La crisi omple portades i obre telenotícies. Ens despertem sentint-la a la ràdio, a la premsa o a les converses del bar, i sembla que ens acompanya durant tot el dia, afecta la vida, projectes i il·lusions de la gent del nostres entorn, sense moltes vegades saber o entendre d´on ve, com s´ha produït o fins a on pot arribar. Per aquest motiu, l´Assemblea de Barri de Sants va organitzar el passat 12 de desembre un acte sobre la crisi financera, i va convidar aquests dos joves economistes, per analitzar què ens està passant.

Per començar, quines són les causes de la crisi?
Les crisis formen part de l´ADN del capitalisme, són inherents al sistema econòmic. El capitalisme en síntesi es basa en què el capital inicial es converteix en mercaderies, que en vendre´s permeten obtenir un nou capital, més elevat que l´inicial. Aquest creixement exponencial no pot ser permanent, i si en un moment determinat es genera un excés de capital, els capitalistes poden arribar a pensar que no trauran rendibilitat de les seves inversions, i per tant no inverteixen els seus diners.
Per tant, la crisi és simplement una interrupció del model d´acumulació permanent de capital, i és un moviment cíclic, consubstancial al sistema.

Per tant, no estem davant un fenomen nou.
No, i en tot cas estem patint els resultats del model que va sorgir de la crisi dels anys 70. La solució que van donar els principals governs occidentals va ser un gir neoliberal, amb una rebaixa de salaris, una extensió massiva dels mercats (el que ara anomenem globalització) i sobretot una expansió financera.
Als anys 70, els capitalistes van buscar la sortida a la crisi en la rendibilitat dels seus capitals en el sector financer, no productiu, i el resultat ha estat que avui en dia hi ha una proporció d´1 a 50 entre l´economia financera i productiva. Això és la denominada bombolla financera.

Aquesta realitat és difícil de comprendre, posa´n un exemple.
Podem observar com la borsa funciona amb la simple norma de la llei de l´oferta i la demanda. Per exemple, Endesa ha pogut duplicar el preu de les seves accions al darrer any, però aquest fet en cap cas reflecteix un augment de la productivitat, de l´empresa en si.
Cal tenir en compte que els guanys en el sector financer, en accions, crèdits,… són exponencialment superiors als de l´economia real, i a més l´inversor s´estalvia problemes amb els treballadors o de conflictes socials; i és que amb un simple ordinador avui en dia es poden comprar productes financers en qualsevol mercat del món. El resultat és que els diners s´inverteixen sense passar per l´economia real i productiva.

Però finalment la bombolla va esclatar…
Doncs sí, l´agost de 2007 la bombolla va punxar, i en un mes van desaparèixer del mercat d´accions 4,5 bilions de dòlars. I hom es podria preguntar com pot desaparèixer una quantitat tan enorme de diners, però és que de fet no existien; eren només “paperets”: accions, drets i altres productes financers.
Concretament el 3 d´agost de 2007 una sèrie de persones van adonar-se que no podien posar preu a uns productes financers, les famoses hipoteques subprimes nord-americanes, ja que ningú les volia comprar. Aquest fet va desencadenar un efecte de desconfiança que va fer desaparèixer els 4,5 bilions.

I quines són les causes d´aquest esclat?
La versió oficial és que estem davant d´una crisi merament financera, que agents Wall Street han realitzat operacions “massa arriscades”, actuant sense “ètica”, i que la solució passaria per canviar aquestes persones.
Però nosaltres entenem que la causa real és l´anomenada “crisi dels salaris reals”, que en els darrers trenta anys s´han estancat o disminuït en molts dels estats occidentals. Com a conseqüència d´aquest fet, els treballadors poden consumir cada cop menys, i ningú pot comprar el que cada dia es produeix en major quantitat. Els treballadors van reaccionar primer a la devaluació dels salaris endeutant-se per poder mantenir el nivell de consum, però finalment una part dels treballadors nord-americans ja no van poder pagar ni els crèdits, i es va desencadenar la crisi en cadena.
Podem parlar que s´ha donat una contradicció, entre l´interès individual del capitalista de rebaixar cada cop més els salaris, i l´interès del capitalisme com a sistema de mantenir o elevar el consum d´àmplies capes de la societat.

Com es va produir?
La crisi es va iniciar com a crisi hipotecària, però en comprovar que molts dels préstecs no es podrien retornar, es va estendre el pànic, primer arreu dels Estats Units d´Amèrica i després a la resta del món.
Aquest context va produir una baixada de la rendibilitat dels bancs, i sobretot que les entitats financeres no es fiessin unes de les altres, doncs ningú sabia fins a quin punt la resta, o un mateix, estava afectat pels “productes tòxics”, els que no es podrien cobrar. Aquest procés finalment va afectar a la congelació dels crèdits a les persones i a les famílies.

Quines són les conseqüències de la crisi?
La primera gran conseqüència és la congelació dels crèdits a les empreses, sobretot les mitjanes o petites, i a les famílies. Alhora, es dóna un fre en l´activitat econòmica, amb augments de l´atur, que va acompanyada de més precarietat laboral, una nova baixada de salaris, i una pèrdua de riquesa de les famílies.
També es comprova una tendència a la concentració empresarial, ja que les grans empreses van absorbint a les petites, i s´observa un augment generalitzat de la desigualtat social, amb reduccions de les despeses socials, com en educació o salut.
Finalment, en aquest context és previsible un augment del conflicte social i de la repressió, i una restricció de les llibertats socials i personals. Tot plegat un context de més incertesa, més angoixa i de deteriorament psicològic per a àmplies capes de la societat.

L’accent: “La baixada del salari és la causa real de la crisi”
La fàbrica: “La baixada del salari és la causa real de la crisi”

http://seminaritaifa.org/?p=97 La importancia de este texto radica en la integración plena y absoluta de la teoría del fetichismo, de la alienación y de la cosificación en la teoría del valor de Marx, por un lado, y en la actualidad de su crítica a la fórmula trinitaria del ingreso que todavía es sostenida en su formulación refinada por la economía ortodoxa.

En lo concerniente a la teoría del fetichismo es necesario posicionarse ante algunas lecturas de la obra de Marx que la reducen a un “apéndice” secundario injerto en la crítica de la economía política.1 Estas lecturas, abordan la cuestión del fetichismo en su interacción con la conciencia, como un caso más en el que la consabida estructura determina la superestructura, situándolo en la esfera ideológica y subjetiva. Sin embargo, en nuestra opinión y en contra de esta visión unilateral, la teoría marxista del fetichismo está plenamente fusionada con la teoría del valor y por lo tanto, la crítica a la economía política se fundamenta, en gran medida, sobre la base de la teoría crítica del fetichismo. El puente entre la alienación y el fetichismo de la mercancía es el concepto de cosificación de las relaciones sociales. Como señaló Isaak Rubin2, las bases objetivas del fetichismo de la mercancía surgen de la propia naturaleza específica de la sociedad mercantil. En una sociedad mercantil, en la que la interacción y la influencia mutua de la actividad laboral de los productores individuales de mercancías se efectúan exclusivamente a través de las mercancías, a través de las cosas, a través de los productos, debido a su estructura atomista y a la ausencia de una regulación social directa y consciente, es del todo necesario que las relaciones entre las personas asuman un carácter fetichista. Bajo el capitalismo el trabajo del productor no se regula conscientemente a priori, el carácter social de este trabajo seratifica a posteriori en el mercado, a espaldas de los agentes sociales. El mercado regula la reproducción social de forma autónoma y sin el control social de los productores. En consecuencia, es inevitable que las relaciones sociales de producción adopten una forma cosificada. La influencia de la sociedad sobre el individuo se realiza a través de la forma social de las cosas. Así, por ejemplo, las modificaciones en la productividad del trabajo únicamente pueden manifestarse en el mercado como una alteración de los precios de las mercancías.

Xabier Gracia

Article original: Corrent Roig
PDF: X. Gracia - Marx y la economía vulgar, un comentario a los Revenue

20081212 Xerrada sobre la crisi (ABS)

Enllaç a la notícia original: Miren Etxezarreta: “El capitalisme no ha funcionat malament, el capitalisme és això”

Copia local:

Miren Etxezarreta: “El capitalisme no ha funcionat malament, el capitalisme és això”

Comparteix amb l’encara president nord-americà, George Bush, que no cal refundar el capitalisme, però és l’única cosa que els uneix. Coincidint amb la cimera que vol posar les bases del nou capitalisme del segle XXI, aquesta setmana el 3cat24 entrevista Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita d’Economia Aplicada de la UAB, coordinadora del Seminari d’Economia Crítica Taifa i reconeguda defensora d’un enfocament marxista i anticapitalista de l’economia. Abans de començar m’adverteix del seu pessimisme i durant una hora em bombardeja amb una multitud de preguntes per a les quals, òbviament, jo no tinc respostes. Ella assegura que tampoc les té, però ens dibuixa una alternativa… un altre món és possible.

Miren Etxezarreta

El sistema no ha funcionat malament, el sistema ha funcionat molt bé per als qui havia de funcionar… 

Que són… 

Els amos del capital. Els grans polítics i grans economistes estan assenyalant com a causa de la crisi que les grans institucions financeres han estat massa ambicioses. Sí, però és que això és el capitalisme! No és que hagi funcionat malament, no és que s’hagi torçat, és que això és el capitalisme. Els hem deixat anar fins on han pogut anar, i en aquest trajecte han guanyat tot el que han volgut fins a arrossegar-nos al peu del precipici i, un cop allà, ens han empès. No s’ha de dir que això ha passat perquè el sistema hagi funcionat malament, sinó que és la mateixa naturalesa del sistema el que ens ha portat aquí. 

Així doncs, segons aquest punt de vista, ha acabat passant el que havia de passar… 

Exacte! No es podia esperar altra cosa. Si tu vas a 250 quilòmetres per hora en una carretera plena de revolts t’acabes estimbant… L’actual crisi econòmica té dos grans eixos de situació: la crisi immobiliària i financera n’és un, que és el que l’ha feta més espectacular, però n’hi ha un altre, més estructural, que és la mala distribució de la riquesa que es produeix. Des dels anys 70, els salaris estan augmentant molt menys del que augmenta la productivitat i la producció de riquesa. La riquesa augmenta però la capacitat de la població no ho fa en la mateixa proporció i cada cop li és més difícil comprar el que es produeix, que és la base de la dinàmica de l’economia. Així doncs, tenim un sistema financer amb molts diners i una població amb menys capacitat de compra. L’abundància de diners en el sector financer porta a donar crèdits i hipoteques sense les garanties suficients i quan els treballadors, empobrits, deixen de pagar-les, fan trontollar el sistema financer. 

I com es canvia tot això? Com es refunda el capitalisme? 

Primer de tot, no tinc cap interès a refundar el capitalisme. No oblidem que el que ens ha portat a aquesta situació és un capitalisme totalment basat en l’explotació, injust, depredador de la natura, que condemna a la misèria una gran part de la humanitat… Aleshores, qui és qui vol refundar el capitalisme? Jo no! A més, no s’està refundant el capitalisme, s’està rescatant! I el que és pitjor: els ho deixem fer. Hi ha molta gent que voldrà rescatar-lo… Però els que pretenem tenir una visió més progressista de la societat hauríem d’estar pensant no a refundar el capitalisme sinó a veure com podríem avançar en un procés de canvi de la societat. En això hauríem de posar els nostres esforços. 

Ara s’ha començat exactament a l’inrevés. A mi em sembla molt escandalós que amb les primeres persones que s’hagi reunit el senyor Zapatero abans d’anar a la cimera de Washington hagi estat amb els banquers. Però no han estat els banquers els que han generat aquesta crisi? I ara els ho preguntem a ells? És com preguntar als piròmans què hem de fer per apagar un foc… I estem tan abduïts per aquest sistema que ho hem trobat normal! 

I doncs, què s’hi pot fer? 

Amb l’estructura actual, ben poc. Hem de trencar amb aquest esquema començant amb un canvi de direcció. Per exemple, si estem en crisi, per què no es fa una economia de crisi, com una economia de guerra? I que es digui als empresaris: “Fins que no passi la crisi vostè no pot fer fora ningú”, i que aprofitin els beneficis dels anys anteriors. Què passa? Que no tenen reserves? 

Per fer front a l’atur, per què no es generen directament llocs de treball públic al nostre país? Per què van a subvencionar llocs de treball a través de les empreses i no es generen directament? Per què no s’augmenta el nombre de mestres? Per què no es milloren els hospitals? Això també és capitalisme, però almenys és un capitalisme que va en la direcció de millorar la situació de les classes populars. 

Ah! I una reforma fiscal. Demà mateix la faria. La reforma fiscal a Espanya ha estat perversa en els últims 30 anys: els rics han pagat menys impostos i els pobres, més. Argumenten que els rics se n’anirien del país. Bé, provem-ho i després ja ho veurem. Al cap i a la fi, els rics també han de viure en algun lloc, i amb una reforma fiscal disposaríem de més diners per pagar, per exemple, els subsidis d’atur, en comptes de reduir-los… 

I els salaris, per què no es milloren els salaris? Això faria que la gent pogués comprar més… És el món al revés, i el pitjor és que estem d’acord amb aquest món… 

I com valores les mesures proposades i adoptades fins ara pel govern espanyol? 

Són molt dèbils per a la magnitud del problema. I totes passen pel filtre del món dels negocis. Per exemple, donaran crèdits a les petites i mitjanes empreses, però a través de la banca. Afortunadament, ja s’ha dit que els donarien a través de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), però, per què no tenim una banca pública en aquest país? Per què no es crea ara una banca pública? Tot es fa per via indirecta. Tenim l’Estat disposat a gastar molts diners. Doncs per què no s’injecten aquests diners directament? A més, el govern, què exigeix a les empreses? No els exigeix res a canvi! Si els donen diners, alguna obligació els hauria de posar… 

Almenys que es quedin… 

I ni això. La política econòmica s’ha reduït essencialment a permetre que les empreses facin el que vulguin. A aquestes empreses se’ls ha donat facilitats perquè competeixin al món, perquè paguin el mínim d’impostos per fer front a la competència i pel perill de deslocalització. A més, se’ls permet una legislació laboral mínima i, fins i tot, una pujada dels salaris més baixa… I ara, què? El govern els ha de dir que no poden fer fora 1.800 persones. Estem en crisi, no es pot fer fora la gent. I si volen marxar, que marxin, nosaltres muntarem l’empresa. I aquí no entra un cotxe més d’aquesta empresa! Però no, és clar, la competència internacional, la globalització… Això no es pot fer…

Espanya ho passarà pitjor que altres països? 

Sí, sobretot en termes d’atur. A Espanya hem viscut uns anys amb una gran alegria basant-nos en un model de creixement molt feble: essencialment, automoció, construcció i turisme. Això no s’arregla ni en un any ni en dos. I quan diuen que ara canviarem el model de creixement… Un model de creixement no es pot canviar d’un dia per l’altre, com a mínim requereix una generació! A més, cap a on canviarem aquest model de creixement? 

Això, cap a on? 

Doncs és molt difícil. A mi se m’acudiria ampliar serveis socials, però com que no volen que l’Estat sigui el que es gasti els diners i, de fet, el que volen és privatitzar els serveis socials… I no oblidem que si es privatitzen seran més cars i encara podrem gastar menys diners… amb la qual cosa ho veig molt difícil. Jo si ara tingués un munt de diners no sabria on invertir-los. En un país com el nostre, de segona, ho veig molt difícil. Què exportarem nosaltres? Tenim una base de salaris molt baixos, i amb aquests salaris, què comprarem?

Espanya és un país de segona? 

Sí, i per molt que vulguem ser rics no hi arribarem. En els últims anys hem viscut millor i no tinc res en contra d’aspirar a viure cada cop millor, i no només materialment. Però també materialment. Jo no vull una societat alternativa de pobres. A vegades, quan parlem de societats alternatives se’ns acusa que tots serem pobres. Jo vull que tothom tingui el nivell de vida que puguem tenir. Espanya té vora 24.000 euros anuals de PIB per persona. Doncs visquem a aquest nivell i si, a poc a poc, podem arribar a 26.000, doncs millor, però amb una societat que serveixi per a tots nosaltres, no perquè d’aquests 24.000 euros a uns els n’arribin 3 i a uns altres 120.000. País de segona, sí, i tranquil·lament. No arribarem fàcilment al nivell dels Estats Units o Alemanya. Nosaltres som això i el que hem d’intentar és tenir una societat més harmònica. 

Parlem d’un nou model? 

Un nou model no, almenys no per ara. Però si ni tan sols el capitalisme té un model! Durant 30 anys van estar dient que l’Estat havia d’intervenir en l’economia. En els 30 anys següents, que l’Estat no hi havia d’intervenir i que l’únic que havia de fer era deixar que el mercat funcionés. I ara n’han tingut prou amb un any de crisi per tornar a reclamar un “papà Estat”, però per fer el que ells volen, no per fer res per als treballadors. Això no és un model. 

Ara es tracta de buscar un procés dinàmic en què gradualment es vagin establint les aliances suficients per tenir una societat més justa, més humana. Jo ara no veig un model, però sí que es poden fer passes específiques en aquesta direcció, iniciar un procés de canvi. 

El capitalisme té cada cop més contradiccions i cada cop és més difícil recuperar-lo. El capitalisme sempre ha tingut crisis, però ara cada cop són més freqüents, i aquesta última és la més forta. Tinc la sensació que és un sistema de producció i de vida que s’està esgotant. I és el moment de caminar cap a una altra direcció, fent petites passes.

TOC

Ja ha vist la llum el quart número de la sèrie Informes de economía que publica el Seminari d'Economia Crítica Taifa