En zona de rescat

ELENA IDOATE | La Directa – 05/06/2012

Darrerament, l’actualitat econòmica provoca la sensació de que la nostra economia està penjant d’un fil i de que en qualsevol moment col·lapsarà. La borsa s’enfonsa, i la prima de risc es dispara i assoleix màxims històrics que fan por. En aquests moments està a gairebé 550 punts, però cada dia que passa bat nous rècords. Després de saquejar els nostres recursos, el capital es fuga a un ritme frenètic. EI sector bancari té un forat negre que cada cop sembla més gran, engoleix tothom. Temem que caigui l’Estat espanyol, i que caigui Catalunya, que presenta una de les situacions més delicades. Que siguem massa grans per caure no ens dóna tampoc gaire seguretat. La situació és enormement complicada i tot plegat està bastant embolicat. Tenim molt clar que no ens podem distreure de les qüestions importants, que les finances són un arbre que no ens deixa veure el bosc. Però la crisi del deute ha esdevingut la dificultat més immediata a resoldre.

Dels mercats als rescats

La caiguda de l’activitat econòmica i l’increment de les necessitats de prestacions i ajudes socials genera dèficit públic, enormement amplificat per una fiscalitat molt favorable a que les grans fortunes i el capital no paguin impostos. Tot i això, aquests fets no són els principals causants de les tensions financeres actuals. Ho és la gran muntanya de deute creat per la socialització del deute privat i de les pèrdues dels bancs. El govern central de l’Estat espanyol fa mans i mànigues per pagar amb diners públics, mitjançant l’emissió del deute que anirem pagant, el rescat de Bankia. S’afegeixen un munt de milions a la gran bola de deute públic nodrida anteriorment amb altres intervencions bancàries. I això és tan sols la punta de l’iceberg. Aquest robatori a gran escala ha fet disparar les alarmes de la prima de risc. El govern espanyol s’esforça per donar missatges tranquil·litzadors en les rodes de premsa, símptoma, precisament, de que la situació comença a ser crítica. No poder aconseguir crèdit si no és a preus estratosfèrics indica que les nostres administracions públiques no es poden seguir finançant com fins ara, a través dels mercats, perquè aquests no se’n refien i perquè ens sotmeten a atacs especulatius. Els mercats no funcionen, i encara que el ministre d’Hisenda i la directora del FMI assegurin que no hi haurà assistència, arribarà el moment en que les institucions públiques siguin els que proporcionin un finançament més assequible a Estats, comunitats autònomes i ajuntaments. L’Estat haurà d’encarregar-se de facilitar el finançament a autonomies i ens locals amb dificultats, i els organismes multilaterals com el Fons Monetari Internacional (FMI) i la Unió Europea hauran de proporcionar fons per a l’economia espanyola. Això és el que li diuen “rescat”, però li poden posar altres noms si convé. Hem de tenir clar que no és un acte de solidaritat, i tampoc han de realitzar gaire esforç. El fet és que tenen un accés més fàcil al crèdit. La seva solvència no és gràcies a no malbaratar recursos públics o no estar de “festa major”. Es deu a que disposen d’una posició privilegiada. I en el capitalisme, per molt que ens intentin convèncer del contrari, els privilegis no s’aconsegueixen amb el sacrifici propi sinó amb el sacrifici d’altres i l’apropiació dels guanys.

Saltar dels mercats als rescats fa molta por, perquè qui presta l’ajuda financera té una enorme capacitat política per imposar mesures d’austeritat ja que ho condiciona al compliment de plans salvatges de retallades de drets socials i laborals. El rescat pren forma d’intervenció perquè, a canvi, es cedeix sobirania. La disciplina neoliberal que no aconsegueixen els mercats, la imposa una institució amb molta més força. El drama constatat del rescat a Grècia i la recaiguda de la crisi a Europa fa pensar que podria haver-hi una relaxació de les mesures d’austeritat, però això no passarà. El canvi de Sarkozy per Hollande ha donat peu a que a Europa es parli de suavitzar les polítiques d’austeritat per poder efectuar mesures que promoguin el creixement econòmic. EI ressò mediàtic que ha tingut això fa pensar que es donen compte del fracàs de l’estratègia de tapar forats amb deute i retallades, però el cert és que la incidència real d’aquest debat ha estat mínima. En el cas de Grècia, el camí sembla irreversible. La Comissió Europea flexibilitza els objectius de dèficit i concedirà una pròrroga d’un any a la reducció exigida a les administracions públiques de l’Estat espanyol, però no per deixar lloc a alternatives a l’austeritat. A canvi, han intensificat les exigències de retallar les pensions, pujar l’IVA i rebaixar les cotitzacions socials, liquidar els convenis col·lectius i retallar salaris, etc. En resum, mesures que fan molta por. I tot això sense una intervenció i sense facilitar-nos finançament.

La manera en que s’activa l’ajuda financera, als diferents nivells, és improvisada i contradictòria. En principi, que cadascú es tregui les castanyes del foc. L’Estat espanyol amenaça amb intervenir comunitats autònomes i fer desaparèixer municipis. Però al mateix temps, s’està fent el contrari: l’administració central dóna línies de crèdit als ajuntaments, i està dissenyant formes de suport financer a les comunitats autònomes basades en els denominats hispanobons. També li poden canviar el nom, si no els convenç aquest. A nivell europeu, el propi Banc Central Europeu (BCE) té prohibit finançar els Estats membres, i tot i que darrerament havia estat fent operacions poc ortodoxes com de compra de deute per a mitigar els atacs especulatius, ara vol deixar de fer-ho. L’Estat espanyol suggereix que intervingui el BCE en la capitalització de Bankia, però la resposta és negativa. L’opció de que la zona euro emeti deute conjuntament mitjançant els anomenats eurobons està descartada. Tan sols quedarà la intervenció. D’altra banda, Europa farà canvis en el seu programa d’ajuda d’emergència per a que es puguin destinar els diners directament a la banca sense passar pels Estats. El rescat dels poderosos.

Portar la contrària

En els últims temps, s’han posat de moda els economistes gurus que porten la contrària. Televisions, diaris i internet difonen els pronòstics i les recomanacions que semblen tenir força impacte en l’opinió pública. Aquests gurus, de diverses tendències, critiquen les mesures econòmiques. També hi ha economistes que, sense tant esoterisme, revitalitzen el keynesianisme en oposició a l’austeritat. Tothom coincideix en assenyalar els greus errors que estan cometent els governs a l’hora de salvar la banca. Fins i tot Rato es lamenta de que es capitalitzi Bankia amb recursos públics. Resumint, venen a dir que el rescat dels poderosos és un greu problema pel capitalisme i s’ha d’acabar amb la dictadura financera. Per oxigenar l’economia no s’ha d’insuflar diners a la banca, sinó que els mercats financers han de fer fallida per a donar més marge a la recuperació del capital productiu. Els impagaments del deute, mitjançant reestructuracions i quitances, les fallides parcials dels bancs i la banca pública estan en l’horitzó de la superació de la crisi del deute, i no l’assistència externa que la única cosa que fa és aplaçar la resolució del problema per més endavant. El rescat de l’Estat espanyol detonarà aquests mecanismes. Perquè es posarà de manifest que sí que es pot donar assistència per als dèficits públics però no per pagar les pèrdues de la banca espanyola o el retorn del deute, perquè aquest cost no es pot assumir.

La política de socialitzar les pèrdues que pertocarien als gestors, accionistes i inversors dels bancs està provocant una veritable indignació social. A vegades es visualitza en accions com les caixarolades i elsiaioflautes ocupant les seus de Bankia. Altres cops està en el rerefons de moltes de les accions i protestes en defensa de l’educació, la sanitat, els afectats per la hipoteca, entre d’altres. Fins i tot, de la criminalitzada i empresonada vaga general. Que retallin els serveis públics de l’Estat del benestar i que rescatin els bancs està tenint una resposta en el marc dels moviments socials. Però ara mateix, les portades dels diaris d’arreu del món no són les protestes sinó la prima de risc, el càstig que els propis mercats financers apliquen a la política de rescatar els bancs. La dimissió del governador del Banc d’Espanya Fernández Ordóñez, un dels principals impulsors dels atacs a les classes populars i de la dictadura financera, no és una mala notícia, però no tenim la satisfacció d’haver estat nosaltres qui l’hem fet plegar.

El fracàs de les polítiques actuals ofereix opcions a alternatives. Amb les enormes dificultats que comporta tirar-la endavant, una d’elles és la lluita de classes per a la transformació social. Però no coincidim amb les altres. Volem que deixin de salvar els bancs, però no per salvar el capitalisme sinó per salvar les persones. I aquestes dues coses acaben sent incompatibles. Conquerir els drets socials i laborals per millorar les condicions de vida de la classe treballadora requereix que els financers paguin la crisi, però fa falta un repartiment del pastís molt diferent i un canvi radical de les regles del joc. Que l’economia estigui al servei de les persones i no als beneficis acaba generant, justament, problemes als beneficis. Això no ho podrem evitar. Els gurus neoliberals tenen una recepta molt simpàtica per sortir de la crisi, un cop superada la crisi del deute: la devaluació interna. Seguir amb tota regla els mandats de la competència de les empreses i degradar les condicions de treball i els salaris. Explotar més per guanyar terreny a territoris competidors, i que els grans capitals obtinguin més beneficis. Això sí, confiant que les lluites obreres d’altres països més explotadors aconsegueixin millores salarials per desenvolupar la demanda a la qual exportar. Els economistes que adopten tints més keynesians aposten perquè l’enfortiment de l’Estat del benestar i les millores salarials tinguin lloc aquí mateix i s’impulsi una demanda interna que estimuli l’economia. La primera opció és inadmissible, la segona és impossible.

Font: La Directa

Skip to toolbar