De marees altes i barques petites

Tan si ets ric com si ets pobre, tan si tens un iot de 40 metres d’eslora com si tens una barqueta, segons l’aforisme ortodox, la marea fa pujar totes les embarcacions

Imatge: FoxyOrange
JORDI TEIXIDÓ – La Directa 30/03/2015

Dins l’economia ortodoxa hi ha un aforisme que resa que “quan la marea puja, totes les barques pugen també”. D’aquesta manera tan elegant, l’ortodòxia legitima el creixement econòmic com la millor manera de millorar el benestar de les persones sense haver de plantejar la redistribució de la riquesa. Tan si ets ric com si ets pobre, tan si tens un iot de més de 40 metres d’eslora com si tens una barqueta, la marea fa pujar totes les embarcacions. Diuen els «meteoròlegs» de l’economia que aquest any s’espera una pujada de la marea del 2.6%.

I és que políticament, fer el pastis més gros és més fàcil que no pas intentar fer talls diferents. Aquests tipus d’arguments, a més, estan guanyant pes arran de l’augment d’estudis publicats en revistes especialitzades, i alguns llibres, que mostren com la desigualtat ha estat augmentant les ultimes dècades. Davant d’això, i sota el paraigua de l’ortodòxia, el creixement és el millor pal·liatiu. Això no obstant, aquests mateixos estudis plantegen que seria bo plantejar fiscalitats progressives i altres polítiques socials que ajudin a llimar aquestes desigualtats creixents. En bona part perquè, diuen aquests acadèmics, la desigualtat és, de fet, un impediment pel mateix creixement econòmic: com més desigualtat hi ha, més necessitat de redistribució i per tant fiscalitat i, per tant, major distorsió al creixement econòmic (li’n diuen la política fiscal endògena). Si hi ha molta desigualtat, hi pot haver pobres que no poden invertir en “capital humà” i això implicarà oportunitats de creixement perdudes (a aquest fenomen li’n diuen el problema dels mercats de capital imperfectes). Amb més desigualtat, hi ha més inestabilitat política i més criminalitat, i això frena la inversió, etc. El corol·lari de tot plegat és que el creixement econòmic és la millor manera per millorar el benestar de les persones sense parlar de desigualtat, però al mateix temps, la desigualtat és dolenta, entre d’altres, perquè frena el creixement econòmic.

Per intentar entendre el fonament del creixement econòmic i la desigualtat, cal entendre les lleis de la gravetat social que fan pujar les marees i el perquè unes barques són tan grosses

Malauradament però, aquesta economia acrítica, hereva de la revolució neoliberal dels anys vuitanta (que justament va fer incrementar més que mai la desigualtat), no és capaç d’anar més enllà que d’una anàlisi epidèrmica del creixement i la desigualtat: no li permet veure res més enllà del que succeeix a la superfície (del mar), cosa que pot induir a confondre l’efecte amb la causa. Una anàlisi d’aquest tipus no pot ser seriós. Per intentar entendre el fonament del creixement econòmic i la desigualtat, cal entendre les lleis de la gravetat social que fan pujar les marees i el perquè unes barques són tan grosses. No cal qüestionar que la desigualtat afecti negativament al creixement, o que el mateix creixement pot incrementar el nivell de vida d’algunes persones. Segur que és així. No obstant això, deixar l’anàlisi en aquest punt és, almenys, incomplet i superficial.

En primer lloc, el fenomen no és de caràcter meteorològic, com el creixement econòmic que ens pronostiquen, és de caràcter històric i implica unes relacions socials i de poder molt concretes; parlar d’acumulació de capital és segurament més pertinent per definir la sala de màquines del nostre model econòmic: tota societat és un producte històric del seu mode de producció i de les relacions socials que hi operen: la propietat privada dels mitjans de producció determinen la subordinació del treball (persones que treballen per viure) envers al capital (persones que viuen del treball dels altres), i fruit d’aquesta subordinació, el procés productiu de tota la societat està sotmès a les necessitats de rendibilitats del capital, no a les necessitats socials que pugui existir, almenys no mentre aquestes no siguin rendibles per la classe propietària. De la relació entre el capital i el treball, és el capital qui decideix iniciar el procés de producció, i ho farà només si en surt de manera ampliada d’aquest procés; si s’assegura un benefici. En canvi el treball, subordinat a les necessitats del capital, no pot més que exigir la seva reproducció simple, sortir del procés productiu tal com hi ha entrat; això és el salari que li permet viure un dia més. És la posició social que ocupem en relació a la propietat dels mitjans de producció el que determina la distribució de la riquesa i de la renda (i no al revés).

A la superfície, des del moll, la marea puja i les barques pugen amb ella. Si ens capbussem però, veiem que és justament la desigualtat, el fet mateix que uns tinguin i altres no, el que permet que el capital acumuli (creixi). Tant és així, que la pujada del 2.6% prevista ho fa justament sobre la base de l’empitjorament de les condicions de vida de la majoria de les persones i el consegüent increment de la desigualtat; amb menys serveis socials, menys sanitat, menys educació, menys pensions i més precarietat. I és així com, per fi, sortim de la crisi.

Jordi Teixidó és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Article original: La Directa

Skip to toolbar