Mites, fetitxes i màscares

IVAN GORDILLO | La Directa – 05/02/2013

L’aportació teòrica més important de Karl Marx, juntament amb la teoria del valor –o teoria de l’explotació– és la teoria del fetitxisme. El caràcter fetitxista fa referència a la dinàmica de les pròpies relacions socials d’encobrir o velar la seva dimensió social i històrica en el procés central de producció i intercanvi de mercaderies. Això fa referència al mode de producció sota un règim de propietat que separa les persones que posseeixen només la força de treball d’aquelles que posseeixen també mitjans de producció on les primeres entreguen, en la producció, més treball del que reben a canvi del salari. Aquest treball alienat es cosifica en les mercaderies fins al punt que no veiem relacions socials sinó coses, que se’ns apareixen mistificades en el mercat on sembla que es manifestin els atributs socials de l’intercanvi entre coses produïdes per negocis lliures de persones lliures en condicions justes. Els determinants socials s’oculten darrere de falses lleis econòmiques que se’ns apareixen com naturals. La teoria del fetitxisme ens ensenya aquesta capacitat d’emmascarar, també gràcies a la ideologia, que darrere les aparences es troben unes relacions socials de submissió i explotació.

Intentar analitzar els fenòmens econòmics sense una perspectiva de conjunt, ja no diem sense anar a l’arrel genètica de cadascuna de les relacions socials que els configuren, porta a molts analistes a simplificar en excés problemàtiques complexes. Això provoca que, més o menys intencionadament, s’enganyi la població. Precisament perquè no volen o no són capaços d’anar més enllà de les aparences.

La darrera setmana el tribunal de l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC) donava la raó a Islàndia en la seva decisió, avalada per dos referèndums favorables, de no cobrir els dipòsits del banc fallit Icesave. Holanda i el Regne Unit, països on resideixen 300.000 clients del banc, li reclamaven aquesta obligació. Tot i que Islàndia ja havia cobert fins a la data el 90% de la quantitat que el fons de garantia de dipòsits estipulava, la decisió pot obrir la porta a que els estats no estiguin obligats a cobrir els dipòsits dels bancs fallits.

Com era d’esperar, alguns analistes s’afanyaven a denunciar la mesura perquè creuen que això posa en risc els estalvis de milers de persones dels bancs amb dificultats. Defensen, amb molta miopia, que l’Estat es faci càrrec dels dipòsits (quelcom gens liberal, per cert). Sorprèn aquest joc de malabars: resulta que el que amenaça els estalvis és la no cobertura per part dels Estats. En realitat, però, és en la pràctica bancària on es troba el problema: l’estructura de capital fictici sobre el que es construeix tot el sistema de crèdit, la relació de poder que suposen els interessos, el reduït percentatge de reserves exigit i la lamentable gestió del risc dels productes financers. Els analistes es queden en la superfície del problema, en l’anàlisi amb veritats parcials. Si es vol un sistema de crèdit i estalvi segur caldrà abolir moltes de les pràctiques actuals, no només exigir als Estats –els contribuents– que avalin en última instància, quelcom que de fet ja fan.

Retallar i privatitzar és robar

Com explica el crític cultural Terry Eagleton, una ideologia obté legitimitat utilitzant el recurs d’“universalitzar-se” o “eternitzar-se”. Els valor i interessos que són específics a una certa època, lloc i classe dominant es projecten com valors i interessos de tota la humanitat. El there is no alternative de Margaret Thatcher -voler fer-nos creure que no hi ha drecera possible a les polítiques neoliberals imposades- exemplifica el que Eagleton explica. La pròpia teoria econòmica neoclàssica que tants acadèmics vesteixen d’“objectivitat científica” legitima el discurs polític convencional partint d’uns supòsits que pretenen naturalitzar el capitalisme. És a dir, pretenen buidar-lo del seu caràcter social i històric per negar així tota alternativa al sistema actual al qual, segons ells, s’hauria arribat per una senda de progrés científic i desenvolupament civilitzador. La veritable història, però, és que el naixement del capitalisme –igual que la seva continuïtat i expansió– està tacat de sang, foc i violència com la que va fer falta per saquejar el continent llatinoamericà de l’or i la plata sense els quals no hagués estat possible el dinamisme comercial europeu dels segles XVI i XVII. L’acumulació originaria, que explica Marx en un dels cèlebres capítols d’El capital, no és més que el robatori sistemàtic de la propietat comunal, la despossessió del mitjans de vida de les masses camperoles i l’aniquilació de la seva cultura. Sobre això s’aixecà el capitalisme.

Aquest apunt històric té més relació amb l’actual crisi del que sembla. Estem presenciant un procés de despossessió social de magnituds sense precedents. El rescat bancari internacional ha posat en situació de fallida els Estats que estan executant paquets de retallades socials i privatitzacions de béns públics que suposen el major traspàs de riquesa de pobres a rics de la història. I per molt que ho emmascarin d’inevitabilitat, o d’“Espanya ens roba”, això és un robatori a les classes populars.

Mentre acabo aquestes línies, la corrupció esquitxa el president del govern de l’Estat! Aquesta és un lubricant del sistema, només cal veure la llista d’empreses que han pagat diners per favors. La corrupció esdevé un element més en la lluita de classes. Els corruptes sempre són rics i ben posicionats i amb el sistema judicial que han construït es saben impunes.

Font: La Directa

Skip to toolbar