Entrevista a Dani Mayals del Seminari Taifa

Degut als esdeveniments que han succeït les últimes setmanes (nacionalització de Bankia, rescat estat espanyol, etc ) des de l´Assemblea Llibertària del Vallès Oriental hem considerat necessari entrevistar en Dani Mayals, veí de Canovelles i membre del Seminari Taifa perquè ens expliqui la seva posició sobre el que està succeint. Des d’aquestes línies li agraïm la concessió d´aquesta entrevista.

Dani, és cert que la crisi actual del capitalisme hagi sigut creada per 4 banquers dolents (Lehman Brothers, hipoteques subprime, etc.) ? 

Bé, això és el que ens han explicat i ens volen fer creure, que si no fos per 4 banquers avariciosos i dolents, que han fet malament les coses el sistema funcionaria bé. Però la veritat és que les crisis en el capitalisme són recurrents i van apareixent cada cert temps, i la solució o sortida d’una crisi ja porta la llavor de la propera crisi, el neoliberalisme, que va ser la sortida que es va donar a la crisi dels anys 70 del segle passat ens ha acabat portant fins a la crisi actual. Per la naturalesa del capitalisme i les seves pròpies contradiccions, entra cíclicament en crisis.

La crisi financera, en quina mesura afecta l’economia real?

L’economia financera, encara que de vegades no ho sembli no es pot deslligar mai de l’economia real. El crèdit, no és res més que recursos futurs que es porten al moment actual per poder consumir en el present.

Amb la sobrecapacitat productiva actual, cal un alt nivell de consum per donar sortida a l’excés de producció que només es pot aconseguir a crèdit, per la senzilla raó de que amb uns salaris baixos i una alta precarietat i inestabilitat laboral no es pot arribar a consumir tota la producció. Si la producció no es pot vendre, les empreses no materialitzen beneficis i la roda segueix com el peix que es mossega la cua… O sigui que l’estabilitat del sistema financer depèn de l’estabilitat de l’economia real i la incertesa i inestabilitat de l’economia real farà que el sistema financer trontolli.

L’única forma de mantenir el nivell de consum necessari per la gran capacitat productiva actual ha estat el crèdit. Per tant quan ens diuen que hem viscut pel damunt de les nostres possibilitats (com diuen els suposats “experts” economistes del poder), el que ens hem de plantejar és que hem produït per damunt de la nostra capacitat de consum.

El col·lapse del crèdit i del sistema financer ve donat perquè la bombolla financera, amb productes derivats i futurs s’ha sobredimensionat en excés.

Explotar o consumir recursos del futurs també té el problema ecològic, atès que els recursos són limitats i el capitalisme mai en té prou i necessita créixer constantment, i per materialitzar els recursos de l’economia financera cal exercir una gran pressió sobre l’economia real.

Ens deien que els sistema financer espanyol era dels més fiables del món. Ara veiem que aquesta mentida s´està ensorrant a marxes forçades. Quina és la teva opinió de tot plegat ?

Bé, de fet el Sr. Zapatero, ens deia que estàvem a la ‘Champions League’ de l’economia mundial, i de sobte hem anat a jugar a tercera divisió.

El model productiu espanyol que principalment s’ha basat en la construcció, el turisme, i en menor mesura la indústria automobilística, és un model amb una productivitat i un valor afegit molt baix, poc competitiu, dependent de l’exterior i que requereix de moltes importacions.

El fals creixement de l’economia de l’Estat Espanyol s’ha sostingut sobre una base de deslocalitzacions d’empreses, baixos salaris amb una precarització laboral molt gran, que amb la bombolla immobiliària, per mantenir el volum d’activitat econòmica, els bancs espanyols s’han endeutat amb bancs estrangers, i al mateix temps, per mantenir el nivell de consum privat es van donar moltes facilitats al crèdit fàcil.

Els grans beneficis que han obtingut les grans empreses a l’Estat Espanyol s’han sostingut gràcies al crèdit, perquè amb salaris baixos i un alt nivell de precarietat, l’excés de la capacitat productiva no s’hagués pogut materialitzar en guanys.

A més amb l’entrada a l’Euro, la capacitat d’endeutar-se es va incrementar i principalment van ser bancs alemanys i francesos els que van donar crèdit als bancs de l’Estat Espanyol i d’altres països perifèrics de la UE com Grècia o Portugal.

Quin paper ha jugat el Banc d´Espanya en la creació de la situació actual?

En primer lloc, cal fer esment de que l’Estat Espanyol, en entrar a l’Euro, ja va cedir al BCE tota capacitat per incidir en la política econòmica (devaluació de la moneda, fixació de tipus d’interès…) i això ha fet que mesures que potser es podrien fer per atenuar una mica la crisi, no es puguin prendre.

Com a òrgan regulador del funcionament del sistema financer a l’Estat Espanyol ha quedat en entredit i s’ha permès molts dels excesos de la banca. Personalment jo crec que aquests suposats “òrgans reguladors” actuen en connivència amb el poder polític i econòmic de l’Estat, i mentre el Sr. Fernández Ordóñez demanava públicament una reforma laboral, baixada de pensions… ha permès que s’hagi generat aquest gran “forat” bancari sense cap mena d’intervenció o control, jubilacions daurades de banquers… que ara pretenen que paguem entre tots.

D’altra banda el BCE té prohibit donar crèdit directament als Estats, en canvi si que ho fa als bancs que amb un interès de l’1% després compren deute públic a interessos que poden estar entre el 4 i el 6%. Negoci rodó pels inversors, no creieu?

Ha sigut “rescatat” l´estat espanyol? Quines conseqüències penses que tindrà per a la majoria de la població ?

Doncs com ja s’ha vist en altres països europeus com Grècia, Portugal o Irlanda més retallades i el desmantellament gairebé total del que queda d’aquest succedani d'”Estat del Benestar”. Una despesa social, que tot sigui dit, a l’Estat Espanyol ja era de les més baixes d’Europa.

Constantment se´ns diu que s´han de fer les retallades perquè així ho exigeixen els mercats. Ens podries aclarir qui hi ha darrera d´aquests “mercats”?

Doncs banquers i especuladors, el capital financer. Ells financen tot l’entramat de partits polítics.
Cal dir que la principal funció i prioritat de qualsevol Estat és afavorir la reproducció del capital i donar les millors condicions per a aquesta finalitat, o sigui que els Estats només són un instrument més del capital, i no és cert que els Estats perden poder o força en detriment del capital.

Quan els interessos privats del capital entren en conflicte amb el benestar general de la població, sempre es decanta en favor del primer. Per a les classes populars, l’Estat només farà el just i necessari per obtenir la mínima legitimitat de la població, i això depèn del grau de cabreig de la gent i de la seva capacitat de mobilització. Aquesta realitat és ben palpable en el dia a dia i molt visible davant aquesta crisi.

Ara per ara, l’única forma de poder mantenir la plusvàlua del capital és collant les poblacions retallant salaris, pensions i serveis públics amb privatitzacions per a que pugui entrar el capital en cada cop més espais que fins ara estaven reservats als serveis públics.

Està clar que ningú es faria cap assegurança mèdica privada si es destinés pressupost públic per a una sanitat pública i de qualitat. El mateix passa amb l’educació i les escoles. Aprimar la despesa pública en serveis bàsics, és afavorir l’entrada de capital privat que busca un guany privat, en detriment d’un servei públic, bàsic i de primera necessitat que ha de buscar un benefici social.

Quin paper juguen les agencies de qualificació en el sistema financer actual?

Afavorir el poder financer i als seus especuladors. És curiós que malgrat la poca credibilitat que haurien de tenir després de, per exemple, mantenir una molt bona qualificació als bancs que van fer fallida als EEUU just abans d’iniciar-se la crisi financera l’agost del 2007 se’ls segueixi donant credibilitat. Això per a mi, només s’explica per la connivència entre el poder econòmic i polític.

Des de les tribunes dels diaris oficials ( El Pais, El Mundo, etc ) es demana la creació d´eurobons i una política financera comuna europea. Perquè consideres que l´estat alemany es nega ha acceptar aquestes demandes de la burgesia espanyola?

Tenint en compte que l’economia alemanya és molt més productiva i competitiva que l’espanyola, amb molta més capacitat d’exportació i major solvència, potser pensen que el pes dels Eurobons recaurà principalment sobre les economies dels països centrals de l’Euro, per donar un crèdit als països perifèrics en el que ja s’han enganxat els dits els bancs alemanys en un deute que difícilment podran recuperar.

El sistema financer internacional està col·lapsat, i les necessitats de finançament dels països perifèrics de l’Euro són molt elevades i no se solucionen amb “rescats”, com s’està veient i com es va veure a l’Amèrica Llatina anteriorment amb els “rescats” de l’FMI i el BM.

Qui és beneficia dels atacs als deutes públics espanyol, italià i grec?

Òbviament el capital financer. Aquells inversors que guanyen especulant, grans fons di’inversió que actuen des de qualsevol lloc del món, i a qui els va molt bé que segueixin existint paradisos fiscals. Aquells qui pressionen per a que no es gravin amb taxes cap dels moviments especulatius del capital financer. Els qui reben diner barat del BCE per prestar-lo als Estats a un interès molt més elevat…

En què va quedar allò de “refundar el capitalisme” amb el que s’omplien la boca dirigents polítics com en Sarkozy al principi de la crisi cap al 2008?

Quines consideres que haurien de ser les mesures perquè hi hagués una sortida diferent a la crisi actual?

Tenint en compte, com ja he dit abans que les crisis són cícliques en el capitalisme, per les seves constants contradiccions, la principal sortida seria sortir del capitalisme. Això no es fa d’un dia per l’altre i és un camí que comença des de dins del capitalisme, i per tant, haurem d’anar buscant solucions que vagin en aquesta direcció, però que inicialment alleugereixin el patiment de les classes populars que són els qui patim amb més duresa les crisis del capital. Hi ha molt bones iniciatives, però que només són un primer pas.

En primer lloc crec que el que cal realment és una estructura política diferent. Un concepte diferent d’allò públic on hi hagi un major control sobre els càrrecs públics.

Descentralitzar el poder als municipis per aconseguir una democràcia real i de base. Comunalitzar els mitjans de producció i fer-los participatius a tota la població. Això és important per adequar la producció a les necessitats reals de la població i fer-la més eficient. La clau és la producció.

Ens trobem amb una jornada laboral de 8 hores diàries, curiosament la mateixa que es va aconseguir després de la vaga de la Canadenca als anys 20 del segle passat. Des de llavors la capacitat tecnològica i productiva i l’increment de la població activa, ens hauria d’haver permès retallar més la jornada laboral (sense rebaixar salaris), però la lògica del capitalisme no ens ho permet, perquè seria redistribuir la riquesa i el capitalisme fa l’efecte contrari, aglutina la riquesa en poques mans i incrementa les diferències entre rics i pobres.

Personalment considero molt interessants les aportacions que fa en Murray Bookchin sobre municipalisme llibertari i polítiques de l’ecologia social.

Aquest és el punt d’arribada que crec que no cal perdre mai de vista. Les primeres passes d’aquest camí ja s’estan donant des de moltes associacions de veïns, l’Assemblea d’aturats, la PAH, des d’una part del cooperativisme i del 15-M, des de les candidatures municipals alternatives als Ajuntaments… i és un camí molt llarg i dur on ens trobarem uns Estats i un capital forts i terriblement violents que faran qualsevol cosa per dividir les classes populars i impedir que anem cap a un món millor i per a tothom.

Per últim, voldries afegir quelcom més…

Si voldria afegir que l’economia no és una ciència exacte i complicada només comprensible per a “tècnics” i “experts” científics, de fet no s’hauria de considerar una ciència, i per tant quan ens diuen que es prenen les úniques mesures possibles, que no hi ha cap altre camí i que ens han de salvar governs de tècnics experts, és categòricament mentida.

Això és el que ens volen fer creure a les classes populars, que per a ells som ignorants i difícilment podríem entendre les teories econòmiques que cal seguir com un dogma religiós que té com a Déu el Mercat.

Un “govern de tècnics” diuen que són personatges com els que han donat “cops d’Estat financers” a Itàlia i Grècia, (homes de “Goldman Sachs”) per seguir l’únic camí possible, però perquè no podrien ser també considerats “tècnics” economistes marxistes amb posicions ideològiques alternatives, d’esquerres o bé anarquistes?

L’economia, podríem dir que és una disciplina, quelcom més obert que la ciència, que podríem definir com l’organització material de la societat i com a tal ha d’estar relacionada amb altres ciències socials i altres àmbits, i l’hem de poder explicar de forma comprensible per a tothom, perquè no són estadístiques i formules matemàtiques i prou. De fet les teories econòmiques capitalistes actuals només es fan servir per justificar “científicament” els interessos dels poderosos, però no són útils per resoldre els problemes de la societat ni per organitzar els recursos eficientment (3/4 parts de la població mundial es mor de gana), perquè el Déu Mercat falla i molt.

Font: Assamblea Llibertaria Vallès Oriental

Skip to toolbar