“Hi ha encara qui pensa que això de la crisi passarà” (J. M. Busqueta)

Josep Manel Busqueta

Josep Manel Busqueta Foto: LLUÍS SERRAT.

07/07/12 – GIRONA – EL PUNT AVUI – URE COMAS

“Els mercats no suporten la mínima expressió de democràcia”

“Aquest compromís avui i ara implica la defensa dels drets socials”

“Resulta vergonyós que una societat com la nostra s’hagi de plantejar fer front a la cobertura de les necessitats fonamentals de les persones a través d’espectacles televisius”

Avancem cap a societats excloents, malaltes per la seguretat i, per tant, molt més agressives

A què responia l’article crític contra La marató de TV3?

L’article vol fer palès el fet que resulta vergonyós que una societat com la nostra s’hagi de plantejar fer front a la cobertura de les necessitats fonamentals de les persones a través d’espectacles televisius proposats i desenvolupats des dels mitjans de comunicació públics com ara TV3 i Catalunya Radio. La pobresa, la falta de recursos per poder cobrir les necessitats bàsiques que molta gent viu, és un resultat del funcionament del capitalisme, només orientat a la recerca del benefici privat. Les institucions públiques, en principi, haurien de vetllar per aconseguir una societat més equilibrada i activar els mecanismes de suport per a la població afectada pel capitalisme en crisi. Lluny d’això, els responsables polítics proposen com a mecanisme de gestió de la crisi l’ajust i les retallades sobre tots els drets socials, apugen l’IVA i el cost dels béns fonamentals i, de manera absolutament insultant, destinen centenars de milers de milions per intentar salvar el sistema financer, un dels principals responsables de l’actual situació. Davant d’aquest panorama que exigeix denuncia i justicia davant una banca malversadora i un model de societat capitalista fracassat, tenim la proposta de la Marató, un succedani de participació ciutadana, que lluny d’exigir responsabilitats i assenyalar els culpables de l’actual situació pretén que la cobertura de les necessitats fonamental esdevingui el fruit d’un exercici de bona voluntat individual impulsat pel show i l’espectacle mediàtic. Pobra caritat pel pobres.

La crisi econòmica i de valors. Cap on creu que ens dirigim?
Avancem cap a un model de societat molt més agressiu, explotador i autoritari La lògica del capital financer, si no ho aturem, a través del mecanisme de poder que representa el deute públic i la necessitat de gestió d’aquest a través de les polítiques d’ajust disposa del mitjà perfecte per aconseguir espoliar el conjunt de les societats. El deute i l’ajust són els mecanismes perfectes per transferir tota la riquesa col·lectiva cap a les butxaques de l’elit financera. Per tant, la societat que resultarà d’aquest procés serà una societat sense drets socials ni laborals, en què a més les decisions rellevants per al seu funcionament quedaran absolutament fora dels mecanismes de decisió col·lectius. La democràcia, ja molt precària en les nostres societats, serà una de les grans damnificades del procés de reestructuració del capitalisme. Els mercats no suporten ni la mínima expressió de democràcia. De manera més global, anem cap a un capitalisme de menors dimensionsUn cop esgotada la via del crèdit i la financiarització de l’economia per aconseguir expandir la producció, el capitalisme a nivell global es troba amb grans capacitat productives però amb una població empobrida amb pocs recursos per poder absorbir tot el que el capitalisme pot produir i generar uns beneficis adequats per als inversors. Així doncs assistirem al tancament de fabriques i expulsió de treballadors fins que s’assoleixin les dimensions i els nivells d’una economia novament viable pel funcionament de l’economia global. La conseqüència d’això és que si ara dels set mil milions de persones que habitem el món només mil milions aconsegueixen viure amb certa solvència, en l’escenari que ens depara l’evolució del capitalisme encara sobrem uns quant centenars més de milions de persones, segurament classes mitjanes de les economies centrals com la nostra. En aquest model de societat, els privilegiats intentaran per tots el mitjans que la multitud exclosa no els pertorbi, amb la qual cosa, en lloc de societats integradores avancem cap a societats excloents, malaltes per la seguretat, i per tant molt més agressives.
Quines alternatives hi ha?
N’hi ha moltes, una altra cosa és el poder polític i social necessari per poder avançar en aquesta direcció. Aquest poder polític que ha de definir el procés de transformació ha de sorgir des de la base de la societat. Existeixen ja a casa nostra milers de persones que participen en nombrosos projectes de transformació alternatius al capitalisme. Iniciatives de l’economia social, el cooperativisme i les finances ètiques, candidatures alternatives per començar a practicar una forma de política diferent des dels pobles. Persones integrades en la lluita per la sobirania alimentària, cooperatives de consum, projectes d’agroecologia, projectes de comunicació alternativa, pràctiques del sindicalisme alternatiu superador d’un model de pacte esgotat i moltes experiències més que conformen el germen del que ha de ser la proposta d’una societat diferent. Cal afegir-hi també l’eclosió del moviment del 15-M. Un moviment on moltes persones encara no involucrades en la transformació social, a través de la denúncia que representa l’estafa del capitalisme en la seva versió actual, inicien també un procés de denuncia de la realitat que segurament, a partir de les propostes que plantegin en el futur, combinades amb la resta que ja existeixen poden significar un fecund espai de regeneració política i social.
Suposa un canvi de mentalitat?
Moltes persones ja l’estan fent; d’altres trigaran més i n’hi haurà que no el faran mai. Hi ha encara qui pensa que això de la crisi passarà i pensa a recuperar escenaris com els del 2007 abans de l’esclat de la crisi.Cal recordar però que abans de l’esclat de la crisi a casa nostra ja hi havia un nivell d’atur juvenil descomunal que convivia amb nivells de precarietat laboral que triplicaven la mitjana europea i amb nivells de pobresa que, pel conjunt de l’estat espanyol, ja abastaven el 20% de la població. Així doncs en aquest període ja hi havia molta gent amb dificultat. El que està clar és que aquella situació on una fràgil estructura productiva, amagada darrere la ficció del crèdit fàcil que esperonava la resta de la economia liderada per la construcció, no tornarà mai més. Ens toca, doncs, iniciar un procés en què caldrà entendre que la millora individual només serà possible si millorem col·lectivament i que, per tal que això sigui possible, cal el compromís de moltes persones en la lluita per una altra societat. Això, avui i ara, implica la defensa dels drets socials, que estableixen uns mínims comuns per a tothom i que esdevenen indispensables per mantenir la mínima cohesió social. Són el resultat de llargs processos de lluita i compromís col·lectiu, són el nostre patrimoni i és des de la seva defensa des d’on cal bastir l’apoderament social que avanci cap a un altre model de societat.
El marc, la Unió Europea?
Sovint tenim la impressió que és molt difícil enfrontar-se a la lògica del poder actual representada per uns mercats financers que ningú sap ben bé ni qui són ni on s’ubiquen. Però aquests mercats financers venen a menjar ben a prop de casa, als nostres carrers, barris i pobles. Per mantenir-se necessiten desnonar els nostres veïns, tancar les fàbriques dels pobles i els centres d’assistència primària… El marc des del qual hem de desenvolupar la nostra lluita comença al nostre carrer i al nostre poble fent front de manera solidària a les agressions de què som víctimes diàriament. A partir d’aquí evidentment cal establir el diàleg necessari que ens porti a bastir espais de lluita de caràcter nacional, europeu i fins i tot, si és possible, mundials.
Què en pensa de l’euro?
Cal tenir present que la construcció europea ha sigut des dels seus inicis un projecte sobretot econòmic construït a mida i segons les directrius dels grans interessos econòmics que operen a escala europea. Primer el mercat únic i després la moneda única són les grans fites que han aconseguit dissenyar un escenari fabulós per als gran negocis productius i financers però que ha tingut com a contrapartida la marginació de les perifèries europees dels centres d’inversió i producció rellevants alhora que ha significat la destrucció de tot el seu teixit productiu tradicional. En aquests moments el projecte es troba gaire bé esgotat i la seva vigència i futur depèn, de forma important, de la voluntat d’aquests grans interessos econòmics representats pels governs d’ Alemanya i també França. De com aquests avaluïn la necessitat del projecte europeu des de les seves necessitats concretes de negoci inversió en dependrà el seu futur. Així doncs poca cosa ens queda a dir al respecte a la ciutadania. No penso que sigui la nostra discussió més important en aquests moments, si Euro si o Euro no. Em sembla que el més rellevant de la lògica i les necessitats dels moviment socials passa per establir les línies vermelles del drets socials com a irrenunciables i i inalianables i continuar fent quallar allà on sigui possible espais de resposta a la lògica d’aquest poder depredador.

 

Font: El Punt Avui. Publicat a El Punt Avui. Comarques Gironines 07-07-2012 Pàgina 37

Skip to toolbar