La crisi capitalista com a recomposició del sistema

IVAN GORDILLO (membre del seminari d’economia crítica Taifa)

L’agost del 2013 es complí el sisè aniversari de l’inici de la crisi actual. El 3 d’agost de 2007, llegíem a la premsa econòmica que elshedge funds de Bear Stearns es declaraven en fallida: «Com si fos una epidèmia, la crisi en el sector de les hipoteques d’alt risc —subprime— ja s’ha cobrat les primeres víctimes oficials dins del banc d’inversions Bear Stearns. Dimecres passat, l’entitat presentava els informes necessaris perquè dos dels seus hedge funds —fons d’inversió lliure— s’acollissin al capítol 15 de la bancarrota estatunidenca. […] Ambdós fons han hagut d’acollir-se al títol 15 de la Llei de Bancarrotes perquè van ser fundats fora dels límits dels Estats Units, a les illes Caiman, per ser exactes.»[1]

Això va ser tan sols el començament. De l’agost de 2007 al setembre de 2008, les fallides dins del sector financer a causa de la crisi de les hipoteques escombraria als EUA van ser una constant. El mateix banc Bear Stearns feia fallida el març de 2008. El 15 de setembre de 2008 s’ensorrà el banc d’inversions Lehman Brothers, un d’aquells que hauria entrat en la posterior definició de «massa gran per deixar-lo caure». L’únic supervivent del crac del 29 desapareixia.

Efectivament, l’octubre de 2008, des dels poders polítics s’inicia una operació determinada de rescat del capital financer a qualsevol preu i a escala planetària. Aquesta és la data que tothom recorda, però el cert és que els bancs i fons d’inversió havien començat a beneficiar-se’n molt abans, complint sempre la màxima de «privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues». Aquest lema, tantes vegades repetit pels crítics del capitalisme, seria redefinit pel liberal The Economist amb un cínic eufemisme: «És el pitjor aspecte del capitalisme, ja que significa que, mentre els accionistes i executius obtenen els seus beneficis, són els contribuents els qui han de suportar les pèrdues.»[2]

 

De fet, l’editor del Financial Times, Martin Wolf, una de les veus més influents del món econòmic, escrivia que «el rescat de Bear Stearns marca el límit de la liberalització». Deia: «Recordin aquesta data: divendres, 14 de març de 2008. El dia que va morir el somni del capitalisme global de lliure mercat. Durant tres dècades ens hem mogut cap a sistemes financers regits pel mercat. Amb la decisió de rescatar Bear Stearns, la Reserva Federal, la institució responsable de la política monetària als EUA, principal protagonista del capitalisme de lliure mercat, ha declarat finalitzada aquesta era.»[3]El neoliberalisme es convertia en la ideologia i programa polític més breu de la història després d’una crisi, amb només 11 dies en peu. Sis anys després, però, continuem lluny d’entreveure la sortida del túnel, més aviat sembla que encara no hem tocat el fons del pou.

 

Ara bé, és cert que el neoliberalisme ha mort? O més aviat ha estat sempre això, liberalitzador i interventor segons necessités el capital? Algú s’ha cregut mai que el liberalisme era el que deia la teoria política i el que anunciaven els seus ideòlegs? Es pot determinar quin dia i a quina hora comença una crisi? És pot dir que la crisi és una “epidèmia”? És aquesta crisi un problema generat pels avariciosos especuladors de Wall Street? Podem parlar de sis anys de crisi, o això ve de lluny i fa referència a una qüestió sistèmica del capitalisme?

 

Què és i d’on ve això de la crisi?

 

Des del començament de la crisi els mitjans de comunicació han insistit a interpretar-la com un fenomen exterior al bon funcionament del sistema. Es diu que l’economia està dirigida per una dinàmica que s’autoregula i que si no apareixen elements dissonants el sistema competitiu de lliure mercat és el millor possible.

 

La culpa de la gran crisi del segle XXI s’ha atribuït a parts iguals a tres actors. Per una banda, s’ha assenyalat la mala gestió de les finances —concretament, del risc de certs productes financers— per part de banquers i especuladors del sistema financer. Per una altra banda, les institucions públiques, com els governs, els parlaments legisladors, els bancs centrals i altres agències reguladores han comès errades en la supervisió que han fet del sistema econòmic. I, per últim, s’ha atribuït una mateixa part de culpa a les persones o famílies, a qui s’ha acusat d’haver viscut per sobre de les seves possibilitats, en referència a l’endeutament contret per mantenir el consum, especialment pel que fa a la compra d’habitatges. Hi podríem afegir un quart actor, que no deixa de ser un protagonista significatiu pel que fa a la generació d’ideologia, però que ocuparia un paper secundari dins la mateixa dinàmica econòmica: els economistes convencionals. ¿Ningú del gremi economista va ser capaç de preveure que alguna cosa anava malament? Possiblement, el cert sigui que les coses s’han fet massa bé, si el que es persegueix és la reproducció del sistema i el manteniment de l’status quo, com veurem tot seguit. Aquestes responsabilitats eludeixen el fet central que la crisi és part indestriable del capitalisme i pretenen acusar de forma generalitzada per tal de no assenyalar-ne els veritables culpables.

 

La desregulació financera i l’aposta per mecanismes financers arriscats han jugat un paper molt important, però les crisis són un fenomen econòmic, social i polític complex característic del sistema capitalista més profund que la superfície d’un esdeveniment concret. L’expressió fenomènica de l’actual crisi ha estat l’esclat de la bombolla financera, però cal buscar-ne les causes en el nucli del sistema i en la seva dinàmica d’acumulació. No es tracta d’un element exogen a la dinàmica econòmica, com si fos un fenomen de la naturalesa, un tsunami o un terratrèmol, ni es tracta d’una plaga ni d’una epidèmia, tot i l’ús que la premsa fa d’aquestes metàfores fàcils. La crisi és intrínseca i, fins i tot, necessària per a la reproducció del capitalisme com a sistema econòmic i social. De crisis n’hi ha hagut moltes, de diferents tipus i dimensions. De fet, han estat una constant al llarg de la història. Unes han estat més greus que d’altres, però són cícliques i cada vegada es repeteixen més sovint i amb més duresa. No ens podem quedar davant la màscara de les finances que no ens deixa veure l’arrel del problema.

 

Això és important, perquè si creiem que la crisi és quelcom inherent al sistema o si, contràriament, creiem que és un problema conjuntural o parcial, les línies d’actuació proposades seran molt diferents. I és encara més important perquè les crisis —com ara la que estem patint actualment— provoquen més desigualtats socials, un augment de la pobresa, una major destrucció del medi ambient i més explotació dels treballadors i les treballadores.

 

Es parla de situació de crisi quan l’economia deixa de créixer i les inversions no obtenen rendibilitat. Com que desapareixen les expectatives de benefici, el capital deixa d’invertir, es perden llocs de treball, cauen els salaris i el consum de les famílies, i l’economia queda aturada. És interessant observar com, en el capitalisme, els elements que ajuden l’economia a purgar els efectes de la recessió i a obtenir les condicions per a un nou cicle d’acumulació —és a dir, els elements que ajuden a superar la crisi— són els mateixos que acaben provocant la crisi següent. L’anterior gran crisi, la dels anys 70, es va superar amb el desplegament de la globalització, amb la imposició de l’agenda neoliberal i amb el creixement del sector financer.

 

D’una banda, la globalització va permetre a les grans empreses produir allà on la mà d’obra i els impostos eren més barats, i vendre allà on s’aconseguien majors beneficis. Les polítiques neoliberals van destruir el poder de negociació de la classe treballadora i els seus salaris van quedar estancats, mentre es privatitzaven progressivament serveis que històricament havien estat públics, com la sanitat, l’educació, el transport, l’energia o les pensions. Per últim, l’auge del sector financer va permetre desenvolupar mecanismes per aconseguir major rendibilitat que l’economia productiva o industrial, encara que això acabés provocant el tancament de fàbriques i la pèrdua de llocs de treball.

 

Com a conseqüència d’aquesta agenda política iniciada l’any 1973 a Xile —després del cop d’estat de Pinochet i el desembarcament dels Chicago Boys—, i als anys 80 a la Gran Bretanya i als EUA, el capital va recuperar la rendibilitat, va tornar a invertir i l’economia va començar a créixer de nou. Tot i això, les desigualtats van continuar creixent, i les condicions de la majoria de la població van empitjorar per la reducció dels salaris reals i la manca progressiva del que s’anomena estat del benestar. Aquest procés es va agreujar quan a final dels anys 80 l’Europa occidental, on governaven forces socialdemòcrates, va sumar-se al gir neoliberal, especialment després de la caiguda del bloc soviètic. Durant els anys 90, els processos de privatització i desballestament de l’estat del benestar es van fer especialment agressius als països de l’est d’Europa. El dogma de la liberalització econòmica va arribar al Sud-est asiàtic, on els països emergents també van pujar al tren de la globalització. Mentrestant, Llatinoamèrica, que ja havia iniciat anteriorment aquests processos, es veia immersa en una crisi del deute extern que serviria al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial per imposar més dosis de la mateixa recepta a través dels plans d’ajust estructural. Aquest fet seria premonitori del que acabaria passant avui al sud d’Europa.

Aquesta sortida neoliberal, però, no podia ser sostenible a llarg termini i, com ja hem dit abans, acabaria desencadenant una nova crisi.

 

La crisi com a element intrínsec al capitalisme

Existeixen dos processos que demostren que la crisi és intrínseca al procés d’acumulació de capital i creixement econòmic.

Per una banda, empeses per la competència de cadascun dels seus sectors, les empreses inverteixen constantment en processos productius més eficients pel que fa a l’ús de mà d’obra. És a dir, gràcies a les noves tecnologies i a nous processos més productius, les empreses utilitzen cada vegada menys mà d’obra per assolir un mateix nivell de producció. Això provoca, per la banda de la classe treballadora, la cronificació d’un exèrcit de reserva de persones aturades que, alhora, serveix de mecanisme de disciplina per als treballadors contractats. La por de l’atur esdevé anestesiant de les reivindicacions potencials de millores laborals. Aquesta constant millora productiva, però, acaba sent contraproduent també per al capital, perquè la producció és molt més barata i, per sostenir un mateix nivell de beneficis, cal produir i vendre encara més mercaderies, en un context altament competitiu amb el recurs del màrqueting i la publicitat més agressius. Les necessitats induïdes per campanyes publicitàries, l’obsolescència programada i el consumisme desmesurat són elements que es deriven d’aquesta competència.

 

El més important, però, és que aquesta dinàmica fa del capital el seu propi enterramorts. La inversió constant en mitjans de producció més eficients permet al capitalista produir més mercaderies amb els mateixos recursos, però aquestes són cada vegada menys valuoses. Es fa palesa la contradicció que suposa invertir en uns processos que acabaran repercutint en la consecució d’una menor taxa de benefici. El capitalista, però, no pot abstenir-se d’entrar en aquesta lluita aferrissada per abaratir la producció, perquè seria ràpidament expulsat del mercat per no ser competitiu. La sortida d’aquest atzucac exigeix uns nivells d’inversió i producció més elevats, una millora productiva constant, la recerca de nous mercats i l’eliminació dels competidors per mantenir els nivells de benefici. La competència es converteix en una mena de llei de la selva en què només les empreses més fortes, més explotadores i més innovadores sobreviuen. No es tracta del capitalisme amb adjectius: capitalisme salvatge, capitalisme feroç, etc., com tantes vegades sentim anomenar-lo —fins i tot per part de veus reconegudament crítiques—, sinó del capitalisme a seques. La competència és essencial en el capitalisme, i aquesta no pot ser d’una altra manera.

 

Per altra banda, unes empreses que produeixen més i més mercaderies, per poder vendre tots els productes fabricats necessiten tenir al davant una població amb una renda cada vegada superior. El capitalisme necessita rendibilitat, però per això també necessita vendre les seves mercaderies. Si no, la realització del benefici que permetria aquesta producció seria impossible. Ens trobem, en canvi, que els salaris van deixar de créixer al ritme dels augments de la productivitat com a imposició de l’agenda neoliberal a partir de la crisi dels anys 70. Segons l’economista Michel Husson,[4]tots els estudis recents d’organitzacions com l’OCDE, l’FMI o la Comissió Europea coincideixen en la disminució de la participació dels salaris en el valor afegit en favor dels beneficis del capital. Després de la doble recessió de 1974-75 i 1980-81, el descens de la participació dels salaris es fa en nom del teorema de Schmidt —en honor al llavors canceller alemany, per cert, del partit socialdemòcrata—, segons el qual «els beneficis d’avui són les inversions de demà i els llocs de treball de demà passat». Aquest esquema, però, no coincideix amb l’explicació anterior, segons la qual la inversió en noves tecnologies acaba expulsant llocs de treball.

 

Enfront d’una població assalariada amb menys poder adquisitiu, ens hem de preguntar: qui compra? Si el percentatge dels salaris disminueix, la venda de les mercaderies que aquesta demanda pot absorbir també disminuirà. Aquesta és també una de les contradiccions del capital, que es veu agreujada per la tendència a la baixa dels salaris.

 

Una de les sortides a aquest nou atzucac ha estat la mateixa globalització. Si en el país on es fabriquen els productes els salaris són massa baixos per absorbir la producció, es pot optar per l’exportació. Aquesta sortida, però, està lògicament limitada pel fet que no tots els països poden exportar; sempre es necessitarà països que siguin importadors. De moment, que nosaltres sapiguem, no es poden vendre mercaderies a la Lluna ni a Mart.

 

Una fórmula que sí que funciona, per compensar la caiguda del consum dels assalariats, és l’augment del consum de les classes benestants, especialment d’aquelles classes rendistes enriquides amb el negoci financer. No cal dir, però, que un model sostingut sobre el consum de béns de luxe, creixentment observable en la majoria de països els darrers anys, pressuposa un augment de les desigualtats incompatible amb qualsevol idea de justícia social i redistribució de la riquesa.

 

El mètode més generalitzat per compensar la caiguda salarial i crear la demanda necessària per absorbir la sobreproducció ha estat l’endeutament, l’accés massiu al crèdit. A partir dels anys 90, es va expandir l’ús de targetes de crèdit i l’accés a préstecs bancaris per a la compra d’automòbils, mobles, electrodomèstics i habitatges. L’endeutament de les famílies i, sobretot, de les empreses es va accelerar durant els primers anys 2000, quan semblava que la bonança econòmica no tindria fi.

 

El crèdit, però, no és més que un mecanisme que permet a les famílies disposar en el present d’uns béns a canvi del compromís de tornar amb els salaris futurs els préstecs contrets. Pel que fa a les empreses, que són les majors responsables del sobreendeutament en economies com l’espanyola, comprometen part dels beneficis futurs. El que fa el crèdit és simplement permetre a l’economia ajornar els problemes i les pròpies contradiccions per a més endavant. I com hem vist en aquesta crisi, quan els tancaments d’empreses i l’atur colpegen no es pot fer front als compromisos per realitzar un capital que és fictici.

 

La reducció de les rendes salarials forma part de les causes intrínseques de la crisi i és una de les grans contradiccions del capitalisme, que s’ha de reproduir gràcies al consum d’una classe social cada vegada més empobrida. La reducció salarial com a estratègia per augmentar la competitivitat —com estem veient actualment a Europa i als EUA— és fa insostenible en vista de l’argument que acabem d’explicar, perquè mai la causa d’un problema pot ser-ne la solució. Això demostra el caràcter contradictori de la dinàmica capitalista, alhora que ensenya la necessitat que té de les crisis el capital. Només amb els efectes socialment devastadors de la crisi el capital troba condicions millors, en forma de salaris menors, per tornar a invertir i poder recompondre’s.

 

Com a mostra d’aquesta realitat podem exposar el cas de Nissan. Al febrer de 2013, la direcció de l’empresa Nissan anunciava una inversió a la planta de la Zona Franca de Barcelona per crear 1.000 llocs de treball i aturar els acomiadaments. El que no destacaven els representants polítics —que veien aquella operació com un mèrit a la seva gestió negociadora entre l’empresa i els sindicats— és que el nous llocs de treball gaudirien d’una reducció del 20% del salari respecte als treballadors antics, tot i realitzar la mateixa feina que ells. La sortida miop que ofereix el capital és un augment de la competitivitat via reducció salarial sense plantejar-se la segona fase del problema. Qui comprarà els cotxes? Es podran exportar tots els que siguin necessaris? Aquest exemple valida la màxima que diu que el que és bo per a un capitalista és dolent per al conjunt de capitalistes. Tot capitalista vol reduir els seus costos, però també vol que la resta pagui bons salaris per poder vendre fàcilment la seva producció. Això mostra la irracionalitat d’un sistema basat en la competència.

 

L’esclat i la gestió de la crisi: dèficits, retallades, privatitzacions i reforma laboral

 

La crisi va esclatar amb amplitud el 2008, i el que els mitjans de comunicació deien que havia de ser una crisi financera que només afectaria els banquers avariciosos de Wall Street, ha acabat convertint-se en la que és, possiblement, la major crisi de la història del capitalisme. L’empobriment de les classes populars als països econòmicament centrals d’Europa i els EUA està arribant a uns nivells insostenibles, i l’explosió social s’hi fa cada vegada més palesa. Què ha passat?

 

L’esclat de la crisi financera es podria considerar com el desencadenant de la gran crisi. L’entramat del sistema financer, la complexitat de la seva enginyeria, la gestió del risc dels productes financers i tot el castell de capital fictici que es va aixecar era una estructura totalment desproporcionada respecte de la capacitat real de crear riquesa
a través de l’explotació del treball i dels recursos naturals. Per realitzar tot el valor que estava anotat financerament hauria calgut el Producte Interior Brut (PIB), la riquesa produïda, de 100 vegades l’economia mundial. I això, a part d’insostenible, és impossible. Aquest creixement del sistema financer, que va ajudar a superar la crisi dels anys 70 destinant grans volums de capitals que abans invertien en la producció industrial, és un dels pilars de l’actual crisi. La gènesi i l’explosió de la bombolla financera ha estat àmpliament explicada, per exemple, en l’informe 6 del seminari Taifa: Apunts teòrics per entendre la crisi.[5]

 

A l’altra banda de l’àmbit financer —tot i que hi està fortament relacionat—, en el cas de sectors com el de l’automòbil o l’immobiliari, de manera indestriable hi trobem l’àmbit productiu o industrial, el que popularment s’anomena economia real. El model productiu de les economies centrals s’ha vist deteriorat les darreres dècades pels processos de deslocalització, fragmentació de la producció, precarització laboral i privatitzacions —això últim, pel que fa a les indústries públiques. La manca d’una planificació productiva racional ha contribuït a accentuar les contradiccions. Es recordarà les paraules del ministre d’Indústria del PSOE als anys 80, Carlos Solchaga, dient que la millor política industrial és la que no existeix. Tal com s’explica a l’informe 7 del seminari Taifa,[6]el cas de l’economia espanyola és paradigmàtic d’un model que no té model, en què el sector immobiliari i de la construcció ha estat el motor econòmic i primer creador d’ocupació, i la dependència exterior, tant comercial com de capitals, ha estat crònica.

 

En conjunt, el sistema ha produït més mercaderies —pisos, cotxes, telèfons, ordinadors, serveis, etc.— de les que es podien vendre —sobreproducció— i els bancs i les caixes han donat més préstecs dels que es podien tornar —sobreendeutament. Aquests desajustos són propis d’un sistema de mercat en què la persecució del benefici privat és l’única mesura vàlida, i es deixa en un pla marginal la satisfacció de les necessitats de les persones i de la societat.

 

La implosió de la crisi de sobreproducció i sobreacumulació i la caiguda de l’activitat interromp el flux de plusvàlues que hauria de fer front a les obligacions financeres contretes pel capital industrial i els estats. El capital financer asfixia l’economia amb la seves exigències de cobrament i el xantatge dels mercats internacionals, i l’aturada productiva dificulta la realització d’aquest capital fictici. Ambdós fenòmens s’alimenten mútuament. Per una banda, l’excés d’endeutament concedit pels bancs succiona una part que resulta vital per l’acumulació del capital. Per l’altra, la crisi productiva provoca l’impagament del deute contret, tant per part de les empreses —que han vist disminuïdes les seves vendes— com per part de les famílies hipotecades —ara colpejades per l’atur—, i posa en seriosos problemes el sector financer per l’augment de la morositat. El deute, però, com veurem més endavant, és impagable per l’enorme volum que té: fins a quatre vegades el que es produeix, en el cas de l’economia espanyola (400% del PIB), un deute totalment hipertrofiat financerament.

 

Un cop instal·lada la crisi, hem presenciat una gestió per part dels governants que no ha fet més que aprofundir en l’agenda neoliberal de les darreres dècades. Es busca afavorir les condicions per a un nou règim d’acumulació, purgar els capitals menys competitius i obrir nous espais d’inversió, encara que això representi, novament, unes condicions de vida pitjors per a les classes populars. Els governs, guiats pel dogma neoliberal, han prioritzat la reducció dels dèficits públics costi el que costi. Aquests dèficits, com veurem més endavant, s’han agreujat per la paràlisi econòmica. A la caiguda d’ingressos d’impostos i l’augment de despeses, cal afegir-hi el rescat sense condicions del sistema financer, sector afavorit pels governs del PSOE i del PP, que ha suposat un trasbals de recursos a l’Estat espanyol, fins a dia d’avui, de més de 120.000 milions d’euros. És cert que la partida del subsidi d’atur ha augmentat de forma alarmant, però poques vegades se’ns recorda que una part important d’aquesta és finançada per les cotitzacions dels treballadors actius.

 

Però la reducció del dèficit públic que desitjaven els governs a l’hora d‘aplicar les retallades de la despesa no ha estat possible. La frenada de l’activitat econòmica que provoquen les retallades, i la consegüent caiguda d’ingressos, s’afegeix a la destrucció d’empreses i llocs de treball del sector privat i no fa més que empitjorar la situació de crisi i depressió econòmica. Que les retallades no només no redueixen el dèficit, sinó que l’accentuen a mitjà termini —o si el redueixen és per a nivells d’activitat molt menor després d’anys de destrucció del teixit econòmic—, és quelcom que fins i tot els analistes dels mitjans hegemònics reconeixen. El més preocupant és que davant de l’evidència empírica i la constatació de l’equívoc d’aquestes polítiques d’austeritat, no es produeix cap rectificació, ans el contrari, es redunda en el diagnòstic erroni i s’aprofundeix en les mateixes receptes. Pot semblar kafkià, però continuem donant voltes al cercle viciós de l’austeritat, que empitjora la crisi per la qual s’exigeix més austeritat i ens enfonsa encara més en la depressió econòmica.

 

Els plans d’ajustament són part del procés d’acumulació per despossessió, consistent a posar a disposició privada tots els recursos col·lectius possibles. Aquests plans d’ajustament tenen diversos fronts. Pel que fa al patrimoni públic, estem presenciant la venda d’immobles i empreses i la concessió de serveis públics a preu de saldo. La privatització, que esdevé un bon negoci per al capital, és un robatori a les classes treballadores: persones que han cotitzat durant dècades, ara veuen com s’esfuma el que podríem considerar la inversió en béns i serveis públics col·lectius, sense ni tan sols tenir el dret a decidir què vendre i en quines condicions. Pel que fa a les pensions públiques, les darreres reformes del sistema de pensions pretenen deteriorar les prestacions de jubilació reduint-ne l’import o augmentant els anys de cotització necessaris per gaudir d’aquest dret. Un cop debilitat el sistema públic de pensions, juntament amb l’eterna cantarella de ja fa dècades sobre la seva falsa inviabilitat per se a llarg termini, la promoció de les pensions privades serà més fàcil. La fórmula més senzilla de promoure el sector privat és aconseguir que la prestació pública sigui insuficient per a una jubilació amb uns ingressos que garanteixin una mínima dignitat de vida. Aquest mecanisme de deteriorament progressiu també és aplicable al sector de la sanitat o l’educació, en el que faria referència al tercer front destacat dels plans d’ajustament: el de les retallades pressupostàries de les despeses, especialment pel que fa a la despesa social i els sous de les funcionàries.

 

L’àmbit laboral és també un dels fronts de batalla importants. Durant la crisi, a l’Estat espanyol s’han realitzat dues reformes laborals, una per cada govern de signe polític diferent. El resultat és conegut: un augment de l’atur sense fi, en què la reforma laboral té una responsabilitat directa. És cert que l’augment de l’atur té un primer responsable en la destrucció de l’activitat econòmica, el tancament d’empreses i la caiguda de la demanda, especialment greu en sectors com el de la construcció i l’immobiliari, el mercat dels quals pràcticament ha desaparegut. Ara bé, la major flexibilitat que ofereix aquesta reforma laboral, tant pel que fa a la contractació com pel que fa a l’acomiadament, ha estat un regal clar al capital. El cost d’acomiadament es redueix de 45-33 dies a 20-12 dies de salari per any cotitzat, i es creen figures contractuals més flexibles favorables al capital. Així doncs, en contra del seu objectiu declarat, la reforma laboral ha contribuït a augmentar el nombre d’aturats.

 

La reforma laboral, la reforma de les pensions i els plans d’ajustament mostren el caràcter de les polítiques econòmiques dels governs del sud d’Europa i d’arreu. L’objectiu principal, com indicàvem anteriorment, és purgar els efectes de la recessió, eliminar aquelles restriccions en forma de costos laborals, impositius o legals, que sempre seran massa elevats als ulls del capital i que actuen com a frens en la seva voràgine de benefici i acumulació. L’aplicació d’aquestes mesures es fa de forma intencionadament desordenada, caòtica, amb múltiples lleis i reformes actuant al mateix temps, acompanyades de missatges alarmants o apocalíptics com la fi de les pensions públiques, la possibilitat d’un corralito que esfumaria els dipòsits dels estalviadors, la intervenció de la “troica”, etc. Tots ells són falsos missatges que pretenen convèncer de la impossibilitat de polítiques alternatives i que calen profundament en una població cada vegada més debilitada i atemorida. Com indica Naomi Klein,[7]es tracta d’una autèntica doctrina del xoc que provoca la paràlisi entre la població i en redueix la capacitat de reacció i organització de la resistència dels drets assolits anteriorment.

 

El deute públic: palanca de l’acumulació per despossessió

Ja ho va dir Karl Marx a El capital: «L’única part de l’anomenada riquesa nacional que entra realment en possessió col·lectiva dels pobles moderns és el deute públic.» I és que, el deute públic ha estat històricament un mecanisme de despossessió, de redistribució de la riquesa de pobres a rics. Sabem que qui paga impostos són majoritàriament les classes treballadores i els consumidors, i qui presta als estats és el gran capital financer internacional. Els estats inverteixen o gasten en tot el necessari per permetre la valorització constant del capital, és a dir, per crear un entorn idoni per als negocis i el dinamisme econòmic, ja sigui en forma d’infraestructures, promoció de certs sectors econòmics o bé legitimant el sistema amb la creació de serveis socials, com la sanitat o l’educació pública que ara reclamen i destrueixen.

 

Els darrers anys, hem vist com els mercats es cobraven els governs de Grècia i d’Itàlia —amb dificultats per finançar les seves despeses—, en una part important, el pagament d’interessos d’anteriors deutes, instaurant un règim tecnocràtic no escollit democràticament. A través dels organismes de la “troica”(UE, FMI i BCE) s’ha marcat també, directament o indirectament, l’agenda política d’Irlanda, Portugal i Espanya. El cop d’estat dels financers iniciat el 2008 ha estat tot un èxit. En el cas de l’Estat espanyol, elevant a rang constitucional el pagament del deute i els interessos com a prioritat màxima per davant de qualsevol altra partida pressupostària. Actualment, el cost dels interessos, després de cinc anys d’augment desenfrenat del deute públic —que aquest any 2013 pot arribar al 93% del PIB— ascendeix a 40.000 milions d’euros, la partida pressupostària més important, fins i tot per sobre de la prestació d’atur. Però, ¿com s’ha passat de tenir superàvit pressupostari i un deute públic raonable el 2007 —menys del 60% del PIB— a un dèficit impossible de reduir i un deute creixent sense fre?

 

Com hem dit abans, el capitalisme es caracteritza per la manca de planificació i per regir-se per la competència, cosa que genera múltiples desajustos. Aquests també es produeixen en els intercanvis comercials a escala internacional. En el capitalisme global hi ha una sèrie d’economies que tenen un sector exterior competitiu que els permet ser exportadores netes, és a dir, exporten més mercaderies de les que importen. Aquest seria el cas de la Xina o d’Alemanya. Aquestes economies s’han especialitzat en una producció que altres països demanden àmpliament: productes tecnològics, maquinària o automòbils —en el cas alemany—, o manufactures, tot i que també molta tecnologia —en el cas xinès. La configuració d’aquesta producció, a part del factor tecnològic, es basa en una taxa d’explotació de la classe treballadora molt alta, i perpetua unes condicions infrahumanes per a milions de persones —com en el cas xinès— o amb uns salaris congelats des de fa anys —com en el cas alemany. Tot i que els manuals d’economia ortodoxa determinen que una economia sòlida i competitiva és aquella que té un sector exportador important, ja hem indicat anteriorment que és impossible que tots els països siguin exportadors nets. L’evidència ens diu que si una economia exporta és perquè n’hi ha d’altres que importen. Malgrat que hi ha tertulians i economistes que defensen que exportant se surt de la crisi, és clar que no tots els països podran fer-ho: alguns hauran d’importar. Els superàvits d’un són els dèficits dels altres i a l’inrevés.

 

Hi ha països exportadors nets, com els que hem anomenat, i països importadors nets, és a dir, que importen més mercaderies de les que exporten. Aquest és el cas de l’economia espanyola i d’altres de la perifèria europea. El model productiu espanyol, centrat en els sectors de la construcció, el turisme i els serveis —i en menor mesura en el de l’automòbil—, era un model caduc, amb fortes dependències de l’exterior, generador d’atur i precarietat i condemnat al fracàs.

 

Les economies amb superàvits comercials, com l’alemanya, no empren els fons obtinguts gràcies als avantatges competitius en millorar l’estat del benestar per a la seva població, ni en augmentar els salaris o millorar les jubilacions de la seva classe treballadora. A què han dedicat, doncs, aquest gran volum de capital els darrers anys? A finançar els dèficits d’altres economies, com l’espanyola, prestant diners a través del sector financer. L’estalvi de les economies del nord i l’exportació de capitals concorden amb la caiguda de les taxes d’estalvi del sud i l’entrada de capitals. La barra lliure de crèdit que va permetre la bombolla immobiliària a l’Estat espanyol havia de provenir d’algun lloc, ja que la seva economia era deficitària, depenia de l’exterior. Els bancs i caixes de l’Estat espanyol van poder prestar a constructores, promotores, altres empreses i famílies perquè demanaven diners a la banca europea. El deute espanyol creixia, tant pel dèficit de les compres de mercaderies com pel deute financer. El negoci era perfecte, i es va desenvolupar un sector bancari fort obtenint rendibilitats de la intermediació entre el finançament exterior i l’economia productiva interior. Dèiem que era perfecte, fins que la crisi va fer aflorar les contradiccions d’un creixement fictici basat en el crèdit i aixoplugat pel paraigua de l’euro, que donava una estabilitat irreal.

 

Si no s’hagués produït aquesta arribada de crèdit massiu —al cap i a la fi era diner buscant on invertir, a qui prestar a canvi d’un preu, d’un interès per saciar la seva set de benefici—, la crisi hauria esclatat abans i de forma diferent. El sistema de crèdit ajornava de forma fictícia la resolució del problema, que en el capitalisme sempre és a través de l’únic mecanisme que compleix la seva lògica: la crisi, com hem explicat anteriorment. En el cas de l’Estat espanyol calia sumar l’efecte de l’esclat de la bombolla immobiliària, tan anunciat i advertit que espanta la inoperància dels governants.

 

Durant els primers compassos de la crisi, el govern espanyol, després de reconèixer-ne tard i malament la magnitud, va implementar una sèrie de mesures per intentar pal·liar-ne els efectes negatius. Les polítiques més importants, erràtiques i, en ocasions, contradictòries, es van centrar en una forta intervenció de l’Estat per rescatar el sector financer, amb seriosos problemes per l’augment de la morositat, especialment les caixes d’estalvi. Aquestes es van desenvolupar a través del Fons d’Adquisició d’Actius Financers (FAAF), el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) i un seguit d’avals i crèdits al sector bancari. L’intent de contenir la crisi de la construcció amb el Plan E, dotat amb més de 10.000 milions d’euros, la subvenció a la compra d’automòbils amb el Plan 2000E i el fons d’Economia Sostenible que ascendia a 20.000 milions més, completaven el rescat dels poderosos. Posteriorment, caldria sumar el rescat a través del Mecanisme d’Estabilitat Europeu (MEDE) i la consegüent imposició d’un arbitratge en matèria de política econòmica procedent de la “troica”, popularment coneguts com “els homes de negre”. El crèdit de 100.000 milions d’euros de rescat va ser demanat com a últim recurs per salvar el sector bancari, especialment l’estafa de Bankia, que s’ensorrava després d’una lamentable nacionalització que, de moment, ja ha costat prop de 20.000 milions d’euros que no es recuperaran. De fet, el despropòsit del rescat financer —sector que ha gaudit d’un tracte privilegiat tot i la responsabilitat que té en la crisi— no ha permès complir les previsions de dèficit per al 2012, tot i l’austeritat i les dures retallades que la població està patint, i tanca l’any amb un nivell del 10%.

 

A la costosa intervenció de les administracions públiques cal sumar l’augment de l’atur —que ja supera el 25% a l’Estat espanyol i s’apropa als 6 milions de persones aturades—, amb una encara més greu caiguda del nombre de persones actives. En el pressupost estatal del 2013 l’atur suposa un import de 38.000 milions d’euros. Ara bé, ¿el dèficit fiscal és un problema només de les despeses? Hi ha dues vessants: per una banda les despeses —de les quals ja hem vist d’on prové l’augment els darrers anys— i, per l’altra, els ingressos.

 

Els ingressos del sector públic s’obtenen sobretot de la recaptació d’impostos. El sistema fiscal de l’Estat espanyol és clarament regressiu i insuficient, la pressió fiscal està al voltant del 35% del PIB, molt per sota de la mitjana europea. Les reformes dels darrers anys, anteriors a la crisi, han anat reduint els impostos a les rendes altes i al capital i augmentant la pressió fiscal de les rendes salarials i els impostos indirectes, com és el cas de l’IVA (Impost sobre el Valor Afegit). Al voltant del 45% de la recaptació de l’Estat prové precisament d’aquest impost, totalment injust perquè grava el consum independentment dels ingressos de les persones. Les darreres reformes en plena crisi per augmentar la recaptació han augmentat aquest impost el 2010 —del 7% al 8% i del 16% al 18%, amb el govern Zapatero— i el 2012 —del 8% al 10% i del 18% al 21% —amb el govern Rajoy.

 

Un altre impost important és l’IRPF (Impost sobre la Renda de les Persones Físiques). A final dels anys 70, la fiscalitat “que havia de permetre la democràcia” imposava un tipus de gravamen de l’IRPF a les rendes més altes de més del 63% —als EUA i altres països d’Europa era força superior. Actualment, el tipus màxim de l’IRPF es troba per sobre del 52% –depenent de les comunitats autònomes—, després d’una tímida pujada. La reducció d’impostos per les persones estalviadores que ha suposat l’establiment d’un tipus impositiu fix del 19%-21% a les rendes del capital, les múltiples modalitats d’exempcions fiscals als fons de pensions, a les hipoteques, a les inversions empresarials, juntament amb les darreres eliminacions dels impostos de patrimoni i de successions, són algunes de les modificacions que s’han portat a terme i que han beneficiat el sector més benestant de la població. L’existència de formes societàries com les SICAV (Societat d’Inversió de Capital Variable), que utilitzen les grans fortunes i que només tributen un 1%, són un insult en temps de crisi. Pel que fa al l’Impost de Societats (IS), tributa en teoria un 30% sobre els beneficis de les empreses —un 25% per a les petites i mitjanes empreses. Les grans empreses espanyoles —les que cotitzen a l’IBEX-35— tenen un tipus efectiu mitjà del 17%. És a dir, el que acaben pagant realment, després d’utilitzar els mecanismes possibles d’exempcions que els permet la legalitat i, a voltes, la frontera d’aquesta —com podrien ser els paradisos fiscals—, és un percentatge molt inferior a l’IS.

 

Qui paga més impostos a l’Estat espanyol són les persones treballadores a través de les rendes salarials i del consum. Això és especialment greu per al conjunt de les classes populars, perquè en els darrers anys la participació dels salaris en la riquesa generada pel conjunt de l’economia s’ha reduït i ha beneficiat les rendes del capital. Això és part d’aquella dinàmica sistèmica que hem explicat abans. Al mateix temps, un sistema fiscal centrat fortament en les rendes salarials explica que, quan es produeix una destrucció d’ocupació com la de la crisi actual, per una banda augmenta la despesa d’atur i, per l’altra, s’enfonsen els ingressos del sector públic.

 

Aquest dèficit —l’origen del qual acabem de veure— s’ha de finançar d’alguna manera. Les emissions de deute públic són el mecanisme que utilitzen els estats per trobar el gran volum de finançament que necessiten per a les despeses que no poden cobrir amb els ingressos obtinguts de la recaptació. Els bons del tresor donen dret als capitals o fons finançadors a cobrar un interès pels diners prestats, i al final del període establert se’ls retorna el principal, l’import prestat. El tipus d’interès, el preu al qual es presten aquests diners, el determinen els anomenats mercats, segons les seves consideracions sobre el risc que assumeixen i la solvència dels estats deutors.

 

Els interessos del deute públic de la perifèria europea han augmentat considerablement per les amenaces d’impagament de les seves economies en crisi. La seva volatilitat ha estat una constant, els darrers anys, sobretot després de la primera i fallida intervenció a Grècia. La prima de risc, el diferencial amb l’interès del bo alemany a 10 anys, ha variat pràcticament cada dia i ha empitjorat després de la publicació de noves dades sobre la negativa situació econòmica. Darrerament, però, l’anunci del Banc Central Europeu prometent una actuació directa en cas de dificultats per col·locar el deute públic ha estabilitzat lleugerament els interessos, tot i que a un nivell ja molt alt, per sobre sempre del 5%. També cal recordar que l’ajuda del BCE és a canvi d’un major control de la “troica”i la consegüent pèrdua de sobirania. Les pressions especulatives per fer augmentar la prima de risc i exigir interessos més alts continuen sent habituals durant els dies de col·locacions importants de bons, operacions que en ocasions poden arribar als 7.000 o 8.000 milions d’euros. Per tant, el tipus d’interès que es fixi tindrà una repercussió important en la tresoreria de l’Estat.

 

La situació és certament greu per a les classes populars, que veuen com els costos econòmics de la crisi accentuen la fractura social a través de la pèrdua de drets, del robatori de les privatitzacions i, ara també, del traspàs de riquesa de les arques públiques al pagament d’uns interessos creixents cap a un capital financer internacional que mai no perd en el negoci del deute. I diem que mai no perd perquè, davant de les dificultats de cobrament, s’han desenvolupat els mecanismes polítics i econòmics necessaris: ja sigui la intervenció directa de governs tècnics escollits per la “troica”, la pressió política de representants dels països centrals —com Angela Merkel—, el dictat de les polítiques econòmiques d’ajustament per part de la comissió europea o l’Ecofin, o amb modificacions legislatives –fins i tot de la Constitució, com en el cas de l’Estat espanyol. L’objectiu és que el capital financer sigui el primer a continuar cobrant, per davant de serveis bàsics de vital importància com la sanitat, l’educació o els treballadors públics, com hem vist a Grècia i a la resta de països de la perifèria europea.

 

Això ha esdevingut un negoci perfecte gràcies a la influència política dels financers, que han aconseguit imposar, a través d’organismes com l’FMI, el BCE i la UE, les polítiques d’ajustament necessàries, no per sortir de la crisi ni per garantir el pagament del deute públic a llarg termini, sinó per augmentar els seus beneficis a qualsevol preu. No importa si això és a costa del patiment de les poblacions, de la reducció dels salaris i de les condicions de treball, de la destrucció de l’estat del benestar i l’anomenada classe mitjana, de convertir l’elevat atur en quelcom crònic que després passaran a etiquetar com a estructural, i d’augmentar el nombre de famílies que es troben en el llindar de la pobresa.

 

El deute públic és un mecanisme més de despossessió per redistribuir la riquesa generada pel treball cap al capital. El problema és que aquestes mesures, per la naturalesa que tenen, tampoc no permetran retornar la totalitat del deute, ni resoldre cap dels problemes greus de les economies endeutades. De fet, això ja s’està demostrant, vista la gestió de la quitança del 50% del deute grec contret amb la banca alemanya i francesa i l’augment del fons de rescat de les institucions europees.

 

El nivell d’endeutament del conjunt de l’economia és un pes massa gran, especialment quan els governs d’arreu estan disposats a sortir al pas amb recursos públics per cobrir qualsevol problema que tingui el sector financer. En un context en què l’economia productiva no apareix —ni se l’espera— i en què, en lloc d’intentar ressuscitar-la allò que s’aconseguirà és enfonsar-la a través dels plans d’ajustament, sembla difícil creure que la generació de riquesa —necessària ja no per sortir de la crisi, sinó per retornar els deutes— sigui una possibilitat. Davant d’aquesta conjuntura, exigir no pagar el deute esdevé un dels eixos sobre els quals cal plantejar la defensa dels drets socials i de la democràcia. Exigir que les classes populars no paguin les conseqüències d’una crisi de què no són responsables passa per exigir que no es facin càrrec d’un deute il·legítim que ha servit per rescatar les entitats financeres i beneficiar el capital.

 

La Unió Europea i l’Eurozona: espai del capital

 

Fins aquí hem explicat les crisis dins la dinàmica capitalista i la gestió neoliberal de l’actual a través dels plans d’ajustament i el deute públic. Un tercer element important per entendre la crisi del sud d’Europa és l’arquitectura institucional de la UE i el sistema euro. Veient la repercussió de la crisi, no és gaire difícil reconèixer el que van apuntar fa anys veus crítiques: La UE és un projecte promogut, dissenyat i desenvolupat per afavorir els interessos del capital europeu. Això no nega la voluntat política de postguerra de construir unes institucions que conduïssin els estats nacionals del continent a una resolució dels conflictes per la via política, encara que aquestes institucions han tingut originàriament un caire marcadament comercial i econòmic.

 

La darrera fase important del procés d’integració econòmica i política fou la creació de la moneda única. Com indica l’economista Rolando Astarita,[8]l’euro va ser la resposta als problemes que plantejava la globalització al capital europeu i la seva necessitat de competir des d’un àmbit unificat més ampli que el merament nacional. La unitat afavoria el capital dels països centrals, que necessitaven un àmbit sectorial i geogràfic d’acumulació, d’obtenció de mà d’obra barata, de destí de les mercaderies produïdes i de reciclatge dels seus excedents comercials i financers. És a dir, on poder produir a costos reduïts i a prop de casa, al mateix temps que poder obrir nous mercats per al capital financer, que inundaria de crèdits aquelles economies més dependents, com les del sud europeu, per després vendre’ls les mercaderies que necessitaven, com ja hem explicat. Però els capitals de les economies més dèbils també se n’han beneficiat, ja que guanyaven poder de negociació en els mercats internacionals, s’aprofitaven de la solvència que els donava una moneda forta com l’euro i explotaven la seva classe treballadora amb l’excusa de la competitivitat internacional.

 

Aquest procés s’ha accelerat els darrers 15 anys per afrontar un món globalitzant i globalitzat, un món postguerra freda que plantejava nous horitzons per a un capital que avançava decidit en l’aplicació de l’agenda neoliberal, després de la destrucció de tot tipus de resistència contrahegemònica. La crisi actual, especialment pel que fa a la perifèria europea, cal contextualitzar-la en el procés d’inserció en l’economia mundial a través de l’espai europeu i l’euro. Veurem ara alguns dels problemes estructurals del projecte d’integració i de moneda única.

 

Ja hem observat com la competitivitat de les economies de tota la UE, en aquest cas, augmenta històricament a través de la reducció dels costos laborals, especialment a partir dels anys 80, quan s’observa la caiguda de la participació dels salaris en la renda nacional. Hem vist com aquesta dinàmica d’evolució dels salaris per sota dels augments de productivitat genera uns desajustos sistèmics. Suposadament, però, aquesta davallada dels costos laborals hauria d’haver permès la convergència entre les economies del sud i les del nord dins la UE, a través d’un major creixement dels països menys desenvolupats en comparació amb els països més rics del nord. La hipòtesi era que la disciplina pressupostària i salarial, combinada amb la liberalització del moviment de capitals, assegurarien aquest procés de convergència, especialment dins la zona euro. La competitivitat d’un país, però, pot degradar-se, ja sigui per l’augment dels costos laborals —que ja hem vist que no ha estat el cas, ans el contrari— o per l’augment de la inflació. I el que ha passat als països perifèrics és que la mateixa acceleració del creixement i les bases sobre el qual es realitzava —fort endeutament—, ha conduït a un augment de la inflació major a les taxes d’inflació dels països centrals en el període anterior a la crisi.

 

Aquestes diferències estructurals d’inflació han dificultat la convergència de les economies menys desenvolupades. Per altra banda, un cop abolida la política monetària i les divises nacionals per la pertinença a una mateixa moneda, aquesta inflació no s’ha pogut ajustar a través dels tipus de canvi, ara inexistents. L’Estat espanyol no hauria pogut assumir un dèficit comercial del 10% del PIB el 2007 si hagués existit la pesseta, ja que la moneda hauria patit un ajustament -—via devaluació— que hauria encarit les importacions i abaratit les exportacions. Els saldos comercials entre nord i sud dibuixen una senda complementària, en què el nord té superàvit i el sud té dèficit, com hem indicat anteriorment.

 

Dit això, un dels mecanismes que podia incidir en el procés d’harmonització eren els tipus d’interès. Però el Banc Central Europeu, institució encarregada de determinar-los, ha marcat un interès nominal conjunt per a tota la zona euro, quelcom força arriscat tenint en compte que s’aplicava a països amb inflacions diferents. Això ha provocat que els tipus d’interès reals del sud fossin força més baixos, i ha facilitat enormement l’endeutament de les llars i les empreses. Allí on la taxa d’interès real era més baixa hi ha hagut major endeutament interior, amb l’Estat espanyol al capdavant.

 

Un altre element és la crisi del deute sobirà i els seus efectes en relació a les restriccions de l’Eurozona que estem comentant. La seva particular amplitud en economies que tenien dèficits públics menors que altres economies capitalistes importants —com el Japó, el Regne Unit o els EUA— és també una de les conseqüències dels defectes de la construcció del sistema euro.

 

Al mateix temps, des de l’àmbit dels sectors productius, resulta difícil creure que es pugui aconseguir els estàndards d’Alemanya, Holanda o Àustria, amb models productius tan diferents, sense una clara i potent política industrial que persegueixi la convergència —real— entre economies, essent els del sud —com en el cas de l’Estat espanyol— fortament dependents de l’exterior i promoguts per la bombolla immobiliària. Tampoc els models d’estat del benestar i de redistribució de la riquesa han estat mai comparables: els països perifèrics han tingut un pacte social molt més precari que el dels països del nord.

 

Resumint, podríem dir que els països del sud han tingut una menor competitivitat per raons estructurals de les seves economies —del model productiu que han tingut històricament, de formació, d’incorporació tecnològica, de pràctiques empresarials, etc.—, empitjorada per la inflació estructural més elevada. La caiguda de la participació salarial en la renda no ha estat suficient per compensar aquest efecte, i els dèficits corrents s’han accentuat. Tot i això, aquestes economies del sud han registrat creixements superiors a la mitjana de la UE, entre 1995 i 2005 —amb excepció d’Itàlia—, gràcies a dos elements que han acabat resultant letals: l’entrada de capitals —que han cobert els dèficits exteriors— i els menors tipus d’interès reals —que han facilitat el sobreendeutament. Cap d’aquests fenòmens ha estat ajustat ni evitat, precisament per pertànyer a un mateix espai econòmic i monetari i pel rebuig de la UE a tota intervenció en el pla industrial. Arribada la crisi, tot el sistema s’ha esfondrat —afegint als efectes habituals de la crisi capitalista la forta crisi del deute sobirà— de forma més acusada que en altres economies amb majors dèficits, a causa de la pertinença al sistema euro.

 

Les restriccions del sistema euro i de l’arquitectura institucional de la UE són, en gran part, responsables de la convergència impossible entre economies tan diferents. Sobretot pel que fa al biaix monetarista i neoliberal del projecte. Com diu Michel Husson:[9]«Res, ni en la teoria ni en la pràctica, permet sostenir el postulat segons el qual la pressió monetària permetria la convergència real dels països europeus.»Ara bé, ¿aquestes contradiccions podrien haver estat resoltes, amb una voluntat política de signe diferent? Segurament, la resposta seria positiva. Res no ens fa pensar que no sigui possible tendir a una major coordinació econòmica i política per fer front als reptes de la globalització i caminar cap a societats més justes. El problema, però, és que aquest no va ser mai l’objectiu de la construcció europea, per molt que s’utilitzi l’argument de l’harmonització econòmica i de models d’estat del benestar amanit amb el discurs de la pau entre nacions a Europa, discurs totalment hipòcrita vist l’historial d’intervencions i promoció de conflictes bèl·lics, tant dins com fora d’Europa. Aquesta propaganda ha servit per engrescar unes poblacions que han cregut en l’ascens social gràcies a la suposada modernització que portaria la pertinença a la UE, una modernització comprensiblement desitjada coneixent la història recent de països com Portugal, Grècia, Itàlia o Espanya.

 

El cert és que el projecte europeu perseguia des del seu origen construir un marc favorable al capital i a la seva acumulació, tal com feia sospitar la ideologia neoliberal de totes les forces polítiques governants les darreres dècades. La gestió de la crisi del deute sobirà, la intervenció del BCE afavorint en tot moment el capital financer amb injeccions massives de crèdit a l’1% d’interès sense actuar com a prestador directe, les imposicions de la UE i els socis comunitaris de plans d’ajustament i la pèrdua de sobirania demostren que el projecte d’unió monetària i política no pretén en cap cas construir l’Europa de què parlaven, deixant de banda la satisfacció de les necessitats més bàsiques de les poblacions. La crisi ha demostrat el caràcter antidemocràtic de la UE. Els plans d’ajustament imposats segueixen la lògica de la construcció europea d’augmentar la competitivitat via empobriment. I els plans de rescat de l’euro són en realitat plans de rescat de la banca europea. Com diu l’economista Xabier Arrizabalo,[10]la UE és la negació d’Europa; de l’Europa dels estats del benestar d’inspiració keynesiana, on es van assolir una sèrie de conquestes socials gràcies a les lluites del moviment obrer, els dos primers terços del segle XX.

 

Una via alternativa comença sortint de l’euro?

 

Diverses veus de grups i moviments d’esquerra han reivindicat la sortida de l’euro i de la UE com a element necessari per lluitar contra la crisi. Algunes, fins i tot, ho creuen imprescindible per a un programa anticapitalista que configuri una veritable alternativa. ¿La sortida de l’euro és la solució a tots els mals? Creiem que aquest és un fals debat en què, al nostre parer, inexplicablement s’han invertit massa energies. Ni la sortida de l’euro ni la seva continuïtat són, a priori, garantia exclusiva ni d’una recuperació més ràpida ni d’una via alternativa. Com hem explicat amb cert detall, tenim clar que la UE i l’euro són projectes pensats per afavorir els interessos del capital a canvi dels interessos de les classes treballadores. Però no hauríem de caure en simplificacions: es tracta d’una realitat polièdrica que no podem analitzar de forma unilateral, només a través de la variable euro. A vegades és parla erròniament de la sortida de l’euro —també del no pagament del deute—, com si es tractés de “mesures bolet”, és a dir, mesures que broten de sobte i aïlladament. El cert és que si mai s’arribés a tenir la força política necessària per portar a terme una via rupturista com aquesta, és del tot segur que seria acompanyada per múltiples polítiques econòmiques, socials i culturals genuïnament alternatives per caminar, d’una manera o altra, segons es decidís, en la construcció del que s’ha anomenat l’alternativa al capitalisme. No es poden valorar els efectes de la sortida de l’euro o del no pagament del deute sense introduir en el debat la resta de variables, com ara el model productiu i financer, el tipus d’institucions polítiques, etc. Analitzar què passaria si sortim de l’euro —o si deixem de pagar el deute— és iniciar un fals debat, si després de llançar aquesta proposta se’ns emmanilla i no podem continuar transformant radicalment l’economia. La societat no és un laboratori on es pugui modificar una variable per observar què passa amb la resta. El conjunt de relacions socials estan fortament interconnectades, i l’experiència històrica passa pel cúmul de les accions col·lectives.

 

Dit això, també és cert que tota iniciativa que qüestioni el sistema ha de fer una bona lectura econòmica per construir una agenda alternativa. Així, doncs —i com hem anat fent al llarg d’aquestes línies—, valorarem breument la dimensió de les propostes de sortida de l’euro i, molt relacionat amb això, el no pagament del deute, per aportar alguna idea des de l’economia al complex debat sobre les alternatives.

 

Cal recordar que la sortida de l’euro també ha estat suggerida per cert sector —tot i que minoritari— d’analistes convencionals partidaris del liberalisme econòmic i del seu aprofundiment com a proposta contra la crisi. El que creiem que passa sovint quan es parla de la sortida de l’euro és que s’oblida altres elements importants que hi estan directament relacionats. Alguns defensors de la sortida de l’euro es recolzen en la possibilitat de recuperar la política monetària. És cert que disposar d’aquesta eina seria interessant per influir en l’esdevenir econòmic, però cal considerar la cara menys amable de la nova moneda. El retorn a una moneda pròpia que no tingués les garanties d’una d’internacionalment rellevant com l’euro situaria l’economia sota les amenaces d’especuladors financers que podrien apostar contra ella amb més bel·ligerància encara. Lluitar contra això requeriria una forta intervenció en l’àmbit financer i, possiblement, una coordinació internacional que endevinem complicada, vista la correlació de forces actual. L’amenaça de la devaluació sistemàtica a què sotmetrien els atacs especulatius podria generar episodis d’inflació perillosos. Moltes vegades diem, encertadament, que hi ha molts països fora de l’euro i fora de la UE als quals no els va tan malament com als països del sud d’Europa. Però no podem creure de manera naïf que és només gràcies a tenir una moneda pròpia. Aquest no és el remei a tots els mals. Països amb sobirania monetària i la possibilitat d’aplicar polítiques econòmiques pròpies també han patit dures crisis financeres anteriorment, com el Sud-est asiàtic o Rússia, a final dels anys 90, per posar algun exemple.

 

Una devaluació que abaratís les nostres exportacions encariria fortament el deute nominat en euros. Al mateix temps, la devaluació monetària —que ha estat un mecanisme habitualment emprat per a aquest propòsit— tampoc és una vareta màgica: els sectors exportadors haurien de ser interessants als ulls de la demanda internacional més enllà de la variable preu, que es pot influir monetàriament. Com veiem, apareixen aspectes més amplis, com el deute públic i el model productiu. La majoria d’analistes crítics comparteixen la necessitat de reestructurar el deute o aplicar una moratòria com a mesura d’urgència, se surti o no de l’entramat institucional europeu. Això ja ho hem abordat anteriorment, i la conclusió era rotunda: en les condicions actuals, el deute públic s’ha de deixar de pagar, perquè està actuant com a mecanisme de despossessió i traspàs de riquesa dels més necessitats cap al capital financer internacional. Els rescats bancaris no es poden pagar a canvi de sector que hauria de ser innegociable en qualsevol societat amb uns criteris mínims de justícia social, com són la sanitat i l’educació, o l’estat del benestar en general. De la manera que això es faci —a través d’un procés negociat amb els tenidors del deute, a través d’organismes institucionals o de forma unilateral per part d’un govern de signe polític afí a aquesta idea— és un tema complex que s’escapa al propòsit d’aquest article. S’ha parlat molt i àmpliament, per part de col·lectius com el de l’auditoria ciutadana del deute, de les conseqüències que podria tenir el no pagament del deute pel finançament dels dèficits fiscals, i aquí en recollim la idea central. Les dificultats de finançament que suposaria no pagar el deute extern no són equiparables a les conseqüències que n’està generant el pagament actualment: un augment de la pobresa i fractura social, amb el cas grec com a exemple alarmant. Experiències anteriors, com la de l’Equador o Islàndia, avalen aquesta via i mostren com, a mitjà termini, fins i tot els mercats internacionals tornen a finançar uns estats més solvents gràcies a la descàrrega del pes del deute.

 

Això, però, ens porta indestriablement a actuar sobre el sector bancari, una part del qual no suportaria l’abolició del deute i entraria en situació de fallida. En el darrer informe del seminari Taifa, L’estratègia del capital, es troben dades sobre la dependència que tenen els bancs del deute sobirà i com aquests han estat els principals finançadors dels estats gràcies a la facilitat de crèdit a l’1% que els oferia el BCE. És fa difícil pensar com podria continuar funcionant el sistema bancari a Europa, i no només la dèbil banca resultant de les fusions de les caixes a l’Estat espanyol, sinó la banca alemanya o francesa, lligada al deute grec o espanyol. Molt probablement, el primer que caldria fer abans d’organitzar el no pagament del deute seria crear una banca pública a partir de la socialització de la ja existent. Un escenari certament difícil d’imaginar a hores d’ara.

 

La qüestió del model productiu mereixeria un espai més ampli. Aquí només podem apuntar que caldria tendir cap a models autocentrats, és a dir, models que partissin d’una lògica d’organització industrial i productiva que prioritzés els sectors que —les característiques internes de l’economia i la societat— permetessin ser més competitius, menys dependents de l’exterior, estalviadors de recursos i socialment necessaris. La producció és un element central en qualsevol societat, i per tendir a models més socials i democràtics, caldria un canvi radical que prioritzés els valors d’ús en contra dels valors de canvi, una dicotomia pròpia de les contradiccions del capital que cal combatre. Caldria un model productiu encarregat de la cobertura de les necessitats de la població contra la lògica del benefici privat. Aquí, el món cooperativista seria un embrió d’aquest model, que, al mateix temps, ens portaria a un debat sobre l’abolició de la propietat privada i el paper de l’Estat —dues institucions centrals del capitalisme— que s’escapa al propòsit d’aquest text.

 

¿Això vol dir que donaríem suport a la necessitat de mantenir-se dins la UE i a la continuïtat de l’euro, posició defensada per altres sectors d’esquerra com Syriza a Grècia, per posar l’exemple més conegut? Doncs no, perquè també forma part del que hem definit com “fals debat”. Ara ho aclarirem.

 

Conclusió

 

Aquestes pàgines pretenien oferir una explicació accessible sobre alguns dels elements econòmics més rellevants de la crisi actual. Cal conèixer més i millor com funciona l’economia i la dinàmica del capital i, sobretot, entendre que es tracta de quelcom sistèmic però fortament contradictori. La crisi ens mostra descarnadament les contradiccions, alhora que veiem com serveix al sistema per recompondre’s.

 

En el darrer apartat, hem intentat fer algunes pinzellades econòmiques de les vies cap a l’alternativa. Aquestes idees poden ser un brindis al sol, si no ens serveixen per pensar i actuar en la nostra praxi política, que, de forma indestriable, haurà d’acompanyar-se de teories, debats i anàlisis que l’enriqueixin.

Aquesta praxi passa, en l’actual context d’ebullició dels moviments socials i polítics, per construir la resistència i la defensa dels drets socials que s’estan destruint. La participació en qualsevol dels àmbits que ens afectin, com la sanitat, l’educació, les universitats, el treball, l’habitatge, el territori, el barri, etc. és important per anar construint un moviment ampli i fortament heterogeni contra l’actual hegemonia. Els criteris han anat apareixent al llarg del text i simplement es tracta de revertir la lògica de la recomposició del sistema: oposició als plans d’austeritat, a les reformes laborals i de les pensions, al pagament del deute i els seus interessos, al rescat dels poderosos, a les execucions hipotecàries, a les privatitzacions, etc. Només d’aquesta negativitat o confrontació pot sorgir un moviment ampli que ens permetrà qüestionar l’explotació del treball per al capital, el patriarcat i la destrucció de la naturalesa. El repertori que s’utilitzi serà el que es decideixi amb la intel·ligència col·lectiva, democràticament i en funció de les necessitats i el moment polític.

 

Creiem que iniciatives com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) són exemplars de com es construeix un moviment. Amb l’embrió d’anteriors lluites, s’aixeca en forma de negativa a una injustícia flagrant, i sobre aquesta negativitat es desenvolupa un ampli moviment que creix tant en l’acció directa com en l’assemblea, a través d’una praxi capaç d’interpretar els moments polítics i socials, per anar radicalitzant-se en la defensa del dret a l’habitatge.

 

Tot i que no tenen la mateixa magnitud, estan sorgint formes d’actuació com la de la PAH a la resta de sectors que hem anomenat. A aquests moviments cal sumar-hi altres experiències polítiques, com la de la CUP o l’esquerra radical i el sindicalisme més combatiu. La idea de cap a on hem de caminar, més o menys difusa, és ja present. Àmplies capes de la població s’estan qüestionant, més que mai després de la Transició, el model polític i econòmic. La destrucció de les classes mitjanes està actuant d’autèntic despertador de milers i milers de persones que dormien el somni idíl·lic del capitalisme popular. I si aquest camí cal recorre’l dins o fora de la UE dependrà de quanta democràcia sigui capaç d’assimilar el sistema.

 

Bibliografia

–       Arrizabalo, X. (2012) El imperialismo, los límites del capitalismo y la crisis actual como encrucijada histórica. Sevilla: Ponència a les XIII Jornades d’Economia Crítica. Consultable a Internet

–       Astarita, R. (2010) La crisis griega.rolandoastarita.wordpress.com

–       Astarita, R. (2011) Reflexiones sobre la crisis del euro.rolandoastarita.wordpress.com

–       Gouverner, J. (2011). La economía capitalista. Una introducción al análisis económico marxista. Madrid: Maia Ediciones.

–       de Haro, J. L. (2007) Los ‘hedge funds’ de Bear Stearns se acogen a la bancarrota.www.eleconomista.es

–       Harvey, D. (2007) Breve historia del neoliberalismo.Madrid: Ediciones Akal.

–       Harvey, D. (2012) El enigma del capital y las crisis del capitalismo.Madrid: Ediciones Akal.

–       Husson, M. (2009) Capitalismo puro.Madrid: Maia Ediciones.

–       Husson, M. (2012) “Economía política del sistema euro”. Viento Sur,núm. 125. hussonet.free.fr/eceuro40w.pdf

–       Husson, M. (2013). La disminución de la participación de los salarios en el origen de la crisis. Sin Permiso. hussonet.free.fr/salsphere.pdf

–       Klein, N. (2007) La doctrina del shock. El auge del capitalismo del desastre.Barcelona: Ediciones Paidós.

–       Marx, K. (2007) El capital.  Madrid: diciones Akal.

–       Millet, D.  i Toussaint, E. (2011). La deuda o la vida. Europa en el ojo del huracán.Barcelona: Icaria Editorial.

–       Seminari d’economia crítica Taifa (2009) Informe núm. 6: Apuntes teóricos para entender la crisis. Versió en pdf: informes.seminaritaifa.org/informe-06

–       Seminari d’economia crítica Taifa (2010) Informe núm. 7: La crisis en el estado español: El rescate de los poderosos.Versió en pdf: informes.seminaritaifa.org/informe-07

–       Seminari d’economia crítica Taifa (2011) Informe núm. 8: La estrategia del capital. Versió en pdf: informes.seminaritaifa.org/informe-08

–           Wolf, M. (2008) The rescue of Bear Stearns marks liberalisation’s limit. The Financial Times. www.ft.com. En castellà: El rescate de Bear Stearns fija el límite de la liberalización.
Expansión. expansion.com


[1]         de Haro, J. L. (2007) “Los ‘hedge funds’ de Bear Stearns se acogen a la bancarrota”.
elEconomista.es, 3 d’agost.

[2]         The Economist, 30 d’agost del 2008.

[4]         Husson, M. (2013) La disminución de la participación de los salarios en el origen de la crisis. Sin Permiso.

[5]         Seminari d’economia crítica Taifa (2009) Informe núm. 6: Apuntes teóricos para entender

la crisi.

[6]         Seminari d’economia crítica Taifa (2010). Informe núm. 7: La implosió del sistema productiu. La crisis en el estado español: El rescate de los poderosos.

[7]         Klein, N. (2007) La doctrina del shock. Barcelona: Paidós

[8]         Astarita, R. (2011) Reflexiones sobre la crisis del euro.Article del blog de l’autor.

[9]         Husson, M. (2012) “Economía política del sistema euro”. Viento Sur,núm. 125.

[10]        Arrizabalo, X (2012) El imperialismo, los límites del capitalismo y la crisis actual como encrucijada histórica.Sevilla: Ponència a les XIII Jornades d’Economia Crítica.

Font: Perspectives

15 respostes

Els comentaris estàn tancats.