Eldebat.cat entrevista a Miren Etxezarreta


“Caldria sanejar el sistema financer deixant que s’enfonsin els bancs”

Mariana Cantero
Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona i doctora per la London School of Economics, va publicar aquest any el seu últim llibre, ‘Qué pensiones, qué futuro’ (Icària, coescrit amb amb Elena Idoate, José Iglesias Fernández i Joan Junyent Tarrida), on rebat el discurs que estableix una inexorable crisi del sistema públic de les pensions. Etxezarreta planteja a eldebat.cat formes alternatives per finançar aquest sistema i, en el fons, altres teories amb les quals analitzar la situació econòmica en general.

En quina situació és troba actualment el sistema públic de pensions?
El sistema de pensions gaudeix de molt bona salut: té superàvit tot i la crisi. El que passa és que ens estan dient repetidament que entrarà en crisi. Jo crec que pot no passar res.

Però és real la possibilitat d’un dèficit a llarg termini del sistema de pensions públic?
Amb les estadístiques es pot justificar el que es vulgui, si se’n pren una part determinada es pot ponderar i arribar a certes conclusions. Però el 1995 ja estaven dient els mateixos senyors que ara parlen del futur que la seguretat social i el sistema de pensions entrarien en fallida i la realitat és que són les úniques institucions de l’estat que no ho estan. A més, si realment el problema fos el nombre d’ancians que hi haurà en el futur es poden prendre un altre tipus de mesures perquè això no passi.

Per exemple?
Augmentar les cotitzacions, encara que seria la pitjor de les mesures, perquè no hi ha cap raó perquè siguin els treballadors els que hagin de pagar per les pensions, que s’haurien de finançar per la societat en conjunt, mitjançant els impostos. Caldria fer una reforma fiscal de fons en primer lloc, en la qual paguin més els que més en tenen. A partir d’aquí caldria redistribuir els impostos, i una part, que vagi a les pensions. De manera immediata, es podria lluitar contra el frau fiscal i l’economia en negre i que aquells que guanyen més en paguin més. Perquè en aquest moment la cotització per les pensions més altes és de 3.000 euros i escaig. Tot aquell que guanyi més, no en cotitza més. Tampoc en cobra més, però el que s’hauria de veure és que aquest límit sigui progressiu. Aquestes mesures són relativament fàcils de prendre, però qualsevol mesura de redistribució de la renda costa aplicar-la, perquè els que haurien de pagar més no volen. És l’etern problema dels rics davant els treballadors.

Llavors, una solució seria redistribuir la renda?
Resumint, el tema de les pensions passa per redistribuir la renda del país. No hi ha absolutament cap raó perquè els treballadors jubilats hagin de ser finançats exclusivament pels que estan en actiu. Hi ha una riquesa total al país i d’aquí han de sortir els diners per mantenir la gent gran. Però no té perquè sortir de les cotitzacions dels treballadors en actiu.

També es podrien distribuir els pressupostos de l’Estat de manera diferent…
Sí, es podria estalviar per altres costats, com per exemple en l’exèrcit. Per què hem de tenir-ne un de tan potent? Gairebé a qualsevol persona d’aquest país que li preguntessin si prefereix mantenir les pensions o l’exèrcit respondria que les pensions.

Creu justificada la reforma laboral?
No. La reforma no és inevitable. Ara el govern i els partits de l’oposició com el PP i CiU ho diuen, això, però és mentida.

I es parla molt de la crisi del sistema de pensions en relació amb el dèficit, però no de les remuneracions, que són paupèrrimes…
La mitjana de les pensions són uns 765 euros al mes amb parella, les de les vídues no arriben a 500. El 45% de les pensions no arriba als 600 euros, llavors no és per aquí per on s’ha de començar a retallar. Al contrari: caldria pensar com reunir més diners perquè siguin decents. En tot aquest tema, mai es parla del benestar dels pensionistes. I a més hi ha una altra cosa: si no hi ha diners per a les pensions públiques, per què sí que n’hi ha per a les privades? És la riquesa del país la que ha de cobrir unes i altres.

Vostè apunta que tot això va encaminat a potenciar les pensions privades
Aquest és l’objectiu. Les pensions privades són un negoci fabulós, tant en quantitat (que són enormes, s’han d’invertir quantitats fortes perquè s’ingressen 100 euros al mes, i quan toca cobrar no et donen res) com en condicions, perquè impliquen molts anys d’inversió. Aquestes masses enormes de capital aflueixen a la banca privada. En aquest moment els grans inversors del món són els fons de pensions. I encara que caigui la borsa, si perden diners són dels pensionistes, no dels bancs, de manera que el negoci és rodó.

És factible que a llarg termini es privatitzi el sistema de pensions, com ja s’ha fet a altres països?
Sí, perquè aquest és l’objectiu final. El Banc Mundial, ja des de finals del 1994, planteja que s’ha d’establir un sistema de pensions que tingui tres nivells: un de molt baix, gairebé assistencial, per als molt pobres; un segon nivell obligatori i privat, on entrarien la massa dels treballadors (cosa que de fet ja està passant, perquè ara en molts convenis, com el dels funcionaris, s’ha acceptat que una part de l’augment de salaris vagi a un fons privat de pensions) i un tercer nivell que seria el de les rendes molt altes.

S’està aplicant una teoria de repartiment dels costos i privatització dels beneficis…
Sí, una de les teories clàssiques, que estableix que cada individu busca el benestar màxim per a si mateix, amb la qual cosa el resultat seria el benestar social. D’alguna manera nodreixen els milers d’economistes que sorgeixin cada any amb aquest tipus d’idees. Deixen de banda el context i el concepte de classe social, que determina el futur de la gent. De fet, els mateixos financers que han causat la crisi n’han sortit impunes.

El canvi del sistema productiu és la sortida a la crisi, com diu el discurs hegemònic?
Indubtablement Espanya té un sistema productiu feble i canviar-ho és tan fàcil perquè els mercats mundials estan lluitant entre si. Això milloraria l’estat de l’economia, però no resoldria el problema de les crisis, que són cícliques en el capitalisme, inherents al sistema. Hi va haver crisi als anys 30, després als 70 i ara n’hi ha una altra. Alemanya, per exemple, té un bon sistema productiu, però també té crisi.

L’Estat ha de tornar a un model mes intervencionista?
Bé, ara l’Estat intervé constantment, però traient del pou els financers. És un error de percepció que té molta gent creure que l’Estat no és intervencionista en contextos liberals. L’Estat ha estat intervencionista sempre, fins i tot en les millors èpoques de Reagan, la Thatcher o Bush. Quan ha arribat la crisi els financers han acudit a l’Estat i aquest hi ha intervingut. El que fa Obama injectant 600 mil milions de liquiditat en el sistema és intervencionista, però de forma tremendament favorable als grans capitals financers i industrials i donant un pal brutal a les classes populars. El problema és com intervé l’Estat. Desmantellar el sector públic i deixar que no controli res, com preconitzen els liberals, és intervencionista, però a favor del capital.

Què opina de les receptes per sortir de la crisi?
Ningú no sap la resposta a com sortir de la crisi. Però l’únic que es podria fer, ja que no hi ha una sortida permanent a la crisi, és pal·liar-ne les conseqüències més negatives. Jo participo en el seminari d’economia crítica Taifa, des d’on hem plantejat tres eixos: ajudar immediatament els més afectats per la crisi, com els aturats i els desnonats. Haurien de tenir subsidis dignes i s’haurien de retardar els desnonaments, o negociar els deutes amb els bancs perquè cessin els embargaments. També s’han de cobrir les necessitats bàsiques de la gent que està patint, com l’habitatge o la salut.

En segon lloc, caldria sanejar el sistema financer deixant que s’enfonsin els bancs. Així de senzill. La legislació espanyola garanteix els dipòsits modestos, amb un límit que, fins el 2008, era de 20.000 euros. Però quan va començar la crisi aquesta garantia va pujar fins als 100.000 euros, de manera que a qui es beneficia? I aquests bancs s’haurien de substituir per un sistema financer públic ben gestionat. Hi ha un milió d’habitatges en mans dels bancs, doncs que surtin al mercat i baixin de preu. El tercer eix és l’activitat directa del sector públic, creant ocupació en l’àmbit social, en educació, sanitat. Això donaria ingressos a la gent i capacitat de consum per reforçar l’economia.

Com valora les mesures del Govern en aquest sentit?
Totes les mesures que es van prendre aquest any van totalment en contra d’aquesta línia. Per tant, no és veritat que vulguin arreglar-ho, sinó que volen disciplinar els treballadors. Perquè ni tan sols retallant els seus ingressos es poden sanejar els comptes. El problema és que els polítics tenen tal sensació d’impunitat… i no sabem fins a quin punt ens poden posar en perill a tots. Però és veritat que els treballadors no estan organitzats, i n’estem pagant el preu. Tornant al tema de les pensions, si hi hagués problemes d’aquí a 25 anys, per què s’han de resoldre avui i no d’aquí a cinc anys? Perquè s’aprofita la crisi i la paràlisi de la gent per poder fer mesures com la reforma laboral o les retallades de pressupost. És un moment de gran derrota històrica. Però hi ha molta gent participant en moviments socials, ni partits ni sindicats són formes noves de mobilització i cal buscar-les. Perquè estem deixant perdre drets que han suposat lluites enormes de segles. I nosaltres tenim una responsabilitat.

Font: eldebat.cat

Skip to toolbar