JORDI BERBIS | La Directa 27/03/2012
Un cop més, tenim al davant una convocatòria de vaga general. Una vaga general que, gràcies a la mobilització i l’organització de les classes populars i dels sindicats combatius, tindrà un component realment reivindicatiu.
En qualsevol convocatòria d’aquest tipus, no pas per casualitat, sorgeix el mateix interrogant de sempre: hi han motius per a una vaga general? Aquest és l’interrogant que resoldrem al llarg d’aquest article.
Les polítiques aplicades, el pla de xoc contra les classes populars
L’esclat de l’actual crisi econòmica va aparentment, significar o implicar el descrèdit del neoliberalisme i, per tant, de l’escola econòmica que hi ha al darrere, la neoclàssica. Però la realitat s’ha mostrat tossuda i, ja sigui per inèrcia, ceguera o directament interessos de classe, les polítiques econòmiques no han canviat. Ans al contrari, hi ha hagut un aprofundiment del model anterior a la crisi. Quines han sigut aquestes polítiques?
Podem dividir les polítiques aplicades arran de la crisi en tres grans eixos: privatitzacions, la reforma laboral i retallades en despesa pública.
En relació a les retallades en despesa pública, s’han basat en dos grans eixos: menys serveis per a la població a través del tancament o supressió directa de serveis com ara hospitals i l’atac tant mediàtic com en termes de condicions de treball dels treballadors del sector públic.
En aquest sentit hem de tenir present que les condicions laborals dels treballadors del sector públic actuen com a límit superior de les condicions de la classe obrera en general. Per tant, al capitalisme li interessa atacar les seves condicions del treball per “marcar al territori” a la resta de treballadors, més enllà de que també serveixi per a reduir el dèficit públic.
Pel que fa a els menors serveis a la població de l’estat del benestar, hem de tenir present que en el cas de l’estat espanyol, l’estat del benestar realment existent mai ha arribat als nivells de protecció de la resta de països europeus, ja abans de la crisi actual i de les retallades aplicades. Prova d’això és que, per exemple, la despesa pública en educació o sanitat és inferior al que correspondria per nivells de renda.
Pel que fa a les privatitzacions, aquestes han sigut i són una de les mesures estrella per a “combatre el dèficit” per part dels respectius governs. Com a exemples de privatitzacions, els projectes de privatització dels aeroports o les loteries a nivell de govern espanyol en són un bon exemple, però també ho són les intencions del govern de la Comunitat de Madrid de privatitzar el Canal de Isabel II o, en el cas català, de privatitzar la gestió de Aigües Ter-Llobregat, que subministra la major part de l’aigua de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Les polítiques de retallades de la despesa pública i les privatitzacions tenen un punt en comú: serveixen a l’objectiu del capital d’ampliar les esferes en les que generar plusvàlua, obtenir benefici, ja sigui a través de la prestació directa d’aquests com de la gestió a través de concessions de serveis públics ja existents.
Al mateix temps serveixen, en el més pur significat militar, per a conquerir els cors i les ments de la població, transformant-los en mercaderies fetes i pensades per a l’obtenció de guanys enlloc de drets de ciutadania. Al respecte, cal tenir present que el paper que han jugat en les societats capitalistes on estaven instaurats, ha sigut el de legitimar l’acció de l’estat, més enllà de les funcions redistributives que pugui haver arribat a tenir. Dóna la impressió que els capitalismes europeus creuen poder prescindir d’aquesta funció. El temps ens dirà si van o no errats.
Cal tenir present que aquest tipus de polítiques ja fa temps que s’exigeixen des de la UE als estats membres com a “reformes estructurals” necessàries per a impulsar “el creixement econòmic”, es a dir, l’obtenció de plusvàlua. Per tant, la UE ha complert molt bé el paper que s’ha atorgat des del seu naixement com a tal: impulsora i mecanisme d’introducció del neoliberalisme a nivell europeu, amb el concurs del estats
La reforma laboral o la redistribució de la renda pel capitalisme
La reforma laboral és l’últim episodi de les polítiques dissenyades “per a sortir de la crisi” . A grans trets, la reforma laboral fa els següents canvis respecte a la situació prèvia, tal i com ens informava el company Vidal Aragonés:
Es facilita l’acomiadament individual (objectiu per causes econòmiques i absències justificades) i col·lectiu ( per causes econòmiques e sense necessitar autorització de la Autoritat Laboral).
S’abarateix l’acomiadament en tots els contractes, reduint las indemnitzacions por acomiadament improcedent entre 12 dies por any i reduint el màxim de 42 a 24 mensualitats.
Es crea un contracte no causal d’un any sense indemnització per acomiadament.
Es potencia la desregulació de totes las condiciones laborals.
Es prepara el desmantellament del sector públic, con ERE’s i acomiadaments gràcies a noves condicions legals.
Es pauperitzen les condiciones laborals a través del conveni de empresa i la pèrdua de la ultraactivitat en dos anys des de la denuncia.
Sens cap mena de dubte, representa la retallada de drets laborals o contrareforma més gran des de la reforma laboral del 1994.
Al respecte, tal i com encertadament assenyala Laboro, és molt curiós comprovar que les exposicions de motius dels decrets amb els que s’aprovaven les successives reformes laboral des de la transició fan servir els mateixos termes i explicacions de l’atur.
Les explicacions al voltant de l’atur reflecteixen la visió neoliberal de l’atur: el treball és una mercaderia com qualsevol altre que es ven al mercat com qualsevol altre. Des de la visió neoliberal – o neoclàssica, pel cas és el mateix – l’atur es produeix quan no es dóna l’equilibri que forçosament s’ha de donar al mercat de treball. La seva explicació és que “factors estructurals” en distorsionen el funcionament. En una espècie de revelació sobre l’ideal del capitalisme actual, les causes casualment sempre es troben en la protecció dels treballadors o en un excessiu poder dels sindicats. A aquesta visió li podem contraposar la visió del keynesianisme – que no oblidem, tan sols pretenia salvar el capitalisme – en la que l’atur tenia la seva causa en un nivell de producció massa baix, o la visió marxista, en la que els nivells d’ocupació estan determinats pels nivells de producció que generin beneficis per a l’empresari individual, i el manteniment d’un cert volum d’atur ajuda a mantenir baixos els salaris dels ocupats.
Per poder jutjar el possible impacte d’aquesta reforma laboral – que ja n’ha tingut en forma d’acomiadaments a no poques empreses – hem de comprovar els efectes de les anteriors reformes laborals.
Si analitzem els nivells d’atur, comprovarem que la taxa d’atur actual iguala o fins i tot supera per a certs col·lectius la taxa d’atur del 1994, després de cinc reformes laborals. Per tant, el discurs d’un mercat laboral massa rígid (massa rígid per a fer qué?) com a causa de l’atur no es pot sostenir amb les dades a la mà. Tot això sense tenir en compte que la definició d’ocupat es canvia per a poder incloure cada vegada més persones. Si reelaboréssim la consideració d’aturat o ocupat actual amb la definició de l’any 1994, el resultat molt probablement seria una taxa d’atur fins i tot més alta que l’actual.
Per trobar un dels efectes reals i realment buscats pel capitalisme de les successives reformes laborals, tan sols hem de mirar com es distribueix la riquesa produïda en un any entre rendes empresarials (beneficis i ingressos dels autònoms) i salaris (salaris bruts més cotitzacions). Es a dir, l’escala de l’apropiació pel capitalisme. I les dades provinents de la comptabilitat nacional de l’economia espanyola és prou reveladora al respecte: la part dels ingressos generats pels treballadors en l’economia que es converteixen en salaris ha disminuït un 2,9 % des de l’any 2000 al 2011. Es a dir, la part del pastís que s’enduen els treballadors és cada vegada menor. Això va passar en el mateix període en el que les rendes empresarials van augmentar un 4,3 %, i el total de treballadors de l’economia espanyola va passar de 17.909.000 a 23.081.200 persones. Es a dir, que una part cada vegada menor del pastís es reparteix entre cada vegada més persones.
Finalment, hem de tenir present que el percentatge de persones que, treballant a temps parcial, manifesten fer-ho per no haver pogut trobar una feina a jornada completa, va passar del 30,08 % el primer trimestre del 2005 al 32,05 % el primer trimestre del 2007, per passar al 55 % del quart trimestre del 2011. Es a dir, la famosa “flexibilitat laboral” en el sentit d’una jornada més curta es converteix en un carreró sense sortida per a cada vegada més gent. Això, sense entrar a analitzar les implicacions de gènere al voltant de la jornada a temps parcial.
És una crisi, però també es capitalisme
Com a conclusió, podem afirmar que la crisi està servint per al que ja sabem que serveix: eliminar l’excés de capital de l’economia a través de la destrucció directa i per l’adequació de la societat per a una nova espiral d’acumulació capitalista i creixement.
Per tot això, és més necessari que mai que no només els treballadors, sinó les classes populars en general, secundin aquesta vaga general. Fa força temps que ens diuen que no hi ha guerra de classes, la guerra econòmica, pel que hem vist, es va declarar ja fa anys.
Font: Setmanari La Directa
Els comentaris estàn tancats.