Publicacions del Seminari d’economia crítica Taifa o dels seus membres

El fetitxe de la competitivitat

Publicat a La Directa el 19/06/2014

Deia José María Valverde que existeixen paraules, com Democràcia, Justícia, Llibertat, que neixen a l’esquerra i moren a la dreta. Des de fa uns anys, creix i ocupa territoris mentals una paraula nascuda a la dreta a la qual l’esquerra hauria d’exterminar per salut i benestar de la majoria. Em refereixo a la famosa “Competitivitat”.

Indubtablement per al capital, per als que tenen el capital i el poder en el sistema socioeconòmic actual, el concepte de competitivitat, dotat d’un significat intencionadament positiu, constitueix el pretext perfecte per imposar unes regles de joc.

Cal destacar que aquest paradigma de la competitivitat va més enllà de la lliçó moral d’Adam Smith que venia a dir que, buscant cada un el seu propi benefici, una mà invisible conduïa aquest esforç egoista cap al benefici social. Aquí, al nou paradigma de la competitivitat, no n’hi ha prou amb buscar el benefici propi sinó que cal competir amb la resta d’agents individuals a la recerca de la victòria. El benefici de cadascú es produeix a costa de l’aniquilació de la resta de contrincants.

La difusió del concepte de competitivitat presenta trets de campanya publicitària: en primer lloc, per una certa connotació positiva: és un concepte derivat de la competició esportiva, descriu un joc net on guanya el millor sense entrar en qüestions ètiques o polítiques, és neutral. Però el nucli del missatge consisteix en la proclamació dels avantatges de la competitivitat: els consumidors resultaran beneficiats, el seu benefici serà cada vegada més gran perquè les empreses lluiten per ser millor que les adversàries, per oferir preus més baixos, més varietat de producte, de qualitat suposadament superior… Un món ideal que està arribant gràcies a la competitivitat.

És clar que, en aquest progrés cap a la competitiva societat del futur, moltes empreses moren en la lluita. “No importa, els passa per no haver estat competitives”, diuen els promotors de la competitivitat. “Quedaran en peu només i precisament les que han encertat en la seva estratègia i han assumit els esforços necessaris, amb la qual cosa guanyem tots.”

Fins aquí la descripció en termes tecnoeconòmics. Però la competitivitat com a concepte econòmic està emparentada amb els conceptes de mercat, mercaderia, etc. tots ells amb funcions que ja Marx, en la seva anàlisi del sistema capitalista, va qualificar de “conceptes fetitxes”. Es a dir, el concepte neutral, tècnic, de competitivitat, amaga les relacions socials establertes o les que es pretenen establir.

Almenys són dos els tipus de relació social emmascarades en el concepte. En primer lloc s’encobreixen precisament els conflictes intercapitalistes i la dinàmica d’aquests conflictes. Naturalment, la paraula competitivitat no pot emmascarar la lluita, però pretén conferir un caràcter esportiu, de joc net, a les estratègies del tot val, on allò decisiu no és ser competent sinó competitiu a qualsevol preu, encara que la competitivitat procedeixi del treball infantil o de treballs forçats.

Els esforços per amplificar i difondre gairebé agressivament el paradigma de la competitivitat esdevenen en el moment de la crisi més accentuada del capital: la competitivitat esdevé, en efecte, en concepte clau quan sembla esgotada l’era de la globalització. Ser competitiu és l’objectiu gairebé exclusiu de països, de regions, d’empreses, siguin multinacionals o pimes. A més, gradualment, s’assimila, s’interioritza i es transforma en un valor prioritari. Fins i tot a nivell individual es tracta de ser competitiu.

El segon tipus de relació social oculta pel fetitxisme de la competitivitat es refereix a la relació entre capital i treball. La competitivitat com a objectiu empresarial ineludible emmascara l’assalt del capital mundial en el seu conjunt i de cadascuna de les seves fraccions per enderrocar les petites, però importants, conquestes dels treballadors i de les classes populars en períodes anteriors de la lluita de classes. És l’estratègia actual per recuperar i augmentar la taxa de plusvàlua, d’explotació: ser competitiu consisteix en rebaixar els costos salarials i deteriorar les condicions de treball fins a un nivell més profund que els adversaris

La competitivitat apareix també com a requisit i condició de subsistència dels països. Aquesta versió fetitxista emmascara els processos de despossessió, privatització i mercantilització per part del capital dels serveis públics essencials: salut, educació, habitatge, pensions, subministraments generals. Fins i tot, drets fonamentals de la democràcia són sacrificats a l’altar del “fetitxe de la competitivitat”.

Benjamín Bastida és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.

Les pensions no es toquen

Publicat a La Directa el 24/10/2013

És sorprenent la manca de debat i les poques mobilitzacions sorgides al voltant de la reforma de les pensions que el govern vol aprovar abans de cap d’any. La gravetat de la reforma és palesa en els pressupostos públics del 2014 presentats la darrera setmana. “Les pensions pujaran un 0,25%”, titulaven fal·laçment els mitjans de comunicació convencionals. Si la inflació és superior al 0,25%, i rarament no ho és, les pensions no pugen sinó que baixen. El cert és que les pensionistes cobraran cada vegada menys. El govern reduirà les pensions no només futures sinó també actuals, quelcom insòlit fins ara. Les conseqüències poden ser dramàtiques atès que les prestacions són ja molt limitades i milers de famílies amb tots els seus membres aturats sobreviuen gràcies a la pensió dels pares, mares, avis i àvies. Això, però, podria ser una oportunitat per mobilitzar un ampli sector de la població en la defensa d’un dret que fins ara crèiem un pilar intocable de l’Estat de Benestar. El Seminari d’Economia Crítica Taifa ha publicat recentment un breu informe (http://laspensionesnosetocan.es/) on desemmascara els arguments i denuncia les conseqüències d’aquesta reforma. Em limito a recollir els eixos del debat i els arguments que han de servir per conscienciar una població colpejada per la crisi i els programes d’ajustament.

Les pensions no tenen relació directa amb la crisi econòmica. Els poders polítics i econòmics plantejaven aquesta qüestió molt abans. El sistema de pensions públic és un dels objectius a enderrocar de l’agenda neoliberal des de fa dècades. L’estratègia de deteriorament de les pensions públiques comença per la reducció de les prestacions. L’argument central que utilitzen els “comitès de savis”, sempre formats per representants de la banca i les asseguradores, és que el sistema de pensions és insostenible. Les causes que presenten són que l’esperança de vida augmenta progressivament alhora que hi ha cada vegada menys persones que cotitzen per la caiguda de la població activa. A partir d’aquesta idea estenen l’alarma social i pregonen que a llarg termini no hi haurà diners per pagar les pensions públiques.

L’actual reforma es centra en dos índex d’aparent caràcter tècnic. Per una banda, el Factor d’Equitat Intergeneracional (FEI), a través del qual tots els nous jubilats veuran com es redueix anualment l’import de la seva pensió en funció de l’augment de l’esperança de vida. Per altra banda, el Factor de Revalorització Anual (FRA) afectarà tots els jubilats, futurs i presents, a través de l’eliminació de la revalorització per l’IPC -índex de preus al consum que mesura la inflació. Aquest índex serà substituït per una complicada fórmula que acabarà provocant la reducció de la capacitat de compra de les pensionistes perquè les pensions difícilment augmentaran per sobre de la inflació.

Observem una vegada més com el llenguatge tecnocràtic i opac és una eina utilitzada pels governs per fer creure a la població que les reformes imposades són l’única i l’adequada alternativa. Les trampes d’aquests arguments són múltiples i se’n podria extreure una lectura política sobre el repartiment de l’excedent social produït pels treballadors i les treballadores. Però en un nivell més superficial del problema trobem flagrants fal·làcies.

No hi ha cap motiu econòmic que justifiqui que el pressupost de pensions ha d’estar constantment equilibrat o en superàvit. A cap altra partida del pressupost públic, se li exigeix que s’autofinanci atès que són els ingressos via impostos que cobreixen una sèrie de despeses i inversions. Per què les pensions han de pagar-se exclusivament amb les cotitzacions dels treballadors? Si entenem que els ancians són un col·lectiu del qual ens hem de fer càrrec el conjunt de la població, també les rendes del capital i altres impostos podrien aportar al fons de pensions. Per què no es considera un augment dels ingressos del sistema de pensions? Si cal solucionar l’actual situació de dèficit, present només dos anys ençà i minúscul comparat amb el dèficit d’altres partides de l’administració, es podrien augmentar les cotitzacions dels treballadors actius i de les empreses, crear un impost a tal efecte o bé destinar-hi una part dels ingressos dels impostos ja existents.

El número de treballadors, certament minvant per la destrucció productiva causant de la crisi, és una dada secundària. El que importa és la riquesa produïda. Els augments de la productivitat gràcies als avenços tecnològics de les darreres dècades han permès a l’economia produir més mercaderies amb menys treballadors. Deixem ara de banda, tot i que cal no oblidar, el que això suposa en termes de generació d’un creixent exèrcit de reserva i de la intrínseca caiguda de la taxa de guanys del capital. Així doncs, aquests béns i serveis, o valors d’ús, que serveixen per cobrir les necessitats de les persones són cada vegada majors. No cal observar que per produir-ho han calgut menys treballadors sinó que es genera una riquesa creixent en proporció a una població donada. D’aquesta manera, el problema es desplaçaria cap al moll de l’os del debat: la distribució de la riquesa.

L’altre element important, que explica perquè es recupera ara el debat de les pensions, és que en el context de crisi actual és més fàcil aprovar aquest tipus de mesures antipopulars. La reforma de les pensions públiques casa perfectament amb les polítiques d’ajust centrades en les retallades de la despesa pública, la privatització del patrimoni i serveis públics i la liberalització de l’economia. Per altra banda, la capacitat de reacció de la població, massivament aturada, endeutada i atemorida per l’incert avenir, és molt reduïda.

Un cop tinguem pensions tant reduïdes que ja no sigui possible sobreviure, el govern i els promotors de la reforma recomanaran la contractació de pensions privades, no només individuals sinó també col·lectives, d’empresa, quelcom que algunes institucions públiques ja han aplicat als seus funcionaris. Les pensions privades han augmentat fortament els últims anys però sembla que insuficientment pels interessos de les institucions financeres. L’insultant explicació que es troba en la majoria d’informes de la patronal i del sector financer és que les pensions públiques “són massa generoses” i, per això, els estalviadors no es fan pensions privades. La pensió mitjana, però, és de 858 euros: la mitjana de jubilació, de 982 euros i la mitjana de viudetat, de 618 euros. Tot i que aquests imports són modestos, les mitjanes no sempre expliquen la magnitud del problema. Segons la fundació FOESSA i Caritas, el 57% dels pensionistes perceben una quantitat inferior a 650 euros (llindar de la pobresa) i el 13% perceben menys de 350 euros (nivell de pobresa severa). La meitat de la població pensionista de l’Estat espanyol és pobra. Però pels experts financers les pensions són “massa generoses”.

Les pensions privades gaudeixen d’importants desgravacions fiscals en la declaració de la renda. Si realment calen les retallades i les reformes per reduir el dèficit, i si realment no hi ha diners per les pensions públiques, per què es desgraven les pensions privades? La resposta es troba en el model de fiscalitat que promou afavorir sistemàticament el capital i la població amb rendes més elevades sota la falsa teoria del degoteig.

El vertader objectiu de la reforma és la privatització de les pensions, quelcom que permetria al capital financer gestionar ingents quantitats d’estalvis a través dels fons de pensions privats per destinar als mercats financers globals. Aquesta és una palanca més de l’acumulació per despossessió a través de la qual el capital vol ocupar l’espai d’un dret social que fins ara s’escapava de la seva lògica de valorització.
La conseqüència de la reforma de les pensions serà, ras i curt, l’augment de la pobresa i les desigualtats. A part de l’elevat risc que comporta dipositar els estalvis d’una vida en un fons privat. El sector financer, el realment existent, no les utopies de l’economia ortodoxa premiades amb premis Nobel, es caracteritza, com hem vist darrerament, per les crisis i les pràctiques fraudulentes. De debò volem confiar els nostres estalvis de jubilació a les mateixes institucions de les agències d’avaluació de risc, de la crisi de les hipoteques escombraria, de l’especulació amb deute públic, de la bombolla immobiliària i dels desnonaments? Ens hem begut l’enteniment?

Altres arguments com l’alt cost de gestió de les pensions privades, la baixa rendibilitat, etc. i un aprofundiment en les conseqüències de la reforma, els trobareu en l’informe presentat pel seminari d’economia crítica Taifa: Les propostes sobre les pensions i les trampes que plantegen.

En resum, si no hi ha recursos per mantenir el sistema de pensions públic no s’entén d’on poden sortir els recursos per les pensions privades. La crisi de les pensions públiques no és una veritat tècnica. És una construcció política i ideològica. Si es considera el tema en tota la seva amplitud, aquesta crisi no existeix. Cal aturar aquesta reforma. L’única manera de defensar el dret a una pensió digna és la mateixa com es va aconseguir: la lluita i la mobilització social.

Ivan Gordillo és membre del Seminari d’economia crítica Taifa

Tragèdia grega?

Publicat a La Directa el 10/07/2015

L’impagament de com a mínim una part del deute públic ja no és una mesura defensada per quatre radicals sinó que ha esdevingut una necessitat objectiva per a l’assoliment dels objectius públicament defensats per la Troica

 

Intentarem donar una visió global del que ha passat en els últims dies a Grècia amb el referèndum. En el moment d’escriure aquest article, Yanis Varoufakis amb prou feines ha dimitit i se’n sap poca cosa del seu successor en el càrrec.

Una panoràmica completa de la situació grega requereix refrescar quin és l’objecte de discussió durant aquests dies. I el que s’està negociant i discutint no és pas quin és el grau d’austeritat que s’imposa, sinó a través de quina combinació de mesures s’assoleix aquest objectiu. La postura del ministre grec Varoufakis, tot i el que hàgim pogut sentir a través dels mitjans, és que les mesures s’han de reorientar totalment en benefici de la majoria de la població. La postura de l’altra banda de la taula de negociacions és ben clara: seguir amb les privatitzacions, la desregulació laboral, les retallades en les pensions, entre d’altres. En altres paraules, el mateix tractament que en els dos rescats patits per Grècia.

Les possibles diferències amb la postura de Syriza no han de ser impediment per a reconèixer que el simple fet que el govern d’un estat membre de la UE i de la zona euro planti cara és ja de per si tota una novetat. Fins a tal punt és una novetat, que la Troica considera que es tracta d’un desafiament, quan no un insult, que algun govern plantegi polítiques diferents, ni que siguin en un grau relativament petit. Aquesta visió es un fidel reflex del leit-motiv de Margaret Thatcher en l’aplicació de les seves polítiques «There is no alternative». És des d’aquesta visió de la postura del govern grec com a conflicte per al poder que s’explica la campanya mediàtica durant els últims dies. En el nostre cas, els mitjans de comunicació han arribat a publicar que Alexis Tsipras acceptava les condicions de la Troica i es feia enrere en la celebració del referèndum, per a ser desmentits per la compareixença del mateix Alexis Tsipras poques hores després. Tampoc han faltat als mitjans de comunicació comentaris sobre que el que calia en realitat era desfer-se del govern de Syriza i buscar-ne un de «més cooperatiu» amb Europa. En el cas grec, no és la primera vegada que succeeix: el primer ministre Papandreu es va veure forçat a dimitir després d’insinuar que sotmetria a referèndum els plans d’ajustament.

Com en pràcticament tota política econòmica, les mesures que es defensen no són més que la manifestació d’ideologies i posicions polítiques diferents. Davant d’un escenari com el que hem descrit anteriorment, una altra opció hauria estat l’impagament directe del deute i la reversió de les mesures dels plans d’ajust. Les conseqüències d’aquesta decisió per a la població grega no estan ni molt menys clares. Com sempre, dependrien no només de la potència de la mobilització popular, de la capacitat de pressió de la classe dirigent grega, etc… sinó també dels interessos internacionals en joc. És a dir, de qüestions que transcendeixen l’àmbit estrictament econòmic, de la correlació de forces concreta en la situació concreta. Després de la victòria del no, pràcticament tot està penjant d’un fil. Però per primera vegada en aquesta llarga travessa del desert s’obre la possibilitat real que les polítiques econòmiques s’orientin a les necessitats de la població com a prioritat principal, i no pas cap al pagament del deute com ha estat fins al moment.

Impagament del deute, si o si

Sobre l’impagament del deute grec, s’està obrint camí una veritat molt incomoda per a l’anomenada Troica: ni en el millor dels escenaris, amb el volum actual de deute, es poden assolir els objectius de deute marcats. Aquesta afirmació no és gratuïta: ja no es tracta del que porten denunciant des de fa força temps economistes (i membres de Syriza) com Costas Lapavitsas o Yanis Varoufakis, sinó que en els dies vinents pot passar a ser una hipòtesi de treball real per a la Troica. Aixo ho coneixem gràcies a sis documents de treball filtrats al diari alemany Süddeutsche Zeitung i publicat al diari The Guardian. Aquest conjunt de sis documents reconeixen de manera explícita dos fets força importants: que fins i tot en el cas que Grècia acceptés totes les condicions, a llarg termini assoliria un nivell de deute insostenible segons la mateixa definició del FMI i que en cap dels escenaris possibles Grècia podria assolir l’objectiu de rebaixar el deute públic al 110% per a l’any 2022 fixat per l’Eurogrup. Per tant, l’impagament de com a mínim una part del deute públic està deixant de ser una mesura defensada per quatre radicals – entre els que tenim el plaer de trobar-nos-hi – per passar a ser una necessitat objectiva per a l’assoliment dels objectius públicament defensats per la Troica. Cal dir que, fins al moment, tot i aplicar-se sense gaires obstacles, tampoc ho havien aconseguit.

Finalment, les implicacions del referèndum de diumenge van molt més enllà del que pugui passar a Grècia, o fins i tot a la Unió Europea. El model de creixement econòmic i d’acumulació en el que els interessos del capital financer tenen un paper predominant pot deixar de ser l’única opció possible. És en aquest context que s’entenen les pressions sobre el govern grec i sobre Syriza: per poc radicals que puguin ser les seves propostes, són un exemple de desviació de l’ortodòxia dominant i, a més, amb un ampli suport per part de la població. Es tracta de quanta democràcia pot suportar el capitalisme actual i la UE en particular.

Jordi Berbis és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.

El TTIP: Un tractat per governar-nos a tots

no_ttipPublicat a La Directa, 20/01/2015

El TTIP -Acord Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP, per les seves sigles en anglès)- té l’objectiu d’augmentar les relacions comercials de béns i serveis i les inversions entre la UE i els EUA mitjançant la reducció de tot tipus de barreres al comerç. Especialment, aquest tractat es centra en les mesures anomenades no aranzelàries que es corresponen amb tota la regulació i normativa existent en cada economia sobre les importacions i que suposen un fre al lliure comerç. Parlem, per exemple, de normes de seguretat alimentaria, de salut i mediambientals sobre determinats productes d’alimentació, medicaments, etc. i que actualment són molt més estrictes a la UE que als EUA. L’estratègia és “harmonitzar” aquesta regulació entre les dues economies, eufemisme utilitzat per a regular a la baixa o, simplement, fer desaparèixer qualsevol normativa en la comercialització d’aquests productes, fet que tindrà unes conseqüències directes sobre el benestar de les persones.

En l’últim any i escaig, des de la penombra i el més absolut secretisme, han anat apareixent alguns dels pilars que donen forma a aquest acord. Això ha estat possible, especialment, gràcies al treball de múltiples organitzacions i persones amb sentit crític que estan portant al debat públic un assumpte polític transcendental que amenaça el benestar i la sobirania de les classes populars de tots dos costats de l’atlàntic. Un treball de resistència en el camp teòric i informatiu imprescindible en el procés de transformació social.

L’experiència d’acords de lliure comerç mostra efectes negatius sobre l’ocupació i la generació de desigualtats

A aquestes alçades de la pel·lícula a ningú hauria de sorprendre l’opacitat amb la qual s’estan portant a terme aquestes negociacions. El capitalisme és un sistema absolutament incompatible amb la democràcia i si es volen garantir els interessos d’unes elits econòmiques, especialment empreses multinacionals en aquest cas, la ciutadania ha de tenir un paper marginal en la presa de les decisions més importants. Un element que prova com es produeix un atac frontal contra la democràcia és el que es posa de manifest en un punt molt important de TTIP i que consisteix en la protecció dels inversors a través de tribunals internacionals de caràcter privat. Aquest permet als inversors denunciar aquells estats que regulin en contra dels seus interessos quan, per exemple, estableixin normes de protecció social i ambiental. Uns tribunals que ja fa temps que existeixen i dels quals ja tenim experiències sobre sentències que obliguen a estats a indemnitzar a empreses privades a l’Equador, Uruguai, Canadà, etc.

Amb aquest acord, diuen, es millorarà el creixement econòmic, l’ocupació i, en conseqüència, el benestar social. Aquestes estimacions es basen en models estadístics poc realistes que en els últims anys han demostrat la seva ineficàcia. En aquest cas basar-se en la història és molt més rigorós. L’experiència d’acords de lliure comerç com l’existent entre els EUA, Canadà i Mèxic mostren com aquests tractats tenen efectes negatius sobre l’ocupació i la generació de desigualtats. Cal recordar, les vegades que sigui necessari, que la teoria econòmica ortodoxa mai ha pogut demostrar aquests beneficis del lliure comerç que anuncia repetidament. Però no és un problema d’ingenuïtat, de la mateixa manera que amb els resultats positius de les polítiques d’austeritat que mai es donen, aquestes mesures tenen uns objectius reals que no diuen que tenen, que són l’afavoriment dels guanys del capital industrial i financer.

La teoria econòmica ortodoxa mai ha pogut demostrar els beneficis del lliure comerç

La mateixa UE és un clar exemple de les conseqüències d’integrar en una mateixa àrea econòmica a països amb estructures productives i nivells competitius molt dispars. En aquest procés, els sectors productius menys competitius de les economies menys desenvolupades es veuen afectats negativament juntament amb els seus llocs de treball. Això provoca desequilibris importants en les economies més febles que tenen com a resultat un augment de l’atur, de la concentració empresarial i de les desigualtats en tota l’àrea econòmica integrada. Ara, aquestes estructures productives més febles de la perifèria (Espanya, Portugal, Grècia,…), perjudicades pel procés d’integració europeu, s’enfrontaran a un augment bestial de la competència amb la incorporació al mercat de les grans i competitives empreses nord-americanes. Això pot tenir conseqüències molt greus sobre unes economies que precisament necessiten iniciar un procés de reindustrialització propi i sostenible, i , en el cas de la UE, agreujarà la desigualtat centre-perifèria.

Oposar-se a aquest tractat no significa renunciar al comerç sinó defensar que el seu desenvolupament ha de basar-se en la satisfacció de les necessitats i benestar de les persones, així com en la sostenibilitat mediambiental i no en la competència salvatge que imposen els tractats de lliure comerç que provoca la concentració del capital i de la riquesa generada. Aquest acord representa un pas més en l’estratègia de la globalització neoliberal de desregulació i expansió territorial duta a terme durant els últims trenta anys i que va plantar les bases de la greu crisi actual, un aprofundiment en les contradiccions del capitalisme que no pot generar res més que més crisi.

Francisco Navarro és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

No som mercaderies en mans de polítics i banquers… però, què són les mercaderies?

web_benjaminmoore_puppets-560x435Publicat a La Directa el 12/01/2016

Karl Marx comença amb eloqüència la seva cèlebre obra “El capital”: “La riquesa de les societats on domina el sistema de producció capitalista apareix com una acumulació immensa de mercaderies, amb la mercaderia individual com a la seva forma elemental. La nostra recerca comença per tant amb l’anàlisi de les mercaderies”.

Multitud de moviments socials lluiten contra la mercantilització de la ciutat. Les dones i el moviment feminista s’oposen al masclisme i a la mercantilització de la vida i reivindiquen el dret al propi cos. Comunitats indígenes de tot el planeta estan dempeus contra l’expoli natural, la privatització i mercantilització dels recursos naturals que destrueix la biosfera i posa en perill els equilibris naturals. Els sindicats combatius defensen el sector públic de les urpes del mercat. “No som mercaderies en mans de polítics i banquers” va ser un dels crits més populars del moviment dels indignats, però… entenem què són les mercaderies?

La mercaderia no ha existit sempre. Tota societat produeix a través del treball els béns útils per a la seva subsistència i reproducció com a societat. Però el contingut d’aquest bé útil pren la forma social particular de mercaderia sota el capitalisme. Es tracta, per tant, d’una determinació històrica particular de la societat mercantil que va sorgir progressivament sobre la base del desenvolupament de les forces productives, de la despossessió dels mitjans de vida de les capes populars que vivien del camp i de les transformacions institucionals requerides per passar progressivament del feudalisme al capitalisme a l’Europa occidental. El que caracteritza les mercaderies, i les distingeix dels béns útils o valors d’ús d’altres èpoques històriques, és que la seva distribució s’assegura per l’intercanvi, determinant al mateix temps la distribució social del treball entre les diverses activitats i la forma de produir aquests valors d’ús sota un règim de propietat privada dels mitjans de producció, perseguint l’obtenció d’un benefici.

Estem tan acostumades a veure i tractar amb mercaderies, que pensem que les mercaderies són les coses i identifiquem les coses amb les mercaderies. Fins al punt que la mercaderia sembla quelcom “natural”, i la seva característica definitòria bàsica, la de tenir preu, s’identifica com una propietat natural de les mercaderies i consegüentment de les coses. L’àmbit mercantil s’ha instal·lat en tota la vida social fins a cotes inimaginables temps enrere. Però les “coses” no són o no han estat sempre mercaderies. Les mercaderies són coses, evidentment, però coses que encarnen una determinada relació social. Aquestes no tenen sempre o no han tingut sempre un preu. Un quilo de cigrons és una mercaderia al supermercat -no es pot adquirir si no es paga el seu preu- que deixa de ser-ho a la nevera de casa o quan es menja el humus amb els companys de pis. Les mercaderies són les coses en quant apareixen amb un determinat preu o valor de canvi. Però, per què tenen preu les coses? Per què tenen un preu i no un altre les mercaderies i per quina raó?

Els valors d’ús que són les mercaderies en tant que serveixen per alguna cosa o cobreixen alguna necessitat són una característica subjectiva inquantificable. Així doncs, el que determina la relació d’intercanvi entre les diverses mercaderies (1 taula-2 cadires-4 parells de mitjons, etc.) a través del preu -expressió monetària d’aquesta relació (10 euros-5 euros-2,50 euros, etc.)-, és el valor de les mercaderies. Tenim, per tant, que la mercaderia es caracteritza per ser o tenir un valor d’ús (utilitat) amb un valor de canvi (expressió monetària o preu) determinat pel valor d’aquesta. El valor d’ús és una propietat de les coses en general i el valor és una propietat de les mercaderies. El valor d’ús és una categoria universal i el valor una categoria històrica. Què és el valor, que ens permet igualar a una determinada relació totes les mercaderies produïdes i distribuïdes pel sistema mercantil? Només pot ser un element comú a totes elles. No pot ser la seva utilitat, perquè aquesta és subjectiva i varia en funció de qui interpreti el bé o servei en qüestió, ni pot ser la igualació de l’oferta i la demanda, doncs aquesta és una llei posterior a la determinació dels preus. Aquesta característica comuna a totes les mercaderies únicament pot ser la de ser productes del treball humà. El valor de les mercaderies rau en el treball socialment necessari per produir-les sota el règim de producció mercantil-capitalista com a única característica comuna a totes elles. El valor no és un propietat “natural” del bé, sinó una propietat “social” pel fet d’haver estat produït en tant que mercaderia i destinat a ser intercanviat, a ser venut en el mercat.

Aquest mecanisme del valor segons el qual totes les mercaderies tenen una expressió monetària del valor intrínsec en elles, és el mecanisme que permet la distribució social del treball entre les diverses activitats. Sense necessitat d’un ens centralitzador, el mercat distribueix el treball -sanciona o incentiva les diverses produccions-, a través d’aquest mecanisme que atribueix un preu a cada mercaderia. Aquest mecanisme de control social a través del mercat és el que fa possible que les decisions es prenguin per separat en un primer moment i que, tot i l’anarquia aparent de la producció, la reproducció capitalista sigui possible. Sense l’existència del valor de canvi o preu monetari de les mercaderies seria impossible garantir la reproducció de la societat capitalista.

D’aquí rau la radicalitat i la força de lemes que, més enllà de l’epidèrmica corrupció de les castes polítiques o el biaix que representa posar com a problema central la desigualtat o el poder de les finances, va a l’arrel sistèmica sobre la que es construeix el model socioeconòmic actual. Superant aquestes determinacions es bastiran models productius i relacionals alternatius, transformadors i basats en la justícia social.

Ivan Gordillo és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

La independència en un capitalisme ingestionable (II)

El conseller d’Economia Mas-Colell, amb el president Artur Mas i l’exportaveu Francesc Homs / PARLAMENT

Recessió sobre recessió. La tesi de la utopia de la recuperació del primer article d’aquesta sèrie publicada a CRÍTIC sota el títol “La independència de Catalunya en un capitalisme ingestionable (I)” no fa més que confirmar-se. Recentment, l’economista Michael Roberts ha publicat l’article “The next recession”, on ens adverteix de la propera recessió que colpejarà l’economia mundial en el novè any de la crisi. La desacceleració de les fins fa poc taxes de creixement de dos dígits dels anomenats BRICS —que mantenien en peu el capitalisme mundial— ve marcada especialment per la crisi de l’economia xinesa. La Xina està patint una situació de sobreproducció totalment desproporcionada en relació amb la demanda mundial minvant alhora que multitud de vagues i reivindicacions de millores laborals s’estenen pel país. Aquesta nova recessió se superposarà a la recessió europea en curs. Entrem en un fosc terreny desconegut.

En el capitalisme, les crisis es produeixen sempre per excés. La sobreproducció resultant de l’enorme capacitat productiva instal·lada no troba les condicions per ser absorbida en un context de baixa rendibilitat i d’inversió decreixent. Les enormes plètores de capital que circulen a través de les finances no troben negocis on esdevenir rendibles. L’economia mundial pateix des de finals de la crisi dels setanta unes taxes de rendibilitat i de creixement modestes, que els enginys neoliberals no aconsegueixen rellançar. La crisi actual demostra els límits de l’agenda neoliberal i la incapacitat de generar un cicle d’acumulació mínimament sòlid.

El més paradoxal d’aquesta crisi és que, a diferència de les anteriors, no s’està produint un gir en la manera d’entendre l’economia. Més aviat al contrari, està suposant un aprofundiment del neoliberalisme que ha servit per demolir l’Estat del benestar i traspassar el patrimoni públic i col·lectiu al sector privat. La despossessió i la gestió autoritària de la societat esdevenen dues característiques definitòries de la recomposició de l’estratègia capitalista a la recerca de la rendibilitat necessària, en aquest context on l’expansió productiva esdevé impossible. Tot s’ha de destinar a la feble reproducció del capital. No queda marge per al pacte social.

I generar un nou cicle de creixement capitalista no és gens fàcil. Primer cal destruir tot el capital excedentari. Les empreses més ineficients i els sectors menys competitius en el mercat globalitzat en seran les víctimes i l’atur seguirà augmentant. No hi ha cap raó perquè l’ajustament s’aturi abans d’arribar al nivell salarial dels xinesos, dels indis o dels bengalís. El problema central que planteja el capitalisme és que el desenvolupament de les forces productives que ha permès un alt nivell de producció material topa amb unes relacions socials que limiten l’accés i el gaudi de la riquesa produïda col·lectivament a grans capes de la població.

Vincle entre independència i recuperació de les sobiranies

El capitalisme del segle XXI ens proposa per als pròxims anys entorns socials en els quals les condicions de vida de la majoria continuaran deteriorant-se i on les institucions públiques intervindran en simbiosi perfecta amb les necessitats definides pel capital internacionalitzat en el marc de la Unió Monetària Europea per assegurar la seva reproducció. En el context de l’Estat espanyol, aquest procés de reestructuració institucional i econòmica s’està produint per minimitzar les conseqüències del col·lapse del règim del 78 sorgit de la Transició i molt probablement acabarà en un recanvi d’elits i una segona Transició pactada per dalt.

En el cas català, pel que fa a l’eventual escenari de ruptura independentista amb l’Estat, malgrat el resultat enverinat del 27-S, no podem deixar passar l’oportunitat històrica d’acabar d’eixamplar el suport a aquest escenari amb un procés constituent ampli i popular que aglutini tota aquella esquerra social i política que, malgrat ser aliada en bona part de les nostres lluites, ha quedat despenjada del procés independentista per la intransigència convergent, que ha convertit les seves imposicions en traves per obtenir el suport democràtic nítidament majoritari que encara ens cal.

“Els interessos hegemònics que comandin el procés de transició cap a la República Catalana determinaran que el procés sigui veritablement emancipador”

Aquest és l’estret marc en el qual es desenvoluparan les polítiques públiques, sumant al mateix temps el limitat marge de maniobra que permet l’encara vigent Estat de les autonomies. L’actual intervenció institucional —i també en una eventual República Catalana— pot proposar dos models. Pot defensar que per al bon funcionament social cal complir les restriccions que marquen les necessitats del capital —pagament del deute, control del dèficit i privatitzacions—, un capital més o menys agressiu i autoritari depenent del color de la gestió institucional, però explotador i altament desposseïdor de la riquesa col·lectiva, o bé intentar una gestió millor, honesta i progressista amb propostes merament estètiques que posen l’accent en la lluita contra la corrupció, en la transparència i en la presa de (algunes) decisions democràtiques sense voler afectar el nucli productiu i financer actual, quedant així limitada per imperatiu econòmic a gestionar la misèria. Ambdós models ens semblen antisocials i indefensables.

En el nostre cas concret, cal afegir-hi que la reivindicació independentista esdevé per si mateixa un element desllorigador que se suma també al procés de superació alternativa de la crisi. Cal tenir en compte, però, que tant el procés de transició envers la República Catalana —quins siguin els interessos hegemònics que la comanden—, així com el caràcter que se li doni a República, aquesta determinaran que aquest procés pugui esdevenir veritablement emancipador o esdevingui la reproducció dels mateixos interessos de classe en un altre marc institucional.

Enfront d’una economia tan deteriorada, que no sembla que pugui millorar a mitjà termini i que en el millor dels casos ens tornaria a una situació anterior a la crisi en què la majoria de les persones es veuen obligades a accedir a un mercat de treball cada vegada més agressiu per garantir la seva subsistència i que en cap cas no pot donar cabuda a tothom, cal una aposta política centrada a donar cobertura material a les necessitats que el mercat capitalista no pot garantir. En aquesta tessitura emergeix la necessitat d’una estratègia que aspiri a construir l’entorn social del “bon viure” canviant les relacions socials actuals.

Així doncs, cal superar els marcs restrictius de la gestió impossible de la misèria d’un capitalisme que no pot ser de rostre humà sinó, com a molt, de maquillatge progressista. I això cal fer-ho sense renunciar a posar la lògica institucional a treballar per la construcció d’un veritable procés de transformació. És necessari plantejar formes institucionals i d’intervenció social que superin la gestió del que hi ha i esdevinguin punts de partida d’aquest procés. El Seminari d’Economia Crítica Taifa ha proposat una “brúixola” per validar la direcció transformadora de les propostes a partir d’una matriu de criteris caracteritzada pels principis següents:

— Avançar cap a formes de propietat no privada: comunal, cooperativa, municipal i estatal.

— Desenvolupar processos productius que no siguin explotadors: ni capitalistes, ni patriarcals, ni espoliadors de la natura.

— Establir mecanismes de redistribució equitatius.

— Establir mecanismes de presa de decisions democràtics, no jeràrquics ni despòtics.

— Impulsar projectes que prioritzin la comunitat per sobre l’individu, respectant la llibertat individual.

Destaquem, a més, que aquesta matriu té moltes similituds amb la proposada per Michael Lebowitz. L’autor canadenc parteix d’una proposta de sistema orgànic fonamentada en un triangle: 1) la propietat social dels mitjans de producció, 2) la producció social organitzada pels treballadors i treballadores, i 3) la satisfacció de les necessitats i objectius socials.

Des d’ambdues propostes podem aprendre i mostrar de quina manera les lluites i aspiracions actuals estan relacionades amb la visió d’una societat centrada en la igualtat (on no hi ha la propietat privada dels productes del treball social passat), en el desenvolupament de les capacitats humanes (on hi ha protagonisme en totes les nostres activitats productives) i en la solidaritat i la comunitat (on la nostra mútua dependència no és la dels productors mercantils indiferents en un mercat). Sobre aquests elements, proposa Lebowitz, construirem un nou sentit comú, que reconegui la importància de lluitar per una societat en la qual la condició per al lliure desenvolupament de cada un és el lliure desenvolupament de tots.

Ens els darrers temps veiem que cada cop més persones brinden suport a opcions que proposen la ruptura com a punt de partida de la construcció de nous models de societat. El gran repte de la pròxima dècada consistirà a plasmar en propostes concretes la il·lusió que transmeten els plantejaments polítics transformadors. L’aposta política que ens cal defensar gira al voltant de la idea que existeixen tota una sèrie de sobiranies reals i materials —alimentària, energètica, residencial, cultural, (re)productiva— que han de ser recuperades, en alguns casos conquerides, per la ciutadania, a partir de desenvolupar processos i projectes d’acord amb els valors presentats en la matriu anterior.

Ja existeixen avui multitud de processos oberts i en marxa, portats a terme per diversos col·lectius i moviments, que amb la seva acció proposen una superació dels valors i els límits del capitalisme. Partim de la base que un projecte concret que es desplegui a partir de la nostra intervenció transformadora pot tenir molta més potència política que mil discursos. Cap experiència que triomfa no és una experiència petita. Cadascuna és una mostra gegant d’allò que podem fer.

Les petites-grans victòries que suposen aquests projectes concrets, en la reivindicació del treball de formigueta i l’aspiració de transformar aquí i ara, ens permetran superar el marc del There Is No Alternative thatcherià imposat per la deutecràcia i els sacrificis a la ‘realpolitik’ de l’esquerra existent als governs de signe progressista. Visibilitzar que es pot subordinar la producció al control democràtic per garantir la reproducció material de la vida al marge dels mecanismes de control del capital, a part de cobrir unes necessitats concretes, permetrà acumular un nivell de força política conscient, imprescindible per transformar el sentit comú de la majoria i plantejar un pols creïble a les polítiques de la UEM: ajust estructural, pagament del deute i euro.

L’estratègia antagonista, si no es vol convertir en un pedaç, ha de partir de la base, d’allò material i concret, per anar teixint el marc de relacions socials i productives alternatives. En el capitalisme del segle XXI, com defensàvem al primer article d’aquesta sèrie publicada a CRÍTIC al setembre, no existeix una altra via possible per assolir la veritable independència, una independència que vagi més enllà de la formal estructura d’Estat, fetitxe creient de l’autonomia d’allò polític, sense relació amb l’economia, la producció i —molt important— les idees, el sentit comú acceptat, la ideologia. Parlar d’independència sense entomar de forma clara i precisa els mecanismes de control i gestió de tot allò indispensable per a la reproducció de la vida significa obviar que avui el control real de tots aquests àmbits vitals ja no es troba circumscrit al marc estatal, sinó determinat per la lògica del capital internacionalitzat i les seves institucions rectores.

L’estratègia i el discurs independentista avui, si vol ser emancipador, no pot obviar ni el procés de reestructuració del capitalisme, ni tampoc l’adequació de la lògica estatal d’acord amb les necessitats de reproducció ampliada del capital. Hem d’entomar aquesta complexitat si no volem reduir el procés independentista a un discurs fetitxista, que obvia què significa ser sobirans avui en el marc de la UE i de l’estancament econòmic mundial.

El municipalisme: àmbit d’intervenció concret i immediat

Hemicicle del Parlament de Catalunya / JORDI BORRÀS

Hemicicle del Parlament de Catalunya / JORDI BORRÀS

Al nostre parer, l’àmbit municipal és l’àmbit adequat des d’on es poden iniciar aquests processos de transformació. Entenem el municipalisme no solament com un àmbit geogràfic, sinó sobretot com una proposta de proximitat que permet el contacte i la intervenció directa de les persones en els assumptes que les afecten. Serà en aquest àmbit on en els temps vinents podem acumular més força política i construir projectes concrets que, com dèiem, ens permetin visualitzar que sí hi ha alternatives al capitalisme.

La institució ha de quedar subsumida als processos transformadors atorgant-los tot el suport en el seu desenvolupament. Allà on no sigui possible, per la inexistència de dinàmiques robustes, la institució hauria de tenir un paper dinamitzador de projectes en la direcció del guany de les diferents sobiranies, que concretarem en el tercer i darrer article. Perquè els projectes esdevinguin transformadors i duradors, l’aposta des d’un principi ha de generar dinàmiques comunals en què els processos de guanys de cadascuna de les sobiranies integrin la participació política tant de la institució com de les persones del municipi. Una de les bases d’aquesta proposta és no donar un paper protagonista a la intervenció institucional, sinó subordinat, alhora que potenciador dels processos de transformació que ja es troben en marxa i que plantegen, en àmbits diversos, guanyar les sobiranies indispensables per desenvolupar una vida digna.

“Nosaltres volem superar el capitalisme; per tant, hem de ser conscients que en algun moment caldrà avançar en processos de desobediència i de conflicte amb el poder”

Les dificultats que suposa enfrontar aquesta tasca són enormes. D’una banda, existeixen les dificultats derivades de l’actual sistema capitalista i la seva hegemonia, en tots els nivells, no solament cultural o institucional —com és moda recordant Gramsci—, sinó també, i sobretot, productiu, financer i ideològic. Som conscients que en aquest moment, atesa la divisió internacional del treball que defineix el capitalisme global, existeixen multitud de processos productius així com infraestructures que no tenen sentit des d’una lògica transformadora i autocentrada, és a dir, vinculada a la satisfacció de les necessitats col·lectives a partir de les potencialitats internes del nostre territori. D’altra banda, existeix la dificultat de definir un procés de transformació conseqüent amb la nostra capacitat d’acumular força política de caràcter anticapitalista. Tot plegat, reptes de futur.

A llarg termini, caldrà definir un escenari a escala regional i nacional que ens permeti articular la proposta més enllà del municipi, entenent que la cobertura de moltes de les necessitats i, en definitiva, la democratització del model productiu a partir d’una proposta de sobirania productiva requereix la intervenció a escala estatal.

Sempre partirem de la realitat actual i de les possibilitats que el marc econòmic, polític i jurídic ens presenta. Però cal ser molt clars en aquest punt: nosaltres volem i apostem per superar el capitalisme i avançar cap a formes diferents de societat; per tant, hem de ser conscients que en algun moment caldrà avançar a partir de processos que impliquin desobediència i conflicte amb el conjunt de poders, econòmics i institucionals, que formen el capitalisme.

En el tercer —i darrer— article caldrà concretar aquest desplegament sobiranista aquí i ara. Perquè la República Catalana que anhelem no es construeix des del parc de la Ciutadella.

Josep Manel Busqueta, Ivan Gordillo i Pau Llonch són membres del Seminari d’Economia Taifa.

* Us recomanem que llegiu el primer article d’aquesta futura trilogia, que va publicar CRÍTIC al setembre, sota el títol: “La independència de Catalunya en un capitalisme ingestionable (I)”.

Publicat a Crític el 17/12/2015

La resposta la du el vent

Article publicat al setmanari Directa el 12/05/2015.

El programa FRONTEX és una solució vergonyosa i superficial al problema dels naufragis al Mediterran.

La Unió Europea ha reposat recentment els fons pressupostaris del FRONTEX que havia retallat substancialment, destinats al control de la immigració. Amb aquests fons el govern italià pot reprendre l’operació Tritó comptant alhora amb el suport material i logístic d’altres estats membres de la UE.

La nova posada en funcionament de l’operació Tritó suggereix diversos comentaris. El més immediat, a flor de pell, provoca vergonya pels altres i pròpia. La reposició del pressupost anteriorment assignat i retallat es produeix arran del terrible naufragi de finals d’abril al Mediterrani on més de 700 persones van morir ofegades, indefenses i desateses a causa d’una suposada falta de capacitat de les institucions de la UE per evitar el desastre. Blowing in the wind hem cantat amb Bob Dylan… Aquest naufragi és un episodi més i no serà l’últim del desastre de la immigració anomenada «irregular».

El discurs oficial, la propaganda mediàtica, dels mentors orgànics de la UE, algunes ONG, només mitjanament crítiques, va des de l’autosatisfacció fins al «ja era hora» donant la benvinguda a aquests fons.

En canvi, el FRONTEX és una institució destinada a controlar les fronteres i no a facilitar la integració dels nou arribats. En aquesta idea s’emmarca la postura del ministre d’interior del govern espanyol, oposant-se a convertir FRONTEX en una agència de salvament i rescat d’immigrants, quelcom que segons el ministre augmentaria «l’efecte crida» beneficiant les màfies del tràfic d’éssers humans. En conseqüència, l’altra cara de l’estratègia del FRONTEX per impedir o regular la immigració és la destrucció sistemàtica de les naus noliejades per les màfies.

No s’oculta que aquest conjunt de mesures dures i toves no resoldran els problemes migratoris. Amb tota seguretat seguirà augmentant el flux migratori de diverses formes. La raó és que no s’afronta el tema d’arrel sinó únicament els seus efectes. Buscant paral·lelismes, aquesta actitud és la mateixa que generen les campanyes de «lluita contra la pobresa extrema» o «lluita contra la fam al món», campanyes que es converteixen fàcilment en negocis perjudicials pels pobres, els afamats o els immigrants, estigmatitzats com culpables de la seva situació. Resultat final: més pobres, més afamats i major flux d’immigrants.

Sobre la qüestió migratòria un primer pas en la bona direcció és analitzar les causes del fenomen. Existeixen diverses teories tractant d’explicar les raons de l’emigració i els anomenats «efecte crida» i «efecte fugida». Quasi totes parteixen d’una publicitat o propaganda de les diferències en el nivell de vida en termes de capacitat de consum, de benestar, de possibilitats d’educació i formació, etc. D’una manera o altra, aquestes anàlisis assenyalen les deficients condicions presents del país d’origen de l’emigració pel que fa als factors de progrés. A la perifèria no hi ha possibilitat de millora personal i social, als països anomenats «centrals» si n’hi ha. En aquestes explicacions, el «centre» mundial no és culpable de l’asimetria. Com a molt ho serien les seves empreses per l’aprofitament de les riqueses i recursos naturals dels països d’origen. O anant més al fons, per haver saquejat aquests països, haver recolzat governs corruptes, fomentat situacions de guerra, conflictes, etc. Tot això no és poc com per atribuir o eximir de responsabilitat l’efecte fugida.

Hi ha una interpretació més sistèmica aplicable tant a l’emigració com a la pobresa o al subdesenvolupament. El model de progrés que s’ofereix a aquests països és un model miserabilitzador que crea simultàniament, sense control, necessitats, mercaderies i consumidors insaciables. Aquest model social disloca aquelles societats i converteix els seus membres de pobres a miserables. El meu país no té futur. Fujo.

Tornant al començament, la conclusió és que el problema del flux migratori radica menys en els països d’origen que en els països centrals. No tenir en compte aquest fet  fa que la lluita contra els efectes nocius del fenomen migratori es mercantilitzi, es converteix en un negoci -igual que la lluita contra la pobresa o la fam- i genera beneficis per les empreses dels països centrals subministradores d’helicòpters, naus, barques, armilles salvavides… mentre en els països de la perifèria persisteix una situació insostenible.

Benjamín Bastida és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.

Article original: La Directa.

La independència de Catalunya en un capitalisme ingestionable (I)

photoPublicat a Crític el 23/09/2015.

Som en campanya electoral i a les portes d’una jornada que serà històrica, o merament autonòmica, depenent del relat. Per tradició i definició, són els pitjors dies de l’any per emprendre un exercici crític —això és, amb profunditat i matís— que ressoni entre el reduccionisme extenuant del debat polític, segrestat en els confins dels formats mediàtics on es cerca més el vot que el rigor. Però ho bregarem. En tres articles successius publicats a CRÍTIC maldarem per donar resposta a algunes preguntes: Què significa ser independent en l’actual fase de reestructuració del capitalisme postcrisi? Què ha de plantejar el procés per anomenar-se realment sobiranista aquí i ara? Quines inconsistències incorporen les propostes de Junts pel Sí i de Catalunya Sí que es Pot des d’aquesta perspectiva?

La segona Gran Recessió

No hi ha cap dubte que ens trobem immersos en una de les pitjors crisis del capitalisme. Podem parlar sense embuts de “dècada perduda” a Europa, atribut fins ara conjugat en crisis econòmiques d’altres contrades com l’Amèrica Llatina. Malgrat el bombardeig ideològic d’una pretesa recuperació, aquesta llarga depressió no té símptomes de millora a mitjà termini. Fins i tot l’economia xinesa i la resta dels anomenats BRICS mostren signes d’esgotament, les vigoroses taxes de creixement dels darrers anys ja són història i les polítiques expansives dels bancs centrals conegudes per ‘quantitative easing’ s’estan mostrant com el que veritablement són: un maquillatge que ja no pot dissimular l’estancament mundial i que ha arribat al seu límit. El capitalisme segueix en la seva lògica de sortida endavant permanent, en la qual l’esquema crisi-ajustament-crisi es reprodueix de la mà de l’agenda neoliberal des de la fi dels anys setanta. Ara, però, els elements que van permetre una sortida de l’anterior crisi sistèmica —sense que aconseguissin mai un cicle de creixement sostingut com a l’anterior i excepcional fase de postguerra— no serveixen ni serviran per rellançar un nou règim d’acumulació. El període de creixement basat en el crèdit s’ha acabat.

El nivell d’endeutament s’ha demostrat insostenible. Les masses ingents de capital financer a retornar en el futur són impagables en un context d’insuficient creixement i demanda efectiva minvant. Ens trobem davant d’una crisi de sobreacumulació: una excessiva capacitat de produir que topa amb molt poca capacitat d’absorbir el que es produeix. Això determina una lluita ferotge pels mercats mundials entre els capitals que operen en les grans àrees econòmiques. L’única via per assegurar uns beneficis adequats a la inversió, en un context de baix creixement, és augmentar, novament, l’explotació laboral i mercantilitzar i privatitzar tot el que encara roman fora de les urpes del mercat, tot aplicant formes de gestió política cada cop més tecnocràtiques, és a dir, autoritàries.

Per acabar-ho d’adobar, ni tan sols la destrucció del teixit productiu —tancament d’empreses i pèrdua massiva de llocs de treball— ni l’aplicació de plans d’ajustament estructural —l’austeritat i les retallades— generen un entorn favorable per a la rendibilitat de les inversions. És impossible que en una economia global tan sobredimensionada i altament competitiva les polítiques de desmatellament del pacte social —reducció de drets laborals, caiguda de salaris, retallada de prestacions socials i privatitzacions— siguin efectives. El segrest de la sobirania que suposen les directrius de la ‘troica’ està aconseguint, en canvi, empènyer els governs cap a una espiral de competència suïcida basada en l’empobriment del veí. Mentrestant, les elits que es van beneficiar del cicle de financiarització i es van enriquir a l’escalf de la bombolla immobiliària fan el seu agost amb les privatitzacions a preu de saldo del patrimoni públic. Els casos de la privatització de la sanitat o dels interessos del deute públic, que als Pressupostos de 2015, sumant amortitzacions, interessos i pagaments diferits, ja ha esdevingut la primera partida (9.055 milions d’euros), al davant de sanitat i educació.

El projecte d’integració econòmica europea s’ha demostrat l’alumne més avançat del neoliberalisme. Aquest procés, que ve de lluny (Tractat de Roma, 1957), s’ha desplegat sota la bandera del lliure mercat: major liberalització econòmica, reducció de les barreres al capital i a les mercaderies i competència fiscal entre els estats com a única política industrial possible. Això, juntament amb la unió monetària i el dogmatisme monetarista del Banc Central Europeu, que ha aplicat una política monetària comuna per a una zona econòmica dispar, fent de l’euro una moneda estrangera per a tots els membres de la zona, ha acabat generant un model industrial de centre-perifèria. L’euro ha estat la palanca definitiva per generalitzar la política de contenció salarial impulsada per Alemanya i el seu obsessiu manteniment de la inflació per sota del 2%. Els nivells d’inflació més elevats de la resta de països han redundat en una pèrdua important de competitivitat acumulada i han acabat consolidant una estructura dual on els superàvits comercials alemanys coincideixen amb els dèficits de la perifèria finançats amb un endeutament creixent.

La utopia de la recuperació

De la mateixa manera que es pretenia enganyar la població amb les causes de la crisi, culpabilitzant les famílies treballadores que s’havien endeutat per adquirir un habitatge —l’infame “han viscut per sobre de les seves possibilitats”—, ara es vol fer creure que la “recuperació” està en marxa. La veritat, però, és que ens trobem davant d’una realitat social devastada. Només a Catalunya s’han destruït 530.000 llocs de treball des del 2008 i la recent reducció de l’atur difosa a so de bombo i platerets no suposa creació de nova ocupació. A més, la precarietat del treball és sagnant: més de la meitat dels contractes signats a Catalunya el 2014 tenien una durada màxima de 3 mesos. La participació de la renda salarial del total del PIB es redueix progressivament. Les desigualtats es disparen i la pobresa empitjora. Les dades són esfereïdores. Segons l’Idescat a partir de dades de l’Enquesta de condicions de vida de l’INE, 637.200 treballadors ocupats es troben en situació de risc de pobresa, un 22% dels ocupats. Més de 250.000 persones formen part d’una llar que no rep cap mena d’ingressos. El risc de pobresa va afectar un 20,9% de la població de Catalunya el 2014 i va augmentar 1,1 punts respecte de l’any anterior. Estem parlant de més d’1,5 milions de persones.

Si considerem diferències per gènere, tots els indicadors, sistemàticament, mostren una situació més desfavorable per a les dones: menys renda, més risc d’exclusió i més pobresa. El desenvolupament del capitalisme durant aquests anys ens ha conduït al col·lapse social i ecològic i a societats cada cop més autoritàries. Com sempre, però ara amb més cruesa encara, no construeix societat sinó hipermercats, amb tant drets com diners tenen les persones en els seus comptes bancaris.

Ni fetitxisme nacional (JxS) ni utopisme socialdemòcrata (CSQEP)

Romeva, Junqueras i Mas, de Junts pel Sí / CDC

Romeva, Junqueras i Mas, de Junts pel Sí / CDC

Compartint l’anàlisi que Junts pel Sí és un artefacte polític producte del xantatge de CDC a les anomenades entitats de la societat civil i a ERC, obviarem aquí el debat sobre si la candidatura és la tomba de les elits catalanes o més aviat un camí per a la seva recomposició —i la refundació de CDC— per centrar-nos en les seves inconsistències econòmiques i socials. La clau de volta del seu discurs, que innegablement ha il·lusionat bona part de la societat catalana, és la defensa d’un Estat català que, talment com una panacea, serà la solució de tots els mals del nostre poble.

No volem negar el caràcter democràtic de la seva voluntat sincera de fer efectiu l’exercici d’autodeterminació, únic terreny de coincidència tàctica amb l’esquerra independentista, sinó denunciar l’estratègia de centrar els arguments per la ruptura amb l’Estat en les balances fiscals i els famosos 16.000 milions d’euros, per dos motius essencials. Primerament, perquè obren la porta a un pacte Estat-CDC sobre la base d’una millora del finançament unit a un cert blindatge competencial, un acord que pretendria truncar tota potencialitat rupturista socioeconòmica del procés en marxa. I, en segon lloc, perquè es basa en una lectura interclassista de la fiscalitat que no compartim, i que ajuda a obviar que l’essencial distribució injusta de la riquesa segueix donant-se entre capital i treball i no en termes territorials.

D’altra banda, en el capitalisme del segle XXI, agressiu i estancat, ja no hi ha lloc per a un nou pacte social entre el capital i el treball com pretén Catalunya Sí que es Pot (CSQEP). El projecte de la socialdemocràcia ha mort fagocitat per la lògica implacable del neoliberalisme. El capitalisme actual no tolera cap redistribució perquè necessita fins al darrer euro per assegurar les seves funcions d’inversió malmeses per la crisi financera i de sobreacumulació. Sense oblidar que, en clau nacional, la solució que proposa CSQEP és una defensa abstracta del dret democràtic d’autoderminació perquè la fa dependre d’un canvi en la correlació de forces electoral a l’Estat, en el que suposa una reedició dels plantejaments de la Transició que van servir per articular el tancament de les elits davant dels anhels de canvi de les classes populars.

Implementar aquests programes econòmics, tant el socioliberal com el socialdemòcrata, és impossible en l’actual marc de relacions institucionals de la UE i la zona euro. D’una banda, tenim l’exigència de reduir el dèficit i el deute públic imposada pel Pacte de l’Euro —versió actualitzada del Pacte d’Estabilitat i Creixement. D’altra banda, tenim el dogma del control de la inflació que el Banc Central Europeu (BCE) vol seguir imposant a través d’una política monetària comuna que no té cap sentit per a una zona econòmica dispar. Després de la reforma constitucional —el famós article 135—, la prioritat de l’Estat ha esdevingut el pagament dels interessos del deute, per davant de qualsevol altra despesa.

Conflicte social per recuperar les —múltiples— sobiranies

Pablo Iglesias, en un míting de Catalunya Sí Que Es Pot / CSQP

Pablo Iglesias, en un míting de Catalunya Sí que es Pot / CSQEP

És difícil imaginar com es pot fer front a l’emergència social reconeguda per tothom i alhora seguir una política liberalitzadora com l’imposada pels tractats europeus i pagar el deute enmig d’un capitalisme gripat que no tornarà a créixer en molt temps. Mentre la via socioliberal independentista fetitxitza l’autonomia política que proporcionaria un Estat que en realitat serà absent de sobirania en el marc de la UE, la via socialdemòcrata és la nova utopia enmig d’un capitalisme que destina tota l’extracció de valor al capital parasitari financer i no deixa marge per a la redistribució.

Sense polítiques que reactivin la demanda interna i reconstrueixin un sector productiu devastat resulta impossible generar les bases econòmiques sobre les quals aconseguir els recursos per fer front al pagament del deute, i és clar que aquest tipus de polítiques anticícliques són incompatibles amb l’estructura, el propòsit i l’essència de la UE. Com admet l’economista De Grauwe (2013), “Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Itàlia, poden necessitar de 12 a 22 anys en condicions òptimes i de 25 a 50 anys en condicions menys favorables per poder tornar els seus deutes”. És impossible mantenir polítiques austeritàries tant de temps sense produir un veritable genocidi social sense precedents.

Els pobles de l’Europa perifèrica hem d’aprendre la lliçó de l’experiència de Syriza i de com la seva proposta ha topat ni menys ni menys que amb la UE que denunciem per escanyapobles. Cal superar l’etapa Tsipras-Iglesias de reformisme respecte a la UE. No proposem la sortida de la UE, sinó l’entrada en l’Europa dels pobles, aquella que planti cara a la deutecràcia a la qual estem condemnats i plantegi superar el projecte de classe que representa avui el projecte de construcció europea.

La independència és molt més que la senyera i els sentiments d’un poble; és un projecte social i econòmic que ha de permetre a les persones viure amb dignitat. Nosaltres entenem que això no podrà ser possible en el marc del capitalisme ni de la UE i que des d’ara ens cal començar a lluitar per recuperar i conquerir totes les nostres sobiranies: productiva. energètica, alimentària, cultural, residencial, sobre la salut. A més, el guany de les sobiranies és el camí imprescindible per poder fer front a les dures pressions que exercirà el poder quan, des de les classes populars, plantegem un pols decidit a la cotilla d’austeritat amb la qual ens ofega la UEM. Un guany que desenvoluparem en successius articles.

No existeix avui una altra via possible per assolir la independència real.

Josep Manel Busqueta, Ivan Gordillo i Pau Llonch són membres del Seminari d’Economia Taifa.

De marees altes i barques petites

Tan si ets ric com si ets pobre, tan si tens un iot de 40 metres d’eslora com si tens una barqueta, segons l’aforisme ortodox, la marea fa pujar totes les embarcacions

Imatge: FoxyOrange
JORDI TEIXIDÓ – La Directa 30/03/2015

Dins l’economia ortodoxa hi ha un aforisme que resa que “quan la marea puja, totes les barques pugen també”. D’aquesta manera tan elegant, l’ortodòxia legitima el creixement econòmic com la millor manera de millorar el benestar de les persones sense haver de plantejar la redistribució de la riquesa. Tan si ets ric com si ets pobre, tan si tens un iot de més de 40 metres d’eslora com si tens una barqueta, la marea fa pujar totes les embarcacions. Diuen els «meteoròlegs» de l’economia que aquest any s’espera una pujada de la marea del 2.6%.

I és que políticament, fer el pastis més gros és més fàcil que no pas intentar fer talls diferents. Aquests tipus d’arguments, a més, estan guanyant pes arran de l’augment d’estudis publicats en revistes especialitzades, i alguns llibres, que mostren com la desigualtat ha estat augmentant les ultimes dècades. Davant d’això, i sota el paraigua de l’ortodòxia, el creixement és el millor pal·liatiu. Això no obstant, aquests mateixos estudis plantegen que seria bo plantejar fiscalitats progressives i altres polítiques socials que ajudin a llimar aquestes desigualtats creixents. En bona part perquè, diuen aquests acadèmics, la desigualtat és, de fet, un impediment pel mateix creixement econòmic: com més desigualtat hi ha, més necessitat de redistribució i per tant fiscalitat i, per tant, major distorsió al creixement econòmic (li’n diuen la política fiscal endògena). Si hi ha molta desigualtat, hi pot haver pobres que no poden invertir en “capital humà” i això implicarà oportunitats de creixement perdudes (a aquest fenomen li’n diuen el problema dels mercats de capital imperfectes). Amb més desigualtat, hi ha més inestabilitat política i més criminalitat, i això frena la inversió, etc. El corol·lari de tot plegat és que el creixement econòmic és la millor manera per millorar el benestar de les persones sense parlar de desigualtat, però al mateix temps, la desigualtat és dolenta, entre d’altres, perquè frena el creixement econòmic.

Per intentar entendre el fonament del creixement econòmic i la desigualtat, cal entendre les lleis de la gravetat social que fan pujar les marees i el perquè unes barques són tan grosses

Malauradament però, aquesta economia acrítica, hereva de la revolució neoliberal dels anys vuitanta (que justament va fer incrementar més que mai la desigualtat), no és capaç d’anar més enllà que d’una anàlisi epidèrmica del creixement i la desigualtat: no li permet veure res més enllà del que succeeix a la superfície (del mar), cosa que pot induir a confondre l’efecte amb la causa. Una anàlisi d’aquest tipus no pot ser seriós. Per intentar entendre el fonament del creixement econòmic i la desigualtat, cal entendre les lleis de la gravetat social que fan pujar les marees i el perquè unes barques són tan grosses. No cal qüestionar que la desigualtat afecti negativament al creixement, o que el mateix creixement pot incrementar el nivell de vida d’algunes persones. Segur que és així. No obstant això, deixar l’anàlisi en aquest punt és, almenys, incomplet i superficial.

En primer lloc, el fenomen no és de caràcter meteorològic, com el creixement econòmic que ens pronostiquen, és de caràcter històric i implica unes relacions socials i de poder molt concretes; parlar d’acumulació de capital és segurament més pertinent per definir la sala de màquines del nostre model econòmic: tota societat és un producte històric del seu mode de producció i de les relacions socials que hi operen: la propietat privada dels mitjans de producció determinen la subordinació del treball (persones que treballen per viure) envers al capital (persones que viuen del treball dels altres), i fruit d’aquesta subordinació, el procés productiu de tota la societat està sotmès a les necessitats de rendibilitats del capital, no a les necessitats socials que pugui existir, almenys no mentre aquestes no siguin rendibles per la classe propietària. De la relació entre el capital i el treball, és el capital qui decideix iniciar el procés de producció, i ho farà només si en surt de manera ampliada d’aquest procés; si s’assegura un benefici. En canvi el treball, subordinat a les necessitats del capital, no pot més que exigir la seva reproducció simple, sortir del procés productiu tal com hi ha entrat; això és el salari que li permet viure un dia més. És la posició social que ocupem en relació a la propietat dels mitjans de producció el que determina la distribució de la riquesa i de la renda (i no al revés).

A la superfície, des del moll, la marea puja i les barques pugen amb ella. Si ens capbussem però, veiem que és justament la desigualtat, el fet mateix que uns tinguin i altres no, el que permet que el capital acumuli (creixi). Tant és així, que la pujada del 2.6% prevista ho fa justament sobre la base de l’empitjorament de les condicions de vida de la majoria de les persones i el consegüent increment de la desigualtat; amb menys serveis socials, menys sanitat, menys educació, menys pensions i més precarietat. I és així com, per fi, sortim de la crisi.

Jordi Teixidó és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Article original: La Directa

Europa, habitatge, populismes?

JORDI BERBIS – La Directa 26/03/2015
El president del BBVA ha afirmat que «el que està passant a Grècia demostra que les polítiques populistes no donen resultats. Més aviat al contrari». Ens agradaria saber a quines polítiques populistes es refereix.

En els últims dies, se’ns ha mostrat clarament l’objectiu dels plans d’ajust i les resistències existents a qualsevol canvi en les polítiques aplicades.

Fa dues setmanes el mecanisme europeu d’estabilitat o MEDE va fer públic que havia aprovat la devolució anticipada per part d’Espanya de 1.500 milions d’euros del rescat al sector financer. Amb l’establiment del MEDE, es van institucionalitzar els plans d’ajust aplicats. És a dir, les polítiques econòmiques aplicades per part de la Unió Europea durant la crisi, esdevenen un pilar més del seu funcionament. Això no hauria de representar una sorpresa per a ningú ni s’han de concebre com una desviació. Ans al contrari, els plans d’ajust són la continuïtat de les polítiques estructurals de la UE. Resulta força revelador que en la mateixa roda de premsa en la qual s’anunciava la devolució dels 1.500 milions, el director del MEDE, Klaus Regling, digués que «Donat que Espanya ha implementat una profunda agenda de reformes, el país és una de les economies més atractives per a inversors de l’eurozona». Queda clar, per tant, que la finalitat real dels plans d’ajust és millorar la situació per al capital, deixant la resta d’arguments com a excuses.
Llegir més