La pobresa: un mecanisme classista de poder i repressió

JOSÉ IGLESIAS FERNÁNDEZ | 10/01/2012 Setmanari La Directa

Les referències indexades al llarg de l’article les podreu trobar al final del mateix

La pobresa ve de lluny: l’esclau era un pobre lligat als capricis i aberracions d’un amo, el servent era un pobre lligat a un territori que acatava les ordres d’un senyor feudal, el treballador és un pobre que depèn de si un capitalista vol emprar-lo (1). Les societats classistes utilitzen la pobresa com un mecanisme per exercir un poder repressor sobre les poblacions que controlen. Marx afirmava que, en el capitalisme, quant més gran sigui el creixement de les fortunes empresarials, major serà la depauperació de les poblacions (2). Ha de quedar clar que “el fonament del poder resideix en l’explotació. En la necessitat per part d’un grup social d’obtenir, mantenir i legitimar la seva expropiació del producte excedent creat per altres grups socials [i que] la teoria de l’explotació capitalista, així com els seus efectes socials [la pobresa], i la teoria de la lluita de classes formen dues parts intrínsecament relacionades d’un tot” (3). La pobresa s’ha de mantenir entre les poblacions per desenvolupar-se submises i poder exercir aquesta capacitat d’explotació, aquest domini de classe.

Però, com es genera la pobresa? A les societats esclavistes: per conquesta i apropiació dels recursos naturals i la despossessió de la llibertat humana; a les feudals: per consolidació de les invasions anteriors i la conservació de la propietat privada dels recursos que eren comunals (4) i, a les capitalistes, mitjançant el sistema d’explotació laboral. Adam Smith va veure el naixement del capitalisme com la recerca del benefici, però Marx va ampliar aquesta idea explicant com els canvis de societat són provocats pels mètodes de producció i les relacions socials que les originen. En el capitalisme, la pobresa neix de l’explotació, de la diferència entre la riquesa que produeix el treballador, però en ser apropiada pel capitalista, aquest lliura a l’obrer una part bastant menor en la forma de salari, de salaris de pobresa. És a dir, el treballador sempre percep una part menor de la que produeix, apropiant-se l’empresari de la diferència o plusvàlua. “Marx va explicar que la llei econòmica fonamental de la producció capitalista és la producció de plusvàlua. És a dir, la necessitat d’augmentar incessantment la quantitat de valor creat en cada cicle productiu […] Aquesta llei econòmica es converteix en la llei social general que caracteritza la societat capitalista ” (5).

Per tant, repetim, la pobresa és sistèmica i té l’origen en la relació capital-treball, atès que el treballador sempre percep menys riquesa de la que produeix, mentre que l’empresari sempre s’apropia d’una part de la riquesa que no ha produït. Es poden organitzar bancs d’aliments, menjadors socials, o crear organitzacions per atendre els pobres, que únicament ajudaran a suavitzar el rigor de la mateixa en aquests col·lectius, però la pobresa només quedarà extirpada quan el capitalisme -i amb ell les societats classistes- quedi destruït.

Altres mecanismes d’opressió relacionats amb la pobresa

Els capitalistes disposen d’altres mecanismes per exercir el control sobre els empobrits: la corrupció, la fam i la por, la caritat i, en última mesura, la repressió policial, judicial i penal. En aquests mecanismes participen, no només els polítics i acadèmics, sinó fins i tot institucions com les Organització no Governamental (ONG) i les fundacions (la de Bill Gates o la de Botín), o personatges mediàtics com Oriol Bohigas, Geraldine Chaplin, José Corbacho, Pep Guardiola, Loquillo, Luz Casal, Luís Rojas Marcos, Fernando Trueba, etc. (7). Les patronals, com la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) i el Círculo Empresarial de Promoción, Innovación, Marketing y Ahorro (CEPIMA), també incideixen en l’empobriment de la població, eliminant les lleis laborals que protegeixen les obreres: acomiadaments sense remuneració, eliminació del Salari Mínim Interprofessional i de les quotes per a les pensions públiques, minijobs de 400 euros, sense seguretat social, sense horari ni subsidi d’atur, o vacances, etc. En aquest sentit, cal entendre perquè les institucions caritatives, actuant a l’ombra del sistema, contribueixen a desmuntar la protesta social, en voler convèncer-nos que la pobresa pot ser combatuda des de dins del capitalisme, quan és evident que no és possible eliminar-la si abans no destruïm el mecanisme d’explotació, ànima i sang del sistema. Per exemple, un director d’un banc d’aliments, malgrat la seva actitud de bonisme, tirava la culpa a la crisi econòmica per l’augment de la pobresa, sense esmentar com és estructural en el capitalisme. Un altre exemple, en la mesura que els governs tanquen l’accés a les rendes mínimes d’inserció o les ajudes a la dependència, més famílies o persones estan abocades a anar a les organitzacions caritatives, com els menjadors socials, els bancs d’aliments, el voluntariat , etc. També és evident que aquestes institucions no consciencien a les persones en situació de risc de la necessitat de polititzar, d’enfrontar i assumir la destrucció del sistema com a causant sistèmic d’aquestes aberracions socials (8).

Cal, també, recordar com, “igual que ja havia fet Gramsci trenta anys abans, Foucault va alertar sobre el caràcter difús de les xarxes de relacions que afermen la dominació, i va insistir que el poder de la burgesia no es recolza tan sols, ni essencialment, en el control de les estructures públiques institucionalitzades de coerció i violència (a les quals s’identifica tradicionalment amb l’Estat), sinó en la seva capacitat de regular els processos de producció cultural ” (9). Això ens porta a fer-nos diverses preguntes: els partits d’esquerra en els parlaments i en les diverses administracions, no s’han convertit en aparells del poder?. No són els que reben i executen les directrius dels poders empresarials i bancaris? I si és així, poden ser considerats subjectes socials per a la transformació?

Més amenaces d’empobriment des del poder

Incansable en la seva avarícia de patró d’explotadors, el president de la CEOE carrega contra les regulacions laborals que impedeixen als empresaris fer contractes d’una hora o un dia, hagin de contribuir per l’acomiadament o no puguin pagar per sota del salari mínim, així com acomiadar totes les funcionàries i privatitzar aquests serveis públics tan indispensables per a la vida comunitària. No obstant això, a l’esquerra parlamentària no s’hi sent cap veu que reclami confiscar tota la riquesa productiva apropiada injustament per aquesta classe ociosa, i enviar a l’exili a la classe empresarial.

Així mateix, la consellera d’Ocupació i Afers Socials del govern basc, Gemma Zabaleta, va anunciar que verificarà si els perceptors d’ajudes socials tenen el seu empadronament en regla a través dels “models de cooperació tant amb la policia local com amb l’Ertzaintza”. A aquesta il·lustre vividora de l’erari públic no se li acut proposar un control policial contra el frau fiscal empresarial o per alts directors de bancs i empreses, amb la corresponent fugida cap a paradisos fiscals. Una altra classe, la política, que cal enviar al desterrament.
Mentrestant, el duc de Palma aprofita la seva posició de consort real per beneficiar-se de recursos públics, i el fill de la duquessa d’Alba titlla de mandroses les andaluses perquè reben un subsidi agrari de pobresa quan la seva família rep milions d’euros anuals per ser simple i planerament propietaris de terres que els seus avantpassats es van apropiar per ‘dret’ de conquesta. Algú necessita aquesta classe parasitària?

Finalment, el president de govern Mariano Rajoy, en línia amb les propostes de la patronal en el document Transforma Espanya (9) prepara minuciosament quin serà el seu full de ruta de retallades-desastre destinades a incrementar encara més la pobresa. A part de les privatitzacions encobertes efectuades durant l’etapa del govern socialista en matèria de sanitat i educació, avancem aquelles manifestades amb molta cautela en el discurs d’investidura:

– En l’econòmic. Retallar el dèficit en 16.500 milions, especialment el dedicat a la despesa social. Les empreses no hauran de pagar l’IVA fins que ho hagin cobrat. Limita al 0,4% el dèficit públic de les diverses administracions. En l’àmbit fiscal no apareixen mesures per pujar l’impost als rics, o la limitació de salaris màxims dels directors. Reducció de l’impost de societats a empreses amb ingressos menors de 5 milions d’euros. Menor taxa d’impostos als beneficis no distribuïts.

– Pel laboral. Congelació de l’ocupació pública, eliminar els dies de festa pont. Ajudes a l’empresari de 3.000 euros pel primer treballador empleat (ajuda a autònoms). Profunda reforma integral del mercat de treball: ‘absentisme laboral’,

– Pel social. Únicament aplicar l’increment de l’IPC a les pensions més baixes, la resta queden congelades. Si no reduir, almenys congelar totes les altres ajudes socials. Reformar el sistema públic de pensions (privatització encoberta).

En una paraula, el paper dels polítics és generar polítiques contra els pobres mentre que el de les associacions és ajudar-los a ben morir, com reclama el nou model capitalista d’índole maltusià.

El capitalisme, quin futur?

Immanuel Wallerstein no dubta a proclamar la defunció del capitalisme: diu que “la seva desintegració és irreversible, perquè està a la vista al final del seu declivi iniciat en la dècada dels ’70 del segle passat i la lenta agonia durarà entre vint i quaranta anys més: el capitalisme modern ha arribat a la fi de la corda. No pot sobreviure com a sistema i per això passa per l’etapa final d’una crisi estructural de llarga durada. No és una crisi de curt termini, sinó un desplegament estructural de grans proporcions […]. “El capitalisme modern ha arribat al final del seu camí. No és capaç de sobreviure com a sistema “, diu Wallerstein i afegeix:”Es tracta de la major crisi de la història. Estem en la transició a un sistema nou i la lluita política real que s’ha desfermat en el món amb el repudi de la gent, no plantegen el nou curs del capitalisme, sinó sobre el sistema que ha de reemplaçar ” (10).

Cal prender aquesta declaració amb força precaució, ja que sóc dels que pensa que sense un fort procés de transformació des de baix, en què la població i els moviments socials siguin els subjectes principals, que s’han anat incorporant massivament i assumint-lo com a propi, el capitalisme pot caure, però quina societat posaríem en el seu lloc? A més, i no menys important, poc podrem fer contra la pobresa i a favor de les pobres, si aquests no es mouen, no es mobilitzen, si d’una vegada no assumeixen una consciència anticapitalista. Com assenyala Rajoy, “és obvi que aquest programa no pot ser aliè, ni a les difícils circumstàncies que travessa el nostre país, ni als desitjos que acaben d’expressar els espanyols a les urnes” (11). Si la població empobrida segueix votant i participant en aquest model de democràcia representativa, poc hem de fer. Mentre aquests gestors del capital trobin legitimació a les urnes per servir a les seves senyories, la Banca i l’Empresa, poc podrem fer des de la protesta al carrer. Així de lamentable. S’imposen noves formes de contestació contra el capitalisme.

Referències

1. Càritas, una multinacional especialitzada en l’almoina, assegura que la majoria de les persones que busquen assistència social, provenen de l’atur. Anna Flotats. “Els ‘nous pobres’ són ja un 60% dels necessitats”. Públic, 17 desembre del 2011.

2. Si no morissin 120 milions de persones anualment, els pobres augmentarien en 1.200 milions cada deu anys. La fam, les pandèmies i la guerra actuen d’obstacles destructius, tal com proposava el clergue T. Malthus. Veure José Iglesias Fernández. Malthus odiava els pobres, Marx la pobresa.

3. JL Acanda González. Poder i revolució: claus per assimilar a Foucault. Recerca: Revista de pensament i Anàlisi.

4. L’actual riquesa dels familiars de la Casa d’Alba procedeix del serveis prestats als reis castellans en els seus conflictes amb la noblesa d’aquesta regió. Un dels seus antecessors, el famós III Duc d’Alba, va ser l’home de confiança de Carles I i Felip II, a Portugal, Nàpols i els Països Baixos, per més referències.

5. JL Acanda González. Treball esmentat.

6. El que no farà Càritas, i les altres organitzacions dedicades al assistencialisme, és conscienciar a aquestes persones en situació de pobresa o risc d’exclusió social en l’enfrontament de classe amb el capitalisme. Actuen de sedant-bomber del sistema.

7. Banc de Sabadell. Plans personalitzats sobre el futur. “Conversaciones sobre el futuro”.

8. Caritas Europa va proposar i presentar durant el Congrés Europeu sobre Pobresa i Exclusió Social que se celebra a Madrid, set propostes polítiques de cara al 2020 entre les quals destaca la de “reduir en un 30 per cent el nombre de persones que viuen sota el llindar de la pobresa, el que suposa que hi hagi 25 milions menys de pobres “.

9. JL Acanda González. Treball esmentat.

10. Com un ressò d’aquest document, Rajoy diu: “hem de resoldre com inserir amb avantatge en un escenari global, més poblat, més competitiu i més exigent”. Veure Seminari Taifa: Quadern n º 8, setembre del 2011.

11. I. Wallerstein. La crisi terminal del capitalisme comença per Europa.

12. Discurs d’investidura del president del PP Mariano Rajoy.

Skip to toolbar