Misèries, paradigmes i mínims inassumibles

Annette Bernhardt

Annette Bernhardt

Publicat a La Directa el 6/06/2016

Al voltant del debat sobre la revisió del Salari Mínim Interprofessional, l’autor explica com l’aborden diferents paradigmes econòmic.Aquesta setmana hem conegut l’oposició – previsible – de la patronal Foment del Treball a un possible augment del salari mínim. Concretament, el director de relacions laborals de Foment, Javier Ibars, va alertar fa ben poc que un augment del salari mínim «comportaria més atur, menys productivitat, menys competitivitat i un increment del nivell de preus,[…]». Fins i tot va opinar que, actualment, hi havia una certa «demagògia» sobre un possible augment del salari mínim. Tot i que és una postura esperable per part seva, no està de més conèixer quins són els arguments en els quals es basa la seva afirmació, per tal de poder respondre en les condicions corresponents.

Per entendre les valoracions del senyor Javier Ibars, cal conèixer prèviament d’acord amb quin model teòric sobre el mercat de treball fa les seves afirmacions sobre el salari mínim.

A grans trets, la concepció del mercat de treball en la que es basen les anàlisis ortodoxes és substancialment diferent tant de les anàlisis keynesianes com de les marxistes. En el paradigma keynesià, la demanda de treball – o llocs de treball existents – està determinada principalment per la inversió destinada a produir béns i serveis. Per tant, l’atur seria bàsicament una conseqüència de la falta d’inversió en l’economia. En el paradigma marxista, en canvi, la demanda de treball es determina per la possibilitat de produir amb benefici, on aquest es defineix per la seva validació social a través de venda de la producció. En altres paraules, mentre el resultat del procés productiu es pugui vendre en el mercat amb uns marges de profit similars a la resta d’empreses, es mantindran els llocs de treball. I aquests augmentaran o disminuiran en funció d’aquesta contínua validació social de la producció, de la seva venda. Tanmateix, la demanda de treball sempre es veurà matisada per la importància relativa de l’exèrcit de reserva, els aturats, utilitzats com a mecanisme per a pressionar a la baixa sobre les condicions dels treballadors ocupats.

El paradigma neoclàssic, per contrast amb els dos anteriors, concep el mercat de treball com un mercat com qualsevol altre, en el que el punt d’equilibri està determinat principalment pels preus. En termes més planers, per a què no hi hagi ni un aturat involuntari ni cap lloc de treball sense cobrir, cal que els salaris s’ajustin en concordança. Per tant, l’atur se soluciona simplement abaixant els salaris, els llocs de treball ja es crearan automàticament. En línia amb aquesta visió, qualsevol «obstacle» al lliure moviment de salaris – com ara els salaris mínims o els convenis col·lectius – han de ser eliminats o neutralitzats. Tots els discursos que sentim cada dia sobre la «rigidesa» del mercat de treball es basen en última instància en aquest model teòric.

Tornant a les declaracions del senyor Javier Ibars, en els seus arguments fa servir una trampa petita, però summament efectiva a efectes propagandístics: suposa d’entrada que si el salari mínim augmenta, estarà per sobre del salari d’equilibri. En altres paraules, que estarà per sobre del rendiment que s’obtindria d’un treballador que cobrés el salari mínim. Sobre aquesta afirmació, tan sols podem dir dues coses. La primera és que en teoria suposa conèixer el rendiment de les empreses en general, o de les que representa, amb un nivell de precisió tan gran que li permet saber si un salari de 650€ o de 800€ pot ser pagat per les empreses o no. Ens meravella perquè, ara per ara, ens ha estat impossible trobar cap estadística oficial amb tanta precisió sobre els nivells de beneficis de les empreses. El segon element que creiem rellevant és que, amb les seves declaracions, el senyor Javier Ibars deixa en força mal lloc als seus representats, ja que les seves declaracions impliquen que no poden obtenir en un mes l’equivalent a gairebé 800€ mensuals per cada treballador, l’equivalent del Salari Mínim Interprofessional (SMI) actual.

Per tenir una imatge realista de la situació real i la rellevància del SMI, cal saber quants treballadors el cobren. Segons les últimes dades disponibles, del 2013, encara tenim un 1,7% dels treballadors que cobren per sota o l’equivalent al SMI. Sospitem que aquesta xifra, des del 2013, haurà augmentat, però el més rellevant és el reconeixement oficial de què hi ha treballadors que estan cobrant per sota del mínim legal establert.

Com a conclusió, potser haurem de començar a fer preguntes als representants de la patronal sobre els salaris que paguen cada vegada que es pronunciïn sobre el mercat de treball o sobre un augment del SMI. Així no creiem que aconseguim que els augmentin, però com a mínim s’ho hauran de pensar dues vegades abans de pronunciar-se al respecte.

Jordi Berbis, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Skip to toolbar