en alternatives. A nivell tècnic, d’alternatives se’n poden trobar totes les que es vulguin, però la qüestió és que la propietat del país segueix en mans del capital. El capitalisme té cada cop més contradiccions, perquè és veritat que el capital financer ha sortit enfortit de la crisi, però quantes empreses, fins i tot grans, s’han enfonsat? Amb les crisis en el capitalisme es destrueixen capitals per salvar el capital. És pura teoria darwinista. A mi no m’agrada l’expressió, però l’1% cada cop té més. Els diners estan cada cop en menys mans. El problema de fons és que no tenim el poder i ells, en canvi, sí que el tenen.

En tot cas, sí que es percep una major consciència crítica envers l’actual model econòmic, i les formacions que advoquen per sortir-ne o per canvis radicals guanyen pes.

Això és esperançador i sóc optimista a molt llarg termini. Fa alguns anys hi havia una altra manera de ser crític. Quan jo era jove, les persones políticament inquietes s’apuntaven a un partit o a un sindicat en la clandestinitat, arriscant molt. I feien el que el partit manava. Ara sóc optimista perquè crec que hi ha moltíssims més nuclis petitons, petitons… però volent fer coses per si mateixos. No esperen fer el que digui el secretari general, i això em sembla molt positiu. Sóc una entusiasta dels moviments socials. Simpatitzo amb la CUP, també parcialment amb ICV, amb Podem no ho sé perquè no els conec. Simpatitzo amb aquest tipus d’organitzacions, però crec que s’equivoquen perquè amb les institucions que tenim actualment no hi ha res a fer.

Guanyem Barcelona m’hauria entusiasmat si no s’hagués creat per anar a les institucions.
Allí no hi tenim res a fer

Per què des d’elles no es poden fer polítiques alternatives?

No, perquè estan controlades pel gran capital.

Ni amb majories absolutes?

És que no arriben.

I si arribessin d’aquí a uns quants anys?

No arribaran. Per exemple, amb relació a Guanyem Barcelona, m’hauria entusiasmat si no s’hagués creat per anar a les institucions. Hauria preferit mil cops que s’hagués muntat la plataforma per quedar-se’n fora. La PAH té poder perquè se n’ha quedat fora i té una gran legitimitat social, tot i que en va gastar molta amb la iniciativa legislativa popular… La PAH guanya perquè està al peu d’obra. Amb d’altres temes és més complicat incidir, com ara evitar la privatització de la sanitat o generar llocs de treball, però crec que té més sentit quedar-se fora i pressionar els de dins. Quan aquests moviments entren a les institucions, l’aparell els absorbeix. Guanyem Barcelona em sembla interessantíssim, però temo que no quedarà ningú a peu d’obra, treballant al carrer. Crec que no val la pena anar a les institucions ara, sinó que cal reforçar enormement el poder de la base i exigir des de la base. Ja hi ha la CUP i ICV a dins, doncs es tracta d’exigir-los des de fora i fixar compromisos amb terminis. No cal institucionalitzar-se. Crec que els partits són una cosa d’una altra època, que no responen a les necessitats de la societat actual. M’entristeix que els joves estiguin institucionalitzant la resistència. Per mi, s’haurien de quedar al carrer.

Un hipotètic Estat català independent pot ser una oportunitat per canviar les coses si hi ha una pressió important des de baix?

La meva anàlisi personal és que no. Molta de la gent inquieta i amb ideals que jo comparteixo defensa el sí i els puc entendre, però crec que és una il·lusió. Els independentistes que jo respecto pensen que pot servir per trencar l’statu quo i fer coses per avançar cap a una altra societat, però jo no ho veig. Em sembla que el pes tan fort que té l’independentisme en aquest país està controlat per la dreta i per a mi ERC és la dreta. L’aliança Esquerra-CiU no deixarà que es faci res. Els grups de gent que tenen la visió que jo comparteixo són unes minories molt petites. Jo lluito per una altra societat i sóc més tendent a avançar cap a aquesta situació que esperar que la independència m’ajudi. Crec que s’hauria de lluitar per això i posteriorment ja veuríem si aquesta altra societat hauria de ser independent o no. Però comencem per l’autogestió, la defensa dels drets socials… Hem de lluitar per unes variables d’una societat diferent. Ara, també cal dir que, tal com està actuant el Govern espanyol, ens està fent independentistes a tots.

Article original: Sentit Crític

 

PAU3

“Tenim més informació a disposició que mai i, paradoxalment, seguim tan mal informats com sempre

SERGI PICAZO i ROGER PALÀ

Icària Editorial presenta avui el llibre Conversa entre Pau Llonch i Josep Manel Busqueta: Fre d’emergència a La Ciutat Invisible al barri de Sants de Barcelona. Llonch és músic -cantant del grup At Versaris-, és activista -on fa, entre mil altres causes, de portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Sabadell- i és un estudiós de l’economia al Seminari Taifa. El món del periodisme no li és alié: va ser co-fundador l’any 2000 la revista Ordint la Trama i ha participat al mitjà vallesà La Drecera i al setmanari Directa.

Què és per a tu el sentit crític i per a què et serveix?

La crítica és, en primer lloc, un actitud basada en dubtar de tot, fins i tot allò que se’ns presenta com una evidència, i, en segon lloc, en relacionar allò que estem analitzant amb el màxim de coses, fins i tot aquelles que podrien semblar completament alienes. Aquesta segona part s’oblida sovint i és molt important perquè la veritat té a veure amb la totalitat i no amb l’especialització. Per això en les facultats de ciències socials, on el coneixement està altament parcialitzat, el coneixement rigorós, no només l’econòmic, és més l’excepció que la norma. Crec que si amb CRÍTIC voleu ser coherents amb el vostre nom –no dubto que serà així– haureu de fer incursions en molts àmbits del coneixement, com l’economia o la història.

Consideres que els grans mitjans de comunicació fan una anàlisi crítica de la realitat que viu avui Catalunya?

És una pregunta trampa? Perquè la resposta és evident. Els mitjans de comunicació de masses, com és sabut per tothom ja a aquestes alçades, tenen una dependència econòmica absoluta de grans corporacions empresarials i financeres i tant en la selecció de temes, com en la priorització, com en el seu enfocament, tenen un biaix ideològic i de classe inqüestionable. El tractament de l’enèsima massacre israeliana a Gaza aquests dies només n’és un de mil possibles exemples. Hi ha diaris que dediquen mitja portada a l’eliminació de Brasil del Mundial de futbol i, en canvi, només fan una petita peça per parlar de desenes de víctimes a Palestina, i a més titulada amb l’habitual i repugnant equidistància còmplice entre les suposades parts en conflicte.

CRÍTIC apostarà pel periodisme lent, els temes en profunditat i per anar a l’arrel dels conflictes. Però la societat viu accelerada, sense temps per llegir ni per formar-se intel·lectualment una opinió. Què podem fer per canviar-ho? 

Precisament aquest és un dels temes que més m’han fet pensar darrerament, especialment gràcies a les lectures sobre el tema del filòsof Santiago Alba Rico. Ell fa una reflexió molt interessant: tendim a pensar que els artefactes tecnològics són neutrals i independents de les necessitats de reproducció del capitalisme, i això és absurd. És exactament al contrari: lluny d’utilitzar-los com a eines, ens conformen ells a nosaltres, ens condicionen l’autonomia. A més, el raonament i la comprensió a la que feia referència a la primera pregunta requereixen temps perquè el cervell humà, igual que el món material, és finit. Però les tecnologies de la informació estan substituint la successió per la simultaneïtat, tot passa a la vegada i no som a temps de comprendre res en profunditat ni prendre decisions encertades. En el terreny informatiu això és més evident encara. Tenim més informació a disposició que mai i, paradoxalment, seguim estant tan mal informats com sempre o encara més.

Com podem desconnectar de les xarxes socials, del soroll de l’actualitat i de la bogeria de la immediatesa?

Intentant revertir aquesta dinàmica que deia i provant que aquests dispositius tecnològics i les xarxes que conformen siguin eines al nostre servei, i no a la inversa. És molt complicat. Ningú no se’n surt del tot. Però s’ha d’intentar!

Des del Seminari Taifa s’ha fet un esforç per visibilitzar un punt de vista crític sobre l’economia capitalista. Però sembla ser, segons comprovem a les eleccions, que aquest és un punt de vista minoritari en la societat?

Crec que radicalment no. No és minoritari en absolut. El sentit comú majoritari és profundament anticapitalista. Però cal fer feina per vincular aquest sentit comú al discurs econòmic hegemònic. Que la gent entengui que allò que defensa des del sentit comú, com les pensions, el dret a l’habitatge o la defensa de la sanitat, és radicalment incompatible amb la proposta econòmica de neoliberals com Xavier Sala-i-Martín i altres gurús mediàtics. En definitiva, és incompatible amb el mode de producció capitalista.

Recomana veus amb un punt de vista crític?

Buf. Des d’un punt de vista no només teòric sinó també humà, moral i polític, recomanaria els companys del Seminari Taifa: Miren Etxezarreta, Josep Manel Busqueta, Xabier Gracia, Ivan Gordillo, Elena Idoate… i tota la resta. No us perdeu res del que publiquen, ja sigui en informes dels quals aprenem totes o en col·laboracions regulars a aquest gran mitjà de comunicació que tenim que és la Directa. I com que m’esplaiaria tant amb d’altres noms, ho deixo aquí perquè sovint la gent perd el cul per referències de noms exòtics i llunyans i no s’adona del potencial que tenim a prop i a casa.

Aricle original: Sentit Crític

 

El capitalisme és un sistema depredador: el seu principal objectiu és el màxim benefici sense cap mena de consideracions humanes, socials o ambientals. Un tren en marxa que accelera cada cop més fagocitant treballadors i recursos naturals. Una veloç catàstrofe que ens pot conduir al col·lapse.

Davant d’això, Pau Llonch i Josep Manel Busqueta, tots dos del Seminari d’Economia Crítica Taifa, proposen activar un fre d’emergència que aturi aquesta voràgine. La revolució, amb tota la seva complexitat i senzillesa, ha de ser aquest fre que aturi en sec el sistema. Ni abaixar la velocitat ni prendre una altra via són opcions per als dos autors: el capitalisme no és reformable. Analitzen el sistema econòmic actual sense concessions, reivindicant l’economia política i el marxisme com a eines d’anàlisi clau.

Aquest llibre transcriu una conversa rigorosa i divulgativa que analitza l’economia i la política des d‘una perspectiva local a una global (Catalunya, Sud d’Europa, el món) i les possibles respostes que facin possible activar el fre i tallar la metxa, tal com va dir Walter Benjamin.

—————————-

Extracte de la conversa entre Pau Llonch i Josep Manel Busqueta a Fre d’emergència (Icària, 2014)

Fraternitat (i tecnologia) 

Pau LLonch: Quantes coses que no tindrem temps de parlar! Una de les idees que em venia de gust comentar per acabar és que tota aquesta lluita que des de molts espais, especialment des d’espais de militància dels quals formem part nosaltres —no només del seminari, sinó a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la CUP o molts espais en què participem—, el repte que ens plantegem té un pes important, i això es trasllada al nostre dia a dia en forma de moltíssimes tensions i ansietats. Genera tensions dins dels nostres col·lectius perquè entenem que l’empresa és molt important i volem que surti bé, i genera tensions personals, fruit dels dubtes i els esforços que genera la nostra vida militant practicada des de la precarietat. Jo veig amb preocupació com molts dels companys militants que dediquem bona part de la vida a la transformació comencem a viure amb una certa angoixa aquests processos, comencem a patir medicalitzacions de trastorns tan comuns com l’ansietat. Vivim amb molta ansietat tot el procés de transformació i de canvi. Jo crec que això ens ha de preocupar. Primer de tot ho hem de visibilitzar, ho hem de compartir en els espais de militància. I en segon lloc hem de prendre partit per solucionar-ho.

Hem de prendre consciència que la revolució no és un esdeveniment, sinó que és un procés i hem de tenir paciència. Aquella idea que tu sempre dius i que em sembla tan suggeridora —de fet, com totes les coses que hem après els teus companys de tu— és que nosaltres farem el que puguem durant la nostra vida, però al final estem de pas i quan nosaltres no hi siguem hi haurà una altra gent; no som més que continuadors d’una altra gent que ja estava fent el que estem fent nosaltres i que va deixar algunes victòries i no menys derrotes. Com a part d’aquesta corrent històrica i transformadora d’esquerres no ens hem d’angoixar, malgrat sigui comprensible que tinguem pressa perquè socialment i ecològicament la situació està arribant un punt de no retorn. I això passa, també, perquè ens cuidem i ens curem als espais quotidians. Utilitzem formes de debat i de diàleg constructius; entenguem que la forma de debatre amb els companys no pot ser la mateixa amb què hem de rivalitzar amb l’adversari; que hem d’aprendre a discrepar; que hem d’aprendre a tenir opinions confrontades en espais col·lectius, però quan s’acaben aquests espais de discussió tenir relacions fraternals; recuperar aquest pes de la fraternitat com un valor important. Jo sóc conscient que en moments de tensió de la meva vida no ho he fet i ho lamento pels companys que ho hagin patit, però fa temps que faig un esforç per millorar en això. Almenys així ho espero.

I penso que, com sempre, no es tracta només de voluntat, sinó també de les condicions materials amb què ens dotem en termes organitzatius i comunicatius, que també ajudaran que això sigui així. Des d’aquesta perspectiva, la reflexió crítica que fa el Santiago Alba Rico sobre la tecnologia em sembla molt pertinent; crec que l’extensió massiva d’eines de comunicació 2.0 o interactives està impossibilitat que tinguem espais tranquils on puguem no només formar-nos, sinó també reflexionar tranquil·lament sobre la realitat. En aquest sentit Taifa és, malauradament, un oasi. Hi ha un punt de presentisme* en la nostra militància que fa que ens costi pensar tranquil·lament què estem fent i treballar a mitjà termini. I sobretot ens cal repensar la tecnologia com un element, com diu el Santi, que ens qüestiona sovint l’autonomia. Hem de qüestionar i repensar teòricament quin és el vincle entre la tecnologia i l’autonomia. Moltes vegades, aquestes eines tecnològiques no ens donen oportunitats sinó obligacions i addiccions; per tant, no són eines, sinó òrgans, ens generen dependències i imposen uns usos que aparten la successió i posen al centre de la comunicació la simultaneïtat. Tot passa a la vegada, no hi ha temps de reflexionar, i això fa que a la pràctica vegem coses tan surrealistes com crítiques obertes a gent de les nostres organitzacions en públic, a través d’eines com el Twitter. Cal tancar files amb gent de la nostra organització, d’entendre en quins espais es poden discutir unes coses i en quins no. És aquesta idea que dèiem del ritme. El capitalisme ens travessa a través d’esclavitzar-nos amb el temps, proletaritzant també el temps —entre cometes— lliure. Estem veient que tampoc no som tants, que hi ha molts espais on lluitar i que ens estem multiplicant, volem ser a tot arreu, volem tenir aquest peu a les institucions i a la vegada volem ser en molts espais de lluita; això ens està generant neurosi i ens hem de quedar amb una certa voluntat de cuidarnos, d’entendre que tots fem el que podem, i que si a vegades no fem les coses tan bé com volem és perquè no en sabem més. Cal pensar-nos-ho molt millor abans d’adreçar una crítica vehement cap a un company. Crec que en això últimament, més per la visibilitat que estan tenint alternatives com la CUP i altres alternatives, o fins i tot moviments socials en els quals alguns tenim una certa rellevància pública, abunden moltes vegades les crítiques descarnades i poc comprensives. Crec que, des d’una perspectiva antropològica, és una manera de relacionar-nos molt poc comunista. Al final la idea és comportar-nos en els nostres espais de lluita igual que nosaltres pensem que ens hauríem de relacionar en una societat com la que anhelem. Com a mínim, donar-nos aquest oasi en els nostres espais per respectar això, per tenir dinàmiques respectuoses, etc.

Josep Manel Busqueta: Jo crec que nosaltres hem de gaudir de la lluita. Però no en el sentit estrictament hedonista del plaer, sinó ser conscients que davant del que ens ofereix el capitalisme, que ens aporta alienació, angoixa, tristesa, itineraris depressius per a la majoria de persones, ja que només en gaudeixen, amb estres, els més super-competitius. Jo penso que si té un sentit la nostra vida és el fet col·lectiu, el fet d’estar presents amb altres persones; el fet de, juntament amb altres persones, plantejar aquesta necessitat de construir una societat millor per a tothom. Penso que és evident que el procés, la transformació social no la faran persones tristes, angoixades i desesperades, al contrari, la faran persones que gaudeixen de la seva vida i que empatitzen amb els altres i que són capaces de demostrar que prefereixen fer el que fan i estar feliços i contents amb els altres gaudint de les coses que fan, que no estar sotmès en aquesta depressió permanent que ens ofereix el capitalisme. Crec en aquesta reivindicació del procés de canvi com un procés d’aprendre a gaudir-ne, a saber que, com explica l’estimadíssim Ramón Fernández Durán, si existeix una forma digna de ser a la vida és aquella que ens compromet en una causa col·lectiva i que ens permet donar el millor de nosaltres en això. Jo penso que això és absolutament indispensable per tirar endavant en aquest trànsit que ens espera.

Pau Llonch: Hem d’estar a l’altura de les circumstàncies i del moment que ens ha tocat viure, i hem de ser generosos. Tot i poder fer anàlisis vehements o crítiques sobre algunes opcions polítiques com hem pogut fer ara, penso que hem de ser conscients que molta gent forma part d’aquestes alternatives polítiques que segurament no es troben a la mateixa línia que la nostra, però que tenen voluntat de transformar. I hem de saber escoltar. Perquè, tornant al paral·lelisme que fèiem, si empatitzem amb processos de construcció d’unitat popular en llocs del món on realment hi ha hagut una confluència i hi ha un conglomerat d’organitzacions que van des de l’extrema esquerra fins a la socialdemocràcia i som capaços de defensar-ho perquè entenem que les circumstàncies s’ho mereixen i hi ha una hegemonia dels que nosaltres entenem que són els nostres referents, hem de pensar en la possibilitat de fer aquesta lectura aquí a mig termini. Hem d’entendre que hi haurà d’haver una confluència d’organitzacions i ens hem de dotar aquests espais democràtics de debat en què, si creiem que les postres opcions són més bones i més vàlides, hem de ser capaços de defensar-les i guanyar-les, però no entrar en aquests rols identitaris d’aquests són aquí, aquests són allà, jo sóc aquí i serà així pels segles dels segles. Això està passant dins de les nostres organitzacions i està passant fora, també. No estem fomentant el debat obert, ens estem tancant en posicions pròpies i estem apartant gent que formen part de les nostres organitzacions sense haver tingut el marc de debat per veure si les posicions que tenim són tan divergents.

Josep Manel Busqueta: Moltes vegades, el que ens cal és abandonar la testosterona i aprofundir més en la dialèctica. Sabem que al final les nostres posicions no són posicions que tenen la raó absoluta, sinó que segurament en les posicions, que considerem contràries també hi ha una part de raó i qui les està defensant són els nostres companys que volen anar al mateix lloc on volem anar nosaltres. Si, al final, nosaltres en el debat, en la proposta, no convencem les altres persones del nostre entorn, del nostre àmbit d’intervenció, que la nostra proposta és l’adequada i les que avancen són les altres, hem d’assimilar- ho. Potser és el més correcte a fer. Darrerament detecto massa testosterona i massa binarisme, massa veritat i mentida, penso que tot plegat és molt més complexa, molt més dialèctica, i que justament de la contradicció en neix la vida.

Article original: La Directa

Silvia Federici, professora de la Hofstra University, de Nova York, i autora, entre d’altres, de Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación primitiva, és probablement la pensadora feminista més influent dels darrers anys. La setmana passada, convidada per l’editorial Traficantes de Sueños, va visitar Barcelona per presentar Revolución en punto cero. Trabajo doméstico, reproducción y luchas feministas, una recopilació dels seus escrits que recull 30 anys d’investigacions i de reflexions de l’activista italiana.

La DIRECTA va conversar amb Silvia Federici i Miren Etxezarreta, professora, catedràtica d’economia aplicada a la UAB i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Durant la conversa van parlar sobre la influència de Calibán y la bruja i dels temes que apareixen en el llibre.

Font: La Directa

El cantant de “At Versaris”, portaveu de la PAH de Sabadell i membre del seminari Taifa Pau Llonch, reflexiona sobre el context actual i planteja alternatives per canviar el sistema al Cafè de la República (Catalunya Radio).