XABIER GRÀCIA / SEMINARI TAIFA | La Directa – 07/12/2011

Després de l’eufòria ve la realitat i, de “país de primera”, l’estat espanyol ha passat a “país de la perifèria”. El subdesenvolupament del capitalisme a l’estat espanyol s’ha caracteritzat històricament per la seva debilitat relativa enfront de les altres fraccions de les classes dominants, com les classes rendistes i financeres. Aquesta debilitat s’ha expressat en una necessitat permanent de capitals estrangers, una feble taxa d’acumulació interna i un elevat atur estructural. La crisi no ha fet més que accentuar les contradiccions pròpies del desenvolupament desigual del capitalisme a l’estat espanyol.
L’atur a l’estat espanyol ronda ja els cinc milions d’aturats i la taxa de desocupació s’ha disparat fins arribar al 21.5%, la més alta des del 1996 i 12 punts per sobre de la zona euro. L’Enquesta de Població Activa situa la xifra d’aturats a finals de setembre en 4.978.300 persones i l’INEM, amb uns criteris més restrictius, els xifra en 4.360.926. Des de que es va iniciar la crisi (a la tardor del 2007) s’ha multiplicat per dos el nombre d’aturats i l’atur de llarga durada en el tercer trimestre ha augmentat fins al 49.3%. Així, no és d’estranyar que després de 4 anys de crisi molts treballadors/es hagin esgotat els subsidis per desocupació i, a l’actualitat, tres de cada 10 aturats no reben cap prestació per desocupació. Des de l’inici de la crisi es troben en aquesta situació més de 1.9 milions de treballadores i treballadors. Hi ha 1.425.200 llars en les quals tots els seus membres estan aturats. Els afiliats a la Seguretat Social han tornat a minvar fins a les 17.360.313 persones, i què es pot dir sobre la taxa de desocupació dels menors de 25 anys que ja supera el 46%, condemnant a tota una generació de joves al treball precari, a la dependència de les seves xarxes familiars (que no deixen de ser un subsidi de les famílies treballadores a les empreses) i a retardar els seus plans d’emancipació vital. Però, a més, com a mostra de la inutilitat de les contrareformes laborals del govern d’en Zapatero, la taxa d’assalariats amb contractes temporals ha guanyat pes en els últims trimestres passant del 24,8% al 26,1% de la població activa del tercer trimestre.

La desocupació és una poderosa eina disciplinària. Vagi bé o malament el seu negoci, quin empresari renunciaria a la possibilitat de reduir els salaris dels seus treballadors? No és d’estranyar que en les últimes xifres publicades per l’Agència Tributària sis de cada deu assalariats percebin menys de 1.282,80 euros bruts al mes, la qual cosa, situa els seus ingressos per sota de la barrera del ‘mileurisme’ després de pagar impostos i cotitzacions socials. D’aquests, més de la meitat -5,6 milions- perceben fins i tot uns ingressos que es situen com a mitjana en 6.603 euros anuals, per sota del salari mínim .
Al 2004, quan es suposava que les coses ens anaven bé, el 53,6% dels assalariats cobrava menys de dues vegades el SMI. Dos anys després de l’inici de la crisi, l’any 2009, aquest percentatge ja representava el 57,5% dels assalariats, però l’any passat -últimes dades publicades- la proporció de ‘mileuristes’ havia pujat fins al 57,9%, la qual cosa significa un clar descens de la renda salarial dels treballadors. I com sempre, la discriminació salarial té rostre femení, el nombre de dones que cobren sous per sota dels mil euros mensuals és gairebé el doble que el d’homes. Amb tot aquest panorama i segons les dades del Eurobaròmetre publicats la setmana passada, el 33% dels ciutadans es declaren “poc o gens” confiats en mantenir el seu lloc de treball en els propers mesos.
La caiguda del consum associada a la reculada de les rendes salarials i la desocupació, afegit a les retallades i ajustos fiscals estatals, ja anticipen noves rebaixes en les previsions de creixement per a l’Estat espanyol, que no està en condicions d’iniciar un procés vigorós d’acumulació que pugui absorbir la destrucció d’ocupació creada per la crisi. Cada vegada hi ha més possibilitats que entrem en una segona recessió (en el cas de l’estat espanyol no hem sortit de la primera) i l’orientació de les polítiques públiques restrictives no farà més que accentuar la crisi de l’ocupació. L’enorme necessitat de l’afluència de capitals estrangers, en un context d’extremada volatilitat internacional, i l’endarreriment socio-tecnològic de la nostra estructura productiva, que s’articula en gran mesura sobre la petita empresa i la mà d’obra barata, apunten en aquesta línia. La crisi de l’ocupació ha vingut per quedar-se.
La mateixa Banca ja està anticipant aquesta possibilitat per a la UE. L’Institut Internacional de Finances (IIF) assegura que la situació a la zona euro ha empitjorat en l’últim mes i pronostica que entrarem en una “nova recessió “, que contraurà l’economia europea l’1% del seu Producte Interior Brut (PIB) pel 2012. Així que les possibilitats que tornem a instal·lar-nos en les xifres estructurals de desocupació de la dècada dels 90 són altament probables. No cal oblidar que el primer trimestre del 1994, va passar a la història amb la taxa de desocupació més alta registrada. L’atur, segons l’INE, va ser del 24,5% de la Població Activa en aquell primer trimestre, molt a prop del 24,9% aconseguit als EUA l’any 1933 que va ser el de major atur de la Gran Depressió.

La burgesia catalana és l’enveja de la Cort
Les previsions del Servei d’Estudis del BBVA Research, pronostiquen una taxa d’atur per a finals d’any a Catalunya del 18,3%. Aquesta dada multiplica per tres la taxa de desocupació aconseguida en el 2006 que era del 6.6% de la població activa catalana. Després que el creixement del PIB català en el 2009 i el 2010 fos d’un -4.2% i 0.1% respectivament, és possible que l’any finalitzi amb un creixement raquític del 0.8 %. Amb la nova ronda de retallades i ajustos del govern neoconservador de CiU, que ningú dubti, que les dades patiran noves revisions en la línia de l’espiral diabòlica de recessió-retallades-recessió.
A Catalunya tenim una de les burgesies més ràncies i liberals de tota Europa. Una “lumpenburgesía” que diria el vell Gunder Frank. Tota la seva mitologia del “seny”, el saber fer, el seu suposat caràcter emprenedor cau pel terra quan veiem una realitat d’insubmissió fiscal, baixos salaris, precarietat laboral, deslocalitzacions i xarxes de clientelisme amb les institucions estatals. La burgesia catalana i els seus representants polítics són els qui més lluny han anat en el procés de privatització de la gestió dels serveis públics, creant tota una xarxa d’empreses de clientelisme que han passat de les incerteses del mercat a les incerteses de la política, com poden comprovar en aquests temps de retallades… Tenim la xarxa més extensa de centres educatius concertats, mentre que en el curs 2011-2012 uns 20.000 estudiants del sistema públic rebran classe en 1.015 barracons i a 210 col·legis els alumnes faran classe a espais no previstos per aquesta tasca, com a l’aula de música o al gimnàs i que ningú s’estranyi que a Catalunya tinguem un fracàs escolar del 30%. És clar que aquest 30% es troba en una geografia social molt concreta. D’altra banda, què ha necessitat la inversió de la indústria sanitària perquè funcionés el seu negoci? Seria rendible la producció mercantil sanitària si hagués de coexistir amb un potent sistema públic sanitari d’àmplia cobertura?

Segons dades de Creu Roja de Catalunya, un de cada cinc catalans és pobre, és a dir, viu amb menys de 640€ al mes. Quatre de cada 10 famílies monoparentals i sis de cada deu famílies nombroses són pobres. Més de 336.797 aturats no cobren subsidi i d’aquests, 161.262 no tenen cap cobertura. Però a més s’espera que els 173.495 catalans que deixaran de cobrar l’atur en els propers mesos no podran acollir-se a la Renda Mínima d’Inserció després que la Generalitat decidís endurir-ne els requisits d’accés. Cada dia s’executen a Catalunya 21 desnonaments, una de cada 5 llars té uns ingressos anuals per sota dels 14.000 euros, 36.800 manquen d’habitatge o no tenen un allotjament adequat i més de 3.500 persones viuen directament al carrer. Maleït desallotjament de l’habitatge 18N a Hostafrancs! La nostra gent gran, la de més de 65 anys, és el col·lectiu amb una major taxa de risc de pobresa, un 25,1%. És un autèntic drama que en un any la taxa de pobresa infantil hagi passat de 18,5% al 23,3% dels nens catalans. Mare meva quin projecte de construcció nacional el d’aquests cavallers, serà sobre les cendres de les seves classes populars, com sempre… o sobre els llots radioactius del pantà de Flix?
Com escrivia recentment Vicenç Navarro, les classes populars catalanes patim un veritable espoli de classe. La despesa social pública per habitant a Catalunya és la més baixa de la UE-15 i això malgrat que el PIB per càpita català és del 110% del PIB per càpita de la UE-15. Si estiguéssim en la mitjana europea, Catalunya es gastaria el 29% del seu PIB en despesa pública social pel seu nivell de riquesa i no el raquític 17%.

Però això no acaba aquí, malgrat el “No hi ha alternativa” es propaga constantment des de l’establishment dels grups mediàtics catalans per tal de justificar l’agressió sobre els nostres drets socials, s’omet sistemàticament l’enorme frau fiscal de les classes adinerades catalanes. La justificació de les retallades sobre la base del dèficit fiscal no té cap fonament econòmic objectiu i són clarament un arma ideològica per llançar una ofensiva d’ajust sobre les classes populars. David Fernández, en un excel·lent article d’aquest setmanari , quantificava el frau fiscal de l’empresariat català: 16.000 milions d’euros, 6 vegades l’import del primer round de les retallades del govern neoconvergent. Els 1.000 milions d’euros d’aquesta segona volta de rosca representen només el 6.25% del frau fiscal català. Que no ens vinguin amb romanços de por, ni s’amaguin a Madrid. Senzillament la crisi ha ofert a les classes dominants catalanes el marc idoni per a l’acceleració d’un programa polític que ja ve de lluny.

Com un caramel en la porta d’un col·legi
Les polítiques del govern neoconservador de CiU han trobat en la crisi i el dèficit fiscal la solució per implementar els seus programes més ofensius contra els drets socials i laborals. Es tracta de fer un pas més en la consolidació del nou Estat Repressiu Liberal. No cal oblidar que el sistema impositiu estatal i autonòmic ha reforçat la seva orientació neoliberal des de fa pràcticament més de 20 anys: disminuir els impostos a les rendes del capital i augmentar els de les classes populars. Són reformes fiscals regressives que carreguen sobre les rendes salarials el sosteniment de les institucions i les polítiques públiques (socials i no socials). Però d’altra banda, no cal oblidar que l’estat ha creat un refinat entramat repressiu que només ha començat a mostrar la seva pota per sota de la porta. Això és l’hegemonia de les classes dominants, conciliació i cooptació d’una banda, però també violència i repressió contra els que resisteixen i lluiten.
Com ens recordava Josep Fontana fa uns dies, les classes dominants se senten fortes. No tenen por a una revolució que posi en el punt de mira la seva propietat privada dels mitjans de producció o l’explotació del treball assalariat. Com ja deia Taifa fa més d’un any en el seu informe ‘el rescat dels poderosos’, el seu programa de sortida de la crisi i la reorientació de la despesa pública ens està mostrant la veritable naturalesa del model d’Estat que ens proposen: Un estat social amb la banca i les empreses però liberal amb les classes populars. Per a les empreses subvencions i ajudes públiques, per a les classes assalariades i populars més mercat.
L’objectiu de les retallades té un clar contingut de classe: afavorir els espais d’acumulació del capital en la sanitat i l’educació; reduir la “càrrega” de les despeses públiques “improductives” per al capital; aprofundir en la mercantilització dels béns i serveis necessaris de les classes assalariades per augmentar la seva dependència dels mecanismes del mercat i fer-los més vulnerables i dependents de la seva relació salarial. A qui afavoreixen aquestes polítiques disciplinàries de la força de treball?

Article original: Desocupació-retallades, retallades-desocupació