La crisi i les alternatives (J. M. Busqueta)

La crisi representa el col·lapse d’una forma concreta d’obtenció d’excedent i inversió. En el nostre cas, la crisi ha representat la fi d’un model basat en el dinamisme proporcionat per la simbiosi entre el sector financer i un sector productiu que ha tingut en la construcció, i el negoci immobiliari, la punta de llança del creixement. Aquesta dinàmica, conjugada amb un mercat de treball extremadament precari, va possibilitar la consolidació d’aquesta suposada època daurada on uns (pocs) acumulaven riquesa mentre la majoria de la població vivia en l’holograma de la felicitat a crèdit. Ara l’il·lusió s’ha esvaït, i l’esfondrament del model planteja un escenari econòmic marcat pels ingents deutes del sector financer i el de la construcció i un escenari social amb una població endeutada que veu com l’atur i la incertesa es converteixen en la norma.

Veient les mesures que s’estan aprovant per reconduir l’economia, sembla clar que la crisi està representant una magnifica oportunitat, l’excusa perfecta, per tal que el sectors dominants de la societat continuïn construint una societat a la mida dels seus interessos. Els poderosos no només aconsegueixen evadir les seves responsabilitats en el fracàs del model econòmic sinó que, gràcies al consens mediàtic i acadèmic, aconsegueixen aplicar de manera conjunta totes aquelles polítiques que feia temps que anhelaven. Tal i com s’està plantejant, la sortida de la crisi no és cap bona notícia. El resultat que es deriva de l’aplicació de les mesures que suposadament serveixen per superar la crítica situació actual: la reforma del mercat de treball, la reforma fiscal, les retallades pressupostàries, la reforma de les pensions, etcètera, representa l’estocada final al somni impossible d’una societat capitalista amb drets socials.

Des dels moviments socials ens esperen moments durs. Ara, l’imprescindible debat sobre com volem que sigui la societat del futur passa per la urgència d’haver de defensar els pocs drets socials que s’havien consolidat després d’anys de lluita. Si deixem que la societat sucumbeixi a la implacable i autoritària lògica dels mercats i els seus executors, perdrem tot allò que encara ens permet continuar considerant-nos ciutadans i ciutadanes. Com fer-ho? Fa poc dies ens deixava Marcelino Camacho, la seva trajectòria de lluita, coherència i compromís social amb els més febles esdevé l’exemple a seguir. Prendrem el testimoni.

Josep Manel Busqueta
Seminari d’economia crítica Taifa

Font: El Punt (16.11.2010)

Skip to toolbar