Tragèdia grega?

Publicat a La Directa el 10/07/2015

L’impagament de com a mínim una part del deute públic ja no és una mesura defensada per quatre radicals sinó que ha esdevingut una necessitat objectiva per a l’assoliment dels objectius públicament defensats per la Troica

 

Intentarem donar una visió global del que ha passat en els últims dies a Grècia amb el referèndum. En el moment d’escriure aquest article, Yanis Varoufakis amb prou feines ha dimitit i se’n sap poca cosa del seu successor en el càrrec.

Una panoràmica completa de la situació grega requereix refrescar quin és l’objecte de discussió durant aquests dies. I el que s’està negociant i discutint no és pas quin és el grau d’austeritat que s’imposa, sinó a través de quina combinació de mesures s’assoleix aquest objectiu. La postura del ministre grec Varoufakis, tot i el que hàgim pogut sentir a través dels mitjans, és que les mesures s’han de reorientar totalment en benefici de la majoria de la població. La postura de l’altra banda de la taula de negociacions és ben clara: seguir amb les privatitzacions, la desregulació laboral, les retallades en les pensions, entre d’altres. En altres paraules, el mateix tractament que en els dos rescats patits per Grècia.

Les possibles diferències amb la postura de Syriza no han de ser impediment per a reconèixer que el simple fet que el govern d’un estat membre de la UE i de la zona euro planti cara és ja de per si tota una novetat. Fins a tal punt és una novetat, que la Troica considera que es tracta d’un desafiament, quan no un insult, que algun govern plantegi polítiques diferents, ni que siguin en un grau relativament petit. Aquesta visió es un fidel reflex del leit-motiv de Margaret Thatcher en l’aplicació de les seves polítiques «There is no alternative». És des d’aquesta visió de la postura del govern grec com a conflicte per al poder que s’explica la campanya mediàtica durant els últims dies. En el nostre cas, els mitjans de comunicació han arribat a publicar que Alexis Tsipras acceptava les condicions de la Troica i es feia enrere en la celebració del referèndum, per a ser desmentits per la compareixença del mateix Alexis Tsipras poques hores després. Tampoc han faltat als mitjans de comunicació comentaris sobre que el que calia en realitat era desfer-se del govern de Syriza i buscar-ne un de «més cooperatiu» amb Europa. En el cas grec, no és la primera vegada que succeeix: el primer ministre Papandreu es va veure forçat a dimitir després d’insinuar que sotmetria a referèndum els plans d’ajustament.

Com en pràcticament tota política econòmica, les mesures que es defensen no són més que la manifestació d’ideologies i posicions polítiques diferents. Davant d’un escenari com el que hem descrit anteriorment, una altra opció hauria estat l’impagament directe del deute i la reversió de les mesures dels plans d’ajust. Les conseqüències d’aquesta decisió per a la població grega no estan ni molt menys clares. Com sempre, dependrien no només de la potència de la mobilització popular, de la capacitat de pressió de la classe dirigent grega, etc… sinó també dels interessos internacionals en joc. És a dir, de qüestions que transcendeixen l’àmbit estrictament econòmic, de la correlació de forces concreta en la situació concreta. Després de la victòria del no, pràcticament tot està penjant d’un fil. Però per primera vegada en aquesta llarga travessa del desert s’obre la possibilitat real que les polítiques econòmiques s’orientin a les necessitats de la població com a prioritat principal, i no pas cap al pagament del deute com ha estat fins al moment.

Impagament del deute, si o si

Sobre l’impagament del deute grec, s’està obrint camí una veritat molt incomoda per a l’anomenada Troica: ni en el millor dels escenaris, amb el volum actual de deute, es poden assolir els objectius de deute marcats. Aquesta afirmació no és gratuïta: ja no es tracta del que porten denunciant des de fa força temps economistes (i membres de Syriza) com Costas Lapavitsas o Yanis Varoufakis, sinó que en els dies vinents pot passar a ser una hipòtesi de treball real per a la Troica. Aixo ho coneixem gràcies a sis documents de treball filtrats al diari alemany Süddeutsche Zeitung i publicat al diari The Guardian. Aquest conjunt de sis documents reconeixen de manera explícita dos fets força importants: que fins i tot en el cas que Grècia acceptés totes les condicions, a llarg termini assoliria un nivell de deute insostenible segons la mateixa definició del FMI i que en cap dels escenaris possibles Grècia podria assolir l’objectiu de rebaixar el deute públic al 110% per a l’any 2022 fixat per l’Eurogrup. Per tant, l’impagament de com a mínim una part del deute públic està deixant de ser una mesura defensada per quatre radicals – entre els que tenim el plaer de trobar-nos-hi – per passar a ser una necessitat objectiva per a l’assoliment dels objectius públicament defensats per la Troica. Cal dir que, fins al moment, tot i aplicar-se sense gaires obstacles, tampoc ho havien aconseguit.

Finalment, les implicacions del referèndum de diumenge van molt més enllà del que pugui passar a Grècia, o fins i tot a la Unió Europea. El model de creixement econòmic i d’acumulació en el que els interessos del capital financer tenen un paper predominant pot deixar de ser l’única opció possible. És en aquest context que s’entenen les pressions sobre el govern grec i sobre Syriza: per poc radicals que puguin ser les seves propostes, són un exemple de desviació de l’ortodòxia dominant i, a més, amb un ampli suport per part de la població. Es tracta de quanta democràcia pot suportar el capitalisme actual i la UE en particular.

Jordi Berbis és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.

Skip to toolbar