Els temps de crisi són temps convulsos pel capitalisme. En aquests períodes el funcionament normal de l’activitat capitalista s’interromp i amb ella queda aturada la dinàmica social essencial per a la bona salut del procés de reproducció capitalista.

La seqüència de l’impacte de la crisi en el funcionament de la societat és ben coneguda. Sense possibilitats d’assolir la rendibilitat adequada per a la inversió aquesta s’atura i, amb ella, els processos productius i per tant la possibilitat de que la majoria de la població, no propietària dels mitjans de producció, trobi un empresari disposat a comprar la seva força de treball a canvi d’un salari. Sense salari desapareixen els diners necessaris pel consum i per tant, les possibilitats de viure, amb una certa dignitat, en la societat capitalista queden seriosament qüestionades per una bona part de la població.

Així doncs en els moments de crisi el capitalisme ha de reinventar-se. Ha d’engegar importants canvis en la forma com combina i empra els recursos socials. Ha de desenvolupar nous processos productius que mitjançant l’explotació laboral, el fons essencial en el capitalisme, li han de permetre aconseguir els guanys necessaris per a reproduir-se com a model social dominant.

Aquesta dinàmica revolucionària és la que fàcilment podem constatar si observem com el capitalisme ha sabut reorganitzar-se després de cadascuna de les grans crisis estructurals que ha patit. Així veiem com després de la gran crisi del 29, i després que, gràcies a la segona Guerra Mundial, es destruís una part important del valor existent, emergeix una nova forma d’organització social i econòmica que tindrà en el control i la regulació de les finances un dels seus elements centrals. Aquesta tasca serà desenvolupada des de l’Estat, institució central en la nova dinàmica del capitalisme, que s’encarregarà de prendre i desenvolupar, amb la seva intervenció activa, les decisions estratègiques de desenvolupament econòmic. La majoria de la població queda integrada en el sistema gràcies a la triada que conformen el treball assalariat, el consum de masses i el pacte social. Aquesta proposta social i econòmica que assegurarà tres dècades de gran prosperitat al capitalisme, sobretot europeu, necessitarà un important suport ideològic i alhora tècnic. Aquest elements intel·lectuals són els que aportarà la teoria econòmica keynesiana i la socialdemocràcia a nivell polític.

El cas espanyol, el “cambio sin ruptura” ; o sigui més del mateix.

Pel cas del capitalisme espanyol el procés pren connotacions força diferents. La gestió del capitalisme que proposa el franquisme durant aquest període s’allunyarà de manera important del que succeeix en l’entorn europeu. El feixisme imposa un model social i econòmic sense organitzacions de classe i sense dret de vaga que té com a resultat un brutal empitjorament de les condicions de vida dels treballadors espanyols, sobretot durant els primers anys de postguerra. Cal tenir present per exemple, que els salaris reals en una ciutat industrial com Sabadell no retornaren als nivells del període republicà fins a finals de la dècada dels 50. Així doncs el model econòmic capitalista del franquisme serà un model que es sustentarà en salaris baixos, una alta utilització del factor treball i una molt baixa mecanització que tindrà com a conseqüència una productivitat industrial molt més baixa que en la majoria dels països europeus.

La mort del dictador i l’inici d’això que s’ha volgut anomenar democràcia coincideix amb un moment històric en que el capitalisme, a nivell global, ja ha esgotat el que donava de sí el règim d’acumulació de postguerra i es troba immers en una nova crisi. D’aquesta crisi en sortirà una nova forma de reorganització social i econòmica -la globalització- que tindrà en la transnacionalització productiva i en la expansió de la mercantilització, dos del seus gran pilars de funcionament. L’estratègia neoliberal, a nivell de política econòmica i social, emergirà com la forma hegemònica de gestió de la societat que permetrà l’expansió i la consolidació del capitalisme global.

En el cas de l’Estat espanyol, i en el marc de la reorganització del capitalisme global, veurem com des de l’inici de la suposada democràcia fins a l’actualitat, totes les opcions polítiques que arriben al govern es complementaran en el desenvolupament de la mateixa estratègia econòmica. Amb independència del seu origen ideològic, UCD, PSOE i PP esdevenen marques diferents d’un mateix producte. La conclusió que en podem extreure d’aquest fet és que en el cas espanyol, i sobretot pel que fa al model econòmic i social, la democràcia no ha suposat formes diferents d’organització de la societat i l’economia en funció de l’opció política que ostentés el govern. Veiem com els interessos econòmics del capital, cada cop més internacionalitzat, són els que han marcat el destí i l’evolució de l’economia i la societat espanyoles.

Pel cas espanyol podem veure com són dos grans eixos els que determinen l’opció estratègica de desenvolupament. Per una banda la internacionalització, que tindrà en la integració en el projecte econòmic europeu el seu element estructurant i que suposarà la plena integració de l’Estat espanyol en la jerarquia econòmica internacional com una perifèria del centre. L’altre gran pilar estratègic serà l’aposta clara pel mercat en detriment d’allò públic, com a gran orientador i dinamitzador de l’economia. El resum més evident d’aquest opció és la que fa el ministre d’economia “socialista” Solchaga quan afirmà que la millor política industrial per a l’economia espanyola és la que no existeix. Aquesta opció té com a corol·lari la proposta de que la principal tasca des de la política econòmica es basa en articular les mesures necessàries per tal de que sigui la inversió privada, sobretot l’estrangera, la que dinamitzi l’activitat econòmica.

La bola de vidre: capitalisme quo vadis! No ens equivocarem de massa!!

Tot sembla indicar que la situació de crisi que actualment viu el capitalisme representa de nou, l’esgotament del règim d’acumulació que des de la dècada dels 70, li havia permès recuperar la taxa de guany. Amb l’esgotament del model també deixa de ser funcional, i sobretot creïble, la legitimació teòrica i social que l’havia sustentat. Avui ja ningú pot creure la cantarella de que la dinàmica eficient de l’economia es basa en la no intervenció de l’Estat, element central que bastia l’ideari neoliberal dominant. Què en seria avui del capitalisme si no comptés amb el descomunal suport de totes i cadascuna de les institucions públiques i dels seus plans d’intervenció econòmica! Plans d’unes dimensions que deixen en xavalla el que va suposar el pla Marshall.

Resulta evident que de la recomposició econòmica i social que permeti recuperar els guanys al capitalisme, i que per tant permeti recuperar el dinamisme que ara no té, sobretot en els països centrals, en sortirà una nova forma de legitimació teòrica, política i social. A dia d’avui podem intuir que una de les grans damnificades d’aquest procés a nivell global en serà la democràcia.
Podem apreciar com en la direcció d’aportar una gestió “adequada” de la crisi s’imposa allà on resulta necessari, en aquest cas Grècia i Itàlia, governs “tècnics”. Aquest governs no gaudeixen de cap legitimació pròpia de la democràcia tradicional i és la seva aura de “neutralitat” i “eficiència” la que els legitima com a opcions necessàries i acceptables pel conjunt de la societat. Lluny de la façana que proposen, la realitat és que aquests governs amaguen una clara opció per la gestió de la crisi, que té com a objectiu assegurar la concentració, de tot l’excedent que es produeix, en mans sobretot del capital financer i que va en detriment de totes les polítiques que asseguraven el conjunt de drets socials per a la majoria de la població.

Molt probablement pel conjunt de la societat europea on la idea de democràcia, (entesa com la capacitat de la ciutadania de participar en la presa de les decisions que l’afecta) representa un element diferenciador i estructural d’aquestes societats, la dinàmica cada cop més autoritària, cap on apunta la reestructuració del capitalisme, representarà un canvi substancial.

Pel cas de l’Estat espanyol, la democràcia no ha tingut mai la “qualitat ciutadana” que se li suposa en la majoria dels països europeus, tal i com ja s’ha assenyalat. En el cas espanyol, la democràcia recent ha suposat una clara subordinació de les decisions de la ciutadania a l’estratègia de desenvolupament que el capital ha marcat des dels seus orígens. Recentment hem assistit a una nova posada en escena d’aquesta dinàmica. Hem vist com, amb la participació de tot l’entramat de poder institucional, però sense cap participació de la ciutadania, s’escometia una reforma constitucional que ens ve a dir que no pagar el deute és anticonstitucional. Reforma que de fet constitueix una peça més del programa de govern que, sota l’empara de l’única gestió possible de la crisi, ens té preparat el capital financer de la mà de les diferents institucions titella que el representen (Fons Monetari Internacional, Governs i Unió Europea).

Sense massa ressò mediàtic, el 26 de març es reuniren a la Moncloa l’antic president del govern José Luís Rodríguez Zapatero i els representants de les 41 empreses amb més pes en l’economia del país. Per fer-se una idea del poder que exerceixen aquestes empreses sobre el conjunt de la societat espanyola cal tenir present que la riquesa acumulada per 14 dels més rics de la reunió és igual a 4 vegades el PIB espanyol (Veure “L’Estratègia del Capital: Informe d’economia nº8 del Seminari Taifa). En aquesta trobada es parlà sobretot de quatre reformes: la del mercat de treball, la de les pensions, la del sistema financer i l’energètica. La trobada comptava amb un text: “Un moment clau d’oportunitat per a construir entre tots l’Espanya admirada del futur 2010”. Aquest text, elaborat per la Fundación Everis amb la participació 50 alts executius de grans empreses i 50 “experts” multitemàtics (entre els que podem trobar noms com: Amando de Miguel, Xavier Sala i Martín o el de Pedro Schwartz), planteja les diferents línies estratègiques de desenvolupament social i econòmic futur. L’eix d’aquestes propostes gira al voltant de la necessitat de construir i potenciar el que anomenen la marca España que segons diuen “han de transcendir els cicles electorals”.

Vivim en un regne que enterra sense cap mena de dubte i amb tot el reconeixement dels polítics “representatius” un franquista com Fraga, compromès amb tots els crims de la dictadura. Aquesta és la nostra democràcia. Vistes així les coses, el serrell que ens queda per veure és qui serà la titella política que passarà a la història com el responsable que haurà d’aplicar les mesures de política econòmica més dures de la història recent, conjuntament amb els nivells de repressió més elevats que haurà viscut la societat espanyola en els darrers trenta anys. Serà Mariano Rajoy? Jo en tinc els meus dubtes.

Font: La Directa

Xerrada: On estem de la crisi? - Mataró

El proper 9 de febrer tindrà lloc a l’Atzucat de Mataró la xerrada On estem de la crisi? a càrrec de Joan Junyent, membre del seminari Taifa.

Debat: perifèries socials, territoris en resistència. Experiències d'autoorganització per a les lluites socials

Debat: “perifèries socials, territoris en resistència. Experiències d’autoorganització per a les lluites social” amb Raul Zibechi (periodista i activista d’Uruguai), Miren Etxezarreta (Seminari Economia Crítica Taifa) i Jordi Garcia (cooperativista, Xarxa economia solidària). Ateneu La Torna (Sant Pere màrir, 37, Barcelona, dissabte 11 de febrer a les 11;30h)

Senzillament 11: la creació del diner bancari

S’ha publicat ja el Senzillament 11: la creació del diner bancari

Podeu veure el vídeo sencer a youtube

Xerrada a Porqueres - J. Comalat (DDG)

L’economista Miren Etxezarreta va oferir ahir a la tarda a Porqueres una xerrada sobre la crisi econòmica. L’esdeveniment va ser organitzat pel col·lectiu d’Indignades i Indignats de Banyoles, i va ser un acte obert a tothom que va anar seguit d’un debat i un torn de preguntes. Sota el títol “Crisi: deutes i retallades. En quin moment ens trobem ara mateix?”, la catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona va captar l’atenció del nombrós públic que va assistir al centre cívic de Porqueres, i a continuació va establir un diàleg amb el públic a efectes d’atendre els seus dubtes i les seves qüestions.

Miren Etxezarreta és una economista, màster en economia per la London School, doctora en Economia per aquesta mateixa universitat i també per la UAB, que actualment participa activament en el Seminari d’Economia Crítica TAIFA dedicat a promoure la crítica de l’economia convencional, la formació de joves economistes i la divulgació de temes econòmics d’actualitat.

Aquesta xerrada és una de les primeres activitats formatives que impulsa el col·lectiu d’Indignats des que es va formar al Pla de l’Estany.

Font: Diari de Girona

Merkel y Sarkozy, se reúnen con urgencia para decidir que es necesario recapitalizar de inmediato los bancos europeos en dificultades, que necesitarán más de 200.000 millones de euros de capital nuevo. Por su parte, los gobiernos francés, belga y luxemburgués han re-recuperado (hace tres años recibió ya 2.800 millones de euros del sector público) en tiempo record el banco Dexia, propiedad de accionistas privados.¡Esto es eficiencia¡ Como el problema es grave – dicen que podría tener serias consecuencias para las economías europeas- se procede al rescate sin más condiciones que eliminar a la cúpula dirigente. Cuando un banco se hunde se lanza rápido el salvavidas para que el mundo financiero no sufra.

Mientras tanto, Grecia se hunde por el retraso en recibir las ayudas prometidas. La troika ha tardado casi un año (hasta el 11/10/11) en entregar el último paquete al que se había comprometido y ello después de revisar con lupa si Grecia cumple sus compromisos, en especial el de privatizar su riqueza pública, disminuir todavía más el gasto público y ‘flexibilizar’ su mercado laboral. Afirman que los problemas de los bancos se deben a las deudas de los países para con ellos, pero no resuelven primero dichas deudas sino que recapitalizan los bancos. ¿No sería más lógico hacerlo al revés?

No hay prisa para socorrer a los países en graves dificultades pero se acelera el responder a los bancos. Las consecuencias de una quiebra financiera se juzgan insoportables, pero se puede ser paciente con la quiebra de un país. ¿Por qué tanta prisa con unos y tanta parsimonia y exigencias con los países en dificultades?

Todavía mas: discretamente se han refundido en uno los tres fondos de garantía de depósitos – el de los bancos, cajas y cooperativas de crédito- nutridos por dichos entes anualmente con el 0,06% de los depósitos, convirtiéndolos en un único Fondo de Garantía de Depósitos (FGD). El objetivo principal de los primeros es garantizar las imposiciones de los depositantes en las instituciones de crédito, pero al nuevo fondo se traspasarán todas las pérdidas que tenga en los próximos años el FROB (Fondo de reestructuración Ordenada Bancaria) establecido para rescatar las instituciones financieras en dificultades, especialmente las Cajas de Ahorros. Con esta operación ‘las posibles pérdidas futuras que pudieran aparecer en el proceso de reestructuración ni se trasladarán al contribuyente ni aumentarán el déficit’ (Salgado)

Pero ¿quedan protegidos los depositantes? Los fondos ya son reducidos. Sólo tienen 6.600 millones de euros y se estima que las pérdidas que pueden todavía provocar las cajas estarán por encima de los 7.500 millones, por lo que es evidente que el nuevo fondo tendrá que dotarse de más recursos para cubrir pérdidas futuras. Recursos que habrán de aportar los entes que los forman, lo que evita que computen en el déficit público. No está mal que ‘la banca’ tenga que nutrir el Fondo, pero se ha de asegurar que ello no se traslade a los clientes que sean los que en definitiva lo financien. También habría que preguntar por la prioridad que tendrán los depósitos en la garantía, porque puede resultar que se realicen aportaciones al FROB y se dejen desguarnecidos los del ahorrador común, generalmente depositantes dispersos y modestos, suponiendo un peligro serio para estos últimos. ¿Nos dirán algún día que no se pueden garantizar los depósitos porque no hay dinero, al haberse utilizado este para financiar el FROB? Dado como están evolucionando los entes financieros estas garantías tendrían que ser inviolables.

Además, ¿dónde y cómo se ha discutido públicamente esta fusión? Una operación de envergadura, pues supone la tranquilidad de todos los ahorradores de este país, se resuelve velozmente sin debate público alguno. Es grave y peligroso ¿Cómo se justifica esta refundación? ¿Dónde quedan las instituciones democráticas?

Miren Etxezarreta, 12.10.2011

La crisi per al capital no és la destrucció de llocs de treball o els 5 milions d’aturats. Per al capital, la crisi és la caiguda de la taxa de guany i d’interrupció del procés de circulació i d’acumulació del capital.

Davant doncs de la situació actual ens va semblar pertinent analitzar per quines vies el capital intentava recompondre la seva taxa de guany i restablir el procés d’acumulació. És una tasca complicada perquè sempre és difícil analitzar els esdeveniments en “temps real” i és molt més fàcil analitzar-ho amb certa perspectiva històrica. Evidentment això comporta un cert risc d’equivocar-nos i ometre algun element que d’aquí a uns anys puguem considerar com a clau en la sortida de la crisi, però l’evidència d’alguns indicis i la importància que té per a les resistències populars poder formar-se i actuar des de bon principi ens van encoratjar a abordar aquest tema.

Les crisis són intrínseques al capitalisme i aquest no pot eliminar-les, tan sols aconseguir superar-les temporalment i posposar-les en el temps. Històricament això s’ha traduït en una expansió del capitalisme cap a nous espais no capitalistes. Primer en un sentit geogràfic del terme, però ja més recentment en un sentit més ampli del terme espai. I de fet això és el que observem, en aquest incipient intent de superar la crisi actual, i el que hem intentat reflectir en l’informe “La estrategia del capital”.

Exemples: empreses constructores espanyoles construint l’ampliació del canal de Panamà o un AVE al Pròxim Orient o participant del boom constructor del Brasil pre-olímpic, però també la privatització de la ports i carretes a Grècia o aeroports i loteries a l’estat espanyol, la mercantilització de béns anteriorment públics o fins i tot la creació de noves necessitats i nous mercats.

En aquesta cerca de nous espais per a l’acumulació que pugui suplir l’àmbit de la producció hi juga un paper molt destacat la relació entre el Capital i l’Estat. Per això hem volgut dedicar el primer capítol a analitzar quina és aquesta relació i com canvia en temps de crisi. Des d’una perspectiva de classe és ben sabut que en el capitalisme l’Estat és un Estat de classe i que per tant, estarà al servei de la classe dominant per tal de permetre reproduir aquesta situació en el temps. Això no és gens nou. No obstant, des del final de la Segona Guerra Mundial, als països central (principalment a Europa) gràcies als partits socialdemòcrates l’Estat s’havia dotat d’una sèrie d’instruments que aparentment negaven aquesta natura de classe. És el que tots coneixem com Estat del Benestar. De fet, no és que l’Estat hagués deixat de ser un estat de classe. El que succeí és que per tal d’acomplir la seva tasca era molt més eficient fer-ho combinat dos àmbits: actuacions que afavorissin l’acumulació per una banda i actuacions que afavorissin la legitimació del sistema per l’altra i que afavorissin un clima de baixa conflictivitat social. Els mecanismes de legitimació han anat canviant[1] però sempre estan subordinats al procés d’acumulació i això és més evident que mai en temps de crisi quan ens diuen que hem estat visquent per sobre les nostre possibilitats i molts dels “drets” adquirits es retallen com un sacrifici “necessari” per tal de sortir de la crisi. No obstant, això no és nou ja que des dels anys 70 del S.XX, s’està produint un retrocés de la funció legitimadora de l’Estat a favor del procés d’acumulació.

Exemples: mercantilització i privatització de béns i serveis públics, la finançarització, la creació i la gestió de l’exèrcit de reserva, reducció de la presència d’allò públic i polític, etc.

Dins d’aquest apartat ens va semblar rellevant integrar un tema que tot i que no és estrictament de l’àmbit econòmic observem amb preocupació i és com el capital no només intenta modificar la seva relació amb l’Estat sinó tota la societat en el seu conjunt per a que actuï d’acord amb els seus interessos. Per això hem inclòs un annex amb un comentari sobre el text “Transforma España” que els representants de la gran empresa espanyola van presentar ja fa uns mesos davant del cap d’estat i del govern i en el que plantegen com creuen que ha de ser la societat espanyola del futur.

Dins de totes aquestes polítiques ens va semblar pertinent dedicar un capítol a la crisi del deute i la seva gestió donat que des de sempre l’endeutament és un element disciplinador de primer ordre i la crisi del deute i la por d’un rescat i de la sortida de l’euro s’està convertint en un element central en la justificació de tot tipus de mesures clarament impopulars.

Un tercer capítol l’hem volgut dedicar a aprofundir en les privatitzacions com un dels elements més destacats d’aquesta nova subordinació de l’Estat envers el Capital.

Per últim, hem volgut dedicar un capítol al que hem anomenat l’economia furtiva, un terme que inclou tots uns àmbits que s’escapen als àmbits que tradicionalment s’han considerat capitalistes però que tenen una gran importància econòmica malgrat mantenir-se semi-ocultes i situades entre la legalitat i la il·legalitat. Aquí incloem àmbits molt diferents entre sí com ara l’economia submergida, el narcotràfic, el blanqueig de capitals, el frau fiscal, el tràfic de persones, el comerç d’armes, la prostitució, el treball a les presons, etc. Ara bé, cla destacar que el nostre anàlisi no es centra en un anàlisi ètic o moral sobre aquestes activitats i les conseqüències d’aquestes per a les persones, sinó que ens volem centrar en quina és la relació que tenen totes aquestes activitats amb el capital i el procés d’acumulació i com aquests àmbits poden ser una sortida en temps de crisi en els àmbits productiu i financer.

[1] Aquesta legitimació pot ser política (democràcia representativa), econòmica (millores salarials i de les condicions de vida de les classes treballadores) o ideològica (el convenciment que és el millor sistema possible i que no hi ha alternativa). Quan la legitimació falla queda només el recurs de la repressió.

Senzillament 10: Deutes

Ja està disponible el senzilament número 10: Deutes