En defensa de les societats comunals

Publicat a La Directa el 10/02/2016

L’autor analitza les alternatives al capitalisme i defensa els comuns i el municipi com a espais de poder popular instituent per combatre l’Estat.
Des de fa un cert temps, molts corrents de pensament, grups i persones ens enfrontem a la qüestió de com acabar amb el capitalisme, un model de societat que ja ve de lluny i els resultats infernals del qual són cada cop més alarmants i terrorífics.

Per la seva banda, el capitalisme es troba al seu apogeu. El seu model neoliberal, segons afirmen Laval i Dardot, “abans que una ideologia o una política econòmica, és, d’entrada i per davant de tot, una racionalitat que, en conseqüència, tendeix a estructurar i organitzar no tan sols l’acció dels governants, sinó també la dels mateixos governats.[…] El neoliberalisme és la racionalitat del capitalisme contemporani, […] i es pot definir com el conjunt dels discursos, pràctiques i dispositius que determinen un nou sistema de govern (polític econòmic i financer) basat en el principi universal de la competència”. El neoliberalisme canvia l’ésser en si mateix de tal manera que totes les persones estem enfrontades entre nosaltres, defensant i aplicant la llei de la part més forta i preparada sobre la més dèbil i incapacitada. L’excepció són els poders dominants, que sempre troben llocs, espais i interessos particulars en els quals posar-se d’acord.

Les alternatives al capitalisme neoliberal: socialisme o comunalisme
Històricament, podem dividir les respostes plantejades al capitalisme entre les alternatives que segueixen els postulats del socialisme i les que responen més aviat a la línia del comunalisme. Actualment, les alternatives de tipus socialista apareixen més modernitzades, sense la càrrega de la intervenció totalitària de l’Estat ni la direcció vertical d’una avantguarda orgànica, però amb l’Estat com a arma de transició i la propietat pública com a garant de la satisfacció de les necessitats materials. Per altra banda, a les alternatives de tipus comunal, l’Estat no té reconegut cap paper, les persones són considerades els subjectes instituents i les comunitats es regeixen mitjançant els processos constituents. En uns i altres, es manté l’abolició de la propietat privada, s’enalteixen els principis de la propietat en comú com a referent fonamental, el poder horitzontal i l’ajuda mútua com a principi d’intercanvi d’esforços i aportacions en l’accés als béns per cobrir les necessitats. En el socialisme, per contra, el poder existeix i és exercit per l’Estat com a garant, mentre que en el comunalisme el poder es basa en la participació popular, entre iguals. El mateix succeeix amb la propietat, que en el socialisme o és estatal o pública, mentre que en el comunalisme passa a ser exercida en comú, amb l’ús com a producte de la col·lectivitat. De fet, les reivindicacions del que és comú (d’allò en comú d’allò pro comú) “ha renascut en les lluites socials i culturals contra l’ordre capitalista i l’Estat empresarial”, tal com afirmen Laval i Dardot.

Nascut als inicis de la humanitat, el comú o els comuns es postulen com un retorn a la societat primigènia incorporant els coneixements i les experiències recollides durant tota la història de l’espècie humana. És en la meta final on el socialisme i el comunalisme podrien convergir. De fet, Karl Marx contemplava el comunisme com una societat inicial producte de la culminació del procés socialista, com ja apuntaven ell mateix i Engels al Manifest comunista. Però, aquest mateix autor també va contemplar la societat primigènia com una alternativa perquè “ja estava formada per iguals i és la forma revolucionària de la societat, una forma que rebrà un nou contingut després de la mutació històrica que ha experimentat la humanitat i tan bon punt s’hagi superat l’explotació en forma d’esclavatge, servitud i capitalisme”. És a dir, en un altre text, Marx reconeix que les societats comunals són “capaces d’incorporar els avenços del sistema capitalista sense haver de pagar-li un alt tribut. La comuna pot […] convertir-se en un punt de partida directe del sistema econòmic cap al qual tendeix la societat moderna; pot obrir un nou capítol que no comença amb el seu propi suïcidi”.

Actualment, els dos camins romanen oberts i en franca competència. En ambdós corrents, el final del capitalisme es donarà, tal com va dir Marx, quan socialistes i comuners “expropiem els expropiadors”. Ja fa temps que em vaig inclinar per la defensa de les societats comunals. M’inclino per allò comú, rei commune, a costa d’allò públic, rei publicae, i contra allò privat, rei privata. Veig en el municipalisme el procés contra el capitalisme i proposo les societats comunals com a alternativa al capitalisme, tal com defenso als meus articles El municipalisme com a procés contra el capitalisme i La societat comunal com a alternativa al capitalisme. El municipi com a suma de barris i com a àmbit de molts col·lectius que han de ser els subjectes instituents i construir el poder popular que condueixi el procés. Però també com a espai des del qual combatre i dissoldre el poder de l’Estat, mentre el poder popular planifica i transforma la riquesa, avui considerada com a estatal o pública, en comunal. La societat comunal, que naixerà de la voluntat del poder popular d’eliminar els efectes de la propietat privada, exercir la governabilitat política i la presa de decisions entre éssers iguals i compartir els recursos i els béns sota la motivació de l’ajuda mútua: “compartir la felicitat comuna”, que va proclamar Babeuf.

En resum, l’avantatge de la societat comunal respecte al socialisme és que és l’estadi en què desapareixen directament els pilars que sostenen el capitalisme: la propietat, el mercat, els diners i l’Estat.

José Iglesias Fernàndez, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.

Skip to toolbar