Sobiranies per bastir una altra societat, no per legitimar la present

Article de Josep Manel Busqueta, Pau Llonch i Ivan Gordillo, membres del seminari Taifa publicat a l‘Espai Fàbrica (29/07/2016)

%image_alt%

En els darrers dies hem vist amb alegria com diverses persones s’estan sumant al debat sobre la recuperació de les sobiranies.i Un debat que algunes hem obert fa uns mesos i que, a nosaltres, des de l’esquerra independentista i anticapitalista, ens sembla totalment pertinent a l’hora de fer propostes que serveixin per substanciar, de forma concreta, en què ha de consistir avui una estratègia política superadora del capitalisme patriarcal. Per tant benvingudes, les aportacions al debat.

Des del nostre punt de vista, en el moment de formular una proposta com aquesta, és important deixar molt clar quin és el seu propòsit, que, en el nostre cas, no és altre que bastir una estratègia que, des de la praxi (combinant la reflexió i l’acció concreta), ens permeti reconèixer un procés d’avenç en una direcció netament postcapitalista, entenent aquest com l’avenç cap a una societat superadora de totes les formes d’explotació i desposessió pròpies del capitalisme i del patriarcat. Per tant, es tracta que siguem capaces de prevenir que, amb la proposta de les sobiranies, no passi, una vegada més, com amb tantes altres en el passat, que acaben per convertir-se en mecanismes de legitimació de la gestió adequada i necessària per assegurar la reproducció del capital o, en el millor dels casos, simple adorn per donar un toc de falsa radicalitat. En el cas de la proposta de les sobiranies, el perill és evident, ja que es pot plantejar clarament que, en un moment com l’actual, en el qual l’estat es retira de la provisió dels drets socials i de la cobertura de les necessitats fonamentals, hagi de ser la ciutadania autoorganitzada des dels marges qui cobreixi aquestes necessitats socials.El fet d’abandonar la disputa de la redistribució de recursos a través de les polítiques públiques per plantejar la cobertura de les necessitats col·lectives a partir de propostes autogestionades, seria assumir la derrota davant l’estratègia neoliberal de gestió del capitalisme. No és pas això el que nosaltres venim a proposar, i esperem que tampoc sigui el que es pretengui des d’altres sectors de l’esquerra que han començat a articular la proposta de les sobiranies.

Es evident que la lògica de la despossessió, de l’explotació i de l’autoritarisme han esdevingut trets fonamentals de la reestructuració del capitalisme en aquest inici de segle XXI. En aquest procés, l’estat, com sempre, s’adapta a les necessitats concretes del capitalisme i és des dels diferents àmbits institucionals que es defineixen les polítiques adequades per assegurar-nela reproducció. L’estat no és un arbitre neutral del conflicte social ni un recipient que es pot omplir amb un contingut progressista o conservador en funció de les forces polítiques que ocupen el govern i el Parlament o el Ple de l’Ajuntament. Ho hem comentat en la trilogia d’articles publicada a Crític i ho farem més a bastament en un llibre de pròxima publicació. La necessitat d’assegurar entorns econòmics i socials que garanteixin les rendibilitats adequades per als inversors fan avui impossible disputar la redistribució de l’excedent capitalista només des de l’àmbit institucional, i es aquí on pren força la proposta de les sobiranies.

Lluny de la visió funcionalista de l’estat i de tota mena de determinisme paralitzador, la nostra acció pot transformar les institucions si des del primer moment es porten a terme mecanismes que les subsumeixin al full de ruta de la lluita per les sobiranies. Així, doncs, la capacitat de decidir de la ciutadania avui, la independència i, fins i tot, la democràcia, no es defineixen només en relació ambla lògica institucional, sinó que estan absolutament vinculades a la capacitat d’organitzar la vida material de les nostres societats. Avui, difícilment podem parlar de sobirania política i sobirania nacional si no disposem dels mecanismes públics i/o comunitaris per controlar democràticament com es produeix en les nostres societats tot allò que assegura la reproducció de la vida. Per nosaltres, resulta evident que parlar seriosament en el capitalisme del segle XXI de sobirania i independència significa plantejar obertament la disputa per la sobirania reproductiva, alimentària, energètica, residencial, cultural, sanitària, etc.

I justament ens sembla que el moment polític actual ens ofereix una oportunitat formidable per posar aquest debat sobre la taula. Per una banda, constatem que el moment destituent, que, per exemple, va significar el 15-M, està donant pas, més o menys tímidament, a un moment constituent on, sobretot a escala municipal, moltes persones estan apostant per articulacions polítiques que proposen avançar cap a la transformació social des de l’àmbit local. En l’àmbit del Principat, a més, aquest moment constituent, per a una part substancial de la ciutadania, pren la forma de reivindicació de la independència. Aquest dos elements ens permeten oferir la proposta de les sobiranies com una proposta alhora estratègica i de transformació de fons que, partint de l’àmbit municipal, comenci a proposar un diàleg amb totes aquelles que, des d’àmbits concrets de la lluita per les diferents sobiranies, estan ja en marxa per la construcció d’una societat diferent. No es tracta, doncs, de plantejar el protagonisme de la institució com a instrument de canvi, sinó just al contrari: sumar-la a un procés més ampli que tingui com a objectiu bastir entorns col·lectius on la democràcia s’exerceixi a partir de cada sobirania concreta. I tant de bo comptem ben aviat amb un estat que, lluny de fer els favors als poderosos i acatar les dures polítiques d’austeritat que emanen de les institucions europees, pugui esdevenir un potent instrument per ajudar a bastir aquest procés de transformació social.

Per nosaltres, la proposta de les sobiranies pren força no com una proposta teòrica, sinó com un procés on la combinació de la reflexió i la pràctica avancin de forma sinèrgica.

El procés està en marxa. A Sabadell, la Crida va fent via amb la proposta de les sobiranies com un dels seus elements d’articulació i reflexió polítiques, a la vegada que en diversos municipis del Principat també van prenent cos propostes en aquesta direcció. I segur que molts altres s’hi sumaran en breu. En el dia d’avui, la proposta de les sobiranies ja té vida pròpia. Benvingudes totes les que es vulguin sumar al procés per enfortir el debat i la capacitat transformadora de la proposta. Restem obertes a escoltar i a aprendre de totes aquelles que de forma concreta ja hi sigueu o hi vulgueu treballar. Ens cal sumar molt, bé i aviat, i si la proposta de les sobiranies ens pot ajudar a establir aquest marc de debat franc i obert, som-hi!

i Joan Subirats ho evoca en dos articles apareguts a El Periódico i El País. I Ricard Gomà ho fa de passada en una entrevista juntament amb Xavier Domènech per a El Temps en una frase contundentment clara: “La batalla de les sobiranies (en plural) nacional, ecològica, cultural i social s’ha de situar en el centre del projecte polític d’En Comú Podem”.

Skip to toolbar